Més farsa

Amics, companys, compatriotes, jerkis murcians

el Cimera, que no ha decretat ni decretarà mai cap alto-el-foc permanent ni contra la farsa ni contra Ecspanya, vol continuar denunciant l'Estatucidi que el govern amic impulsa amb l'ajuda entusiasta de la sucursal oficial i les oficioses. Si ahir ja ens pronunciavem sobre la Llei de Dependència (de dependència d'Ecspanya, s'entèn), avui toca fer-ho de la Spanish Patriot Act, o sia, el decret de castellanització de l'escola primària catalana.

Ja sabem que aquesta preocupació pel castellà que es parla a Catalunya no és nova. De fet la Neofalange, a través de la Llei de Qualitat de l'Ensenyament, ja va intentar fer el mateix que ara la Secta. Però repassar les crítiques (del tot merescudes) que es va endur la Del Castillo i comparar-les amb el silenci i l'actitud claudicant d'avui dia fa envermellir.

Per exemple, contra la imposició de la Neofalange una tal Carmen Chacón va dir cosetes com aquesta: "Todos queremos que las chicas y chicos aprendan, pero las imposiciones de un mínimo resultan un problema. Las decisiones del Gobierno deben respetar la pluralidad lingüística de nuestro país, que está en la Constitución". L'altre flanc el va cobrir el Metropagès de Ripoll, tant donat aleshores a la incotinència verbal com genuflexe avui. Fins i tot el primer tripi va anar d'Ibarretxe per la vida declarant-se insubmís a la llei.

Collons, com canvien les coses!. Sembla ser que per als sociates avui las imposiciones de un mínimo, no només no resulten cap problema sinó que a sobre les impulsa la mateixa Generalitat. I mentrestant, la Palangana bis marejant la perdiu, esbrinant com embeinar-se-la un cop més sense que es noti gaire, i venent com un gran èxit el recurs contra el decret ecspanyol quan la proposta del Tete és calcada.

La cosa, fem-nos a la idea, no acabarà bé. Vaselina, enculada i tercera hora. I la culpa, com bé diu en Frances Marc Álvaro al Singular Digital, de CiUT per l'estafa de l'Estatut. Sort que encara hi ha patriotes com en Carretero que treballen amb nosaltres per desemmascarar la farsa.

Murcians i dependents

Als jerkis desquiciats i sociates (redundància) que ens visiten se'ls ha de reconèixer una cosa a banda de la incompetència supina que demostren quan obren la boca: la coherència. Recordo que fa temps un d'ells ens va comentar que li era indiferent l'Àrtur o el xarnego de president perquè "hem decidit ser com Múrcia". Suposo que murcià ho voldrà ser ell i sa p.. mare, perquè jo no en tinc cap interès. Ara bé, li reconec que els seus capos s'hi dediquen de ple a aquesta tasca.

De moment, avui ens llevem amb una hòstia de campionat al nostre migrat autogovern amb el dictamen del Consultiu que decreta que la Llei de Dependència ecspanyola que va aprovar el Congrés amb el suport entusiasta de les Palanganes és inconstitucional perquè envaeix de manera flagrant (un 70%) competències de la Generalitat.

Prescindint per desomptat del vot sucursalista del PSC-GAL i la Palangana, quin és el paper de la Palangana bis en tot aquest disbarat? Com és possible que els seus il·lustres diputats a Madrid avalessin una llei tan intrusiva? Però no deia la morsa que ERCM al Govern garantia la "resistència davant noves retallades i l'adveniment de nous espais de sobirania"?

Doncs va a ser que no. Ni resistència ni espais de sobirania, sinó baixada de pantalons i subsmissió hipnòtica a l'acció de la Secta en contra de Catalunya. Per incompetència, no ensumant ni de lluny l'anul·lació de facto de l'autogovern, i per acomplexament, renunciant al perfil sobiranista en benefici del discurs progre.

Tots sabem que la cúpula de la Palangana bis busca homologar-se a l'esquerra europea perquè això de ser independentista els va bé per ensarronar quatre idiotes sense criteri però no els dóna el punt de charme que la seva vanitat requeerix. Per aquest motiu, el Metropagès i la morsa ja fa temps que maquinen per integrar-se a la Internacional Socialista.

Deu ser que els fa basarda relacionar-se amb altres nacions sense Estat. Total, per ser murcians com volen alguns...

Governs i arguments

Amics,

com que el marasme en el qual el tripi 2.0 i el xarnego ens volen submergir aquesta legislatura no afecta al Cimera, avui toca provocar als progres de boquilla i saló. Per fer-ho, res més fàcil que invocar la possibilitat d'un pacte a la ciutat de Barcelona entre CiUT i la Neofalange després de les municipals. Només insinuant això la progressia ja s'excita, ja ensuma la carn de l'enemic, ja veu el missatge fet. "Que vé la dreeeta", crida la Secta. "Els regionalistes volen pactar amb els enemics de Catalunya!" bramen els màfies exindependentistes. "Serà un Ajuntament de neocoons!", escup la Palangana.

I així, tots a la una, ja tenen mitja feina feta. D'una banda, atenallant CiUT (presonera d'un discurs anti-PP abastament amplificat i distorsionat quan cal pels altaveus de la Secta) i forçant-la a renegar de qualsevol mena d'acord amb la Neofalange. Aquest escenari aboca al bo d'en Trias a la solitud més absoluta, donat que l'erc-quidistància és només un camelo, i l'obliga a imposar-se a un tripi municipal que porta camí de batre rècords d'enquistament.

És difícil encertar en l'estratègia per trencar aquesta dinàmica bàsicament perquè l'actitud del PP no ajuda. I abans de saber els resultats, tampoc no cal mullar-se. Ara bé, si arribat el cas el bo d'en Xavi hagués de pactar amb aquests...perquè no??. Jo començo a redactar l'argumentari i ja us aviso que els punts estan extrets -amb un simple canvi de noms- de l'immens retaule de xorrades que la Palangana bis va fer servir per amontillar-nos. Al cap i a la fi, si hi ha butlla per ecspanyolitzar Catalunya, que sigui per a tots.

1.- És el govern que s'ha pogut decidir a Barcelona.

2.- És el millor Govern per evitar el pitjor que hagués estat la reedició del tripartit després de 28 anys al poder. ERC ha demostrat el seu escàs catalanisme subordinant l'avançament nacional a un difús patriotisme social per ordres directes de José Montilla, membre de l'executiva del PSOE.

3.- Aquest acord és una fòrmula tan inclusiva com la del tripartit en nombre de forces polítiques i perquè permet empènyer la majoria de barcelonins en la direcció de l'autosestima i l'emancipació. L'altra fòrmula (un pacte amb Esquerra) hagués deixat la dreta subalterna a la intempèrie davant de lerrouxistes.

4.- Un cop sabut que ni PSC ni ERC ofereixen altra cosa que desplegar l'Estatut i la Carta Municipal, CiU considera que cal prioritzar la cohesió municipal i, per tant, la cohesió social. Només amb programes de serveis públics universals podem garantir-la.

5.- CiU, pel bé de Catalunya, vol un PP autònom de Madrid i per això hi pacta, perquè no en depengui. ERC, en contra de Catalunya, pacta amb el PSC-PSOE perquè subordinin més Catalunya.

6.- Fernández i el PP no ens van enganyar quan asseguren que estan en contra de la independència, i per això els critiquem. Però Carod ens va enganyar quan va dir que els vots serien aquest cop decisius per governar la Generalitat.

Seguim?

D'aquests ja no en queden

Benvolguts compatriotes, aquí va un breu apunt dominical.

Divendres vaig anar a veure la pel·lícula Bobby i us l'he de recomanar molt vivament. Ja sabeu que alguna altra vegada ja he tingut aquesta temptació, a cavall de la política i de l'oci, i tot i que en l'anterior ocasió la cosa va ser controvertida, i malgrat que em temo que en aquest cas també ho pugui ser, ja sabeu que per a mi el gran JFK sempre serà un referent. I en aquest sentit, el seu germà Bobby (RFK) no se'n pot despendre, com a gran inspirador, conseller i cervell a l'ombra que n'era.

Però va tenir la temptació de fer el pas. De fet, amb l'assassinat del seu germà, el van forçar a deixar les tasques de conseller àulic per passar a emprendre la cursa com a presidenciable. Una gran oportunitat perduda, sens dubte. Perquè malgrat que els EUA són el país del màrqueting polític (cosa que als malalts us agradarà molt de veure a la pel·li), l'amic RFK en transcendia. El seu discurs era ple de valors, de propostes valentes, d'igualtat d'oportunitats, d'il·lusió, de realisme enfront una realitat no sempre amable... I tot això no es quedava en els eslògans que els polítics d'avui han après tant bé a deixar anar davant els mitjans. El seu discurs no era buit. Hi havia alguna cosa en aquell polític que transmetia que es creia allò que deia. Tenia alguna cosa que el feia autèntic.

Bé, hi hauria molt a parlar. Segurament algú em retreurà que no parli de la debilitat del seu germà per les faldilles. Però crec que ara jo no parlo d'això. Jo no parlo de divinitzar a cap mortal (que com a tal, tots tenim les nostres coses). Només volia compartir amb vosaltres un breu apunt sobre un dels polítics que sempre m'han fascinat. Un model que trobo a faltar molt avui en dia... arreu. D'aquests ja no en queden, i és una llàstima, sobretot per a països com el nostre, tant mancats de veritables líders que impulsin la societat a fer passes endavant.

En Bobby Kennedy va dir: "Alguns homes veuen les coses com són i diuen per què. Jo somio coses que mai han estat i dic per què no". Us imagineu que algú digués això respecte del nostre país... i que a sobre ho digués amb convicció...?

PD: El repartiment és espectacular, els actors estan genials i el film és un tros de pel·li.

Construir una esquerra nacional

Amics,

com que les dues palanganes van seques d'idees i orfes d'un projecte estratègic que no sigui parasitar al voltant de la Secta, em permetré avui donar-los gratis una idea que fa temps em balla pel cap. Per fer-ho, només cal repassar els resultats de l'1 de novembre i extreure'n les conclusions a partir dels dos eixos (nacional i dreta-esquerra) que configuren la política d'aquest país.

A dia d'avui ja sabem que el Parlament hi ha una majoria nacional clara de 69 diputats (CiUT i ERCM) ampliable perfectament a 81 si sumem els 12 de la Palangana. Els partits que configuren el front colon (Secta, Neofalange i Ciudadanos) es queden amb 56, o sia, murralla.

Si prenem com a referència l'eix dreta-esquerra que tant agrada a la progressia oficial el panorama varia. Les anomenades dretes tenen 62 diputats i les autoproclamades esquerres 70. Ara bé, i el detall no és menor, mentre que en el flanc dretà la força hegemònica és nacional no passa el mateix amb el flan esquerranós. Aquí la sucursal de la Secta s'imposa a les seves palanganes.

La pregunta és. Tan superior és l'esquerra ecspanyola a la catalana? Veiem-ho. La Palangana original té 12 diputats i 282.355 vots. La Palangana bis, 21 i 416.355. És a dir, la suma d'allò que en podriem dir l'esquerra nacional (no subordinada a priori orgànicament a Ecspanya) és de 33 diputats i 699.048 vots. Al davant d'això, l'esquerra ecspanyola i ecspanyolista del PSC-GAL té 37 diputats i 796.173 votants.

Veieu per on vaig no? La diferència entre l'esquerra ecspanyolista i l'esquerra nacional és només de 4 diputats i 97.125 vots a favor dels primers. Una diferència mínima i superable si s'articulés un bloc de progres nacional que permetés donar l'hegemonia d'aquest eix a partits d'estricta obediència catalana.

Ja sé que és complicat articular-ho perquè entre les dues palanganes no es poden ni veure. Però més lamentable és comprovar com només amb 90.000 vots i 4 diputats més que l'esquerra catalana, Ecspanya se'ls pixa a sobre i, de retruc, a tots nosaltres.

Pols a l'Estat

Un breu post per deixar constància de l'espectativa que també ha aixecat en la meva humil persona el cas De Juana Chaos. He anat seguint el cas, i he volgut escoltar diferents tertúlies al respecte, i crec que en totes hi ha un element en comú a l'hora de descriure la postura de De Juana: està fotent un pols a l'Estat ecspanyol.

El cas és que no puc compartir conductes criminals, i per tant crec que aquest home, per haver mort gent, ha de complir condemna. Ara bé, condemnar-lo a 12 anys per uns articles potser sí que ha estat un error, no? Ahir el gran patriota Joseba Azkarraga, deia al programa del sociata sectari de Juan Tapia, que si a un altre terrorista com el general Galindo era a casa seva per qüestions de salut, la cosa no havia de ser tan greu si ara es decreta presó atenuada per De Juana...

Jo hi veig una escrupulosa i democràtica provocació, en aquestes paraules. Però hi puc estar d'acord. Ara bé, també tinc els meus dubtes sobre el cas, perquè si tots els pressos ara es foten de vaga de fam... llavors què farà l'Estat ecspanyol? Deixarà que uns morin i que altres surtin al carrer per recuperar-se? No em direu que el dilema no és heavy. Així doncs, fins l'últim moment, aquest home ha decidit dar pel sac a Ecspanya... ara ja amb les poques armes que li queden.

Escoltava avui en una tertúlia que si el deixen marxar a casa l'Estat de dret a Ecspanya haurà saltat pels aires. També deien el mateix respecte de l'aprovació de l'Estatut...

Enquesta: Els convergents són una colla de babaus

Ja hem tancat l'enquesta sobre la crisi a CiUT, el que no significa que s'hagi tancat la crisi a CiUT. Val a dir que l'enquesta no ha servit per fer un diagnòstic clar del que els passa als habitants de Can Favela, ja que les respostes han quedat força repartides. Bona part dels cimerencs que hi heu participat (28%), creieu que els convergents "han estat tan babaus durant tants anys que ara no tenen ni un puto mitjà afí que els ajudi a tapar les vergonyes". Cal tenir ben present que, en segon lloc, el problema de CiUT és el gafe de l'Àrtur (18%). En tercer lloc (15%), considereu que estar a l'oposició contribueix a posar dels nervis a un partit fet des del Govern. El Tumor no apareix fins a un sorprenent quart lloc (13%), mentre que alguns de vosaltres (12%) creieu que no passa res que no passés abans. És clar que potser ens hauria faltat una altra opció que digués: Totes les altres opcions juntes. I és que si ho pensem bé... a CiUT no passa res que no passés abans, el que passa és que abans estaven al Govern i ara es posen nerviosos perquè no hi són, i a més ara no tenen cap mitjà afí per tapar-se les vergonyes i que ara tots es magnifica, perquè no hi ha una TV3 que ajudi a compensar-ho, i per últim, per acabar-ho d'adobar hi ha el gafe del Mas que per molt que guanyi no governa i el tumor del Duran que no para de tocar els collons i aprofita qualsevol oportunitat per fer la traveta als seus companys de viatge.

Per cert, ja podeu votar a la nova enquesta: Què en penses de l'article d'en Carretero?

"Hissar sense complexos l'estendard del catalanisme"

Que el Cimera és rigor ho sap fins i tot el més tonto de la classe. Per això, amics, hem volgut recuperar un incunable que la morsa va deixar escrit un ja llunyà 1996. En aquella època, recordareu, feia furor entre la progressia pàtria l'experiència italiana de l'olivera. Aquesta macedònia d'esquerra (curiosament sinistra en italià) és, sens dubte, el referent espitirual sobre el qual es constitueix el tripi.

Només cal remetre's al fanzine Iniciativa Socialista, que aquell any va publicar ex-aequo tres articles dels mites Raimon Obiols, Rafael Ribó i Josep-Lluís Carod-Rovira per anar fent caliuet. El de la morsa, va a dir-ho, s'havia publicat prèviament al número 28 de Debat Nacionalista. Aquí el podreu llegir sencer (en castellà, això sí) i comprovareu com ha degenerat el discurs i la dignitat d'aquest home i del seu partit.

Jo, per obrir boca, he seleccionat dos paràgrafs per tal d'ajudar l'amic Carretero a carregar-se d'arguments de cara al 24 de febrer. Llegiu, llegiu.

"L'horitzó del postpujolisme, la Generalitat futura, serà una Generalitat des del centre cap a l'esquerra, però serà també una Generalitat catalanista o no serà, perquè els sectors populars i les classes mitjanes són així, la majoria de la societat catalana és així, amb naturalitat i sense estridències, la realitat política és així, per la senzilla raó que enlloc del món ningú no governa democràticament si és percebut per la gent com a estrany a la pròpia condició nacional o poc identificat amb aquesta. En conseqüència, la nacionalització de l'esquerra és, aquí, a casa nostra, un objectiu polític de primer ordre. Per aquest motiu, les esquerres hauran de ser-ho amb una denominació d'origen indubtable, amb sobirania de decisió, i no assoliran la credibilitat nacional suficient per arribar al govern de la Generalitat mentre siguin vistes com a organitzacions subsidiàries, sense capacitat de maniobra real per a una acció autònoma.

Els partits catalans d'esquerres, a banda dels condicionants generals europeus, han d'afrontar un doble objectiu d'enfortiment i renovació, a partir, precisament, de la seva dualitat constitutiva: com a forces progressistes, però també com a partits nacionals. En el primer cas, serà imprescindible una veritable regeneració democràtica, una autèntica neteja ètica, que s'enfronti obertament amb la corrupció política i la ostentació econòmica i que, al mateix temps, recuperi l'esperit crític permanent i l'activitat de canvi i transformació social que no hauria mai d'haver deixat de caracteritzar les esquerres. En el segon cas, haurà de posar fi al segrest de la nació, en règim de monopoli, realitzat per les forces conservadores, davant el silenci i el desconcert del món progressista. I per aconseguir-ho haurà d'hissar també, com a cosa pròpia, sense complexos ni vergonyes, la bandera del fet nacional, l'estendard del catalanisme".

Tribuna Extra: ERC, de planeta a satèl·lit

Amics, reproduïm pel seu interès l'article publicat aquest cap de setmana al diari Avui per l'exconseller Joan Carretero

Les eleccions del passat mes de novembre, la formació del nou govern de la Generalitat i el comportament del partit que va fer possible que el govern fos aquest i no un altre, ERC, han estat objecte, en els últims mesos, d’una gran quantitat d’anàlisis. Jo he deixat passar, intencionadament, un temps més que prudencial per fer pública la meva, amb l’objectiu de guanyar perspectiva per comprendre millor alguns esdeveniments, tot observant, alhora, els primers passos del flamant govern Montilla.

El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d'aquell any, entre la immensa majoria de militants d'ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d'optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa. La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l'impuls d'un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l'oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.

Tres anys més tard, la situació s'havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l'expulsió humiliant dels consellers d'ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.

Els resultats electorals de l'1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s'han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.

Fent gala d'una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d'ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l'estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions. De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d'ERC no van cessar fins pràcticament l'inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d'alguns departaments governamentals també militants d'Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d'ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s'haurien produït, evidentment.

Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d'ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l'actuació com "un sol govern", amb "un lideratge sòlid" i "un president que mani". No està malament l'autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l'autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons...

És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC), a partir d'algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).

Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista...

No és estrany que, davant del pacte de govern, des del sobiranisme es reaccionés amb desconcert o amb contrarietat, fins i tot per part de gent que havia donat suport públic a la campanya d'ERC. Per contrarestar les crítiques, Carod-Rovira ha anat esbossant teories sovint inintel·ligibles que barregen el "patriotisme social", la "pluja fina", el catalanisme dels dies feiners i el caràcter "inclusiu" del pacte, com si només el 26% d'electors del PSC, i no tots els altres, garantissin la inclusivitat social d'un acord. La teoria no s'aguanta, evidentment, i encara menys després que un candidat a president nascut a Andalusia, que havia de mobilitzar els sectors socials menys compromesos amb l'autogovern de Catalunya, aconseguís la proesa de portar l'abstenció (entre aquests sectors de manera destacada) fins a xifres rècord.

Sí que és veritat que, almenys, Carod-Rovira intenta fer un discurs propi, mentre d'altres sembla que ja han culminat el seu procés de colonització mental. En Puigcercós, per exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d'esquerres i 65 de dretes (El País, 8 de novembre). I prou romanços! Com deuen gaudir amb declaracions d'aquesta mena els promotors del discurs socialista de tota la vida...

Fixem-nos en el seguit d'episodis que s'han anat succeint des de la formació del govern i que afecten ERC de manera especial: des de la bandera espanyola al departament de Governació al decret estatal que imposa més castellà a l'ensenyament, des del suport entusiasta a la candidatura olímpica de Madrid al silenci sobre l'oficialitat de les seleccions esportives nacionals, des de l'acceptació acrítica d'un govern d'un perfil tan baix que amenaça amb deixar a l'atur els periodistes que segueixen la política catalana a la correcció fulminant del portaveu del partit que va atrevir-se a qüestionar l'actitud de Zapatero davant la treva d'ETA. Tots ells mostren una voluntat deliberada dels màxims dirigents d'ERC d'esborrar qualsevol rastre de perfil polític propi, cosa que fan de forma exagerada, grotesca, inversemblant.

La direcció d'ERC manté que l'estratègia del partit l'ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l'esquerra catalana, per "nacionalitzar-la". Creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d'un govern encapçalat per un socialista, quan el que normalment passa en aquests casos és que, si el govern va bé, l'èxit el capitalitza el partit del president, i si va malament, el càstig es reparteix entre els socis.

Que l'escenari dels estrategs d'ERC és purament voluntarista ja té una primera constatació empírica: en les eleccions de l'1-N, ERC no va avançar en cap dels feus socialistes on el PSC va retrocedir notablement. En conseqüència, per fer forat entre l'electorat socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a alternativa que com a complement?

La realitat és que la direcció d'ERC ha abraçat una estratègia que porta a la satel·lització del partit dins l'òrbita del PSC, planeta polític amb una força atractiva de poder devastadora, com és notori. Una estratègia que ignora l'eix nacional de la política catalana, i el redueix a l'eix dreta-esquerra, com passa als països normals, és cert, dels quals ens separa -ai las!- el petit detall que aquests són independents. Una estratègia que probablement es basa en els complexos d'uns dirigents que han sucumbit al discurs dels altaveus de l'esquerra espanyolista, que sempre ha negat el caràcter progressista del nacionalisme català, habitualment des d'un furibund nacionalisme d'Estat. Una estratègia que ni les sigles històriques del partit han resistit en el seu nou logotip!

Aquesta línia d'actuació del nostre partit en els últims temps ha sumit en la perplexitat bona part de l'independentisme català, exultant l'any 2003. Malgrat les votacions a la búlgara dels òrgans de govern d'ERC, penso que molts militants comparteixen amb mi, i amb milers de ciutadans (que ja van abstenir-se, que es plantegen fer-ho o que ens continuaran votant com a mal menor) una visió diferent del paper que li toca jugar a l'independentisme català: un paper no subordinat ni al regionalisme de centre-dreta ni a l'esquerra estatal, i que decideixi les seves aliances en funció d'una estratègia genuïna, que ha de tenir sempre en l'horitzó de la llibertat nacional el seu principal referent.

Tot sigui dit de passada, la sortida electoral dels independentistes desencantats no pot ser CiU. Considero que la seva pràctica política ha estat sempre la d'un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder. L'última demostració d'aquesta actitud de renúncia a canvi de poder va ser el pacte vergonyós de l'Estatut, i en el pecat hi ha trobat la penitència electoral.

En fi, la reunió mundial d'astrònoms que es va celebrar la passada tardor ens va demostrar, amb el cas de Plutó, que això de catalogar un cos celeste com a planeta o degradar-lo a una condició inferior és bastant elàstic. Espero que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit, aconseguim que l'independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia més gran, en l'univers polític català.

Mas, ministre

Benvolguts amics i compatriotes,

ja veieu que la Palangana Bis comença a fer servir les tàctiques mafioses dels sociates, i ara que té poder, el fa servir per pressionar possibles veus discordants. Sembla que finalment el Carretero aplaça fins després de les municipals el seu moviment Reagrupament Nacionalista/Independentista. Ja veurem. Esperem que sigui conseqüent amb la seva trajectòria i que segueixi coherent amb el que avui escriu a l'AVUI (demà segona part).

Però mirant a l'altra banda del ring, us diré que hi he pensat i crec que la gran resposta a certs mals de CDC i al Tumor seria optar definitivament per tenir ministres a Madrid... amb l'Àrtur al capdavant. Avui llegia al Barbi i hi tornava a coincidir bastant. Feia dies que hi donava voltes i ho he vist clar.

Tenint present que el Tripi sumarà a Barcelona de nou i que el Trias no serà alcalde, crec que CiU ha d'apostar fort per seguir sent interlocutor d'alguna cosa. Li cal una pota de poder des d'on demostrar que encara pot ser útil al país, i si ho fa amb dignitat, catalanisme i valentia, per què no fer-ho amb ministres a Madrid? Si el president Companys abans va ser ministre de Marina, per què no pot passar el mateix amb un Mas ministre, per exemple... d'Economia?

Mà estesa

Xoan Monchito Saura, com a bon escolanet i eco-socialista que és, aprèn ràpid dels mestres. Sobretot les males arts, el vandalisme polític i el sectarisme que caracteritza aquesta xusma.

Per això la rata aquesta, una autèntica nul·litat de la qual se n'en foten fins i tot al carrer Ciutat, vol excloure CiUT de la Comissió bilateral Estat-Generalitat. L'argument de l'excrescent és que aquesta comissió és intergovernamental i, per tant, no hi ha lloc per a ningú més que pel tripi.

A veure idiota. A veure si aprens a llegir, tu que vas donar un sí gratis total a aquest Estafatut sense haver passat ni de la tapa. L'article 183.3 especifica clarament que "la Comissió Bilateral Generalitat - Estat és integrada per un nombre igual de representants de l'Estat i de la Generalitat". Si retrocedeixes unes quantes planes, Monchito, llegiràs també als punts primer i segon de l'article 2 exactament això: "La Generalitat és el sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya. La Generalitat és integrada pel Parlament, la Presidència de la Generalitat, el Govern i les altres institucions que estableix el capítol V del títol II".

En cap moment l'Estatururut descarta la presència d'altres partits al marge dels que governen a la Comissió bilateral amb l'Estat. De fet, permet la presència de totes les formacions atenent al fet que "la Generalitat també és el Parlament". Així es feia a les comissions mixtes de Traspassos i Valoracions dels governs de Jordi Pujol.

Ara ja sabem de què va la política de mà estesa del Tio Pepe i les seves crosses.

Quatrilingües?

Amics,

la Morsa va sortir ahir momentàniament del convent de clausura en el qual per ordres directíssimes del Tio Pepe, de la Secta i d'Ecspanya s'ha reclòs aquesta legislatura. La seva compareixença al Parlament va ser un sobirà conyàs i el Gandhi de Cambrils només va treure pit quan es tractava de fer de mamporrero del sociatisme i vexar CiUT. És encomiable la capacitat de la Morsa de fer-se tota ella l'ofesa quan li diuen veritats com a punys. O en tot cas quan no fan més que dir-li el mateix que ells etziben a l'Àrtur Gàfez amb total impunitat i amb la claca sociata aplaudint histèricament mentre observa com la família catalanista s'apunyala per les cantonades mentre ells desfan el país.

A banda d'aquest lamentable enèsim episodi de la guerra fratricida entre la palangana bis i la favela, la irrupció de la Morsa també va tenir un moment hil·larant. Concretament, quan ens va vendre el somni de la Catalunya quatrilingüe (amb el català com a pal de paller) aquell qui ha demostrat millor que ningú que l'idioma propi del país no serveix absolutament per a res, ni tant sols per ser president de la Generalitat.

A banda d'a-questa sobira-na incongruèn-cia, el volunta-risme del diri-gent exinde-pendentista topa també amb un altre 'problemilla'. Sembla que els plans del Tio Pepe, inadaptat com una mala cosa, no van en la mateixa línia que els de la Morsa. Ho il·lustra el titular del Pravda que reproduïm a la capçelera del post. I el Cimera ja va advertir-ho amb grans dots de clarividència fa dies.

Si jo fos ecspanyol votaria Mariano

Benvolguts compatriotes,

és evident que el títol del post l'encapçalo amb un condicional que fa que durant aquesta vida l'anunci que us faig sigui no possible, però el sentit del post crec que s'intueix ja d'origen, oi?

No em definiré ara ideològicament en detall, sobretot perquè ja ho he fet altres vegades i crec que els habituals de l'indret ja ens coneixem prou. Però a grans trets us diré que bàsicament em considero liberalsocial, nacionalista català, i per tant independentista. Entre moltes altres coses, sóc partidari de l'avortament regulat, dels matrimonis gais, de les parelles de fet, de poca intervenció pública en la meva vida i de pocs impostos.

Dic això, que crec que deixa clar que no sóc un feixista, sobretot pels jerkis que es puguin veure temptats a compartir amb nosaltres la seva buidor mental amb arguments del rotllo "ala! què fatxa, no? votaries el PP!!!!". I feta aquesta prèvia us diré que jo, després del debat d'ahir al Congreso, i evidentment si fos ecspanyol... no és que votaria al Rajoy... és que m'hi abraonaria. Des de la coherència amb la meva hipotètica ecspanyolitat, i deixant de banda altres factors ideològics, no podria fer-hi una altra cosa, perquè de fet molts dels arguments que va utilitzar per triturar el Gran Farsant són veritats com temples.

Entre d'altres perles li va deixar anar:

"Zapatero trata de desprestigiar a los movimientos ciudadanos, a las víctimas". Efectivament, la Secta, a tot el que es mou fa que no surti a la foto... o directament el lapida. Amb una autoritat moral que s'autoadjudiquen sense permís (ni falta que els fa), pontifiquen contínuament sobre què està bé i què no ho està. Ells fan la llei de la política, la del políticament correcte i sentencien què toca i què no toca, seguits com si del flautista de Hamelin es tractés per les rates dels titiriteros, mitjans catifa i sequaços per l'estil.

"Lo que usted propone es la 'carabina de Ambrosio'. Quiere un acuerdo que no pretende derrotar a ETA", en el que figuren "todos los defensores de Batasuna, de sus razones y de sus conflictos, ¿qué pintamos ahí nosotros? Yo, nada. Usted, tampoco". Eeeeefectivament de nou. La farsa és el que té, ni contingo ni sin ti, marejar la perdiu, dir mitges veritats (és a dir, grans falsedats), guanyar temps per enquistar debats i les posicions contràries... Així és la Secta. Així és ZP.

"Ha roto los pactos y los acuerdos que firmó (...) es usted es un ridículo. Después de este fracaso clamoroso, por lo menos respete al líder de la oposición". Certament, és un pallasso ridícul, que malahuradament per a nosaltres (catalans) governa ecspanya... i això, com ell mateix va dir, "es mandar un huevo". Això li dóna una aura com d'estadista, que la realitat s'entesta en desmuntar dia a dia. Però per la resta... efectivament, trenca quan li convé tots els pactes que li convé... i es queda tan ample.

"No me use de coartada. Además... ¿Es usted de fiar? Si ha habido un malentendido entre ETA y usted; si, además de vender humo a los españoles, se lo ha vendido también a ETA, el único responsable es usted". Santa claredat! És de fiar el Gran Farsant??? Nooooorl!!! I si no que li ho preguntin, per exemple, a la Morsa, a la Perkins o a Àrtur el Gafe. Tothom que se li apropa surt escaldat i ell sempre acaba guanyant... fins ara, com a mínim. Ho diem de fa temps. No puc coincidir-hi més. Com tampoc no puc estar més d'acord amb què aquest falsari sociata de la Secta és un venedor de fum. I a més d'això és tan temerari que va arribar a pensar-se que la seva retòrica buida, petulant, absurda, lacrimògena i ensucrada la podien acabar comprant els etarres. Clar! abans l'havia comprat tot kiski!: Una majoria d'ecspanyols, la Perkins, la Morsa, l'Àrtur... Però no. Amb els etarres, aquest no hi juga... i amb el PP tampoc.

És sobretot per tot això, amics, que si jo fos ecspanyol, i per treure'm el desgraciat, irresponsable, inútil i temerari del ZP del govern del meu país... en les properes eleccions votaria Mariano. Amb tot, evidentment, no podrà ser. I és que el meu país és un altre i la Neofalange n'és un dels grans enemics ecspanyols... com el ZP i el PSOE-GAL.

Tribuna Extra: El nom dels "Sense Nom"

Enviat per l'Oriol de Mollerussa.

Benvolguts compatriotes,

He volgut començar amb les paraules que va elevar a la categoria de mite el nostre President Pujol per dos motius. El primer, per fer-li un homenatge, que se'l mereix, i segon, per recordar aquells bons vells temps que no tornaran mai.

El catalanisme està molt malament. Està en el seu punt més baix des de l'adveniment del que els espanyols en diuen democràcia. Els dos partits que majoritàriament ens representen estan enfrontats de forma aparentment irreconciliable, i això els col·loca a tots dos en mans del socialisme. No hi ha idees, i tot s'hi val per fer mal a l'altre. Han arribat fins i tot al punt de col·locar com a preferent l'eix dreta-esquerra sobre l'eix nacional, tot i que ells més que ningú haurien de saber que això és letal per la nostra nació tal i com està. En resum, el model de CiU està esgotat i ERC està venuda als socialistes.

L'espectacle és dantesc i ens costarà molt car. Però ara ja no s'hi pot fer res.

No s'hi pot fer res i tampoc és d'això del que volia parlar. Volia parlar dels que en Salvador Cardús va anomenar els “sense nom”, en un article que considero que hauria de passar a la història, el 20 d'octubre de 2006, entre els quals jo m'hi incloc.

Som, imagino, el 25% dels votants d'ERC que no van tornar-los a votar en les eleccions del 1 de novembre, i som els votants de CiU que tampoc vam anar a votar a CiU, i som els que vam anar a votar a CiU tapant-nos el nas, i som els que vam votar a ERC tapant-nos el nas, i som els que es van esglaiar davant la reedició del tripartit i els que encara ens haguéssim esglaiat més si CiU hagués retornat a la Generalitat gràcies al PSOE i sota amenaça de Madrid. Aquests som nosaltres, i penso que la majoria del cimerencs també ho som.

Doncs bé, penso que ha arribat l'hora que els “sense nom” fem alguna cosa. És evident que la pàtria ens necessita i que els nostres teòrics líders polítics o no volen o no saben fer res.

No estic parlant d'organitzar-nos en un partit per presentar-nos a unes eleccions. De moment, estic parlant de reconèixer-nos a nosaltres mateixos com a sense nom i mirar de trobar-ne a d'altres que també ho siguin, i fer-los adonar de la seva condició de sense nom. Hem de reagrupar-nos, recomptar-nos i a partir d'aquí començar a treballar. Hem de fer-nos notar i deixar ben clar als actuals ocupants del govern de Catalunya i al principal partit de l'oposició que no tolerarem ni un pas enrere en la reconstrucció nacional, i que l'únic camí és el que ens mena a la llibertat, individual i col·lectiva.

Enquesta: El Gran Farsant és un incapaç

Ja hem tancat l'enquesta sobre l'atemptat d'ETA, i la majoria de vosaltres teniu ben clar que ZP és un inútil total. El 44% dels cimerencs que hi heu participat, heu votat per l'opció que diu que l'atemptat d'ETA "demostra la incapacitat del Gran Farsant per conduir amb èxit el procés". Així doncs, res de nou a l'horitzó, ja que era una cosa sabuda per tothom que el president ecspanyol és un incomptent, com es va confirmar ahir al Congrés. El que passa és que durant algun temps, tenia la flor al cul. Una flor que ara se li ha pansit.

Per cert, us convidem a participar a la nova enquesta: Quin és el problema de CiUT?

Cimeraextra a TV3

Reportatge emès el dia 2 de gener de 2007 pel TN Migdia.

On és Catalunya?

Amics i compatriotes,

aquesta setmana he tingut dues males sensacions. Dues vegades en què m'he demanat on és Catalunya.

La primera va ser ara fa dos dies arrel de la farsa patxanguera aquesta de la Conferencia de Presidentes, una més de les foteses tan rimbombants com buïdes que un mal dia es va treure de la màniga el prestidigitador aquest del ZP, àlies el Gran Farsant. Sort en tenim que darrerament ja tothom comença a veure-li el llautó. Sembla que es comença a ensumar que aquest paio és un bluf i que en ell tot és eslògan, façana i res més. Però abans que això es materialitzi (i gràcies a l'extrema dreta que n'és alternativa) potser encara passarà temps.

El cas és que en aquesta trobada on se'ns anivella a La Rioja o a Ceuta i Melilla, el nostre presideng semblava que no hi fos. O el que és pitjor, hi era però ni puto cas que no li feia ningú. No parlava amb ningú, mirava de reüllet (això li ha hagut d'enganxar la Morsa), es movia sibil·linament com mirant de no fer soroll... Total? Una nul·litat. Una grisor insultant i una mediocritat vergonyant i impròpia del país a qui en teoria representa aquest ecspanyol súbdit de ZP. Es limitava a riure-li les gràcies al Gran Farsant, a escoltar al tio aquest que tenen els sociates de vicepresident-portaveu... i poca cosa més. Fins i tot el trist del Touriño semblava un estadista al costat d'allò que hi havia allà en representació del nostre país. Segur que més d'un es va demanar on era Catalunya. Jo m'ho demano molt sovint d'un temps cap aquí.

I a l'altra banda de l'espectre polític, he tornat a demanar-me per on és el nostre país, arrel de la tangana interna que s'ha muntat a CDC. I ja no parlo del desgraciat del Tumor que jo mateix amputaria amb les meves pròpies mans...

Però no em direu que no és lamentable i molt impròpia del paper que hauria de jugar aquest partit, la imatge que han donat els amics convergents, amb filtracions, atacs de banyes, conspiracions de baixa estofa, punyalades barroeres... i tot esbombant-ho als mitjans de mala manera. A sobre sembla que l'ombra del Júnior (Jordi Pujol Ferrussola) torna a moure's. I això és inquietant perquè aquest, com el Tumor, només fot que mal al partit. Sempre hi ha d'haver un fill cabra boja, i aquest al president li va sortir que ni buscat exprés.

Malament si la família Pujol comença a creure que certament Convergència és el pati de casa seva. Ja em va molestar la idea que pensessin seriosament en l'Oriol Pujol com a substitut del Mas, però que ara a més juguin descaradament a carregar-se possibles veus discordants dins del partit... això ja supera allò que és admissible. Aquí, el Cimera un cop més demostrant rigor, ja vam advertir que venien hòsties i que en Recoder era un dels actors més a tenir en compte. La Susana Quadrado ho confirmava a l'article d'ahir. I em refermo en el que ja vaig escriure. Està clar que en Mas està tocat, però encara no sabem si està cremat. I això es sabrà si supera el necessari debat intern que cal a CDC, entre d'altres coses per a fer un bon diagnòstic del que cal fer per obrir camí de veritat al projecte de "casa gran/comuna del catalanisme". En aquest procés sobren químiques personals i segades porques a l'estil Pablico. Només així sabrem si enfront de la 'no Catalunya" del Tripartit hi ha alternativa... o més foscor.

A cop calent: Posant fil a l'agulla

No sé si la informació que he llegit aquest matí és certa, però com diuen: quan el riu sona, aigua porta. Des que vam començar aquesta aventura, sempre hem cregut que Convergència Democràtica de Catalunya havia de desprendre's d'Unió Democràtica de Catalunya, d'extipar-se el tumor, de deixar de ser CiUT per ser només CDC. Aquesta ha estat la nostra aposta, i pel que sembla ara hi estan posant fil a l'agulla. Dirigents del partit que viu a la favela parlen ja obertament del trencament definitiu amb el partit que viu sota el pont, el líder del qual es mor de ganes per tocar cuixa. Creuem els dits. La veritat és que ja era hora, i confio que passin de les paraules als fets. Del contrari, es confirmaran les meves sospites: els convergents són uns nyicris, uns passerells que es deixen trepitjar per les insolències d'una formació extremadament conservadora, gairebé carca, i de la qual es desconeix la seva representativitat real.

Boti boti boti

Compatriotes

que els sociates són uns sinistres sense escrúpols i uns cínics de la pitjor calanya és cosa acceptada per la comunitat científica internacional. Hi ha estudis al respecte que ho acrediten i també moments de la vida real que convé recordar sobretot aquests dies en que l'atemptat de Barajas ha tornat a situar el terrorisme a l'epicentre del debat polític.

La història que us vull explicar la protagonitza el sociata arravalero del Toni Bolaño, cap de la guàrdia de korps del Tio Pepe convenientment col·locat al Govern per control·lar les palanganes i impulsar l'agitprop sociata, es remunta al 12 de març de 2004 i és tan certa com que la calç viva serveix per polir el metall i altres cosetes.

Aquell 12 de març de 2004 recordeu que s'havien convocat les típiques i estèrils manifestacions de repulsa pels atemptats d'un dia abans a Madrid. A la de Barcelona el Tio Pepe, convenientment escortat pel Bolaño, hi era. I casualitats de la vida, una mitja hora abans de començar la marxa es va difondre la trucada d'ETA on, davant les acusacions de l'embogit de l'Acebes, deien allò tan clàssic del "a mí que me registren".

En aquell moment, tothom ja va intuir què passaria dos dies després. També l'inquietant i farsant del Bolaño que, ni curt ni peretzós, va començar a botar amb indissimulada, cínica i sociata alegria. Se'l va veure, amics, i hi ha testimonis que donen fe d'aquesta situació que retrata la talla moral del personatge. La mateixa de la Secta i els seus escribes, que amb Antoñita la Miñona al capdavant van posar la resta per esprèmer de manera carronyaire el rèdit dels 192 morts.

Però ja veus Bolaño, la història és cíclica. Vau entrar a La Moncloa per Atotxa. Ara potser sortireu per Barajas.

Clar...i ecspanyol

- Què ha frenat la coalició CiU-ERC?

- La motxilla de ressentiment és molt pesada, té molts quilos...

Aquesta resposta, amics, és de l'incontinent verbal alhora que sociata del Ridao (a la foto amb una companya de partit). En una entrevista a Vilaweb, el futur delegat de la Palangana bis a Madrid ens ha explicat clar...i ecspanyol (com ells) la raó que impedeix un pacte nacional: el ressentiment cap a CiUT i, en definitiva, l'odi.

Això per a nosaltres no és notícia perquè sempre hem denunciat que allò que justifica el tripi 2.0 no són ni les polítiques socials ni un projecte compartit de país. Però sobta comprovar com l'odi a CiUT, la raó bàsica segons el setciències del Ridao, no figurava entre els motius que la Morsa va fer servir un trist dia de novembre per regalar la Generalitat al Tio Pepe i per tant a la Secta i per tant a Ecspanya.

Des del Cimera hem d'agrair, doncs, a l'amic Joan que ens expliqui les arrels del pensament de la Palangana bis perquè així podem entendre millor com fa política aquesta gent: amb els budells que, com hom sap, és des d'on s'evacua la merda. Sabent-ho, algunes coses s'expliquen millor.

El procés

Compatriotes,

es fa difícil parlar de les conseqüències que es deriven d'un atemptat com el de dissabte a Barajas. El terrorisme d'ETA té la virtualitat de fer perdre la perspectiva, conduir a raonaments poc objectius i desplaçar el discurs a posicions maniquees on, per collons, tot ha de ser blanc o negre. Aquestes conductes tenen un efecte multiplicador si, a sobre, hi ha els cadàvers de dos innocents sobre la taula.

Probablement, quan escampi la boira i la serenor s'imposi, serà quan es podrà analitzar millor el lloc i moment en que es troba el procés i determinar el camí a seguir. A mí, de moment, m'arriba que els escribes d'ETA esperen aquest moment per fer públic el comunicat -ja enllestit- on ens expliquen el perquè de tot plegat. Tot indica que els gudaris mantindran la vigència de la treva, justificaran el petardaso de Barajas com un avís al Gran Farsant que deixi de fer l'estaquirot i atribuiran la mort de dos innocents a allò que en política i llenguatge internacional s'anomenen víctimes col·laterals.

De confirmar-se, i a banda de la repugnància que a alguns els provoqui l'argumentari, caldria no desqualificar d'entrada i per inèrcia la reflexió d'ETA i interpretar l'acció de Barajas com una exigència de converses de pau més que no pas com un retorn a les armes. I aixó és, ni més ni menys, el mateix guió que s'ha seguit en altres casos equiparables al basc.

El 1994, l'IRA va decretar una treva com a contrapartida a la declaració de Downing Street. 18 mesos després, mitja tona d'explosius i dos morts a Londres reventaven l'alto-el-foc davant la falta d'avenços en el procés de pau. Quatre mesos després, el centre comercial de Manchester saltava pels aires per la deflagració, al tanto, d'una tona i mitja d'explosius!. Cap de les dues accions van finiquitar el procés de pau que, amb els seus alts i baixos, va continuar endavant. 12 anys després, el resultat el coneixem tots.

És clar que per impulsar processos complexos cal audàcia, intel·ligència, disposició i altura de mires. I a casa nostra, per desgràcia, el que s'estila és la xarlotada.

Els 4 elements de la matèria

Patetisme. La declaració de condemna a l'atemptat d'ETA que va fer el Tio Pepe, acompanyat d'un dels seus palanganeros, és una bona nostra del baix perfil institucional que ostenta el nostre govern. La podeu veure i escoltar si cliqueu al reproductor de vídeo. Encara que sembli mentida, no és cap ficció publicitària rodada per especialistes, ni tampoc un gag del Polònia. Comprovareu que d'allà on no n'hi ha, no en raja.

Triomfalisme. La compareixença, el passat divendres, del Gran Farsant és una nova mostra del seu afany exhibicionista i la seva debilitat per les cursileries. Zapatero va versionar allò de "t'estimo més que ahir, però menys que demà", i ho va aplicar al procés de pau. L'emperador ZP portava un vestit nou confeccionat a base de triomfalisme, però ningú li deia que en realitat anava despullat.

Realisme. Durant els darrers mesos, ETA ha donat constants mostres que el procés de pau no rutllava. El robatori de pistoles, les cartes d'extorsió, la kale borroka, la detenció d'etarres a França, la troballa d'un zulo... i això sense mencionar els reiterats toc d'atenció del món abertzale que advertien que el procés estava en via morta. Qui avisa no és traïdor, diuen.

Dramatisme. Dues persones han mort, i això és dramàtic. El diàleg amb ETA s'ha suspès, i això és dramàtic. El PP en treurà profit, i això és dramàtic. Però el pitjor de tot és que tot aquest dramatisme s'hagués pogut evitar si el Gran Farsant hagués tocat més de peus a terra, i hagués tingut ni que fos un petit gest de bona voluntat. En aquest context, Zapatero és el veritable drama.

Post escrit el 31 de desembre de 2006.