La dona del Cèsar

S'han dit i publicat ja moltes coses en relació a la muller de l'al·lòcton. Però no totes. El debat sobre l'acumulació de càrrecs de la primera 'kinki' va instal·lar-se durant uns dies als mèdia. L'afer es va despatxar, però, amb una rapidesa inusual. Els arguments que van esgrimir des de Can Secta foren grotescos, a saber: atacar la dona del president és jugar brut; la senyora Hernández té la seva pròpia vida professional; només cobra el sou de la Diputació; alguns voldrien que l'esposa de Doña Manolita fos un 'florero'; tots aquests càrrecs li pertoquen per la seva acta de regidora de Sant Just... i molts altres d'igual o inferior categoria. Cap d'aquests arguments (sic) se centraven en l'essència del debat. Si bé ningú, que jo sàpiga, qüestiona la legalitat de que una sola persona es dediqui a sucar de tants consells d'administració a l'hora (tot i que ens hauríem de mirar amb lupa la llei d'incompatibilitats de la funció pública), sí que caldria preguntar-se sobre la moralitat de l'ostentació de tantes poltrones públiques.

Que ningú em prengui ara per un moralista progre, ni de bon tros, però no em negareu que si la dicotomia legalitat-moralitat ha estat en la columna vertebral de les crítiques que li han plogut a l'Àrtur arran dels convenis entre la Fundació Trias Fargas i el Palau de la Música ("És legal, d'acord. Però és moral!!!!!????", bramaven des de Nicaragua dia sí dia també), el mateix criteri hauríem d'aplicar, doncs, per jutjar la fèmina Montilla, dic jo. Sigui com sigui, al Cimera no ens dediquem a filosofar, sinó a destapar la gran farsa sectària. I això anem, a desmuntar alguns dels arguments (sic) sociates.

Diuen que alguns dels càrrecs que ostenta l'al·lòctona es deriven de la seva feina com a regidora i tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Sant Just Desvern. Tot i que això és veritat, el que no expliquen és que Anna Hernández té una dèria gairebé malaltissa, del tipus síndrome de Diògenes, però en versió crematística. En l'àmbit local, existeix un codi de bones pràctiques no escrit segons el qual els càrrecs en societats privades municipals es reparteixen equitativament entre els regidors de la majoria de govern, de manera que qui més qui menys tothom n'ocupi almenys un. Això es fa perquè, en molts casos, els regidors no cobren cap sou de l'Ajuntament, i es dediquen a la política per amor al poble. D'aquesta manera, amb un càrrec d'aquests, poden percebre com a mínim les dietes per assistir a les reunions del consell d'administració. És una manera de compensar la seva dedicació al consistori. Pel que sembla, però, Anna Hernández s'ho fa compensar amb escreix. Acumula per decisió pròpia bona part dels càrrecs públics que li pertoquen a l'Ajuntament. I a la redacció del Cimera, ens arriba que molts regidors de Sant Just estan que trinen, i que l'ambient està caldejat de fa anys, però que ningú s'atreveix a dir res... precisament per ser la dona de qui és.

Sabeu on van començar a intimar el Tio Pepe i Miss Cargos? Doncs al Consell comarcal del Baix Llobregat, més conegut com a 'xiringate', el que fou el centre neuràlgic del sociatisme farsant, on es va gestar -anys enrera- l'assalt, primer al PSC de l'Obiols, i després a la Generalitat de Catalunya. Va ser en l'època que es va crear la institució: ell en va ser el primer president, i la va posar a ella de gerent. En aquest niuet d'amor i conspiració, es va gestar alguna cosa més que un matrimoni. Perquè allò no va ser un 'fletxassu de Cupido', no. Allò va ser una joint-venture en tota regla, una aliança estratègica que els va permetre situar-se (sobretot a ella) en una posició privilegiada, explorar nous nínxols de mercat, i atacar la indústria de la política per tots els flancs possibles amb l'objectiu de multiplicar els beneficis.

Fou a partir d'aleshores quan Anna Hernández va sucumbir a l'eròtica del poder i es desencadenà la dèria. Comença una carrera imparable, sense frenada, basada en l'amor per la pasta i la litúrgia institucional. La Diputació de Barcelona va ampliar-li el ventall de possibilitats, i obrir-li la porta, per exemple, a La Caixa. Subratllen que només cobra un sou únic que frega els 100 mil euros anuals, però sovint obliden mencionar les dietes que s'endú només per assistir a les reunions. Alguns càlculs asseguren que els ingressos per aquest concepte s'enfilen als 33 mil euros l'any. A nosaltres, ens en surten més. Hernández ocupa una desena de butaques en diferents consells, consorcis, comissions i fundacions. Pel que hem pogut saber, aquests organismes es reuneixen un cop al mes, de mitjana, i l'assistència a les trobades es paga a 500 euros per cap, també de mitjana. Feu vosaltres la multiplicació.

Aquesta orgia d'ingressos és fruit d'una ambició frenètica i desmesurada, que en determinades etapes ha assolit cotes insòlites. Perquè, tan significatiu és saber quins càrrecs ocupa en l'actualitat, com tenir constància dels que ha ocupat en el passat. I aquí hem detectat quelcom poc conegut. Durant un temps, la concubina del gestor va col·locar-se en els consells d'administració de tres empreses municipals de promoció immobiliària, i en cadascuna ocupava simultàniament tres càrrecs. I no uns qualsevol: vicepresidenta, consellera delegada i consellera. Les tres societats municipals no eren de Sant Just Desvern, sinó de pobles a quaranta quilòmetres de distància. Cliqueu el cronograma del Registre mercantil, per comprovar els municipis, i digueu-me: què hi feia allà aquesta dona?

Si em permeteu, per acabar, reprenc novament la filosofia i ho faig amb la dicotomia legalitat/moralitat que han utilitzat els sociates per condemnar els de la Cabana pels seus acords amb els del Palau. Encara que aquesta antològica col·lecció de càrrecs sigui del tot legal (i jo tinc els meus dubtes que no s'incompleixi algun punt de la llei d'incompatibilitats), tinc curiositat per saber de quin material està fet aquesta moral esquerranosa que tolera aquesta simpàtica forma d'aristocràcia. Deia Plutarc que no n'hi havia prou amb què la dona del Cèsar fos honesta, a més havia de semblar-ho. Doncs això.

Zaragoza, a què dediques el temps lliure?

Amics, companys, compatriotes

la putada de tenir un bloc i poc temps és que l'actualitat se't menja. I al final resulta que mai no acabes trobant el moment per defecar-te com déu mana sobre la indigència tripartita. Només citaré dos exemples. El primer, ja un clàssic, és la darrera anada d'olla d'aquesta diva caducada i moribunda que és la morsa. Només l'odi genètic que aquest tarat sent per CiUT pot explicar, que no justificar, l'elefantiàsic cúmul de xorrades que és capaç d'ejacular amb l'únic objectiu de vexar la cabana i deixar-los sense cobertura.

Però aquesta pretensió, bé que ho sabeu compatriotes, està condemnada al fracàs perquè si alguna vegada aquest nou relat que ens proposa la morsa va tenir alguna possibilitat d'èxit va ser abans del 2003. Ara, amb el que ens ha caigut a sobre en sis anys gràcies a les seves genialitats, les fàtues d'aquest bíped ja només sonen a monumental despropósit de la mateixa manera que a ell se'l veu com el segon millor exemplar de degradació humana.

I dic el segon millor exemplar perquè el primer, sense discussió, és el Tio Pepe. L'atreviment d'aquest ignorant ha superat tots els límits amb la darrera ocurrència dels seus spin doctors: convidar l'Obama. Us imagineu el ianqui rebut per aquest airgamboy?. Jo tampoc. La cara de l'Obama pot ser antològica pero l'escena podria ser també demolidora per a les nostres aspiracions.

Però bé. Aparquem aquest duet de terror que formen la morsa i el Tio Pepe i centrem-nos en el que us volia explicar i que és molt bo, creieu-me. Ja sabeu que des que es va desencadenar l'operació Pretòria a can Secta (com a bons mafiosos que són) estan dels nervis. Fixeu-vos si ho estan que ja us puc avançar que la redacció del Cimera ha pogut saber que José Zaragoza ha visitat alguns significatius ajuntaments sociates per reunir-se amb els regidors d'Urbanisme respectius, explicar-los el cas de Santa Coloma, informar-los sobre com afrontar un escorcoll policial i també interrogatoris a comissaria i als jutjats.

La secta fa servir l'eufemisme 'rondes d'informació' per definir aquestes trobades. Però d'informació tenen el que Montilla d'intel·ligent. Fa dies que les trituradores de paper van a sac, la histèria s'ha apoderat del sociatisme, l'Audiència Nacional, ZP i elements desafectes de la sucursal estan descontrol·lats, la despesa extra de llum a altes hores de la nit s'ha disparat en alguns ajuntaments calents, a l'epicentre del xiringate -el Consell Comarcal del Baix Llobregat- les reunions s'han multiplicat i les trucades de Nicaragua demanant expedients d'obres són el pa nostre de cada dia....

De moment to això és el que us podem avançar, compatriotes. Calia que n'estiguéssiu. El Cimera us seguirà informant.

Suplement dominical: Bou per bèstia grossa, 'the series'

Amics, companys i compatriotes,

com ja vam fer diumenge passat, i amb la vocació de servei públic que tenim, us oferim avui un nou suplement dominical. En aquest cas, relacionat amb el nou finançament i la sèrie de posts que hem publicat al respecte, denunciant amb pèls i senyals aquesta pantomima. L'últim capítol, aquesta setmana amb l'aprovació de la LOFCA al Congrés. Hem cregut oportú compilar-los perquè en sigui més fàcil la lectura i també fer-ne difusió entre els vostres amics, familiars, coneguts i saludats, si ho trobeu pertinent.

BOU PER BÈSTIA GROSSA, 'el serial'

Capítol pilot:
Xifres i Lletres
(el nou finançament, vist pel Cimera)

Vol. I:
El principi d'ordinalitat

Vol. II:
La xifra màgica de la Cambra

Vol. III:
La població desajustada

Vol. IV:
Els fons perduts

Vol. V:
Retratant la farsa

Vol. VI:
Ressò cimerenc

Vol. VII:
Qui va matar l'Estatut?

Seguint la millor tradició dels serials, en aquest hi trobareu personatges dolents, i de molt dolents, traïcions, mentides, enganys, sexe i onanisme autocomplaent, violència sectària i abús de poder, conspiració, intrigues sectàries, i també, com no... algun assassinat. Òbviament, com tot serial, l'últim capítol encara està per escriure. Ens reservem el dret d'allargar-lo si és necessari. És el nostre deure patriòtic.

Bou per bèstia grossa (VII): qui va matar l'Estatut?

Aquesta setmana, mentre aquí estàvem centrats en d'altres qüestions, a Madrid s'ha debatut i aprovat la LOFCA. A propòsit d'aquest debat al Congrés, es va produir una picabaralla entre el grup parlamentari de CiUT i el Labordeta català. El diputat Sánchez-Llibre va acusar la Secta i les dues Palanganes (bis i original) d'assassinar l'Estatut amb els seus vots per aprovar la LOFCA. Al seu temps, el diputat Ridao va respondre amb un argument de la vella escola: "CiU va pactar amb el PP un finançament molt pitjor, i nosaltres ara ens limitat a salvar els mobles", i es va quedar tan ample. És clar que, quan es tracta d'atacar CiUT, Esquerra sempre opta per l'acarnissament. Així que l'endemà, la vicecosa va esputar odi visceral des de la ràdio, afirmant que l'únic assassí de l'Estatut és l'Àrtur, per haver-lo retallat a La Moncloa. Molt bé.

Però... qui va matar l'Estatut? Qui és en veritat el culpable de que el nou finançament, i de passada tot l'Estatut, estiguin sotmesos a una llei orgànica ecspanyola? És l'aprovació de la LOFCA? Va ser Mas i el seu Pacte de la Ignomínia? O va ser abans? Vinga, va: juguem al Cluedo...?

No hi ha dubte que la LOFCA enterra l'Estatut en una tomba de mil metres de profunditat. Per qui no ho sàpiga, la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes de Règim Comú és la llei que preval a l'hora de fer entrar en vigor el nou finançament. I que ens afecta directament, perquè de moment encara som una comunitat autònoma de règim comú, ben bé com La Rioja o Múrcia, encara que de vegades ho vulguem veure d'una altra manera. La LOFCA sotmet l'Estatut (que també és llei orgànica ecspanyola, per cert) perquè, pel que fa al finançament, no respecta ni la bilateralitat, ni l'ordinalitat, ni es reconeix l'esforç fiscal, ni tampoc les competències del Consorci Tributari... Això és així es miri com es miri, i aquí ja ens ho hem mirat abastament. No obstant això, l'aprovació de la LOFCA al Congrés ha estat només un tràmit més per certificar la defunció de l'Estatut, i també el model de finançament que se li'n deriva.

El passat mes de juliol, amb l'enculada del nou finançament (sense vaselina ni res), el tripi 2.0 va rematar un Estatut ja agonitzant. No van fer complir-ne aspectes bàsics, i aquesta submissió va abocar-lo a la morgue. Tanmateix, hem de convenir que l'Estatut era un mort vivent des de feia mesos, anys.

Alguns diran que el Gàfez va cometre l'homicidi amb la complicitat del Gran Farsant el gener del 2006. Una fotografia és la prova del delicte. Des del Cimera vam denunciar rotundament aquell pacte, i ens va obligar a posicionar-nos en contra d'aquell Estatut. Però que ningú no s'enganyi, aquell espectacle classificat "X" fou bastant innocu: no va matar res, tot i que va servir -això sí- per fer-li el boca a boca a un 'zombie', que era en el que s'havia convertit l'Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre. Qui, doncs, va liquidar l'Estatut? Per saber-ho, hem de mirar què va passar en el període que va des que la cambra catalana aprovar un Estatut de màxims, fins el dia que se'l comença a retallar, a negociar-lo a la baixa, a pactar-lo entre sociates, a esmenar-lo...

Per lògica, l'assassí de l'Estatut ha de ser el primer que va presentar-hi esmenes. Aquest -i cap altre- és l'autor de la punyalada mortal. Perquè les esmenes del grup socialista -que podeu trobar aquí- anaven en la línia de supeditació a Ecspanya, pel que fa al marc polític, i de submissió a la LOFCA, pel que fa al finançament. L'encarregat de portar aquestes esmenes al registre va ser l'aleshores diputat i ministre ecspanyol José Montilla. Conclusió: Qui? El Tio Pepe. On? Al Congrés dels Diputats. Amb què? Utilitzant com a arma mortífera unes esmenes parcials. Elemental, benvolguts compatriotes.

Per tant, la Morsa faria bé de callar. Si l'assassí de l'Estatut és avui president de la Generalitat, és per culpa seva. El va investir només un any després del crim, i això converteix l'exvedette en encobridor de l'al·lòcton, i qui sap si també en col·laborador necessari.

Nivell d'alerta: DEFCON 2

Amics, companys i compatriotes,

L'esceneta d'ahir al Parlament entre Doña Manolita i el Gàfez és força preocupant. Si a l'Àrtur se li demana lideratge en aquests temps de desgavell, desori i desafecció, no és precisament perquè corri a fer-se la foto amb el Tio Pepe. Més aviat tot el contrari. Calia marcar distàncies amb la Secta, i a l'hora exhibir un sentit del patriotisme inèdit en plena crisi política. Doncs no: ha tocat arrenglerar-se amb el 'kinki' i s'ha apel·lat al mateix sentit de la "responsabilitat" arnat i caduc de sempre que no ens porta mai enlloc. Jo no crec que l'anomenada sociovergència, o 'sociotonteria', s'arribi a concretar mai a la Generalitat, però per si de cas... estiguem amatents. Compatriotes, el nivell d'alerta és ara DEFCON-2.

Silenci

Amics, companys, compatriotes

·

com ja us podeu imaginar, a Can Cimera estem pletòriques aquests dies. La tornada del Mestres al més pur estil Roberto Saviano ha disparat les visites i els fanàtics d’aquest humil espai de llibertat i patriotisme. Per tot plegat no és exagerat dir que avui, més que mai, som la referència i marquem el camí.

·
Són moltes les raons que expliquen l’èxit d’aquest bazuca que hem armat entre tots. Però si em permeteu jo em quedo amb una: la nostra insubornable independència i un irreductible esperit crític. Tenim molt clar des de quina trinxera combatem i amb la mateixa fermesa amb que ho fem tampoc no renunciem a la denúncia i la crítica. Mai no ho hem fet. Tampoc ara.

·
No ens va el paper de cheerleaders. No tenim vocació de claca ni volem disfressar-nos d’eunucs agitant fulles de palmera al pas de l’emperador. No som, en definitiva, cap club de fans. I és amb aquesta convicció i des d’aquesta perspectiva que no em pot passar per alt el silenci inquietant que, des de l’exitosa Assembla Nacional del 3 d’octubre, projecta Reagrupament.

·
Aquella data havia de marcar un abans i un després. I no parlo des d’un punt de vista exclusivament organitzatiu, que també, sinó sobretot estratègic. L’esforç de molts compatriotes va aconseguir homologar Reagrupament a la resta de formacions, amb un in crescendo ben treballat i una posada en escena final magnífica, brutal, elegant, sòbria, contundent...

·
D’allà va sortir un projecte encarrilat, amb capacitat per sortir a camp obert i obrir foc a discreció, per fer-se visible, per abastar més enllà del primer cercle d’adhesions... La realitat és que un mes després continuem emboscats dins la trinxera, amb una invisibilitat abrumadora i del tot inexplicable si tenim present que el debat avui gairebé el monopolitza un dels eixos que precisament justifiquen l’existència de Reagrupament: la necessària regeneració democràtica.

·
L’actualitat va cagant llets, a velocitat de creuer. Les eleccions ens poden assaltar en qualsevol cantonada. No són bons temps per a la lírica, les floritures ni els experiments. L’eficàcia és enemiga de la improvisació i el rigor de l’estridència. No s’ha d’esberlar allò que funciona. Si de cas reforçar-lo, millorar el que grinyola, afinar la punteria...

·
Però no sé perquè tinc la sensació que en aquests 30 dies i escaig no només no s’ha avançat en aquesta direcció sinó que s’ha perdut bona part d’allò que s’anomena ‘tensió creativa’. Una tensió que funcionava a tota pastilla com un accelerador de partícules, sumant intel·ligències, químiques, fantasies i complicitats.

·
Els resultats eren a la vista. Només calia prémer gas, no desconnectar l'interruptor.

Quatre coses sobre la Cabana

Les coses de Palau. Si per alguna cosa es caracteritza la Cabana darrerament és per la seva falta de reflexos. Reaccionar tard i malament sembla el modus operandi del Gàfez i companyia. En van fer una exhibició amb els convenis de la Trias Fargas amb el Palau de la Música. Durant setmanes, a Còrsega no van trobar millor manera d'afrontar el problema que amagant-se sota la taula. Limitar-se a repetir com a lloros que els convenis eren legals, seria una bona estratègia al país de les meravelles, però aquí, al món real només va servir per accentuar encara més les sospites. Si són tan legals... per què no els ensenyaven el primer dia? El pitjor enemic de la Cabana no és la Secta acusant-los de xoriços i arreplegamantes, sinó els càlculs maldestres que fan per mirar d'evitar el focus dels mèdia.

Les coses d'en Prenafeta. Menció apart es mereix l'afer pretorià. Tot i que hi haurà cimerencs a qui no els agradarà la meva opinió sobre en Prenafeta i l'Alavedra, jo insisteixo: a mi aquest parell sempre m'han fet mala espina, com molts altres de la vella guàrdia convergent. No en tinc bones referències, què voleu? Segurament són bons patriotes i han fet grans coses pel país, però també crec que s'han servit del país per fer les seves coses. Ara, dit això, i sempre amb la presumpció d'innocència per endavant, no tinc cap dubte que aquest cas esquitxa més a Nicaragua que no pas a Còrsega, per allò de la diferència de qui ocupa càrrecs públics en plena carrera política, i qui es dedica a la seva activitat privada allunyats de la primera línia política. Semblaria que les comissions cobrades són del tot legals, però com que la vida dóna moltes voltes, i a més està plena de sorpreses, si algú a ca l'Àrtur sap res o té alguna informació rellevant sobre el cas, més val que ho digui de seguida. Si no tenen res a amagar, que ho expliquin obertament, que prenguin la iniciativa. La merda (encara que no sigui teva) acabarà sortint igualment, i aleshores passarà com amb les coses de Palau, que al final l'ombra de culpabilitat se'ls ha menjat.

Les coses de menjar. A tot això, CiUT està centrant els seus esforços en presentar-se com l'alternativa real a l'actual govern. Molt bé. És el paper que li toca. Però, creieu realment que se'n surt? Deixant de banda l'omertà mediàtica a la que estan sotmesos els convergents quan es tracta de parlar de qüestions de govern (per corrupteles vàries, llavors sí, els diaris li reserven cinc columnes a l'Àrtur), sóc del parer que o bé estan desapareguts, o bé van amb el pas canviat. Damunt la taula hi ha qüestions diverses de gran transcendència: crisi econòmica, regeneració democràtica, pressupostos... i amb les coses de menjar no s'hi juga. No veig per enlloc que l'Àrtur porti la iniciativa, marqui el pas ni imposi el seu discurs... perquè no hi ha iniciativa, ni rumb ni discurs. Dóna la impressió que CiUT visqui de rendes i d'enquestes (tant les internes com les publicades) com si la victòria convergent fos un fet ja. I no, no tot està fet, i tot és possible... el tripi 3.0 també.

Les coses que importen. Però l'Àrtur sembla out. No content amb la tàctica conservadora per abordar les coses del Palau, ni amb l'estratègia poruga d'afrontar les coses d'en Prenafeta i l'Alavedra, ni amb el full de ruta per quedar-te invisible quan parles de les coses de menjar, no content amb això l'amic Gàfez, a sobre ha perdut una magnífica ocasió per CALLAR, de guardar almenys un simple i respectuós silenci. Ho explica molt bé el nostre Molt Honorable Josep Sort. Aquesta obstinació convergent per desplaçar el debat identitari a un segon terme amb l'argument demagog de que ara "la gent s'està quedant sense feina i no arriba a final de mes", és senzillament rirdícula. Diu el líder de la Cabana que ara no és el moment de referèndums d'autodeterminació perquè significaria acumular una nova derrota. No dubto de les dificultats internes per moure l'enorme massa social d'un partit com CiUT cap a posicions netament sobiranistes. No demano que l'Àrtur s'immoli pel país, i declari unilateralment la independència si assoleix la majoria al Parlament. Ni tan sols espero d'ell que convoqui un referèndum d'autodeterminació. Però sí almenys que tingui la delicadesa de no entorpir amb declaracions extemporànies les aspiracions de cada vegada més ciutadans. Molts dels quals, per cert, convergents... per si no se n'ha assabentat. Per sortir de la Cabana on es van refugiar el 2003, CiUT ha de tenir clares aquestes quatres coses, sobretot l'última.

A cop calent: les mans netes i la doble moral

El Labordeta català s'ha felicitat perquè el seu amo diu que li ha fet cas en una cosa. Segons sembla, entre enculada i pluja daurada, la Secta també ha tingut temps de considerar no-sé-quin-cony de contractes de transparència pels candidats de la seva formació, similars als que ja van subscriure els electes del partit abans conegut com ERC. En una exhibició d'imbecilitat, i oblidant per un moment la vexació diària a que els sotmet la delegació catalana del PSOE, Ridao se'n congratula i insta la resta de forces polítiques a seguir els seus passos. Transparència, diu. Jo no sé si pretén ser sarcàstic, o és que realment demà el Labordeta compareixerà amb un llistat de tots els pseudointel·lectuals i professionals de la consultoria de la corda calabresa que s'han beneficiat de contractes per elaborar informes fraudulents. Ridao, confio tenir-ho damunt de la meva taula, a primera hora del matí.

Suplement dominical: la trilogia dels 'kinkis'

Amics, companys i compatriotes,

com a bon blog de tertúlia política que som, des del Cimera volem aprofitar el descans dominical per oferir-vos un bon motiu de conversa amb les vostres famílies, per a la sobretaula, o per l'hora de berenar a ca la sogra. Vet aquí, doncs, una recopilació dels links a les històries de Doña Manolita i els seus acòlits. És la trilogia dels 'kinkis' en format de suplement dominical. I tot, perquè en gaudiu i en feu bon ús.

LA TRILOGIA DELS 'KINKIS'

Vol. 1
Una de kinkis (preludi)
Una de kinkis (segona part)

Vol. 2
Una altra de kinkis (preludi)
Una altra de kinkis (segona part)
Una altra de kinkis (annex)

Vol. 3
I encara una més de kinkis (i ja en van tres)
I encara una més de kinkis (annex)

Però això no s'acaba aquí, perquè els cimerencs ja estem treballant en nous projectes. Ja us podem avançar que la nostra protagonista serà Anna Hernández, la primera dama del 'kinki'. S'han dit i publicat moltes coses sobre ella (algunes en aquest espai, per cert), però encara no s'ha dit tot, ni s'ha explicat la seva veritable història. Volem donar-li una volta de rosca més al tema, donar-li un valor afegit, i explicar-lo a la manera cimerenca. Ben aviat a les vostres pantalles...

I encara una més de kinkis (annex)

Benvolguts compatriotes,

com ja férem amb "Una altra de kinkis", hem cregut oportú penjar també la documentació relacionada amb la història d'obres adjudicades a dit, factures inexistents i cursos de formació fantasmes que s'explica en el post "I encara una més de 'kinkis' (i ja en van tres)". La idea és deixar-ne constància a efectes d'hemeroteca i, de passada, exhibir les proves per rebatre els diversos mails que hem rebut advertint-nos que amb aquest post podíem estar fregant la prevaricació. La major part dels documents han estat extrets de l'informe de fiscalització de l'exercici 1992 de la societat privada municipal PRECSA, elaborat per la Sindicatura de Comptes l'any 1994.
el qual per cert us recomanem que llegiu sencer. Us divertireu força. Paraula.

Aquí van els enllaços als documents.


1. Adjudicació de les obres de rehabilitació de l'edifici de Can Mercader.





2. Adjudicació de les obres de reconstrucció de l'edifici del Centre de Formació Ocupacional de Sant Ildefons.




3. Duplicació del cost de les obres de Can Mercader.






4. Irregularitats en les factures.




5. Import total del que va cobrar el constructor, sense acreditar-ho amb cap factura.




6. Qui és el constructor?



7. Registre mercantil del constructor.



8. Llistes d'Alianza Popular per Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 1988 on hi figura el constructor, segons consta a la web de Governació.




9. Llistat de les administracions que van donar subvencions a PRECSA per fer cursos de formació, i l'import total d'aquestes subvencions (prop de 500 milions de pessetes).




10. Irregularitats dels cursos de formació.





11. José Montilla, president del Consell d'Administració de PRECSA, per si hi havia algun dubte.

I encara una més de kinkis (i ja en van tres)

Primer va ser "Una de kinkis", aplaudida per la crítica especialitzada. Després va venir "Una altra de kinkis", amb gran èxit de crítica... i també de públic. Servidor no tenia pensat escometre una tercera part d'aquesta bonica i entranyable història de superació personal que representen alguns personatges del Baix Llobregat, però l'oferta era tan temptadora que no m'hi he pogut resistir. Així que, compatriotes, el que avui us servim és el tancament de la "trilogia dels kinkis". Donem, doncs, un merescut desenllaç a l'aventura política de l'al·lòcton.

Abans de començar, però, cal fer una prèvia que ens ajudarà a situar-nos en la història. Perquè, amics, heu de saber que la trama d'aquesta tercera part és anterior a les requalificacions de sòl rústic fetes des de Presidència, i és anterior fins i tot al vodevil dels números de la loteria. Estaríem parlant d'una preqüela, és clar. Ara que s'han destapat diversos casos de corrupció, hem sabut que moltes de les irregularitats denunciades per jutges o fiscals (com les dels casos Millet i Pretòria), ja s'havien recollit en alguns informes de la Sindicatura de Comptes. I des del Cimera, que com tots sabeu és RIGOR, ens hem dit: per què no anticipar-nos, facilitar la feina a la justícia, i mirar si l'Ajuntament de Cornellà durant els mandats del Tio Pepe també va ser auditat per la Sindicatura? Aquesta va ser la premissa inicial. Una idea, per cert, que ja va tenir fa molt temps enrera el nostre estimat comentarista Andreu. D'aquí que, cercant pel Google informació per elaborar aquest post, hagi trobat referències -oh, sorpresa!- al Cimera. Ben vist, Andreu. I ara, som-hi!

Fa molt i molt de temps, en una galàxia no molt llunyana anomenada Cornellà de Llobregat, va arribar-hi un homenet discret, d'aparença humil i posat tímid, però d'ambicions malignes i mentalitat maquiavèl·lica. Responia pel nom de José Montilla Aguilera, i era procedent d'Iznájar, Còrdova, Espanya. La seva formació acadèmica era gairebé nul·la, i la seva trajectòria professional havia estat fins al moment tan semblant a un forat negre que el mateix Hawking hauria tingut dificultats per trobar-hi diferències. Potser és per aquesta negror en el seu Currículum Vitae que el costat fosc de la força li va resultar tan atractiu... Sort en va tenir de l'administració, que el va rescatar de l'oblit on van a parar els personatges com ell. Però és que a més, si al fet que l'administració té la maleïda virtut de consagrar la mediocritat, hi afegim una bona dosi de prodigiosa habilitat per conspirar al més pur estil Fouché, Montilla va aconseguir grimpar socialment i política fins convertir-se en l'alcalde del municipi que el va acollir.

Una de les decisions amb més substància que va prendre durant el seu primer mandat va ser la de crear una empresa anomenada Promoció Econòmica de Cornellà, S.A., a partir d'ara PRECSA. Es tractava d'una societat anònima participada al 100% per l'Ajuntament, que es va crear amb l'objectiu de fomentar el teixit industrial, empresarial i comercial de la ciutat. Doncs bé, aquesta bonica empresa municipal, de la qual el Tio Pepe n'era el president del Consell d'Administració, va ser objecte d'una investigació per part de la Sindicatura de Comptes l'any 1992. I us preguntareu si va detectar-hi irregularitats, no? I jo us dic: l'aigua mulla? Si ser sociata ja és una irregularitat en si mateixa, allò que toquen les mans dels sociates per força ha de estar farcit d'irregularitats, dic jo.

Per la seva naturalesa jurídica, l'empresa estava sotmesa només al control del Consell d'Administració, els membres del qual no eren precisament un exemple de pluralitat. Perquè us en feu una idea, les butaques del consell de PRECSA estaven llogades a temps complet a personatges com José Luis Morlanes o Ciriaco Hidalgo, abonats a la causa del montillisme molt abans que existís el Facebook. Així, en certa manera, PRECSA s'escapava doncs de la vigilància estrictament consistorial, (secretari, tresorer i arquitecte municipal, entre altres...). Això els va permetre actuar amb absoluta llibertat i fer de 'kinkis' desacomplexadament.

Sense anar més lluny, les obres de rehabilitació integral de l'edifici de Can Mercader es van adjudicar a dit, de forma directa, sense concurs públic de cap tipus, com denuncia la Sindicatura en el seu informe. A més, tot i que en el moment de les obres l'edifici encara era propietat de l'Ajuntament, no hi ha cap document que pugui demostrar el mandat del consistori per a la realització dels treballs de rehabilitació. Fins i tot, cap acta del Consell d'administració recull l'aprovació de l'adjudicació de les obres.

Més endavant, un cop l'Ajuntament va haver d'aportar el capital per pagar les obres (d'algun lloc havien de sortir els diners, no?), PRECSA va duplicar el cost de les mateixes. Per cert, inicialment les obres es van pressupostar en 122 milions de pessetes. Després, hi va haver una desviació a l'alça de 60 milions més. El mateix procediment il·legal es va repetir per adjudicar les obres de reconstrucció (sí, sí... de "reconstrucció") d'un altre edifici: el Centre de Formació Ocupacional de Sant Ildefons. No hi va haver cap concurs públic, i les obres se les va endur el mateix proveïdor que havia fet els treballs de rehabilitació de Can Mercader.

A tot això, cal afegir-hi múltiples irregularitats en les factures: no hi eren totes, els imports no quadraven, moltes anaven sense NIF, algunes eren inventades, no s'hi especificava el concepte i es feia impossible identificar els pagaments. Talment, com si haguessin copiat el modus operandi de Millet de falsificació de factures. Com que la documentació que aportava PRECSA era del tot deficient, la Sindicatura va sol·licitar al constructor una relació de totes les factures que va emetre a l'empresa municipal. L'única resposta fou un paper amb l'afirmació genèrica de que "aquesta societat ha facturat a PRECSA la quantitat de 273 milions de pessetes pels serveis prestats des de l'any 88 fins l'actualitat".

Cony, no entenc com el Tio Pepe s'ha pogut guanyar la fama de bon gestor, si la societat municipal que dirigia era incapaç de guardar unes simples factures. Curiosa manera de portar la comptabilitat, no trobeu? També la del constructor, és clar, que liquida un negoci de prop de 300 milions de peles amb rídicul text digne de parvulari. Això sí, almenys tant PRECSA com el constructor han tingut la decència de posar-se d'acord en la xifra que va sortir de les arques municipals. PRECSA diu que en total va pagar 273 milions de pessetes, i el proveïdor va cobrar justament aquesta quantitat. Diners públics que no estaven sotmesos a cap mena de control.

Per cert, el constructor també va ser l'escollit per proveir material a les Escoles-Taller del centre ocupacional, i a sobre impartia alguns cursos de formació. Però... qui és el constructor afortunat que es quedava amb tots els contractes? Doncs, es diu Antonio Lorenzo Mestres, i la seva empresa és Antonio Lorenzo Mestres S.L., una petita constructora ubicada a El Bruc. Però, insistim: qui és aquest home? Per què li adjudicaven a ell -amb una petita constructora- unes obres de tal magnitud? S'embutxacava ell els diners? O era un simple testaferro? Té alguna cosa a veure amb la política? És rellevant que l'individu aquest estigués a les llistes d'Alianza Popular a les eleccions al Parlament de Catalunya de l'any 1988? Mira, tu! Si és precisament l'any que li adjudiquen totes les obres.... Casualitat? Coincidència? Què uneix José Montilla i Antonio Lorenzo? Quins favors s'havien de pagar?

En aquesta història, ens hem referit també als cursos de formació. La Sindicatura hi dedica una bona part del seu informe. L'any 1992, PRECSA va rebre subvencions procedents de diferents administracions (Ajuntament de Cornellà, Consell Comarcal, Mancomunitat municipal, Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya, Ministeri de Treball - INEM, Fons Europeus...), que havien de ser destinats a la realització de cursos per a la formació. Entre les diferents subvencions, PRECSA va ingressar gairebé 500 milions de pessetes. Els programes i cursos estaven dissenyats per les administracions que donaven les subvencions. Lògicament cadascun d'aquests plans de formació tenia els seus requisits (cursos per a la formació de dones, cursos per a majors de 25 anys, cursos per a parats...), exigien un nombre mínim d'alumnes per curs, i era obligatori assistir a les classes. Del contrari, no hi havia subvenció.

Doncs bé, segons la Sindicatura, aquí també s'han detectat irreegularitats: homes matriculats en cursos per a dones, menors de 25 anys en cursos per a majors de 25, gent contractada a PRECSA en cursos de formació de parats, persones matriculades dues vegades en el mateix curs... No hi havia controls d'assistència ni informes d'avaluació que puguin certificar si el curs es feia o no, era impossible saber quanta gent hi estava inscrita realment perquè existeix cap base de dades, amb la qual cosa es feia difícil comprovar si hi havia relació entre la despesa i l'ingrés per la subvenció.

En les seves al·legacions a l'informe, el Tio Pepe va ser incapaç d'aportar cap document veraç que refutés les irregularitats més greus detectades per la Sindicatura. Sigui com sigui, com sol passar amb la majoria d'aquests informes, va passar força desapercebut. De tant en tant, el tema va sortint, però l'al·lòcton ha fet com si sentís ploure. Ja va sent hora, que algú desemmascari aquesta gentola d'una vegada per totes. Tot i que potser ja han prescrit, nosaltres hem volgut recuperar aquestes antigues corrupteles justament ara, perquè ara és el moment. Ja en tenim prou: ha arribat l'hora que algú estiri el fil d'una punyetera vegada, i finiquiti ja la nissaga de Doña Manolita i els seus 'kinkis'.

On et fa mal ara, Manuela??

Amics, companys i compatriotes,

aquests dies convulsos a l'oasi ens ofereixen moments deliciosos que cal assaborir amb delicadesa. Són moments exquisits, que només els gourmets de la política com vosaltres sabreu apreciar com cal. Un d'ells, la cara de circumstàncies que se li ha quedat a la Manuela de Madre després de l'afer Bartolo. I no pas perquè li faci llàstima el seu successor a dit a l'alcaldia de Santa Coloma de Gramenet, sinó perquè li ha vist les orelles al llop. Resulta que la investigació del cas Pretòria es remunta a l'any 2000... dos anys abans que la Manuela abandonés el càrrec d'alcadessa per presumpta fibromiàlgia. Caram, la pastissera que no podia exercir d'alcadessa perquè li feien mal els llençols del llit (tot i que després va fer de número dos de Maragall en una intensa i maratoniana campanya electoral), la senyora que pràcticament ja ha col·locat el seu marit a l'alcaldia, ho deu estar passant malament, no? Què li deu fer mal, ara? L'ànima?

Gaudiu d'aquests instants meravellosos, i preserveu-los com un tresor preciós. És boniiiiiic...

Mig milió d'hòsties a la Secta... i còmplices

Amics, companys, compatriotes

·

permeteu-me aquesta breu i modesta aparició que no pretén de cap de les maneres destorbar l'orgia patriòtica en què us han sumit el Mestres, primer, el Garrigosa, després, i les enquestes, finalment. Però avui calia, i era de justícia, que el president Oteji us adrecés unes breus i sentides paraules d'agraïment just avui que hem superat les 500.000 entrades.

·

Mireu, compatriotes. Fa 4 anys, quan vam començar aquesta aventura, teníem un objectiu molt clar: posar el nostre grà de sorra per triturar l'escòria tripartita. Com us podeu imaginar, hem hagut d'aguantar durant tot aquest temps molta tonteria, molta omnipotència mafiosa, molta cabronada, molta ignomínia, molta xuleria vallecana, molta ecspanya incrustada arreu i, en definitiva, molta vergonya.

·

Per això ara, 914 posts després, quan la xusma implora clemència davant l'imminent i estrepitós ensorrament, nosaltres diem que no hi pot haver perdó. Continuem assedegats a la grada, embogits enmig d'un soroll eixordador, i exigint al Cèsar que el polze consumi la venjança. No hi pot haver clemència ni sociovergència. En tot cas, Mas president i Carretero al Parlament.

·

Gràcies per viure aquesta aventura amb nosaltres.

No poden amb el país

No poden veure’l i això ja ho sabíem. Però el que es demostra després de ja sis llargs anys de tortura tripartida és que el sociatisme no pot amb Catalunya. No l’enfonsa com voldria i no l’anul·la com hi aspira. Igual com la història d’Ecspanya amb el nostre país. Tenen molta força però nosaltres tenim la raó de la nostra part. I quan parlo de raó ara ho faig de sentiment i de la bona fe de la gent. Perquè l’abjecció tripartida no ha quallat, ni qualla ni quallarà malgrat l'ametrallament mediàtic i la milionada que la Secta posa al servei del mal. Ha estat així històricament i el moment que ens ha tocat viure no podia ser diferent. Altrament, ells haurien guanyat.

La imatge de Macià Alavedra emmanillat i humiliat recollint unes bosses d’escombraries em va fer venir basques, no per ell sinó pel fill de la gran Ecspanya que va decidir clavar aquella imatge a tots els informatius i portades de diaris. Quins criminals! El Macià i demés potser els condemanaran per robar però aquí els criminals una vegada més han estat de la part d’Ecspanya, de la banda dels qui mai van ni plantejar-se infligir una vexació com aquesta als Albertos, al Gil i Gil, al Mario Conde o al Mariano Rubio. Tota aquesta patuleia va robar a mans plenes, però eren dels seus. Com en Montilla. Són d'Ecspanya. Ara als mitjans només es parla dels "exdirigents de CiU" i de "l'alcalde de Santa Coloma", sense determinat-ne partit la major part del teps. Això és, arrossegant el nom de CiU i de Santa Coloma però tenint bona cura de La Secta, que és la gran implicada en aquesta operació.

Però tot els tornarà en forma de boomerang electoral. S’acosta el moment de recuperar la dignitat i de tornar a aixecar el país. Compatriotes, més clar que mai veig que l’Artur Mas és el referent nacional i moral que necessita el país. Ha aguantat com ningú altre abans la desgràcia d’oposició al Parlament de fireta. Ha mantingut encesa la flama de l’esperança d’un govern digne i nacional per al nostre país. Convergència ha resistit i si ara li estan tirant merda com s’està fent, acarnissant-s’hi i barrejant-ho tot amb l’únic objectiu de perjudicar-la és perquè la Secta sap el que nosaltres. Saben que no poden amb el país. Ara faríem bé d’interioritzar-ho, de no creure’ns-ho gaire i de no relaxar-nos com sempre els passa a CiU quan algun indicadors els van de cara i es sobren. L’enquesta d’avui de 'La Vanguardia' només és un indicador més que ens ha d’animar a moure’ns.

Amunt i crits!

Una altra de kinkis (annex)

Benvolguts compatriotes,

per tal de complementar la informació publicada en el post "Una altra de 'kinkis' (segona part)", hem cregut oportú publicar també la documentació més rellevant del tema. Ho fem per diverses raons. A saber:

a) per certificar la veracitat de la història, per aquells que diuen que mentim,

b) per demostrar que la informació en l'hem treballat més enllà de la "gola profunda", per aquells que es queixen que no citem les fonts,

c) per deixar-ne constància a efectes d'hemeroteca, per aquells que vulguin trobar fàcilment aquesta informació en el futur,

d) i sobretot, per diversió cimerenca, per aquells que simplement s'hi vulguin recrear...

La documentació que adjuntem és la següent (podeu clicar sobre la imatge per veure més gran o clicar l'enllaç per descarregar l'arxiu):


1. Moció de les CUP, segons la qual l'equip de govern ja havia proposat ubicar el nou hospital a la zona de Can Riera de l'Aigua, amb anterioritat al projecte de l'ARE.




2. Nota de premsa del Departament de Política Territorial i Obres Públiques on s'aprova el mapa d'àrees residencials estratègiques de tot Catalunya.



3. Document d'avaluació ambiental de la zona de Can Riera de l'Aigua, on es recorda que els terrenys són d'especial protecció i desaconsella que s'hi ubiqui una ARE.




4. Pla Director de l'ARE de Sant Celoni, on especifica qui és la propietària dels terrenys que s'hauran d'expropiar.




5. Edicte publicat al DOGC, segons el qual el Govern de la Generalitat ha aprovat les ARE's.




6. Informació del registre mercantil on hi figura Leonor Riera i Oliveras com a administradora d'IrisMillenium2004, i de la societat EscoTorres 2502, on hi figura la seva família.



7. Notícia publicada a Expansión que relaciona WTC Almeda Park amb la família Cabarrocas i les seves societats.


8. Cronograma de càrrecs que ha ocupat José Montilla Aguilera, relacionant-lo amb WTC Almeda Park.