dijous, novembre 30, 2006
dimecres, novembre 29, 2006
Gestoria Montilla
Ja tenim al complert l'equip de la Gestoria Montilla i arriba el moment des del Cimera de fer una primera valoració. Molt rapideta, això sí. Segur que els compatriotes la completareu amb les vostres aportacions.
Escrit per
Arnau Oteji
a les
13:01
34
comentaris
dimarts, novembre 28, 2006
Els Molt Execrables
Escrit per
Arnau Oteji
a les
11:10
10
comentaris
Tots units fem força
Escrit per
Cimeraextra
a les
10:35
18
comentaris
dilluns, novembre 27, 2006
Del fals dilema a la baixada de pantalons
Escrit per
Arnau Oteji
a les
12:06
59
comentaris
divendres, novembre 24, 2006
La Catalunya postnacional?
A un paio que després del seu discurs d'investidura con a president (rialles), el feliciten simultàniament El Mundo, l'ABC, el PP, i que fins i tot provoca que els de Ciutadans es plantegin no votar-hi en contra, a això jo mai de la vida el consideraré president de la Generalitat. És indigne. Fins i tot més que la Perkins, que només amb la seva presència i el seu posat ja demostrava què li importava la institució i el país: una merda.Però és que aquell, amb les seves palles mentals -que ni ell mateix entenia-, com a mínim intentava dissimular. En canvi, el Tío Pepe aquest, el delegat del PSOE a Catalunya, va de cara a barraca. Un diari titulava avui una peça resum del discurs de l'ecspanyol aquest amb el suggerent titular de "La Cataluña posnacional". I jo torno a agraïr-li-ho a La Palangana Bis, alhora que li desitjo una ràpida desaparició. Però que quedi clar que aquí de "posts", els del blog i punt. Que Catalunya no era una nació per a Montilla, ja ho sabíem. Que no l'és per a ERCM és un descobriment que se'ns ha revelat fa poc. Però Catalunya és una nació en procés de reconstrucció, i tota la resta sabem que encara hi ha molta feina a fer.
Un personatge que en el seu discurs d'investidura, al qual hi arriba gràcies al suport vergonyant d'uns que fins no fa gaire s'omplien la boca d'independència, va i dóna per morta la reivindicació de seleccions nacionals, és innegable que té un parell de pebrots ben posats. Sobretot perquè és una hòstia primerenca als qui precisaments li han salvat de l'amputació les parts nobles.

Però ell és així. Desacomplexadament ecspanyol, al contrari que els de la Palangana Bis, catalans acomplexats i ecspanyols mentals, que fruit de la seva impotència política han d'anar a buscar excitació en un bon ecspanyol que els posi a to a cops de fuet. Per a això existeixen, pel sado-maso. Els dóna resultats electorals força satisfactoris. És a dir, ja saben que no passaran mai de la vintena curteta de diputats, però de moment els assegura poder seguir sotmetent Catalunya a les seves vicioses sessions de porno dur amb els sociates. Estan encantats.
Però vull ser clar. Les renúncies d'ERCM no són les renúncies del país. No tenim per què sotmetre'ns-hi, i les urnes han de parlar amb força. Igualment, CiUt ha de parlar amb força i deixar-se de pors sobre centralitats polítiques que no són monolítiques i que han demostrat en aquestes eleccions que cada vegada més es troben en el camp sobiranista. La Palangana Bis ja està demostrant -i el que ens queda per veure- que no passarà de ser la porno-chacha del PSOEC. Ara toca que els altres demostrem que aquells que gaudeixen d'aquest tipus d'espectacles són minoria.
Que quedi clar que el fisting és cosa de l'Iceta i d'ERCM. A Catalunya ens van altres coses.
Escrit per
Cimeraextra
a les
13:24
61
comentaris
dijous, novembre 23, 2006
Ni chicha ni limoná
Els catalans diriem del discurs del xarnego que ni fred ni calor. Però els ecspanyols com ell, per dir el mateix, fan servir l'expressió ni chicha ni limoná. I això és, precisament, el que ens ha regalat aquest matí el Tio Pepe: 90 minuts de retòrica i palabreria tan grandiloqüent com buida.
el Tio Pepe l'apel·lació al diàleg i el consens amb l'oposició amb el sectarisme i arraconament barroer de la primera força parlamentària que ja ha posat en pràctica el tripi 2.0?
Escrit per
Arnau Oteji
a les
13:03
9
comentaris
dimecres, novembre 22, 2006
Agraïments des del cinturó
Compatriotes,ja sabeu que un dels arguments dels Dupont i Dupont de la Palangana bis per justificar la resurrecció del tripi és que això, a la llarga, els permetrà disputar de tu a tu el vot a la sucursal de la Secta en aquella part del país gens permeable a les polítiques de reivindicació i de construcció nacional. L'estratègia, diuen, passa per parasitar a lloms de l'ecspanyolisme sociata, renegar del catalanisme tant com calgui, omplirse la boca parlant de polítiques socials i, sobretot, denigrar-se, denigrar-se molt. D'aquesta manera, profetitzen els gurús de l'independetisme, la bona gent del cinturó els veurà com uns dels seus i tots plegats celebraran amb fino i sevillanes l'accés a la veritat revelada.
Escrit per
Arnau Oteji
a les
10:49
18
comentaris
dimarts, novembre 21, 2006
Només proposo que hi pensem
vagin per endavant dues prèvies a aquest post que només vol fer una crida a la reflexió sobre un aspecte que jo considero que no hem de negligir:
1.- Servidor de vostès no és militant de cap partit. De fet, els components d'aquest blog no som militants de CDC (del tumor ja suposo que teniu clar que no ho som) i no responem a cap disciplina de partit ni a cap instrucció de ningú per muntar aquest blog. Potser aquesta és una prèvia innecessària, sobretot tenint presents capítols com quan després de posar-nos-hi sense demanar-nos permís, ens van treure dels blogs recomanats de la web de CiUt, segurament per cosetes com qualificar Unió de tumor (que l'és) o per oposar-nos frontalment a l'Estafatut que ara tenim.
I si és innecessària per què fas aquesta prèvia? -es pot preguntar algú-. Doncs molt senzill. Perquè el que és obvi és que, ara per ara, els tres hem votat CiUt en el darrer cicle electoral i, també ara per ara, considerem que la federació nacionalista és l'única formació política que pot tornar la dignitat a les nostres institucions, foragitant-ne el Tripi. És en aquest sentit que ens hem expressat abastament en aquest blog i d'aquí que molts compatriotes convergents ens honorin amb la seva presència i amb els seus comentaris i aportacions.
Ara bé! I aquí ve la segona prèvia:
2.- Aquest no és un blog de combat de CiUt sinó de Catalunya. I nosaltres no ens mossegarem mai la llengua pel fet que alguna consideració que creguem oportuna de fer pugui semblar que li fa el joc als del Tripi. Ans al contrari, creiem que li faríem el joc a aquests farsants si no actuéssim en conseqüència amb el que creiem. Els del Tripi i la seva farsanteria ja saben que aquí rebran per totes bandes sempre. Però com que la nostra prioritat és Catalunya, creiem que hem de poder dir el que ens plagui, sempre que això vagi encaminat a apropar-nos una mica més a la llibertat nacional i política que desitgem. Ara per ara, això ha de començar a passar per un retorn de CiUt al Govern, i en aquest sentit, nosaltres no renunciem a observar com aquesta formació pot estar en millors condicions d'aconseguir-ho.
Fetes aquestes prèvies, aquí va la meva proposta: Pensem si l'Artur Mas és el millor candidat de CiUt o si caldria plantejar-se de cara al futur treballar-hi més a fons. És evident que l'Artur Mas és el millor candidat de tots els que es van presentar a les darreres eleccions, deixant molt lluny excrescències com el Tío Pepe, la Morsa patètica o l'incapaç del Monchito. Ha guanyat unes eleccions per segona vegada consecutiva i deixant a 11 escons el segon candidat.
És evident que el Mas ha de repetir com a candidat, malgrat tots els condicionants que arrossega, que per exemple són el gaferio que ja transmet i que pot anar clarament lligada a la percepció popular d'un líder perdedor (paradoxalment). Però això no em deixa de fer ressonar un dubte en el meu cap: Què hagués passat si CiUt hagués tingut un candidat més potent?
Perquè el cas és que, en contra de les falàcies sociates que fa 26 anys que diuen que CiUt és una anomalia i flor d'un dia, el que s'ha demostrat un cop més és que aquesta formació és la més central del panorama política català, que és sòlida i que és de llarg la principal elecció dels catalans a l'hora de triar un gover català. Però a això hi contraposo que això s'ha demostrat a les urnes "malgrat" en Mas, i no precisament "gràcies" a ell.
És a dir. Jo conec molta gent que ha votat CiUt. I quan dic molta vull dir molta. Però no conec ni a un d'aquests que ho hagi fet pel Mas. Recordo que en temps del Pujol hi havia molta gent que el votava a ell, i no tant al partit. Passava igual amb la Perkins respecte del PSOEC, o amb la Morsa dels primers temps respecte d'ERCM. Però i el Mas? Què aporta el Mas a la marca CiUt? Vots sembla que no.
I espero explicar-me amb aquest raonament que us faig. Perquè el meu argument és que això en el fons diu molt en favor de CiUt i dels seus votants. Diu molt en favor d'un partit sòlid i d'uns votants que tenen criteri més enllà de la personalitat d'un líder. Però això alhora podria haver estat una de les raons de l'estancament de la pujada que CiUt es mereixia i que no ha tingut.
Només proposo que hi pensem. Els que volem que CiUt guanyi pel bé de Catalunya. Els qui treballen a CiUt, per la molta autocrítica (malgrat tot) que han de fer sobre les mancances del seu candidat i del seu equip estratègic. Ho proposo precisament per poder reforçar un projecte que considera, ara per ara, que ens cal. I perquè crec que l'ectorat convergent, la bona gent de Convergència, té una capacitat de raciocini que no tenen d'altres.
I si no, observeu que no proposo que els del Tripi (PSOEC i palanganes) pensin res. Primer perquè aquest exercici ja els costaria massa. Pensar, vull dir. I segona perquè ja m'està bé que pensin que CiUt està acabada. Aquesta serà una manera ideal per acabar amb ells.
Escrit per
Cimeraextra
a les
15:07
31
comentaris
dilluns, novembre 20, 2006
Què Gáfez...ens posem a treballar?
Jo ja entenc que quan te l'endinyen per darrere, rollo hardcore, sense avís ni vaselina venen unes ganes immenses de echarse al monte i cagar-se en tot. Aquesta reacció, del tot humana, és perfectament comprensible. En el cas de l'Àrtur amb el tripi 2.0, a més, segur que un bon nombre de ciutadans comparteix la incredulitat de veure com dos partits desautoritzats amb estrèpit a les urnes tenen els collons de reeditar l'invent pel qual van acabar a hòsties, es pregunta de què serveix votar la Palangana bis si s'ha d'arraconar la construcció nacional i així poder investir un xarnego que nega els drets històrics de Catalunya i al·lucina veient com és possible casar l'integrisme ecologista amb el Quart cinturó.Tret que siguis un integrista sectari, un jerki desquiciat o un eco-sociata acostumat a la genuflexió, hom ja veu què cimenta el tripi: l'odi, la rancúnia i l'intent cada vegada menys dissimulat de triturar CiUT. Això sol et pot donar un plus de simpatia però segur que no ajuda a guanyar eleccions i encara menys si l'amic Àrtur s'entesta dia sí i dia també a repetir que li han robat la joguina.
Escrit per
Arnau Oteji
a les
16:31
18
comentaris
dissabte, novembre 18, 2006
Tribuna Extra: La izquierda abertzale catalana
Fue hace 28 años. El PNV había decidido convocar una manifestación contra ETA. Iba a tener lugar en Bilbao. Recuerdo que la izquierda abertzale arremetió contra nosotros con una dureza inusitada. De entre las críticas que recibimos, destacó la proferida por Mario Onaindia, que nos tildó de oportunistas, mientras vaticinaba que todo lo que aquel gesto nos iba a permitir ganar por la derecha, íbamos a perderlo por la izquierda. Y aprovechó la ocasión para criticar una vez más el abertzalismo claudicante de un PNV que, en su opinión, renunciaba a las reivindicaciones nacionales más elementales.
Después, Onaindia evolucionó. Y lo hizo con tanta energía, que acabó militando en el PSOE y escribiendo libros furibundamente antinacionalistas. La izquierda abertzale radical que profesaba en 1978, se convirtió, con el paso de los lustros, en una socialdemocracia tenue y antiabertzale. En lo social, su pensamiento político evolucionó 89 grados. Pero en lo nacional, 180. Eso sí, continuó dándonos clases de racionalidad y coherencia políticas, hasta su muerte.
No ha sido el peor. Otros, que en el pasado fueron, también, izquierdistas e hiper abertzales, militan, ahora, en el PP. Es el caso de Jon Juaristi. Su giro ha sido de 180 grados, tanto en lo social, como en lo nacional.
Quienes definen su identidad ideológica sobre el doble pilar izquierdista e independentista, gozan, siempre, de amplias ventajas a la hora de situarse y actuar en el terreno político. Su nacionalismo radical les permite criticar a los nacionalistas tibios, acusándolos de traidores y vendepatrias, sin que eso les impida a ellos acogerse a su identidad de izquierdas, para entenderse políticamente con partidos españoles (también de izquierdas), sin que su ideario se resienta lo más mínimo. Porque son independentistas, pero también son de izquierdas. Y el eje de sus alianzas puede ser el nacional, pero también puede ser el social. Y los dos ejes forman parte de su identidad política. Esto ocurrió con muchos de los antiguos Euskadiko Eskerras. Que se quedaron en el PSOE, sin que se les alterara lo más mínimo el color y el gesto de la cara. Pero la historia no acabó con ellos. Hay otros en similar situación que, mucho me temo, acabarán haciendo lo mismo.
El de ERC es un ejemplo paradigmático de esto que digo. En cuestión de meses, ha contorsionado sus mensajes, hasta extremos increíbles. Hace unos meses, su secretario general, Joan Puigcercós, declaraba a un diario vasco (DEIA 8 de mayo de 2006) que la vocación de su partido consistía en conformar un núcleo independentista y de izquierdas, frente al regionalismo de CiU que, en su opinión, estaba, cada vez, más cerca del PSC. ¿No teme un futuro pacto de gobierno de CiU y PSC en la Generalitat?, le preguntaba el periodista. Su respuesta era terminante:
“Sí me da miedo la sociovergencia, pero es legítima. Si deciden pactar, que lo hagan. Eso clarificaría mucho las cosas, porque Cataluña avanza hacia un modelo de tres espacios políticos, que se van a poder ver en el referéndum: el regionalismo centrista de CiU y el PSC, el españolismo de derechas del PP, y el independentismo de izquierdas de ERC”.
La izquierda abertzale auténtica era ERC. Auténtica en lo abertzale y auténtica en lo izquierdoso. Si CiU pactaba con el PSC, estaría contribuyendo a la conformación de una suerte de “regionalismo centrista”, entregado a la causa española. Pero con ellos no existía ese riesgo. Ellos eran “el independentismo de izquierdas”.
Una vez celebradas las elecciones, todo el mundo ha podido comprobar que quien se ha ido con el PSC, arrinconando al partido más votado en todas las circunscripciones, no ha sido el “regionalista” CiU, sino el “independentista” ERC. ¿Cómo ha podido ocurrir semejante cosa? Fácilmente. De la misma manera que ocurrió con Mario Onaindía. La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son “independentistas”. Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano “regionalismo centrista”. Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya.Las explicaciones que han dado los líderes de ERC para explicar esta maniobra, no tienen pérdida. Carod Rovira argumentaba en un artículo publicado el pasado sábado en EL PAIS (el órgano oficial del Gobierno del PSOE) que el acuerdo con el PSC tenía que ver con la idea de que “Para Ezquerra, cohesión social y cohesión nacional no son sino dos caras de un mismo objetivo”. Y para los que no entienden la retórica enrevesada de algunos políticos, precisaba:
“Ni PSC, ni CiU, como ya se ha observado en el largo debate del Estatut y en sus programas, tienen voluntad de ir más allá del marco legal vigente. Nosotros seremos la garantía de su desarrollo máximo. Pero somos conscientes de que ni unos ni otros quieren ni han querido nunca la soberanía completa para nuestro país. Partiendo, pues, de las bases de bloque del horizonte nacional, prefijado en el techo estatutario, la elección tenía que poner acento en las cuestiones sociales”.
¿Significa esto que están perjudicando al nacionalismo catalán? No, evidentemente. Porque ellos son la garantía de que el nacionalismo catalán se mantendrá reivindicativo y en tensión. No en vano son independentistas. Por ello dice Carod Rovira que el pacto con el PSC no es una traición a la causa nacional catalana. En puridad, si pactan con el PSC, es para el bien del nacionalismo catalán, porque van a “reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo”. ERC desea “un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticos. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes”. Lo que están haciendo, pues, es por el bien de Catalunya. Una apuesta “en clave de futuro”, para cuyo éxito resultaba, al parecer, imprescindible, marginar al partido político que ganó las elecciones en todas las circunscripciones. Se va a reformular el catalanismo, sin contar con el principal partido de Catalunya. ¿Quién da más?
“Para Ezquerra el eje nacional sólo, no tiene sentido, porque somos un partido de izquierdas. En Cataluña tenemos tres problemas muy graves: reconducir la deslocalización, que muchas son lógicas y comprensibles, pero que se pueden y se deben afrontar mejor, asumir la inmigración, con todo lo que implica, que es también una cuestión nacional y el problema de la gente joven, con el acceso a la vivienda. Con todo esto, era mejor un acuerdo progresista”La operación es, como se ve, redonda. ERC se olvida de lo nacional, argumentando que “somos un partido de izquierda”, para centrase exclusivamente en lo social. Pero su planteamiento sobre lo social es tan Light que podría ser suscrito por cualquier partido de centro. Y en algunos casos, hasta por el PP, Fíjense.
Puigcercós afirma en la entrevista que quiere atraer multinacionales a Catalunya y, para ello, apuesta por las infraestructuras y la formación. Es decir, CiU en estado puro. Muestra también su preocupación por las normas fiscales y medioambientales, que “pueden perjudicar la competitividad en la economía catalana”. Nuevamente, CiU en estado puro. Y sobre las deducciones fiscales que Esperanza Aguirre está aplicando en la Comunidad de Madrid, asegura que “nos deben hacer reflexionar porque son un elemento competitivo que debe ser tenido en cuenta”. ¡Viva la política social! ¡Viva el tripartito y su voluntad progresista!
Y mientras tanto, ¿Qué ocurrirá con lo nacional?
Puigcercós nos decía hace unos meses en DEIA que “la única solución es reconocer el derecho a la autodeterminación o reconocer las naciones. Si no se reconoce que Euskadi es una nación, los vascos deberán exigir su derecho a la autodeterminación cuando una mayoría democrática y pacífica así lo permita”. Muy bien. Gracias por el consejo. Pero ahora, cuando le preguntan sobre si planteará o no el tema de la autodeterminación responde:
“Ezquerra no piensa plantear un debate sobre la autodeterminación. Después de un proceso estatutario con tanto desgaste, lo que queremos hacer es desplegarlo desde el Gobierno, aunque lo votáramos en contra. Esa es una de las cosas que no debe plantear un Gobierno. Sobre el Estatus hay cosas que pensamos que son insuficientes, pero con el 15% de los votos no podemos imponer al resto del arco parlamentario una posición de fuerza”
Consejos vendo, que para mí no tengo. ERC, la suprema garantía de que la tensión nacional de Catalunya no fenecerá, aúpa al gobierno a un presidente del PSC, para hacer políticas que, bajo el título de progresistas, serán de centro o incluso estarán inspiradas en las de Esperanza Aguirre. Y sobre todo, NO PIENSA PLANTEAR UN DEBATE SOBRE LA AUTODETERMINACIÓN.
¿Se puede decir con esto, que es ella, ERC, la que tiende a ocupar ahora el espacio político “autonomista” que Pugcercós reprochaba a CiU para el supuesto de que pactase con el PSC? ¿O esa acusación vale para CiU, pero no vale para ERC?
En fin. ¿Alguien quería lecciones sobre lo ocurrido en Catalunya? Ahí las tiene. Carod y Puigcercós en vías de transformarse en Mario Oinandia. Lo mismo que harán los que todavía, en Euskadi, siguen afirmando que son independentistas y de izquierda. Al tiempo.
Escrit per
Arnau Oteji
a les
20:49
12
comentaris
divendres, novembre 17, 2006
Contrastos
Escrit per
Arnau Oteji
a les
11:57
23
comentaris
dijous, novembre 16, 2006
Tribuna Extra: No era això, companys!
arlo senzillament de fer les coses bé aquells qui van prendre's la molèstia d'anar a votar. Si s'haguessin fet les coses bé, potser avui estaríem parlant d'un nou govern encapçalat per l'Artur Mas i Gavarró, i amb la Secta, els Mans Netes, i la Palangana a l'oposició, mentjant-se els mocs 4 anys, amb les 2 neofalanges.
Escrit per
Arnau Oteji
a les
16:04
20
comentaris
dimecres, novembre 15, 2006
Mediocres, acomplexats i ecspanyols
Benvolguts compatriotes,Amb la reedició del Tripi han tornat a caure moltes màscares. Ja van caure amb la perpetració de la primera dada pel sac al país que van parir el Tío Pepe i el Metropagès ara fa cosa de tres anys. Però qui és incapaç i s’entesta en recordar-nos-ho, com a mínim ajuda a clarificar les coses, i això és el que fa ERCM.
Durant molts anys m’he hagut d’escoltar d’ aquesta turba d’inhàbils adolescents eterns que jo era una espècie de botifler o de regionalista, pel simple fet de defensar la tasca feta pel president Pujol. Sempre ho vaig fer i ho seguiré fent. Ells, per contra, empassaven consigneta quan ell existia, igual que la van seguir mamant quan es retirava i semblava que s’obria el pastís del postpujolisme. I ai las! Llavors va resultar que en Pujol era el patriota de veritat i el mestre de qui la Morsa n’era l’alumne avantatjat.
Davant de tot això què s’hi reflectia? El mateix que es reflecteix amb la conducta de l’actual ERCM:
1.- El seus quadres dirigents són uns mediocres, intel·lectualment i política. No han sabut articular un discurs coherent des de temps immemorials. Han passat de dir-se independentistes a dir que ho eren però menys i que creien en l’Ecspanya Plural del ZP, per exemple. O a dir que els de CiU no eren nacionalistes, sinó regionalistes, per a afirmar després que ells de nacionalistes no se’n senten.
2.- Són uns acomplexats que actuen des del ressentiment i el complexe d’inferioritat respecte de tothom qui els envolta. Durant anys es queixaven que els tractessin com el germà petit o l’escolanet de CiU, i no han sabut combatre-ho d’una altra manera que passant a ser-ho de la Secta sociata més ecspanyola.
3.- Són ecspanyols, en el fons però cada cop més en la superfície de la seva ment. Demostren que són ecspanyols quan tapen les seves vergonyes polítiques cridant per exemple a arguments falsaris com la cohesió social de Catalunya. Quina cohesió social, ecspanyols? No ha guanyat CiUt a 38 de les 41 comarques? Junts no foteu la majoria absoluta al Parlament? Algú es va queixar de la cohesió social quan governava amb majories absolutes en Pujol? No, oi? Potser perquè aquest argument vostre no s’aguanta per enlloc? Potser perquè dir que el Montilla és el millor reflex de la Catalunya d’avui deixa prou clar com de colonitzada i d’ecspanyolitzada està la vostra ment? I la Catalunya que no té res a veure amb aquest individu? Aquesta no us cau simpàtica? Us sentiu més cosmopolites, ciutadans del món i acceptats per la gauche caviar per haver fet un andalús president?
Si no són nacionalistes, a partir de ja mateix quina raó pot tenir un nacionalista català per votar-los? Cap ni una. I si el seu independentisme implica sotmetre les nostres institucions al PSOEC i fer president a un ecspanyol que en 40 anys no s’ha dignat a intentar aprendre el català... Quin motiu tindrà a partir de ja un independentista per votar-los? Cap ni un. PASSEU-HO.
Ara hi ha fins i tot algun imbècil que diu que Catalunya corre el risc de “madrilenyitzar-se” per què CiUt surt al carrer a fer sentir el seu rebuig al nou Tripartit. I jo dic que això és de feixistes. O que passa? Que només els pijoprogres farsants tenen dret a sortir al carrer? Tan antidemòcrata és la gent d’ERCM i les seves rèmores vàries? Tan odïen CiUt que ni tan sols li reconeixen el dret de manifestació? Aquí hi ha uns madrilenyitza
dors i uns ecspanyolitzadors de la nostra política, i aquests són els de l’ERCM de la Morsa i del Metropagès. Ho van demostrar abastament la passada legislatura. Ho tornen a demostrar ara amb escreix via Montilla.
El que demostra ERCM amb la seva actuació és que de lliçons de catalanisme mai més en podrà donar a ningú, especialment a CiUt. Demostra el seu acomplexament i el seu mono d’acceptació per part dels qui considera superiors (Ecspanya i els progres ecspanyols). I demostra la seva mediocritat i la seva nul·litat política, quan sotmet el país als seus interessos cainites i partidistes, assumint el llenguatge d’uns ecspanyols als qui pretén agradar i que, com ja van fer en el passat, no dubtaran en trepitjar-los (i amb ells a la resta del país) quan els roti. Perquè ho poden fer. ERCM i la seva incapacitat els ha deixat el terreny ben planet... com el seu encefalograma.
Escrit per
Cimeraextra
a les
11:04
26
comentaris
dimarts, novembre 14, 2006
Rigor mortis?
Compatriotesés bonic comprovar com a poc a poc us poseu a to després de la vexació al país perpetrada per la sucursal de la Secta i les seves palanganes diverses, també conegudes com a marques blanques del sociatisme a Catalunya. L'Amic Mestres ja és fora de la UCI, en Garrigosa torna a funcionar com un rellotge, i un servidor procura mantenir-se al peu del canó. La resta d'amics cimerencs també està donant el do de pit. I fins i tot gràcies al Tripi Reloaded ens hem tret de sobre, de moment, la púrria de jerkis que només entraven a vomitar la consigneta.
5.- Admeto que, com diu el sempre lúcid Garrigosa, el problema de l'Àrtur és que enlloc de sex appeal provoca cert sex reppeal. Això dificulta eixamplar la base electoral, és cert. Però tampoc crec que sigui exclusiva d'ell ni motiu suficient per defuncionar-lo. O és que el Tio Pepe ha generat efecte Axe? I la Morsa, que s'ha deixat 130.000 vots pel camí?
Escrit per
Arnau Oteji
a les
11:09
23
comentaris
dilluns, novembre 13, 2006
Recuperant la salut, perdent el país
Després d’una setmaneta a l’UCI, puc dir que m’he mig recuperat. La reedició del tripartit va provocar-me una tirallonga de símptomes tan diversa (febre, vòmits, diarrees, marejos, taquicardia,...) que els metges no van ni saber relacionar amb cap afecció coneguda per l’OMS. Em van recomanar repós absolut, i he de confessar que la desconnexió total d’aquests dies ha estat molt beneficiosa per la meva salut. No obstant això, encara continua sent delicada. Tant és així que el meu metge m’ha receptat uns calmants que m’hauré de prendre cada vegada que algú em recordi que Montilla és el president de Catalunya. He d’agrair especialment la contribució dels amics Garrigosa i Oteji, els qual alguna cosa han tingut a veure amb la meva ràpida recuperació. Malgrat el tràngol, ells han estat al peu del canó, i no han deixat de portar-me flors i bombons a l’hospital (o sigui, trucades i sms donant-me ànims). Bé, com tothom sap, aquests períodes de la vida en què estàs convalescent, serveixen per reflexionar. I he constatat que mentre recuperava la salut, el país s'anava esvaint.
De l’eufòria a la clatellada. Durant la campanya vaig estar a punt d’escriure un post amb aquest títol, però no ho vaig fer per no abaixar la moral de la parròquia. Els convergents estaven massa eufòrics. Deien que tenien enquestes que ni ells se les creien (i haurien fet bé de no creure-se-les, com s’ha demostrat). La patacada ha estat important, perquè tot i guanyar en vots, en escons, a les 4 circumscripcions i a 38 de les 41 comarques del país, el cert és que CiUT ha perdut suport electoral. Malgrat el desastre del Tripi 1.0, la gent de la Cabana ha perdut inexplicablement prop de 100 mil vots. Resultat: hauran de deixar la cabana i mudar-se a una favela, i els de la Barraca hauran d’anar viure directament a sota el pont (i es podria aprofitar per extipar-los com a tumor que són). I a l’Àrtur, li hauran de buscar un substitut, perquè va camí de batre records. Després de guanyar per segona vegada consecutiva, i també per segona vegada consecutiva quedar-se a l’oposició és com per batejar-lo amb el sobrenom del Gafe de Vilassar. La meva aposta és Quico Homs. Si tenim un Pepe president, per què no un Quico?Més clatellades. Si la patacada de CiUT és important, la del PSC és de proporcions bíbliques. Perd 5 escons, i un 25% dels vots (així, en percentatge, que és com s’han de mirar aquestes coses). A més, la sagnia és notable a la circumscripció de Barcelona, que era allà on el Tio Pepe havia d’arrasar pel simple fet de ser semianalfabet. Els republicans, per la seva banda, aguanten millor del que s’havia pronosticat, però no en surten indemnes. Perden 2 escons i prop d’un 24% dels vots. Es consoliden com a tercera força i això m’omple d’alegria, perquè mirant el mapa electoral (cosa que ells no han fet) es pot comprovar que a molts llocs del país Convergència i Esquerra són les dues primeres forces. Aquesta és la Catalunya que vull.
Secret a veus. La reedició del tripi ha tirat per terra una de les mentides més repetides d’aquesta campanya electoral: que la sociovergència estava feta, ja que era una de les clàusules del Pacte de la Ignomínia, que van suscriure l’Àrtur i el Gran Farsant. Aquí l’única clàusula que s’ha demostrat autèntica era la de l’annex secret del Pacte del Gibrell (vegeu el punt 7 d’aquest link), que ja preveia que Maragall no es tornaria a presentar, i que pretenia aniquilar políticament a la Perkins (deixant el PSC sense un candidat sòlid) i al Gafe de Vilassar (arraconant CiUT a l’oposició).
Estratègia de país/Estratègia de partit. Amb aquella clàusula, Esquerra iniciava una estratègia molt calculada. Van posar les bases, per justificar una futura (i evident) reedició del tripartit. Ho sabia tothom, menys els votants d’ERC que ara s’esquincen les vestidures perquè faran president a un individu que nega els drets històrics de Catalunya, per posar només un exemple. El Gandhi de Cambrils ens ven la moto de la cohesió social, obviant precisament allò que fa essencial la cohesió social: la territorialitat (ho recordo, per si no ha quedat prou clar: 38 de les 41 comarques són de majoria convergent). A més, la Morsa té barra d’explicar-nos que això respon a una estratègia de país. Però menteix, perquè tothom sap que es tracta d’una estratègia de partit (ben legítima, per cert). Escolta, Carod, si vols fer Montilla president, no t’amaguis darrera d’un decàleg patètic i insultant. Tingues almenys una mica de dignitat.
Canviar-ho tot, per quedar-se igual. Amb els antecedents de Mr. Proper o Natillas Danone, que es van canviar el nom per Don Limpio i Danet, respectivament, el tripartit ha rebutjat l’etiqueta de Govern Catalanista i d’Esquerres per anomenar-se Entesa Nacional de Progres (sense accent, com fa notar sempre el compatriota Oteji). Crec que tothom coincidirà amb mi que el Tripi 2.0 serà una versió corregida i millorada de l’anterior. Més que res perquè pitjor no ho poden fer. Es preveu una legislatura més plàcida que l’anterior (no hi ha l’Estatut pel mig) i sembla que la troika anticiut es coordinarà millor aquesta vegada. Ara bé, el que tampoc m’empasso és que aquest nou govern serà una bassa d’oli. L’Estatut s’ha de desplegar i les comissions bilaterals Estat-Generalitat en seran les encarregades. Esquerra tibarà de la corda? O serà obedient i callarà? I després queden un munt de qüestions per decidir sobre les quals els creadors del tripi tenen posicions contraposades.Pacte? Quin pacte? Justament per això, no és estrany que encara no hi hagi cap pacte. L’únic acord a què han arribat és que sumaran majoria al Parlament i que faran Montilla president. S’han repartit les conselleries i han creat una vicepresidència absurda per la Morsa. Hi ha, doncs, un pacte pel poder, però cap pacte de Govern. Què farà en aquesta legislatura l’Executiu? Ningú no ho sap. Les discrepàncies hi són, però no s’han palesat de moment en cap text sagrat, com ho va ser l’Acord per un Govern Catalanista i d’Esquerres. En aquest sentit, caldrà estar molt atents al discurs d’investidura del Tio Pepe, ja que si abans no han trascendit els objectius de l’Entesa, serà la primera vegada que en podrem conéixer alguns detalls. Continuaran sancionant a aquells establiment que no retolin en català? Faran la interconnexió elèctrica amb França? I el quart cinturó? Tindrem el consorci de l’aerport del Prat on la Generalitat tindrà dret de veto? El català continuarà sent la llengua vehicular a les escoles? Aaah, chi lo sa.
El pont sobre el riu Kwai. Ja sabeu que jo apostava per un pacte entre CiU i ERC, l’anomenat pacte nacional. Al meu parer, era l’únic que garantia un veritable avenç nacional (i també social, perquè una cosa inlcou l’altra). És evident que aquests dos partits no estan per la feina. És lògic que Esquerra no vulgui, perquè ja es troba ben còmoda pactant amb els sociates (ull, que si baden van camí de convertir-se en un apèndix més de la Secta, Maragall ja els ha llençat una OPA). Així que per a ells ni ponts, ni hòsties, sinó destruir CiUT. Però els de la Favela farien bé, de no tancar-se portes i actuar amb rancúnia. Aviat hi haurà les municipals, i és probable que guanyin a la majoria de municipis del país, però també és probable que es quedin sense la majoria d’alcaldies per culpa de no haver teixit complicitats. Si CiUT paga amb la mateixa moneda a Esquerra, la disputa pot ser eterna, mentre els sociates van fent la seva. No pot ser que qualsevol intent d’unir aquestes dues forces polítiques acabi volant pels aires, com el pont de la pel·lícula.
Escrit per
Amic Mestres
a les
09:30
19
comentaris
divendres, novembre 10, 2006
"No passa res. Mentre hi hagi aquests tontets d'Esquerra..."
Aaah, compatriotesés tant bonic tenir algun conegut al costat fosc. Sí, així és. Tinc un col·lega sociata, però bona gent. De fet, tant bona gent que l'1-N es va abstenir de votar al xarnego ni a cap de les seves marques blanques. Bàsicament per una qüestió de decència, dignitat, higiene i respecte envers el país.
Escrit per
Arnau Oteji
a les
12:02
23
comentaris
dijous, novembre 09, 2006
Dale cuerd al cataláng
Escrit per
Arnau Oteji
a les
11:02
33
comentaris











