dijous, novembre 30, 2006

Primeres passes

Primeres passes del tripi 2.0. Primeres cosetes que m'agradaria destacar.
1.- Paritat. Hehe, millor deixar-ho còrrer no? I que consti que jo sóc partidari d'ocupar els càrrec per mèrits i no per quotes. Tant se me'n fot si tots són homes o dones. Però fa gràcia veure com la progressia oficial demostra una vegada més que va sobrada de cinisme i retòrica buida.
2.- Prudència. És tanta la vergonya i el descrèdit que acumula el tripi que ara no paren de fer-se els simpàtics i els asèptics. S'agraeix l'esforç però tampoc cal passar-se perquè aleshores es diuen xorrades com la de la Morsa: "aquest no serà un govern amb color ideològic o polític, això ho tenen els partits. Som el Govern per a tots i cadascú”. Collons tu, deu ser el primer govern del món mundial in saecula saeculorum que no té color ideològic ni polític. Però no vam quedar, Morsa, que havieu pactat amb la Secta precisament per fer polítiques d'esquerres??
3.- El moment Tura. Bé. Ja veurem com aguanta l'invent aquest del tripi 2.0 però, de moment, ni amb la rigidesa de l'omertà imposada pel xarnego la Tura s'ha pogut mossegar la llengua i a la barroca manera l'ha qualificat de tonto del cul per cedir Interior al Monchito.
4.- A cordar-se el cinturó. Diumenge, a Sabadell, mani a la qual s'ha adherit la Palangana contra el Quart Cinturó. A banda de demostrar la fixació malalta contra l'Àrtur i com sense rubor se n'enfoten del xarnego (lleig això últim venint d'un soci) també està bé que s'exposin per veure què diuen quan se l'hagin d'embeinar.

dimecres, novembre 29, 2006

Gestoria Montilla

Ja tenim al complert l'equip de la Gestoria Montilla i arriba el moment des del Cimera de fer una primera valoració. Molt rapideta, això sí. Segur que els compatriotes la completareu amb les vostres aportacions.
1.- Paritat?? I un be negre!. Després d'omplir-se la boca i fardar de la feminització de la política i altres begenades per l'estil resulta que les dones al Govern només representen el 20%. Primer incompliment. El mateix xarnego es va comprometre a "impulsar la paritat en la presència política i institucional". Com tot ho impulsi igual ho tenim clar.
2.- M'agrada comprovar que la Palangana bis ha mitigat la baixada de pantalons. Els primers rumors (Carod com a florero, política lingüística pel xarnego, Benestar sense l'ICASS i, per tant, sense el 75% del pressupost,..) apuntaven a una inquietant predisposició dels exindependentistes a baixar-se els pantalons fins als turmells. De moment, però, els pitjors auguris no s'han complert i la caiguda és només fins els genolls.
3.- No m'agrada que, tot i ser sociates, gent solvent com en Mascarell i el Del Pozo s'hagin quedat al carrer per les quotes de poder i els repartiments diversos. En canvi, m'agrada que posats a sacrificar el primer, el substitut sigui algú amb cara i ulls com en Tresserras i no s'hagin dedicat a fer experiments que acostumen a sortir malament.
4.- Experiments que sí han fet amb la Tura col·ocant-la a Justícia i trencant la tradició que els consellers del ram siguin del gremi. De retruc, aquesta gran pensada fa que Interior ho assumeixi un incompetent com el Monchito i un miserable com en Boada.
5.- No m'agrada que toies amortitzades, sinistres i que no aporten res com el Nadal i el Tete tinguin lloc al Govern. En el cas del segon, només ho puc entendre com un intent de comprar el silenci de la Perkins o com un acte de desgreuge per la punyalada que li van fotre.
6.- Geli, Baltasar i Huguet. Mah de lo mihmo,amb les seves llums i ombres.
7.- La Serna, el Llena, la Capdevila i el Metropagès són incògnites. Dels sociates no en tinc notícies, de la Capde me n'han parlat prou bé i del Putxi s'ignora la capacitat de gestió. Tot i que en favor seu, a la conselleria que li ha caigut no calen aquestes habilitats.

dimarts, novembre 28, 2006

Els Molt Execrables

Companys, amics tots
ja sé que la notícia del dia és la revelació del primer gabinet Montilla. Permeteu a l'humil gent del Cimera, però, que d'això ens n'ocupem demà perquè avui no m'hi puc estar de dir un parell de cosetes que, al meu parer, embruten encara més les primeres passes de Paco el Guerrillero.
Algun dels spin doctors del xarnego li hauria de dir que, ni que sigui per dissimular, de tant en tant faci com que es creu això de Catalunya. Més que res perquè fa lleig que la primera visita que rep en qualitat de president electe sigui la del bellotari Ibarra. Collons, serà que no hi ha gent al país i fora per triar i remenar! eh? Doncs no. El xarnego va i per a la primera foto tria un serboecspanyol que ha cagat, pixat, vomitat sobre el país i sobre la part més desquiciada d'ell.
Ja sabem que això per al Tio Pepe no és cap problema perquè és de la mateixa corda que el bellotari però la bona gent de Catalunya mereix una mica de respecte. El pitjor és que quan encara no ens haviem recuperat de l'ensurt, va el bellotari i despatxa la dimensió històrica, ètica i èpica de la presidència de la Generalitat així. Olé tus huevos!.
Però el problema, companys, no és del bellotari. És del Tio Pepe per convidar i exhibir com a amic de Catalunya un desgraciat que ha superat de llarg algunes infàmies de la Neofalange. Per a aquests, Paco el Guerrillero demana l'excomunió. A l'Ibarra li obre les portes de casa de bat a bat. I no em serveix que algú digui que l'acte era de partit perquè qualsevol acte del Tio Pepe té, des de divendres, una dimensió que trascendeix a la seva condició de líder de la Secta.
Per tant, a partir d'avui okupa el balancí un indigne que succeeix un altre. Fixeu-vos que ni tant sols en el seu últim dia d'exercici del càrrec, la Perkins ha estat capaç de mantenir les formes i s'ha despenjat amb un discurs partidista, parcial i manipulador.

Tots units fem força

Benvolguts compatriotes,
ja sabeu que amb el Tío Pepe de prezideng hi haurà mà de ferro al Govern. De fet, això ja s'ha deixat notar amb el secretisme que ha envoltat les travesses de possibles consellers d'aquest Tripartit reloaded que ens ha regalat la Palangana Bis. Com s'ha vist també en les declaracions dels nous palanganeros fent professió de fe sociata i no nacionalista, o anant a negociar (a vendre) el Govern de Catalunya a la seu del PSOEC de Nicaragua. La imatge d'ahir era entre patètica i còmica. No sabia si la Morsa i el Vendrelletti hi entraven a parlar d'alguna cosa o a fer-se militants directament.
Però el fet és que aquest bloc anticatalanista serà compacte, i crec que cal que a l'altra banda hi hagi una gran unitat que compti a més amb els millors efectius possibles. És per això que avui demano en veu alta una complicitat que fins ara s'ha fet massa de pregar. És alcalde de Sant Cugat, amb unes polítiques socials, per exemple en habitatge protegit, que van molt per davant de la immensa majoria de municipis de tot l'Estat. Primer va governar amb la Neofalange (perquè ERCM li negava el suport) i ara ho fa amb la Palangana Bis. Però les properes pinta que pot treure l'absoluta. Va dir 'no' al Mas per ser vicesecretari general de CDC en el darrer congrés. També es va negar a anar de número 3 en les passades eleccions al Parlament. I jo li demano que no torni a tenir un 'no'. Que no nedi i guardi la roba per un possible dia després que ningú en el món sobiranista vol que arribi.
Recoder (com la resta): Tots units fem força, que ens hi va molt com a país.

dilluns, novembre 27, 2006

Del fals dilema a la baixada de pantalons

Uuuun.- "Per això, a pesar d'aquest discurs estratègic i recurrent de determinada esquerra obsessionada amb aquest fals dilema social-nacional, estic convençut que el sentit comú i els nous corrents de pensament de l'esquerra a Europa comparteixen amb nosaltres la preocupació per mantenir i millorar la cohesió social davant els efectes de la globalització. I això passa per adoptar polítiques socials eficaces, però també per fomentar valors i signes d'identificació compartits. Això és irrenunciable".
Dooos.- "Tanmateix, aquesta orientació social de la política, encara que necessària, no és suficient. No n'hi ha prou amb oferir serveis, assegurar els drets i fer respectar les normes. És necessari també promoure símbols i valors cívics que puguin ser compartits per la gran majoria dels ciutadans. I que formin un codi comú difús que, per a sobre de les particulalitats ètniques, religioses i ideològiques, encoratgi la solidaritat i actuï així com el ciment cohesiu de tot l'edifici social. (...) És simptomàtic que, durant aquest primer any, algunes veus crítiques hagin acusat el Govern de la Generalitat de “desnacionalizar” Catalunya, mentre que d'altres ens hagin atribuït el contrari, perquè hagin prevalgut suposadament les polítiques de construcció nacional en detriment de les socials. Com si una cosa i l'altra fossin incompatibles!".
Treees.- "Els drets individuals no són complets si els drets col·lectius no són reconeguts i respectats. Per això, per raons democràtiques, el reconeixement dels drets nacionals és la condició imprescindible per a l'assoliment ple de les llibertats individuals i col·lectives i del progrés socials.
Quaaaaatre.- "És en aquest àmbit on descobrim que el dilema entre fer polítiques nacionals i fer polítiques socials, que alguns ens han volgut vendre durant tots aquests anys, és un dilema fals. ERC amb la seva entrada al govern de la Generalitat ha guanyat la batalla ideològica, perquè la dignitat nacional és indestriable del fet que cadascuna de les persones que viuen en aquest país puguin viure una vida digna, des del punt de vista personal, econòmic i cultural".
Maaaaaaaaaaaaaaaaaambó.- Josep-Lluís Carod-Rovira.

divendres, novembre 24, 2006

La Catalunya postnacional?

A un paio que després del seu discurs d'investidura con a president (rialles), el feliciten simultàniament El Mundo, l'ABC, el PP, i que fins i tot provoca que els de Ciutadans es plantegin no votar-hi en contra, a això jo mai de la vida el consideraré president de la Generalitat. És indigne. Fins i tot més que la Perkins, que només amb la seva presència i el seu posat ja demostrava què li importava la institució i el país: una merda.

Però és que aquell, amb les seves palles mentals -que ni ell mateix entenia-, com a mínim intentava dissimular. En canvi, el Tío Pepe aquest, el delegat del PSOE a Catalunya, va de cara a barraca. Un diari titulava avui una peça resum del discurs de l'ecspanyol aquest amb el suggerent titular de "La Cataluña posnacional". I jo torno a agraïr-li-ho a La Palangana Bis, alhora que li desitjo una ràpida desaparició. Però que quedi clar que aquí de "posts", els del blog i punt. Que Catalunya no era una nació per a Montilla, ja ho sabíem. Que no l'és per a ERCM és un descobriment que se'ns ha revelat fa poc. Però Catalunya és una nació en procés de reconstrucció, i tota la resta sabem que encara hi ha molta feina a fer.

Un personatge que en el seu discurs d'investidura, al qual hi arriba gràcies al suport vergonyant d'uns que fins no fa gaire s'omplien la boca d'independència, va i dóna per morta la reivindicació de seleccions nacionals, és innegable que té un parell de pebrots ben posats. Sobretot perquè és una hòstia primerenca als qui precisaments li han salvat de l'amputació les parts nobles.


Però ell és així. Desacomplexadament ecspanyol, al contrari que els de la Palangana Bis, catalans acomplexats i ecspanyols mentals, que fruit de la seva impotència política han d'anar a buscar excitació en un bon ecspanyol que els posi a to a cops de fuet. Per a això existeixen, pel sado-maso. Els dóna resultats electorals força satisfactoris. És a dir, ja saben que no passaran mai de la vintena curteta de diputats, però de moment els assegura poder seguir sotmetent Catalunya a les seves vicioses sessions de porno dur amb els sociates. Estan encantats.

Però vull ser clar. Les renúncies d'ERCM no són les renúncies del país. No tenim per què sotmetre'ns-hi, i les urnes han de parlar amb força. Igualment, CiUt ha de parlar amb força i deixar-se de pors sobre centralitats polítiques que no són monolítiques i que han demostrat en aquestes eleccions que cada vegada més es troben en el camp sobiranista. La Palangana Bis ja està demostrant -i el que ens queda per veure- que no passarà de ser la porno-chacha del PSOEC. Ara toca que els altres demostrem que aquells que gaudeixen d'aquest tipus d'espectacles són minoria.

Que quedi clar que el fisting és cosa de l'Iceta i d'ERCM. A Catalunya ens van altres coses.

dijous, novembre 23, 2006

Ni chicha ni limoná

Els catalans diriem del discurs del xarnego que ni fred ni calor. Però els ecspanyols com ell, per dir el mateix, fan servir l'expressió ni chicha ni limoná. I això és, precisament, el que ens ha regalat aquest matí el Tio Pepe: 90 minuts de retòrica i palabreria tan grandiloqüent com buida.
És cert que un debat d'investidura dóna poc marge per entrar excessivament al detall quant al contingut del programa. Però s'agrairia que allà on no arriba el missatge ho fes com a mínim el missatger transmetent il·lusió i dibuixant reptes col·lectius. Res d'això. Per obra i gràcia de la Palangana bis, el gran gestor ha confirmat avui l'encefalograma pla a nivell nacional que seran els pròxims 4 anys.
Com que el discurset no dóna per a més i això de les polítiques socials és una cosa abstracte en sí mateixa (els progres les prediquen, després cal veure si les practiquen), jo només plantejaré als de l'Entesa de Progres tres simples qüestions arran del discurs del Tio Pepe:
1.- L'altaveu dels exindependentistes al Parlament ha subscrit entusiastament allò que ha dit el xarnego que "Catalunya ja és i serà una nació dins de l'Espanya plural". Renega doncs aquest botiflerc d'allò que deia fa temps que haviem deixat de ser una nació per ser un preàmbul, motiu pel qual va insultar el pobre de l'Àrtur?.
2.- Com pensa combinar el Tio Pepe l'apel·lació al diàleg i el consens amb l'oposició amb el sectarisme i arraconament barroer de la primera força parlamentària que ja ha posat en pràctica el tripi 2.0?
3.- I finalment, com pensa la Montilleja donar credibilitat a la seva aposta per l'educació pública quan els seus nens fan la primària en un centre privat amb quotes mensuals de 285 euros més una matrícula de 800?
La resta del discurs, ni chicha ni limoná.

dimecres, novembre 22, 2006

Agraïments des del cinturó

Compatriotes,

ja sabeu que un dels arguments dels Dupont i Dupont de la Palangana bis per justificar la resurrecció del tripi és que això, a la llarga, els permetrà disputar de tu a tu el vot a la sucursal de la Secta en aquella part del país gens permeable a les polítiques de reivindicació i de construcció nacional. L'estratègia, diuen, passa per parasitar a lloms de l'ecspanyolisme sociata, renegar del catalanisme tant com calgui, omplirse la boca parlant de polítiques socials i, sobretot, denigrar-se, denigrar-se molt. D'aquesta manera, profetitzen els gurús de l'independetisme, la bona gent del cinturó els veurà com uns dels seus i tots plegats celebraran amb fino i sevillanes l'accés a la veritat revelada.
L'objectiu, molt lloable, té però alguns desajustos i el primer de tots se'n diu realitat. I aquesta ens indica que el passat 1-N la Palangana bis va relliscar allà on, per la regla de tres que he explicat a la introducció, havien de ser rebuts amb castañueles. Respecte al 2003, per posar alguns exemples, ERCM ha perdut al Baix Llobregat 9.274 vots, a l'Hospitalet 2.878 i a Badalona 2.231. La situació es repeteix en altres ciutats del cinturó on els vots ja eren pocs i, per tant, la patacada encara és més ridícula: a Cerdanyola han restat 923, a Santa Colona 800, a Ripollet 302, a Sant Adria 228, a Barberà 222... No cal seguir no?
A la vista del poc agraïment del cinturó al servilisme de la Palangana bis envers el sociatisme, la Morsa i el Metropagès haurien de revisar l'estratègia. Lluny d'això, però, han apujat el llistó i s'han decidit a fer un doble mortal anorreant allò que els dóna valor afegit davant la resta de progres: la construcció nacional. És aquí, per tant, on més que mai té sentit la pregunta que en Garrigosa va formular fa temps: si del que es tracta és de fer 'només' polítiques socials, de què serveix ERCM?
Probablement de res. O pitjor encara, de crossa lamentable i patètica de la Secta com encertadament denuncia el digne de'n Carretero. L'altra dia, en un acte de la plataforma Catalunya Acció a Puigcerdà, l'exconseller ja va deixar ben clara la falsedat del discurs que vol separar quan no confondre interessadament polítiques socials i polítiques nacionals. En Carretero va il·lustrar ben a les clares el patetisme que provoca llegir la proposta de reforma estatutària que ERCM va presentar la darrera legislatura de'n Pujol i comprovar en què ha degenerat aquell discurs.
Ahir, de moment, ja vam tenir el primer tast al Congrés d'allò que ens espera després que l'Entesa de Progres votés contra una moció de CiUT per rescatar peatges. Imagino que reduir el preu d'algunes barreres en benefici dels ciutadans deu ser 'política identitària' i, és clar, ara això no toca. Fins i tot encara que el Metropagès digui amb tanta solemnitat com farsantisme que "a la cambra catalana actuarem amb lleialtat i al servei del poble de Catalunya. A Madrid també però ja vam dir aquesta setmana que tenim les mans lliures i no devem res a ningú. Res".

dimarts, novembre 21, 2006

Només proposo que hi pensem


Benvolguts compatriotes,

vagin per endavant dues prèvies a aquest post que només vol fer una crida a la reflexió sobre un aspecte que jo considero que no hem de negligir:

1.- Servidor de vostès no és militant de cap partit. De fet, els components d'aquest blog no som militants de CDC (del tumor ja suposo que teniu clar que no ho som) i no responem a cap disciplina de partit ni a cap instrucció de ningú per muntar aquest blog. Potser aquesta és una prèvia innecessària, sobretot tenint presents capítols com quan després de posar-nos-hi sense demanar-nos permís, ens van treure dels blogs recomanats de la web de CiUt, segurament per cosetes com qualificar Unió de tumor (que l'és) o per oposar-nos frontalment a l'Estafatut que ara tenim.

I si és innecessària per què fas aquesta prèvia? -es pot preguntar algú-. Doncs molt senzill. Perquè el que és obvi és que, ara per ara, els tres hem votat CiUt en el darrer cicle electoral i, també ara per ara, considerem que la federació nacionalista és l'única formació política que pot tornar la dignitat a les nostres institucions, foragitant-ne el Tripi. És en aquest sentit que ens hem expressat abastament en aquest blog i d'aquí que molts compatriotes convergents ens honorin amb la seva presència i amb els seus comentaris i aportacions.

Ara bé! I aquí ve la segona prèvia:

2.- Aquest no és un blog de combat de CiUt sinó de Catalunya. I nosaltres no ens mossegarem mai la llengua pel fet que alguna consideració que creguem oportuna de fer pugui semblar que li fa el joc als del Tripi. Ans al contrari, creiem que li faríem el joc a aquests farsants si no actuéssim en conseqüència amb el que creiem. Els del Tripi i la seva farsanteria ja saben que aquí rebran per totes bandes sempre. Però com que la nostra prioritat és Catalunya, creiem que hem de poder dir el que ens plagui, sempre que això vagi encaminat a apropar-nos una mica més a la llibertat nacional i política que desitgem. Ara per ara, això ha de començar a passar per un retorn de CiUt al Govern, i en aquest sentit, nosaltres no renunciem a observar com aquesta formació pot estar en millors condicions d'aconseguir-ho.

Fetes aquestes prèvies, aquí va la meva proposta: Pensem si l'Artur Mas és el millor candidat de CiUt o si caldria plantejar-se de cara al futur treballar-hi més a fons. És evident que l'Artur Mas és el millor candidat de tots els que es van presentar a les darreres eleccions, deixant molt lluny excrescències com el Tío Pepe, la Morsa patètica o l'incapaç del Monchito. Ha guanyat unes eleccions per segona vegada consecutiva i deixant a 11 escons el segon candidat.

És evident que el Mas ha de repetir com a candidat, malgrat tots els condicionants que arrossega, que per exemple són el gaferio que ja transmet i que pot anar clarament lligada a la percepció popular d'un líder perdedor (paradoxalment). Però això no em deixa de fer ressonar un dubte en el meu cap: Què hagués passat si CiUt hagués tingut un candidat més potent?

Perquè el cas és que, en contra de les falàcies sociates que fa 26 anys que diuen que CiUt és una anomalia i flor d'un dia, el que s'ha demostrat un cop més és que aquesta formació és la més central del panorama política català, que és sòlida i que és de llarg la principal elecció dels catalans a l'hora de triar un gover català. Però a això hi contraposo que això s'ha demostrat a les urnes "malgrat" en Mas, i no precisament "gràcies" a ell.

És a dir. Jo conec molta gent que ha votat CiUt. I quan dic molta vull dir molta. Però no conec ni a un d'aquests que ho hagi fet pel Mas. Recordo que en temps del Pujol hi havia molta gent que el votava a ell, i no tant al partit. Passava igual amb la Perkins respecte del PSOEC, o amb la Morsa dels primers temps respecte d'ERCM. Però i el Mas? Què aporta el Mas a la marca CiUt? Vots sembla que no.

I espero explicar-me amb aquest raonament que us faig. Perquè el meu argument és que això en el fons diu molt en favor de CiUt i dels seus votants. Diu molt en favor d'un partit sòlid i d'uns votants que tenen criteri més enllà de la personalitat d'un líder. Però això alhora podria haver estat una de les raons de l'estancament de la pujada que CiUt es mereixia i que no ha tingut.

Només proposo que hi pensem. Els que volem que CiUt guanyi pel bé de Catalunya. Els qui treballen a CiUt, per la molta autocrítica (malgrat tot) que han de fer sobre les mancances del seu candidat i del seu equip estratègic. Ho proposo precisament per poder reforçar un projecte que considera, ara per ara, que ens cal. I perquè crec que l'ectorat convergent, la bona gent de Convergència, té una capacitat de raciocini que no tenen d'altres.

I si no, observeu que no proposo que els del Tripi (PSOEC i palanganes) pensin res. Primer perquè aquest exercici ja els costaria massa. Pensar, vull dir. I segona perquè ja m'està bé que pensin que CiUt està acabada. Aquesta serà una manera ideal per acabar amb ells.

dilluns, novembre 20, 2006

Què Gáfez...ens posem a treballar?

Jo ja entenc que quan te l'endinyen per darrere, rollo hardcore, sense avís ni vaselina venen unes ganes immenses de echarse al monte i cagar-se en tot. Aquesta reacció, del tot humana, és perfectament comprensible. En el cas de l'Àrtur amb el tripi 2.0, a més, segur que un bon nombre de ciutadans comparteix la incredulitat de veure com dos partits desautoritzats amb estrèpit a les urnes tenen els collons de reeditar l'invent pel qual van acabar a hòsties, es pregunta de què serveix votar la Palangana bis si s'ha d'arraconar la construcció nacional i així poder investir un xarnego que nega els drets històrics de Catalunya i al·lucina veient com és possible casar l'integrisme ecologista amb el Quart cinturó.

Tret que siguis un integrista sectari, un jerki desquiciat o un eco-sociata acostumat a la genuflexió, hom ja veu què cimenta el tripi: l'odi, la rancúnia i l'intent cada vegada menys dissimulat de triturar CiUT. Això sol et pot donar un plus de simpatia però segur que no ajuda a guanyar eleccions i encara menys si l'amic Àrtur s'entesta dia sí i dia també a repetir que li han robat la joguina.
Ja n'hi ha prou no? Avui m'ha semblat que Lord Mas Farquaad qüestionava la "legitimitat" del xarnego. No anem bé. Aquest analfabet, ens agradi o no, serà legítimament president de Catalunya (sí, ja sé que sona fatal), però discutir això és embogir d'una manera perillosa. Una altra cosa, si es vol discutir, és si l'analfabet d'Iznájar té autoritat, prestigi i crèdit, per exercir el càrrec. És obvi que no però això no l'invalidarà com a successor de la Perkins.
Espero que l'akelarre que els de la cabana (ara favela) i la barraca (ara txabola) han programat aquest vespre sigui l'última escenificació del puteig que porten a sobre. En aquest sentit, i sense que serveixi de precedent, estic d'acord amb el Tumor. A partir de demà...què Gáfez, ens posem a treballar?

dissabte, novembre 18, 2006

Tribuna Extra: La izquierda abertzale catalana

Extret del blog d'Iñaki Anasagasti (PNB)

Fue hace 28 años. El PNV había decidido convocar una manifestación contra ETA. Iba a tener lugar en Bilbao. Recuerdo que la izquierda abertzale arremetió contra nosotros con una dureza inusitada. De entre las críticas que recibimos, destacó la proferida por Mario Onaindia, que nos tildó de oportunistas, mientras vaticinaba que todo lo que aquel gesto nos iba a permitir ganar por la derecha, íbamos a perderlo por la izquierda. Y aprovechó la ocasión para criticar una vez más el abertzalismo claudicante de un PNV que, en su opinión, renunciaba a las reivindicaciones nacionales más elementales.

Después, Onaindia evolucionó. Y lo hizo con tanta energía, que acabó militando en el PSOE y escribiendo libros furibundamente antinacionalistas. La izquierda abertzale radical que profesaba en 1978, se convirtió, con el paso de los lustros, en una socialdemocracia tenue y antiabertzale. En lo social, su pensamiento político evolucionó 89 grados. Pero en lo nacional, 180. Eso sí, continuó dándonos clases de racionalidad y coherencia políticas, hasta su muerte.

No ha sido el peor. Otros, que en el pasado fueron, también, izquierdistas e hiper abertzales, militan, ahora, en el PP. Es el caso de Jon Juaristi. Su giro ha sido de 180 grados, tanto en lo social, como en lo nacional.

Quienes definen su identidad ideológica sobre el doble pilar izquierdista e independentista, gozan, siempre, de amplias ventajas a la hora de situarse y actuar en el terreno político. Su nacionalismo radical les permite criticar a los nacionalistas tibios, acusándolos de traidores y vendepatrias, sin que eso les impida a ellos acogerse a su identidad de izquierdas, para entenderse políticamente con partidos españoles (también de izquierdas), sin que su ideario se resienta lo más mínimo. Porque son independentistas, pero también son de izquierdas. Y el eje de sus alianzas puede ser el nacional, pero también puede ser el social. Y los dos ejes forman parte de su identidad política. Esto ocurrió con muchos de los antiguos Euskadiko Eskerras. Que se quedaron en el PSOE, sin que se les alterara lo más mínimo el color y el gesto de la cara. Pero la historia no acabó con ellos. Hay otros en similar situación que, mucho me temo, acabarán haciendo lo mismo.

El de ERC es un ejemplo paradigmático de esto que digo. En cuestión de meses, ha contorsionado sus mensajes, hasta extremos increíbles. Hace unos meses, su secretario general, Joan Puigcercós, declaraba a un diario vasco (DEIA 8 de mayo de 2006) que la vocación de su partido consistía en conformar un núcleo independentista y de izquierdas, frente al regionalismo de CiU que, en su opinión, estaba, cada vez, más cerca del PSC. ¿No teme un futuro pacto de gobierno de CiU y PSC en la Generalitat?, le preguntaba el periodista. Su respuesta era terminante:

“Sí me da miedo la sociovergencia, pero es legítima. Si deciden pactar, que lo hagan. Eso clarificaría mucho las cosas, porque Cataluña avanza hacia un modelo de tres espacios políticos, que se van a poder ver en el referéndum: el regionalismo centrista de CiU y el PSC, el españolismo de derechas del PP, y el independentismo de izquierdas de ERC”.


La izquierda abertzale auténtica era ERC. Auténtica en lo abertzale y auténtica en lo izquierdoso. Si CiU pactaba con el PSC, estaría contribuyendo a la conformación de una suerte de “regionalismo centrista”, entregado a la causa española. Pero con ellos no existía ese riesgo. Ellos eran “el independentismo de izquierdas”.
Una vez celebradas las elecciones, todo el mundo ha podido comprobar que quien se ha ido con el PSC, arrinconando al partido más votado en todas las circunscripciones, no ha sido el “regionalista” CiU, sino el “independentista” ERC. ¿Cómo ha podido ocurrir semejante cosa? Fácilmente. De la misma manera que ocurrió con Mario Onaindía. La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son “independentistas”. Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano “regionalismo centrista”. Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya.

Las explicaciones que han dado los líderes de ERC para explicar esta maniobra, no tienen pérdida. Carod Rovira argumentaba en un artículo publicado el pasado sábado en EL PAIS (el órgano oficial del Gobierno del PSOE) que el acuerdo con el PSC tenía que ver con la idea de que “Para Ezquerra, cohesión social y cohesión nacional no son sino dos caras de un mismo objetivo”. Y para los que no entienden la retórica enrevesada de algunos políticos, precisaba:
“Ni PSC, ni CiU, como ya se ha observado en el largo debate del Estatut y en sus programas, tienen voluntad de ir más allá del marco legal vigente. Nosotros seremos la garantía de su desarrollo máximo. Pero somos conscientes de que ni unos ni otros quieren ni han querido nunca la soberanía completa para nuestro país. Partiendo, pues, de las bases de bloque del horizonte nacional, prefijado en el techo estatutario, la elección tenía que poner acento en las cuestiones sociales”.

Ya ven con qué descaro se puede defender una cosa y la contraria, si quien lo hace goza de cara suficiente. Veamos:
1. Ellos votaron que No al Estatut, porque no era un instrumento adecuado para una nación como Catalunya. Sin embargo, como ya está aprobado y en vigor, arrinconan a CiU y pactan con el PSC argumentando que “la garantía de su desarrollo máximo” es ERC y sólo ERC. ¿No era previsible que un gobierno de coalición nacionalista hiciera un desarrollo estatutario más ambicioso? No porque la garantía de “su desarrollo máximo” es ERC y sólo ERC, que para eso es independentista.
2. Ellos quieren la “soberanía completa” para Catalunya. Pero como ni CiU ni el PSC la desean, arrinconan a CiU, se olvidan de la soberanía completa y pactan con el PSC, poniendo el acento “en las cuestiones sociales”. En su intervención ante el Consell Nacional, Carod Rovira desarrollaba este argumento, haciendo notar que “ni CiU ni PSC disponen de un horizonte nacional que vaya más allá del Estatus que hay ahora, puesto que más allá de la autonomía no hay para ellos horizonte”. Por lo tanto, añadía, “tenemos que buscar las diferencias en otro lado, en las políticas sociales, y aquí sí que hay diferencias”. Por ello han optado por Montilla.

¿Significa esto que están perjudicando al nacionalismo catalán? No, evidentemente. Porque ellos son la garantía de que el nacionalismo catalán se mantendrá reivindicativo y en tensión. No en vano son independentistas. Por ello dice Carod Rovira que el pacto con el PSC no es una traición a la causa nacional catalana. En puridad, si pactan con el PSC, es para el bien del nacionalismo catalán, porque van a “reformular, desde la izquierda y desde los valores republicanos y democráticos, el discurso y las políticas del catalanismo”. ERC desea “un catalanismo renovado en sus discursos y en sus políticos. Más abierto, más inclusivo, más atractivo para aquellos que aún no se sienten partícipes”. Lo que están haciendo, pues, es por el bien de Catalunya. Una apuesta “en clave de futuro”, para cuyo éxito resultaba, al parecer, imprescindible, marginar al partido político que ganó las elecciones en todas las circunscripciones. Se va a reformular el catalanismo, sin contar con el principal partido de Catalunya. ¿Quién da más?
El mismo día, el diario EXPANSIÓN publicaba una entrevista con Joan Puigcercós. Sus respuestas son de traca. Cuando el entrevistador le pregunta sobre si Ezquerra primará a partir de ahora el eje ideológico sobre el nacional, responde:

“Para Ezquerra el eje nacional sólo, no tiene sentido, porque somos un partido de izquierdas. En Cataluña tenemos tres problemas muy graves: reconducir la deslocalización, que muchas son lógicas y comprensibles, pero que se pueden y se deben afrontar mejor, asumir la inmigración, con todo lo que implica, que es también una cuestión nacional y el problema de la gente joven, con el acceso a la vivienda. Con todo esto, era mejor un acuerdo progresista”

Si no lo entienden vuelvan a leer el fragmento, por favor. Probablemente seguirán sin entenderlo. Si es así, desistan. Es ininteligible. O, cuando menos, lo es en términos racionales. Puigcercós dice que han marginado al partido que ha ganado las elecciones…sólo para afrontar la deslocalización, la inmigración y el problema de la gente joven con el acceso a la vivienda. Increíble, pero cierto. ¿Era realmente necesario arrinconar a CiU para eso? ¿Cree, de verdad, Puigcercós, que en estos tres temas, que entroncan directamente con políticas que van a ser diseñadas en Madrid y en Bruselas, los planteamientos del tripartito van a ser esencialmente diferentes a los que defiende CiU? ¡Hace falta rostro! Si planteasen la nacionalización de la banca o de las empresas energéticas, vale. CiU no les hubiese acompañado, es evidente. Pero…en las políticas tendentes a frenar la deslocalización de empresas, facilitar la inmigración y promover el acceso de los jóvenes a la vivienda, lo cierto es que no van a ser capaces de diseñar políticas sociales que no puedan ser asumidas por CiU. ¿Es esa toda la apuesta social que les ha llevado al tripartito? ¡Menudas alforjas para tan poco viaje!

La operación es, como se ve, redonda. ERC se olvida de lo nacional, argumentando que “somos un partido de izquierda”, para centrase exclusivamente en lo social. Pero su planteamiento sobre lo social es tan Light que podría ser suscrito por cualquier partido de centro. Y en algunos casos, hasta por el PP, Fíjense.

Puigcercós afirma en la entrevista que quiere atraer multinacionales a Catalunya y, para ello, apuesta por las infraestructuras y la formación. Es decir, CiU en estado puro. Muestra también su preocupación por las normas fiscales y medioambientales, que “pueden perjudicar la competitividad en la economía catalana”. Nuevamente, CiU en estado puro. Y sobre las deducciones fiscales que Esperanza Aguirre está aplicando en la Comunidad de Madrid, asegura que “nos deben hacer reflexionar porque son un elemento competitivo que debe ser tenido en cuenta”. ¡Viva la política social! ¡Viva el tripartito y su voluntad progresista!

Y mientras tanto, ¿Qué ocurrirá con lo nacional?

Puigcercós nos decía hace unos meses en DEIA que “la única solución es reconocer el derecho a la autodeterminación o reconocer las naciones. Si no se reconoce que Euskadi es una nación, los vascos deberán exigir su derecho a la autodeterminación cuando una mayoría democrática y pacífica así lo permita”. Muy bien. Gracias por el consejo. Pero ahora, cuando le preguntan sobre si planteará o no el tema de la autodeterminación responde:

“Ezquerra no piensa plantear un debate sobre la autodeterminación. Después de un proceso estatutario con tanto desgaste, lo que queremos hacer es desplegarlo desde el Gobierno, aunque lo votáramos en contra. Esa es una de las cosas que no debe plantear un Gobierno. Sobre el Estatus hay cosas que pensamos que son insuficientes, pero con el 15% de los votos no podemos imponer al resto del arco parlamentario una posición de fuerza”

Consejos vendo, que para mí no tengo. ERC, la suprema garantía de que la tensión nacional de Catalunya no fenecerá, aúpa al gobierno a un presidente del PSC, para hacer políticas que, bajo el título de progresistas, serán de centro o incluso estarán inspiradas en las de Esperanza Aguirre. Y sobre todo, NO PIENSA PLANTEAR UN DEBATE SOBRE LA AUTODETERMINACIÓN.

¿Se puede decir con esto, que es ella, ERC, la que tiende a ocupar ahora el espacio político “autonomista” que Pugcercós reprochaba a CiU para el supuesto de que pactase con el PSC? ¿O esa acusación vale para CiU, pero no vale para ERC?

En fin. ¿Alguien quería lecciones sobre lo ocurrido en Catalunya? Ahí las tiene. Carod y Puigcercós en vías de transformarse en Mario Oinandia. Lo mismo que harán los que todavía, en Euskadi, siguen afirmando que son independentistas y de izquierda. Al tiempo.

divendres, novembre 17, 2006

Contrastos

Amics,
una fatal coincidència ha vingut a mostrar-nos la crua realitat de la política a casa nostra. Ahir moria Joaquim Xicoy, president del Parlament entre 1988 i 1995. Avui, un jardiner sense estudis es qui okupa i embruta la cadira de la segona institució del país.
En Xicoy era un patriota i formava part d'aquella generació que ens van fer creure allò que no erem. Ell i molts d'altres portaven la dignitat de fàbrica, l'estenien als càrrecs que ostentaven i donaven credibilitat a l'immens decorat de cartró pedra que era la Generalitat dels primers anys. Gent com ell no presidia una institució, era la institució!, i amb la seva mort se'n va un bocí de tot això que ha representat.
Avui, quin contrast!. A aquella fornada l'ha substituït una colla d'arreplegats sense idees, jerarquia ni escrúpols absolutament incapaç de transmetre cap mena de passió per la política i encara menys pel país. No poden, no saben. Però què en podem esperar d'aquesta munió de desquiciats, ineptes, macarres i mediocres?.
Un dels popes de la cultura catalana li va dir fa temps a un bon amic que el problema de Catalunya és que la classe política no té gruix. Ja ens entenem oi? Avui, el jardiner fa el Parlament i el país una mica menys dignes. Divendres que vé, l'elecció del Tio Pepe rematarà la feina.

dijous, novembre 16, 2006

Tribuna Extra: No era això, companys!

Enviat pel Mikimotet
Sóc dels que a dia d'avui, encara no em crec que l'andalús José Montilla, incapaç d'articular més de 3 paraules seguides sense seguir el guió que li marca en Bolaño, acabarà sent el president dels catalans. Crec que més que no creure-ho, és que no ho assumeixo. Fins que els meus ulls no vegin que definitivament, aquest indocumentat surt al balcó de la meva Generalitat, amb ZP al costat, i la Morsa i en Saura a l'altra rient-li les gràcies(?), em resisteixo a pensar que ja és un fet.
Independentment del que s'ha dit sobre la persona de Montilla, la seva preparació, o la seva identificació amb la cultura catalana, m'agradaria posar accent en una cosa que ha passat per alt, en aquestes eleccions, i que no tenen res a veure amb ell en concret. Però mireu si n'és d'important, que de no haver estat així, a hores d'ara estaríem parlant del Sr. Artur Mas, com a President de la Generalitat. Em refereixo als gairebé 15.000 vots nuls que s'han comptabilitzat en aquestes eleccions.
Parlant amb un bon amic, que aquella nit va estar escrutant paperetes a Girona, m'explicava que van trobar-se amb la tira de vots nuls, de simpatitzants convergents que donaven el seu vot a la candidatura de l'Artur Mas. Pel que es veu, la gent signava la conformitat del compromís amb Catalunya que va enviar Convergència a les cases, i ficava el resguard al sobre electoral, amb la qual cosa els escrutadors (bonic verb), es trobaven amb la sorpresa, que a part de la papereta on hi posa "Dono el meu vot a la candidatura de CiU", també treien de dins el sobre, el resguard signat pels ciutadans del seu compromís.
Aquest apunt que em va fer el meu bon amic em va tenir "mosca" unes hores. Vaig decidir-me a parlar amb un altre company, que havia estat fent el mateix a Barcelona, i només despenjar-me el telèfon em diu amb veu enfurismada: "Nanu, ja sé que em vols dir que estàs emprenyat perquè el tripi suma, però sàpigues que el votant de CiU és gilipolles, perquè ens han sortit un munt de paperetes amb el resguard del compromís del Mas, i que han quedat com a vots nuls".
Això m'ha fet pensar en, per exemple, els 4 vots que van faltar a Girona per treure un diputat a la Secta que hauria passat a CiU, o els 4 de Lleida que haurien estat suficients perquè els amics Palanganerus, continuessin sense representació. Amics, no és cap bestiesa això que dic. Crec que si el votant de CiU hagués fet les coses bé, (ja no parlo dels que no van anar a votar perquè estaven a la muntanya o fent l'amor), parlo senzillament de fer les coses bé aquells qui van prendre's la molèstia d'anar a votar. Si s'haguessin fet les coses bé, potser avui estaríem parlant d'un nou govern encapçalat per l'Artur Mas i Gavarró, i amb la Secta, els Mans Netes, i la Palangana a l'oposició, mentjant-se els mocs 4 anys, amb les 2 neofalanges.
Llàstima que aquells votants de CiU, que contagiats per l'estima de l'Àrtur cap a la nostra terra, també hagin volgut deixar constància del seu compromís amb Catalunya insertant en el sobre part del programa electoral convergent. No era això, companys, no era això.

dimecres, novembre 15, 2006

Mediocres, acomplexats i ecspanyols

Benvolguts compatriotes,

Amb la reedició del Tripi han tornat a caure moltes màscares. Ja van caure amb la perpetració de la primera dada pel sac al país que van parir el Tío Pepe i el Metropagès ara fa cosa de tres anys. Però qui és incapaç i s’entesta en recordar-nos-ho, com a mínim ajuda a clarificar les coses, i això és el que fa ERCM.

Durant molts anys m’he hagut d’escoltar d’ aquesta turba d’inhàbils adolescents eterns que jo era una espècie de botifler o de regionalista, pel simple fet de defensar la tasca feta pel president Pujol. Sempre ho vaig fer i ho seguiré fent. Ells, per contra, empassaven consigneta quan ell existia, igual que la van seguir mamant quan es retirava i semblava que s’obria el pastís del postpujolisme. I ai las! Llavors va resultar que en Pujol era el patriota de veritat i el mestre de qui la Morsa n’era l’alumne avantatjat.

Davant de tot això què s’hi reflectia? El mateix que es reflecteix amb la conducta de l’actual ERCM:

1.- El seus quadres dirigents són uns mediocres, intel·lectualment i política. No han sabut articular un discurs coherent des de temps immemorials. Han passat de dir-se independentistes a dir que ho eren però menys i que creien en l’Ecspanya Plural del ZP, per exemple. O a dir que els de CiU no eren nacionalistes, sinó regionalistes, per a afirmar després que ells de nacionalistes no se’n senten.

2.- Són uns acomplexats que actuen des del ressentiment i el complexe d’inferioritat respecte de tothom qui els envolta. Durant anys es queixaven que els tractessin com el germà petit o l’escolanet de CiU, i no han sabut combatre-ho d’una altra manera que passant a ser-ho de la Secta sociata més ecspanyola.

3.- Són ecspanyols, en el fons però cada cop més en la superfície de la seva ment. Demostren que són ecspanyols quan tapen les seves vergonyes polítiques cridant per exemple a arguments falsaris com la cohesió social de Catalunya. Quina cohesió social, ecspanyols? No ha guanyat CiUt a 38 de les 41 comarques? Junts no foteu la majoria absoluta al Parlament? Algú es va queixar de la cohesió social quan governava amb majories absolutes en Pujol? No, oi? Potser perquè aquest argument vostre no s’aguanta per enlloc? Potser perquè dir que el Montilla és el millor reflex de la Catalunya d’avui deixa prou clar com de colonitzada i d’ecspanyolitzada està la vostra ment? I la Catalunya que no té res a veure amb aquest individu? Aquesta no us cau simpàtica? Us sentiu més cosmopolites, ciutadans del món i acceptats per la gauche caviar per haver fet un andalús president?

Si no són nacionalistes, a partir de ja mateix quina raó pot tenir un nacionalista català per votar-los? Cap ni una. I si el seu independentisme implica sotmetre les nostres institucions al PSOEC i fer president a un ecspanyol que en 40 anys no s’ha dignat a intentar aprendre el català... Quin motiu tindrà a partir de ja un independentista per votar-los? Cap ni un. PASSEU-HO.

Ara hi ha fins i tot algun imbècil que diu que Catalunya corre el risc de “madrilenyitzar-se” per què CiUt surt al carrer a fer sentir el seu rebuig al nou Tripartit. I jo dic que això és de feixistes. O que passa? Que només els pijoprogres farsants tenen dret a sortir al carrer? Tan antidemòcrata és la gent d’ERCM i les seves rèmores vàries? Tan odïen CiUt que ni tan sols li reconeixen el dret de manifestació? Aquí hi ha uns madrilenyitzadors i uns ecspanyolitzadors de la nostra política, i aquests són els de l’ERCM de la Morsa i del Metropagès. Ho van demostrar abastament la passada legislatura. Ho tornen a demostrar ara amb escreix via Montilla.

El que demostra ERCM amb la seva actuació és que de lliçons de catalanisme mai més en podrà donar a ningú, especialment a CiUt. Demostra el seu acomplexament i el seu mono d’acceptació per part dels qui considera superiors (Ecspanya i els progres ecspanyols). I demostra la seva mediocritat i la seva nul·litat política, quan sotmet el país als seus interessos cainites i partidistes, assumint el llenguatge d’uns ecspanyols als qui pretén agradar i que, com ja van fer en el passat, no dubtaran en trepitjar-los (i amb ells a la resta del país) quan els roti. Perquè ho poden fer. ERCM i la seva incapacitat els ha deixat el terreny ben planet... com el seu encefalograma.

dimarts, novembre 14, 2006

Rigor mortis?

Compatriotes

és bonic comprovar com a poc a poc us poseu a to després de la vexació al país perpetrada per la sucursal de la Secta i les seves palanganes diverses, també conegudes com a marques blanques del sociatisme a Catalunya. L'Amic Mestres ja és fora de la UCI, en Garrigosa torna a funcionar com un rellotge, i un servidor procura mantenir-se al peu del canó. La resta d'amics cimerencs també està donant el do de pit. I fins i tot gràcies al Tripi Reloaded ens hem tret de sobre, de moment, la púrria de jerkis que només entraven a vomitar la consigneta.
Deu ser que els pobrets s'han quedat catatònics. Tant de temps assumint l'idiotari dels seus messiànics i ressentits líders pensant que en el fons només anaven de farol...i patapám! Ara s'han de crospir amb patates la indecència d'haver posat un analfabet ecspanyol, ecspanyolista, lingüicida i inadaptat a presidir el país.
Bé. Un cop complimentada la pertinent defecació sobre l'arbre genealògic (tronc i branques incloses) d'aquesta xusma procedeixo a entrar en matèria. Veig que darrerament heu dirigit els vostres comentaris a debatre sobre el futur de Lord Mas Farquadd, d'ençà l'1-N també conegut com a Pepe Gáfez. Vull dir-hi la meva.
1.- A nivell tàctic, trobo una temeritat plantejar-se ara el lideratge de'n Gáfez. Els processos de canvi, quan toquin i a ser possible des del poder. La història està plena de relleus fets a l'oposició i la majoria de vegades el llençament del candidat ha acabat en hòstia monumental.
2.- Qualsevol canvi s'ha de fer per millorar allò que tens. I avui per avui, sincerament, no veig que una persona com en Quico o el patilles (tot i que els hi reconec vàlua, projecció i sobiranisme) sumin més que l'Àrtur. A més, en un panorama lamentable quant a mitjans i institucions que assisteixin a la bona gent de la favela (abans cabana i prèviament mansió), proclamar la bona nova és clamar en el desert.
3.- Potser ens cal canviar el xip perquè l'època d'hiperlideratges com el de'n Jordi s'ha acabat i ara sembla que tot allò que no sigui acostar-se a les seves majories absolutes és un fracàs. Mauuu. CiUT ha guanyat les eleccions i les ha guanyat àmpliament, no ho oblidem. I això en un context abstencionista i amb un pastís a repartir amb altres 5 formacions. Poca broma.
4.- De la mateixa manera, a falta de majories absolutes cal entendre que hem passat de la política de partits a la política de blocs. De res no serveix guanyar si, com el coronel, no tens qui cony t'escrigui. I aquí, admeto, hi ha raons externes (els Progres t'odien) però també internes. Cal fer autocrítica, clarificar el discurs, netejar les formes i corregir tot allò que distorsiona l'estratègia i provoca repulsió (el puto Tumor suma? calia la baixadeta de pantalons de l'Estarlux?...).

5.- Admeto que, com diu el sempre lúcid Garrigosa, el problema de l'Àrtur és que enlloc de sex appeal provoca cert sex reppeal. Això dificulta eixamplar la base electoral, és cert. Però tampoc crec que sigui exclusiva d'ell ni motiu suficient per defuncionar-lo. O és que el Tio Pepe ha generat efecte Axe? I la Morsa, que s'ha deixat 130.000 vots pel camí?
Bé companys, ja direu la vostra. Però em resisteixo a creure que l'Àrtur faci pudor de mort.

dilluns, novembre 13, 2006

Recuperant la salut, perdent el país

Compatriotes,
Després d’una setmaneta a l’UCI, puc dir que m’he mig recuperat. La reedició del tripartit va provocar-me una tirallonga de símptomes tan diversa (febre, vòmits, diarrees, marejos, taquicardia,...) que els metges no van ni saber relacionar amb cap afecció coneguda per l’OMS. Em van recomanar repós absolut, i he de confessar que la desconnexió total d’aquests dies ha estat molt beneficiosa per la meva salut. No obstant això, encara continua sent delicada. Tant és així que el meu metge m’ha receptat uns calmants que m’hauré de prendre cada vegada que algú em recordi que Montilla és el president de Catalunya. He d’agrair especialment la contribució dels amics Garrigosa i Oteji, els qual alguna cosa han tingut a veure amb la meva ràpida recuperació. Malgrat el tràngol, ells han estat al peu del canó, i no han deixat de portar-me flors i bombons a l’hospital (o sigui, trucades i sms donant-me ànims). Bé, com tothom sap, aquests períodes de la vida en què estàs convalescent, serveixen per reflexionar. I he constatat que mentre recuperava la salut, el país s'anava esvaint.

De l’eufòria a la clatellada. Durant la campanya vaig estar a punt d’escriure un post amb aquest títol, però no ho vaig fer per no abaixar la moral de la parròquia. Els convergents estaven massa eufòrics. Deien que tenien enquestes que ni ells se les creien (i haurien fet bé de no creure-se-les, com s’ha demostrat). La patacada ha estat important, perquè tot i guanyar en vots, en escons, a les 4 circumscripcions i a 38 de les 41 comarques del país, el cert és que CiUT ha perdut suport electoral. Malgrat el desastre del Tripi 1.0, la gent de la Cabana ha perdut inexplicablement prop de 100 mil vots. Resultat: hauran de deixar la cabana i mudar-se a una favela, i els de la Barraca hauran d’anar viure directament a sota el pont (i es podria aprofitar per extipar-los com a tumor que són). I a l’Àrtur, li hauran de buscar un substitut, perquè va camí de batre records. Després de guanyar per segona vegada consecutiva, i també per segona vegada consecutiva quedar-se a l’oposició és com per batejar-lo amb el sobrenom del Gafe de Vilassar. La meva aposta és Quico Homs. Si tenim un Pepe president, per què no un Quico?

Més clatellades. Si la patacada de CiUT és important, la del PSC és de proporcions bíbliques. Perd 5 escons, i un 25% dels vots (així, en percentatge, que és com s’han de mirar aquestes coses). A més, la sagnia és notable a la circumscripció de Barcelona, que era allà on el Tio Pepe havia d’arrasar pel simple fet de ser semianalfabet. Els republicans, per la seva banda, aguanten millor del que s’havia pronosticat, però no en surten indemnes. Perden 2 escons i prop d’un 24% dels vots. Es consoliden com a tercera força i això m’omple d’alegria, perquè mirant el mapa electoral (cosa que ells no han fet) es pot comprovar que a molts llocs del país Convergència i Esquerra són les dues primeres forces. Aquesta és la Catalunya que vull.

Secret a veus. La reedició del tripi ha tirat per terra una de les mentides més repetides d’aquesta campanya electoral: que la sociovergència estava feta, ja que era una de les clàusules del Pacte de la Ignomínia, que van suscriure l’Àrtur i el Gran Farsant. Aquí l’única clàusula que s’ha demostrat autèntica era la de l’annex secret del Pacte del Gibrell (vegeu el punt 7 d’aquest link), que ja preveia que Maragall no es tornaria a presentar, i que pretenia aniquilar políticament a la Perkins (deixant el PSC sense un candidat sòlid) i al Gafe de Vilassar (arraconant CiUT a l’oposició).

Estratègia de país/Estratègia de partit. Amb aquella clàusula, Esquerra iniciava una estratègia molt calculada. Van posar les bases, per justificar una futura (i evident) reedició del tripartit. Ho sabia tothom, menys els votants d’ERC que ara s’esquincen les vestidures perquè faran president a un individu que nega els drets històrics de Catalunya, per posar només un exemple. El Gandhi de Cambrils ens ven la moto de la cohesió social, obviant precisament allò que fa essencial la cohesió social: la territorialitat (ho recordo, per si no ha quedat prou clar: 38 de les 41 comarques són de majoria convergent). A més, la Morsa té barra d’explicar-nos que això respon a una estratègia de país. Però menteix, perquè tothom sap que es tracta d’una estratègia de partit (ben legítima, per cert). Escolta, Carod, si vols fer Montilla president, no t’amaguis darrera d’un decàleg patètic i insultant. Tingues almenys una mica de dignitat.

Canviar-ho tot, per quedar-se igual. Amb els antecedents de Mr. Proper o Natillas Danone, que es van canviar el nom per Don Limpio i Danet, respectivament, el tripartit ha rebutjat l’etiqueta de Govern Catalanista i d’Esquerres per anomenar-se Entesa Nacional de Progres (sense accent, com fa notar sempre el compatriota Oteji). Crec que tothom coincidirà amb mi que el Tripi 2.0 serà una versió corregida i millorada de l’anterior. Més que res perquè pitjor no ho poden fer. Es preveu una legislatura més plàcida que l’anterior (no hi ha l’Estatut pel mig) i sembla que la troika anticiut es coordinarà millor aquesta vegada. Ara bé, el que tampoc m’empasso és que aquest nou govern serà una bassa d’oli. L’Estatut s’ha de desplegar i les comissions bilaterals Estat-Generalitat en seran les encarregades. Esquerra tibarà de la corda? O serà obedient i callarà? I després queden un munt de qüestions per decidir sobre les quals els creadors del tripi tenen posicions contraposades.

Pacte? Quin pacte? Justament per això, no és estrany que encara no hi hagi cap pacte. L’únic acord a què han arribat és que sumaran majoria al Parlament i que faran Montilla president. S’han repartit les conselleries i han creat una vicepresidència absurda per la Morsa. Hi ha, doncs, un pacte pel poder, però cap pacte de Govern. Què farà en aquesta legislatura l’Executiu? Ningú no ho sap. Les discrepàncies hi són, però no s’han palesat de moment en cap text sagrat, com ho va ser l’Acord per un Govern Catalanista i d’Esquerres. En aquest sentit, caldrà estar molt atents al discurs d’investidura del Tio Pepe, ja que si abans no han trascendit els objectius de l’Entesa, serà la primera vegada que en podrem conéixer alguns detalls. Continuaran sancionant a aquells establiment que no retolin en català? Faran la interconnexió elèctrica amb França? I el quart cinturó? Tindrem el consorci de l’aerport del Prat on la Generalitat tindrà dret de veto? El català continuarà sent la llengua vehicular a les escoles? Aaah, chi lo sa.

El pont sobre el riu Kwai. Ja sabeu que jo apostava per un pacte entre CiU i ERC, l’anomenat pacte nacional. Al meu parer, era l’únic que garantia un veritable avenç nacional (i també social, perquè una cosa inlcou l’altra). És evident que aquests dos partits no estan per la feina. És lògic que Esquerra no vulgui, perquè ja es troba ben còmoda pactant amb els sociates (ull, que si baden van camí de convertir-se en un apèndix més de la Secta, Maragall ja els ha llençat una OPA). Així que per a ells ni ponts, ni hòsties, sinó destruir CiUT. Però els de la Favela farien bé, de no tancar-se portes i actuar amb rancúnia. Aviat hi haurà les municipals, i és probable que guanyin a la majoria de municipis del país, però també és probable que es quedin sense la majoria d’alcaldies per culpa de no haver teixit complicitats. Si CiUT paga amb la mateixa moneda a Esquerra, la disputa pot ser eterna, mentre els sociates van fent la seva. No pot ser que qualsevol intent d’unir aquestes dues forces polítiques acabi volant pels aires, com el pont de la pel·lícula.

divendres, novembre 10, 2006

"No passa res. Mentre hi hagi aquests tontets d'Esquerra..."

Aaah, compatriotes

és tant bonic tenir algun conegut al costat fosc. Sí, així és. Tinc un col·lega sociata, però bona gent. De fet, tant bona gent que l'1-N es va abstenir de votar al xarnego ni a cap de les seves marques blanques. Bàsicament per una qüestió de decència, dignitat, higiene i respecte envers el país.
D'ençà del Tripi Reloaded, el meu amic vagareja pels carrers amb la mirada perduda i l'ànima encongida. Jo diria que només ha sortit del seu aïllament per fer una birreta amb un servidor aquesta setmana i xerrar. I per filtrar-me una perla en forma de pluja daurada sociata al morsisme que m'ha fet trempar.
M'explica el meu col·lega que aquesta setmana ha participat en una trobada amb un membre de l'aparatchik de la sucursal de la Secta, es veu que per predicar la bona nova de l'Entesa de Progres. Al serbosociata amb càrrec a la Securitate de Nicaragua, però, algú dels presents el va interpel·lar si no creia que, al marge d'onanismes, no s'havia de fer també certa autocrítica per haver perdut 240.000 vots.
La resposta, clara i ecspanyola: "Ja reflexionarem. Però no passa res. Mentre hi hagi aquests tontets d'Esquerra...".
És bonic veure com se'ls pixen a sobre. A veure si, quan comencin a governar, els sociates els destrossen.

dijous, novembre 09, 2006

Dale cuerd al cataláng

Querid immigrán

com a futur presidén de Cataluña t'adresu aquestas líneas per dunar-ta la benvinguda. Has llegat a un país milenariu, amb una cultura y una llengüa própias. Pero no t'asustis parqué aixó mu pensu carragá yó en cuatra dies. Da fet, el país milenariu no mimporta parqué sá da mirá endaván. De la cultura, milló ni pal·lá. Y la llengüa, ¿cá té da dí?
Da todas formas, com he d'aparentá una mica par guardá las formas, t'ascric aixó par animarta a ca t'integris. Esperu que demostris que no tods los imigráns són tan inadaptads com yó. Yá veus, 40 añs vivín aquí da la pulítica i mira com parlo. És que a mí aixó del cataláng sempre me la traid fluixa, pró no'm prucupa. Aquesta regió está plena d'idiotas que van dién pels puestus que mi partid es catalanista. Y no sé si la llén su creu, pró ells sagú que sí. O no. Més igual. Yo cuan sigui presidén pudré fé lu que vulgui y no estaré lligat de pens i maus per nad ni nadi.
Da mumén. Yó dirilliré la pulítica linguística. Y par que no s'anfadi mi sosi Carod y se pensi que fach alguna cosa per la llengua tanviu un kit ca mé truvat pal daspach dal prugrama "Dale cuerd al cataláng". També me ofereixo a fer-te de vuluntari lingüístic, a véure si cunseguexu cargar-me l'idioma. I ya saps, si alguns te diuan cal cataláng és nesessári per prusperá a Cataluña, ni cas.

dimecres, novembre 08, 2006

Posar bona cara?


Amics,
primer de tot, dir-vos que em sento orgullós del president que tenim, i ara no parlo de l'únic que reconec en el món real (el gran Jan), sinó el del nostre espai cibernètic: l'Arnau Otegi. En moments de col·lapse nacional, calen refere