Pocavergonyes

Què hauria passat si la responsabilitat de la gestió del desastre de l'AVE hagués recaigut en un govern convergent amb els sociates a l'oposició? Què faria el PSOE si qui estigués al govern ecspanyol fos el PP? Quantes mobilitzacions ciutadanes haguessin instigat? I quantes n'haguessin convocat directament? Quantes vegades s'hagués reclamat la dimissió del ministre de Foment de torn? I què haurien dit si aquest ministre no dimitís ni que el matessin? Res, només volia traslladar-vos aquestes qüestions... que últimament no em deixen dormir.

Aquest diumenge, el Gran Farsant ha fet una visita d'obres (o una supervisió d'esvorancs, com preferiu). Va venir d'amagatotis, és clar. Era d'esperar que el resultat fou una visita entre cotons i només algun xiulet en contra. El que resulta més sorprenent és el desvergonyiment de la patuleia de polítics sociates, per tant, farsants, que es van passejar per aquí. El Gran Farsant i el Tio Pepe es van limitar a rectificar una data d'inauguració, a ratificar una ministra en el seu càrrec, a carregar contra els governs de la Neofalange i CiUT, i a penjar-se medalles per la seva suposada valentia a l'hora de donar la cara. Quina poca vergonya!

Mentrestant, els ciutadans restem impàvids i sense que hi hagi cap rastre d'aquella crítica ferotge que se li feia al PP o als convergents. D'acord... per avui hi ha convocades concentracions davant dels ajuntaments del país, però m'hi jugo un pèsol a que aquesta mobilització no passarà a la història. I, qui sap? Potser les urnes acabaran posant cadascú al seu lloc, però no em negareu que és molt decebedor constatar que el maniqueisme de dretes i esquerres està ben vigent, i que això significa que en el fons som tots una colla de babaus, que ens deixem entabanar per la falsa honestedat dels anomenats progressistes i que ens costa ben poc jutjar en base a uns tòpics tronats i passats de moda. A mi, a les urnes, que ja no m'hi busquin més.

Per cert, que ja podeu votar la nova enquesta... sobre l'AVE.

Sí o si...

Quan et pregunten què votaries en un referèndum d'autodeterminació hi ha tres sortides possibles: pots dir sí, pots dir no o pots fer de convergent. Exemples d'això últim hi ha uns quants. L'últim, perpetrat per l'Àrtur, el trobo sublim: “Si aquesta proposta es pogués fer sense conflictes importants, d’una manera no només pacífica, sinó d’una manera positiva, amb una entesa amb l’Estat Espanyol, en el sentit d’anar a formar una gran confederació que fos compartint alguns elements de l’Estat però amb un grau molt, molt important de sobirania per Catalunya, jo diria que sí”.

·

Que consti que jo sóc dels que crec que l'ànima independentista de la cabana existeix. I que fins i tot sense haver-lo votat mai (cosa que amb la perspectiva de la catàstrofe actual lamento) sé que els 23 anys de pujolat van ajudar a construir nació (mossos, mitjans de comunicació, immersió, etc) i a crear aquells espais de sobirania que alguns il·luminats descobreixen ara. És a dir, no cal proclamar-se constantment per fer sobiranisme.

·

Però això és una cosa i l'altra és exhibir perennement aquest acomplexament, aquesta resposta ambigua i cutrement calculada. En definitiva, aquesta por a dir que sí i punt. Sense condicionants. No calen. Ningú te'ls ha demanat. No cal supeditar la resposta a condicions que qualsevol observador de la realitat ecspanyola sap perfectament que no es donaran mai.

·

Si CDC vol fer alguna cosa ha d'entendre que el panorama ha canviat i que l'ambigüitat calculada del mestre ja no suma. Que el catalanisme s'ha mogut i que ells també ho han de fer. Marejar la perdiu i ciuejar ad infinitum ja s'ha vist a on condueix: a l'estancament i la frustració.

Tribuna Extra. La Generalitat desapareguda

Extret del mail obert de Vicent Partal a Vilaweb

·

Ens trobem en un desori colossal i la Generalitat insinua que s'estima més de renunciar al traspàs de Renfe, si no es fa en condicions. Com pot ser això? No hauria de dir, ben altrament, que frisa per assumir aquestes competències i per demostrar als ciutadans que la Generalitat pot gestionar millor la Rodalia que no pas el govern espanyol?

·

En aquest desastre total de Renfe l'actuació de l'executiu català ha estat fins ara molt trista. Gairebé s'ha fet fonedís, però amb aquesta actitud arriba al límit: vol dir que renuncia a governar, si no li ho fan fàcil?

·

La Generalitat hauria de tenir gestos públics contundents i molt durs en tot aquest embolic de la Rodalia. I no en fa, o no es veuen, més enllà d'una compareixença al parlament. Però hom espera, i no veu, gestos públics contundents i molt durs envers el govern espanyol i també envers les empreses involucrades en aquest lamentable afer: no solament la Renfe, sinó també les empreses encarregades de la construcció dels túnels, de l'estació i de tot plegat. I, en lloc de fer aquests gestos, sembla que es limite a anar a remolc, com espantada. I per què? Per no fer mal a Zapatero? Perquè es pensa que, si s'està quieta, la gent potser no s'adonarà que tot això també la concerneix? No ho sé, però el govern autònom de Catalunya és el gran desaparegut de la crisi present, i això és terrible, devastador, per a la institució. Hi ha la ministra, hi ha aquell senyor que semblava que ho havia d'arreglar tot i que va arribar de Madrid com si fos qui sap què, hi ha el president de la Renfe, hi ha Zapatero mateix, hi ha fins i tot empreses acusades de boicots difícils d'imaginar. I amb tot plegat, on és el govern de la Generalitat? Què fa?

·

Que no se n'adonen, els nostres governants, que amb aquesta inacció deslegitimen la Generalitat? Ja poden anar fent homenatges a Tarradellas, ja... La resposta contundent que esperem d'ells no està a tenir competències o no, està a lluitar al costat dels ciutadans que la Generalitat representa. Encara que no tinguem cap competència ni una, la Generalitat té l'obligació d'alçar la veu en defensa dels ciutadans catalans. Si no, què? El president de la Generalitat no hauria d'anar en algun lloc a fer quadrar algú? No hauria d'eixir per la televisió dient que està indignat i que no pararà fins que això no s'arregle? No hauria de reclamar a crits més participació dels ajuntaments i de la Generalitat en la gestió de la Rodalia, precisament per salvar aquesta situació absurda que vivim? No és prou gros el desastre que ens ha caigut al damunt? (Que s'afegeix, no ho oblidem, el caos de l'estiu passat al tram nord de Rodalia.)

·

Per comptes d'això, a la conferència de premsa posterior a la reunió de govern ens vénen a dir que no hi ha condicions per al traspàs de la Rodalia. I doncs? Què fem? No assumir el traspàs i llestos? Fuig problema fuig? És això? Doncs, sí que anem bé...

·

(És clar que sempre pot passar que, la culpa, la tinga un altre, no? Com es diuen aquests? OHL?)

Coses que passen en un cap de setmana al teu país quan estàs ensopit nacionalment

Ànims i sort, Pasqual! Confesso que quan vaig sentir en Pasqual Maragall anunciar que patia Alzheimer em va saber molt greu. No em fa vergonya admetre que se'm van humitejar els ulls. Que ningú em malinterpreti: la meva simpatia cap al Maragall polític, continua sent la mateixa de sempre, o sigui, cap. De fet, no tinc per costum sentir llàstima per gairebé ningú, i menys dels poderosos. Però el cert és que quan parlem de malalties que no li desitjaries ni al pitjor dels teus enemics, se t'encongeix el cor... i més encara quan aquesta malaltia en concret l'he viscuda de més o menys a prop, perquè sé el pa que s'hi dóna. Ànims i sort, Pasqual!

Des de quan, senyor Maragall? Ara bé, un cop eixugades les llàgrimes, toca pensar en tot el que envolta aquest anunci. Pasqual Maragall ha estat president de la Generalitat, mal que em (ens) pesi, durant una curta legislatura. Ha estat un període convuls i atabalat, en el que s'han donat tota mena de situacions, el denominador comú de les quals era que el país s'enfonsava cada cop més en la misèria institucional. Tenint en compte que en aquest blog la correcció política mai no ha estat el nostre fort, jo em pregunto: qui governava el país? Qui presidia el Govern? I qui ocupava la presidència... exercia de president? o només n'ostentava el càrrec? Estava plenament capacitat per prendre decisions? I per debatre parlamentàriament amb els grups de la cambra? Manava realment? o tan sols era un titella a les ordres d'algú altre? Tot això ho dic sense cap ànim d'ofendre, de debó. Però els fets dels últims quatre anys són tan rocambolescos i surrealistes que ara amb aquest anunci sembla que tot agafi sentit. Així que aquestes són preguntes pertinents. Senyor Maragall: des de quan sap que està malalt? O almenys, des de quan va començar tenir-ne símptomes? Ja ho sabia quan es va presentar a les eleccions del 2003? Ho sabia quan va ser investit president? Ho sabia quan es va aprovar l'Estatut al Parlament? En un país normal, amb una premsa normal, aquestes preguntes les veuríem escrites als diaris.

Adéu, sociates! Amb tot aquest enrenou, no hem de perdre de vista que en Maragall just el dia abans de fer pública la seva malaltia, va deixar anar com qui no vol la cosa que ja no paga la quota del PSC. Bo i tenint en compte la influència de la seva dona -que no en perdona ni una-, el fet que preferís deixar ben clar que ja no milita al PSC abans que anunciar que pateix Alzheimer diu molt de com ha d'estar el pati a Nicaragua (enllaceu aquí per saber més). El tempo informatiu ha estat perfectament calculat. El cop de porta a Zapatero, a Montilla i als seus secuaços és contundent perquè ho és en el fons i en les formes, però sobretot perquè és premeditat. Amb amics com els sociates, qui necessita enemics, oi Pasqual? Fas ben fet d'engegar-los, de dir adéu amb el cap ben alt, i de passada recordar al món -quan tu ja no puguis recordar- que aquells que van ser els teus companys de viatge són en realitat uns caragirats, uns traïdors i unes males persones. Aplaudeixo el teu coratge, i quan aquesta xusma et reivindiqui políticament de manera hipòcrita en el futur seré el primer a denunciar-ho.

Ai làs! I què me'n dius d'Esquerra? Ho deia l'amic Oteji: no serà el dia D. I certament, no ho va ser. Que un 43% de la militància vol renegociar el pacte amb el PSC és rellevant? Doncs sí. Però tampoc n'hi ha per tirar coets. Sobretot si tenim en compte que aquest mateix 43% també va donar per bona la ponència oficialista, llegida per en Ridao. Tampoc cal que ens masturbem amb l'Uriel Bertran, ara, no? I menys encara quan el seu corrent crític Esquerra Independentista va sorgir sospitosament a l'ombra de la direcció per aplacar el creixement de Reagrupament. Que l'han sancionat per no votar una moció sobre la crema de fotos del rei ecspanyol? Sí, i què? Què s'ha passejat pels puestus fent el numeret? Val, d'acord, acceptem l'esmena. Però canviarà alguna cosa tot plegat? No, oi? Doncs, bona nit i tapa't. s'ha limitat

Fins quan, amic Carretero? I si no em faig palles amb l'Uriel, tampoc me les faré a partir d'ara pensant en el doctor sexy i atractiu de Puigcerdà. La proposta de Reagrupament va rebre el suport del 22% de la militància. No està gens malament, sobretot si tenim en compte que es va prohibir el vot secret i es va obligar a votar a mà alçada (per cert, en aquest sentit, vegeu els resultats de l'enquesta on la majoria de vosaltres ja apuntàveu alguna maniobra típica del sud d'Itàlia). Ara bé, el que no m'ha agradat gens és la postura d'en Carretero després de la conferència. Dóna la sensació que tira la tovallola. Què vol dir això de que "no tenim estratègia i que som quatre arreplegats"? Company, haver-ho pensat abans! Si no tens estratègia, què cony proposes per al partit? N'hi ha una colla que tenen dipositades moltes esperances en el moviment que tu vas crear i que ara resulta que no té estratègia. Lleig, molt lleig. Fins quan aquest panorama desolador a Esquerra?

Tampoc serà el dia D

En un comentari al post anterior, el compatriota segador de farners lamentava el poc espai que -al seu parer- hem dedicat a la Conferència Nacional de la Palangana bis. Potser té raó i no ens hem esplaiat gaire amb aquest tema tot i que vull recordar que un servidor ja va disertar dilluns sobre la qüestió i que, volgudament, des del primer dia els cimerencs hem posat aquest humil bloc al servei de la causa de'n Carretero.

·

Tot i això, potser sí que fem curt i cal encara alguna invectiva més sobre el tema. I aquest és l'objectiu del post: donar sortida a l'interès legítim dels patriotes en els afers que afecten la -de moment- segona força política nacional. Som-hi doncs.

·

En primer lloc cal tenir present que demà ni és el dia D ni una derrota d'aquells que es resisteixen a convertir ERC en la puta barata del PSC-GAL significarà res. De fet, això és el més lògic que passi tenint en compte que la votació de les ponències serà a mà alçada i que la direcció s'ha garantit una presència massiva de llepaculs. Pensem, a més, que a la Conferència hi van 2.800 assistents i que els reagrupats són 935. Per tant cal ser realista i entendre que demà, ni en l'escenari aritmètic més favorable, el suport a les tesis de'n Carretero hauria de superar el 34%.

·

Això explica que alguns ja vagin de sobradets quan, molt probablement, tampoc tenen gaire motius. I encara menys si dia a dia es comprova que l'independentisme (?) al Govern no només esdevé incapaç de construir estructures d'Estat -com se'ns promet- sinó que contribueix calladament a que els sociates triturin sense compassió les poques que en tenim.

·

Per tant, compatriotes, mantinguem-nos amatents. Jo confio que la Conferència de demà certifiqui el corrent de simpatia que, tot i la cotilla de la direcció i els intents d'amagar-ho, ja va provocar en Carretero durant el Consell Nacional de març. Seria una bona manera d'esmolar les eines a l'espera del dia D real que podria coincidir amb les eleccions ecspanyoles.

·

Si aleshores ERCM es fot hòstia, una possibilitat del tot certa de seguir per aquest camí, els esdeveniments es poden precipitar. El congrés de la Palangana bis tindria lloc mesos després i, aquí sí, les votacions per renovar càrrecs serien secretes.

·

Però per a això encara queden mesos.

Refugi de covards

Amics, companys, compatriotes

·

us heu fixat que quan algun dels nostres il·lustres botiflercs vol expiar el pecats se'n va cagant llets al País Basc a veure el lehendakari? Ho va fer en Gàfez a la desesperada després de les eleccions del 2003. I avui ho fa el metropagès, acollonit no sigui cas que dissabte li passin factura per aquest gran salt endavant cap a la independència que ja s'albira després de la investidura del Tio Pepe.

·

Les jugades respectives, inútils a fuer de puerils, demostren el profund desconcert que envaeix avui dia els representants del catalanisme polític. I és tanta la incoherència, la falta de valentia i el poc nivell demostrat que ja només ens poden oferir una foto: la seva amb el lehendakari. Com si apropar-se a un patriota íntegre i valent projectés sobre ells les mateixes virtuds quan l'efecte és tot el contrari veient el brutal contrast amb el nostre messellisme.
·

I qui guanya, com sempre passa i com mai ens cansarem de dir, és la Secta i per tant Ecspanya. Ahir la sucursal sociata del nordeste va votar contra el retorn dels papers de Salamanca al Congrés, en un nou gest de sobirania respecte al PSOE-GAL d'aquests que tant li agraden a la cúpula d'ERCM.

·

Ara només falta saber qui serà l'il·luminat enviat a convèncer-nos que és així com es construeixen estructures d'Estat. Ahir, el showman aquest en què s'ha convertit la morsa -semblava una cupletera passejant-se per l'escenari de TVE- va perdre l'oportunitat d'explicar-nos alguna cosa d'això dels papers. Se li ha de reconèixer que és un gran polemista. Llàstima que a aquestes alçades cada cop se'l creuen menys.

Que c'est triste Venice

El mateix dia que el Molt Honorable lehendakari dignifica el seu càrrec, els catalans tornem a tenir l'ocasió de comprovar el nul, pírric, baix, lamentable, crepuscular i catacúmbic nivell de la vicecosa i del Govern en general. El vacil·les del morsita, que perd el cul per inflar pit quan li correspon i quan no també, ha tornat a fer un d'aquells ridículs als quals ja ens té acostumats. Ara i adès, anunciant a bombo i plateret una mentida.

·

A mí m'és igual si la culpa del gatillaso de Venècia és de l'incapaç de'n Cagalló -personatge que per cert ja va demostrar unes grans aptituds per fer el papanates durant la seva etapa de primer ministre- o si cal apuntar més amunt. De moment i per evitar merders contraproduents en aquestes dates, el primer ja ha assumit les culpes presentant a la morsa la renúncia. I el messies, lògicament, no l'ha acceptada perquè sap que sempre va bé tenir per sota algú més inútil que tu.
·

En tot cas, el sarau demostra una vegada més la incapacitat, frivolitat, irresponsabilitat, ingenuïtat i la patètica immodèstia d'alguns comportaments, curiosament gairebé sempre vinculats a la Palangana bis. No en va, la morsa va dir el mateix dia de la ficada de pota que "mai abans la cultura catalana havia aconseguit una repercusió internacional tan destacada".

·

El que de ben segur que no havíem aconseguit era fer tant el ridícul.

Setmana decisiva

Potser direu que exagero però jo penso que entrem en una setmana decisiva pel futur. I quan dic això penso no tant en el futur del país sinó més aviat en el d'allò que una vegada es va anomenar Esquerra Republicana de Catalunya i que avui no és res més que un pírcing, un complement, una vulgar coartada al servei dels enemics de Catalunya.

·

Dissabte, com sabeu, hi ha Conferència Nacional a Can Palangana bis. La trobada es presenta mogudeta gràcies a la irrupció amb un parell de collons del doctor Carretero i a la sensació de presa de pèl històrica al país i a la militància perpetrada pels dos grans botiflercs de la política catalana de principis de segle.

·

No sé ben bé com acabarà la cosa però no em negareu que la possibilitat d'un Carreterazo en tota regla és ben certa. Si més no, hi ha indicis que apunten en aquesta direcció i que demostren els nervis de la direcció de la Palangana bis: negant cap mena de representativitat al reagrupament; gesticulant de cara a la galeria; i mobilitzant la tropa que ha lligat el seu futur polític a l'estratègia de submissió a la Secta.

·

Però també per la irrupció de la brunete mediàtica de la Secta que s'ha abraonat en suport de la morsa i el metropagès conscients que el futur del tripi va lligat al manteniment a la poltrona d'aquests dos tarats. Una mostra evident la tenim aquest cap de setmana on, per primera vegada en la història de la comunicació mundial, és una enquesta la que desmenteix la realitat i no a l'inrevès. Tot i que ERCM va perdre 140.000 vots l'1-N (i això abans del montillazo), 90.000 més a les eleccions municipals...el TBO ens diu que si ara es fessin eleccions podrien guanyar fins i tot 1 diputat.

·

Tot plegat fa pensar que dissabte podem tenir sorpreses agradables. Confiem que Carretero i els seus (uns 900 valents que han sortit de l'armari) aconsegueixin reforçar les seves posicions. Guanyar guanyar ja seria una orgia.

Tot homenatjant la bandera

Amics, companys, compatriotes

·

No sé perquè la Palangana bis s'ha indignat amb la proposta del Rajoy sobre la bandera ecspanyola. Al cap i a la fi el cap de la Neofalange només demana honorar-la i exhibir-la, que és exactament el mateix que va fer el metropagès fa uns quants mesos. La va honorar i la va exhibir a casa seva al primer toc de xiulet del Tio Pepe. Per tant, menys llops Caputxeta i menys fer-se l'ofesa.

·

La veritat és que no entenc l'enrenou que s'ha muntat amb el video del gallec renegat. Que fa tuf feixista, i què? Què és millor: això o que et prometin aprobar el Estatuto que apoye el Parlamento de Cataluña? Està clar oi?

·

No sé si la proclama de la Neofalange servirà perquè demà es vegin moltes rojigualdas. Me la bufa. El que segur que fa és donar oxígen una vegada més a la Secta, tan ecspanyola com el PP, però que apareix com a dic de contenció del nacionalisme hispà per contraposició a l'embogiment feixista de Mariano i els seus.

·

Per exemple, el decret que regula els homenatges a la bandera el va impulsar el 1984 un tal Narcís Serra i estipula coses tan progressistes com que "la bandera de España tendrá los máximos honores militares de arma presentada e Himno Nacional completo (un minuto y cuarenta y cinco segundos) o duración condicionada, salva de 21 cañonazos y siete voces de ¡Viva España!". I això sense oblidar que el Gran Farsant va pactar amb el PP la passada legislatura un calendari de fel·lacions a l'estanquera.

·

I és que no hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres. Alguns no s'han enterat.

L'animal polític i l'animal a seques

Ja em perdonareu amics que només dos dies després de posar a parir el calvo, avui li hagi de donar la raó. Sap greu però la veritat és que no sé què collons té el tumor que a vegades la clava. De fet, algú tan poc sospitós de convergent com el cap de comunicació de la morsa era un gran enamorat del Duran en la seva època de reporter qualificant-lo d'animal polític.

·

I la veritat és que avui, en unes decles a la ràdio, el cataplines ha deixat caure com qui no vol la cosa que el votant de CiUT està més format que el de la Secta. O si es vol d'una altra manera, que els sociates tenen el vot que tenen. I ja ens entenem no?

·

Només sentir això ha sortit a replicar-lo un altre animal, aquest a seques, anomenat Joan Ferran. Aquesta immundícia amb potes ha posat el crit al cel pel que considera una falta de respecte. No dic que no. De ben segur que no li falta raó ara, com tampoc li faltava quan ell mateix (que segur que va ser ell) va dir que si presentaven un sofà a l'Ajuntament de Barcelona guanyaríen igualment.

·

Quedi dit.

Frankurt me la bufa

Sóc jo? O la Fira del Llibre de Frankfurt no interessa ningú?

Realment Catalunya ha perdut una oportunitat única per demostrar al món que som un país? La representació institucional que hi ha viatjat us ha fet venir ganes de vomitar? El fet que no hi anessin autors castellans empadronats a Catalunya ens fa fer el ridícul? O no ens hem explicat prou bé als alemanys? Ens hem d'estar justificant i explicant contínuament? El discurs d'en Monzó us ha omplert de joia? De què cony ens serveix a nosaltres tot plegat? Ens resoldrà els problemes amb les infraestructures? Farà que el Prat sigui un hub intercontinental, com ho és Frankfurt? O almenys donaran per fi el Nobel a un autor català? Si fossim un país com Déu mana... hauríem muntat tot aquest xou pel simple fet de ser convidats a una fira editorial, per molt important que sigui? No us recorda una mica al Fòrum? Per què carai TV3 hi ha enviat un centenar de persones? Calia? I per últim, qui ho paga tot això?

Res més. Tan sols volia compartir aquesta petita reflexió amb tots vosaltres, compatriotes. S'obre la veda per fer-hi els vostres comentaris sobre l'esdeveniment dels nassos.

Enquesta. La cimerosfera fa cas al calvo

Qui ens anava a dir, amics, que la cimerosfera secundaria com un sol home els desitjos ocults del calvo. El tumor -com ell mateix admet- sap que se li acaba el temps i l'enquesta del Cimera demostra perquè: el Duran go home! s'imposa amb el quòrum entre els que volen jubilar-lo i els que aposten per no fer-li ni puto cas. Vist això, la resta és pura anècdota.

·

De fet, compatriotes, no sé si teniu la mateixa impressió que jo quan veig al calvo en hores baixes, com si l'episodi dels cataplines hagués significat un punt d'inflexió. Només cal veure com de suavet s'ha posat per valorar l'ascens de'n Felip Puig a secretari general adjunt de la cabana. D'acord que algú pot dir que és la decisió d'un altre partit, i?? Serà que no hi ha hagut vegades que el calvo ha rajat de coses que no anaven amb ell!.

·

Potser només és una percepció meva o les ganes de veure'l finiquitat, però m'afegeixo a l'amic Garrigosa i jo diria que alguna cosa comença a canviar. Esperem que sigui per bé.

Possibles bones noves

Compatriotes,

post d'urgència. Acabo de llegir a lavanguardia.es (llàstima de ".es") que en Mas ha decidit posar Felip Puig de "número 2" de Convergència, i que el càrrec d'aquest com a portaveu de CiU al Parlament l'assumiria Oriol Pujol. Coses que ara, així en fred, em diuen aquests possibles moviments:

1. L'Àrtur reforça el perfil sobiranista de Convergència. Amb ell dedicat al projecte de Casa Gran del Catalanisme, agafa les regnes de CDC un independentista confès i decidit.
2. Al Parlament tindrà projecció un valor a l'alça: OPF. Fill del mestre, i també de la branca sobiranista. En Mas no se'l vol treure del damunt, malgrat les veus que l'apunten com a possible recanvi d'ell mateix. Prova de força i de confiança de l'Àrtur. I una altra peça sobiranista més en un lloc clau. A més, és jove i una cara "nova" de les que li calen a CiUt d'anar projectant per transmetre la imatge d'equip.
3. Sembla ja clar que, caiguts aquests dos de la travessa, es perfila Pere Macias per anar de 2 del Duran a Madrid. Per tant, es confirma: volen que el Tumor s'estampi. No hi trenquen, però no l'ajudaran en res i s'albira el final de la carrera política del calvo.

Crec que són tres possibles bones noves. Seguirem amatents. Hem de veure com evoluciona aquesta informació.

Cau una farsa més. Gràcies, ERCM.

Ja veieu, amics: Ajornat 'sine die' el retorn dels 'papers' de Salamanca. Adéu oficial a la gran gestió d'aquell far d'occident que va ser la cutre de la Mieras, i que ens van voler vendre com la millor consellera de Cultura que mai abans havia tingut la Generalitat. Un nou desmentit a la farsant, denigrant i grollera frase "el tripartit ha fet més en "x" anys que CiU en 23". I una nova prova de com és de farsant el Gran Farsant.

.

Ja sabíem que això anava així. Però ara venen eleccions a Ecspanya i el PSOE-GAL no es pot estar per orgues. Aquest és el govern soci del nostre Tripi. Aquest és el govern de l'Ecspanya Plural. Una vegada més, Catalunya vexada, i de palmeros, a primera fila, el PSOEC i les respectives palanganes. Algú espera que facin alguna cosa significativa més enllà de gesticulacions buides i de cara a la galeria? No, oi? Doncs això.

Quin camí, doncs?

Benvolguts compatriotes,

.

deixeu-me fer només un apunt i deixar una pregunta sobre la nostra fecunda taula de tertúlia. Davant l'anunci del lehendakari Ibarretxe de convocar referèndum l'octubre de l'any vinent, em venen dubtes. Però coincideixo amb la iniciativa, sobretot perquè tira d'això: d'acció política.

.

D'altra banda, sembla que tant la Morsa com l'Àrtur han decidit marcar certes distàncies amb el compatriota basc, i diuen que el nostre camí és un altre. I aquí sí que els dubtes que em venen són oceànics. Quin és aquest camí? El saben algun dels dos? Un cop descobert que no l'és ni un altre Estafatut, ni tampoc esperar almoina dels ecspanyols, què ens queda? No caldria donar la paraula al poble de Catalunya? No podria ser el camí, una entesa entre sobiranistes?

.

Està molt bé, això de descartar camins, però si aquest exercici no s'acompanya de propostes de ruta alternativa, el gran pla B esdevé pura i simplement seguir com estem. I això sí que és un camí segur... a la perdició.