No paraules (perquè no en sap gaires)

Sí, amics. Ja tenim aquí la campanya electoral, que en teoria és el moment per excel·lència que els candidats de les diferents formacions polítiques han d'aprofitar per compartir amb la ciutadania, per debatre i per exposar les seves propostes i els seus arguments. I dic en teoria perquè sí bé és cert que com sempre els convergents es van dur la palma amb això de la "llufa" de fer només màrqueting (cosa que no és certa), els sociates de la gran Secta ens demostren que ells sí que es dediquen només a la famfària i a la propaganda, mentre que deixen de banda els arguments, ja que el seu candidat no els pot verbalitzar amb uns mínims de dignitat.

"Fets, no paraules", exposa uns dels eslògans de precampanya d'aquesta excrecència. I mai un eslògan havia dit tant des dels "100 años de honradez" del Felipe, quan ens venia a anunciar "... i ni uno más". Doncs bé, ara els sociates ecspanyols residents a Catalunya o a alguna de les repúbliques independents que s'hi ubiquen ens diuen clarament que de parauletes del seu candidat, poques. Han amagat la Perkins per les bajanades tronades que podia deixar anar, i ara han de tenir ben a recer al Montilla, per allò que no digui "bona noch", "lo important", "repitu", "vivaspaña" o "estan ligats de pens i maus".

La desgràcia i la incapacitat d'aquest candidat és tan gran que fins i tot llegia l'altre dia que el "reservaran" i que en molts actes el substituirà el Castells. I jo em pregunto per a quan el reserven. Què no és ara que l'hem d'escoltar? Que no és ara que hauríem de poder saber què pensa? Que no és ara que hauria d'interactuar amb la ciutadania?

Doncs no. I com a prova un botó. A la Facultat de Ciències de la Comuniació Blanquerna estan fet un cicle que en teoria havia de comptar amb la presència de tots els caps de llista. El va obrir Monchito Saura, el va seguir el falsari neofalangista del Piqué i ahir va anar-hi la Morsa. Dilluns havia d'anar-hi la Montilleja i dimarts clourà en Mas. Doncs bé, la Montilleja ha dit que "per problemes d'agenda" no hi podrà anar, i hi entaforarà el Castells.

Ho veieu? Us n'adoneu com és incapaç de parlar sense una pauta prèviament acordada o sense el públic sectari o de la Feria d'Abril que tan l'aplaudeix? Veieu que no s'atreveix a retre comptes davant d'un públic que hauria de ser un carmelet per a tot candidat que es cregui una mica això de la democràcia?

Doncs no. El Tío Pepe no vol anar a la facultat ni ara que no hauria ni de passar examen. O potser el que tem és això, l'examen de centenars d'ulls joves, mínimament formats i amb criteri. Potser per això s'haurà de dedicar als fets, és a dir, a la gesticulació en campanya. A aprendre a somriure intentant no fer la ganyota inquietant aquesta que li surt ara... o aprendre a moure's sense semblar un sinistre ninot de cera... o no deixar de conspirar amb el Metrosexual en el back stage, que és on millor es mou, a punyalades i amb l'estil mafiós i sectari que el caracteritza...

Això són fets, i per a Montilla i la Secta, les paraules sobren. Després encara hi haurà algun jerki cec i sectari (fins i tot en això els imiten) que dirà que Mas o Montilla són el mateix.

Tribuna Extra: Reflexió sobre els Pressupostos

enviat pel Romà

Cimerencs, compatriotes,

De veritat que al.lucino amb les informacions que llegeixo sobre els pressupostos. A mesura que anava llegint, anava veient cosetes que em feien sentir estafat, com un guiri qualsevol amb els "trileros" de la Rambla.

El primer que m'ha vingut al cap ha sigut una comparació de xifres, escandalosa, i és que estem discutint si l'increment d'inversió ha de ser de 600 milions d'euros o de 900, per un total d'entre 3.400 i 3.700 milions per a l'any 2007. Doncs bé, sabeu quant ha costat la famosa T4 de l'aeroport de Madrid? 6.200 milions d'euros. Ens estan prenent el pèl o no? El total invertit a Catalunya és en el millor dels casos un 59% del que ha costat aquesta ampliació de l'aeroport madrileny. I evidentment allà es continuen fent autopistes faraòniques, més TGV's, etc, etc...

Una altra xifra que m'indigna és la del TGV. En aquest cas, el "xec Montilla" de que es parla és de 250 milions. En primer lloc, no estic d'acord en que la inversió destinada al TGV es computi com a destinada a Catalunya, ja que mirat des d'una òptica ecspanyola, el TGV és per anar de Madrid a França, i com que no pot passar volant pel Pirineu, doncs evidentment ha de passar per Catalunya (bé, o per Euskadi, que no serà el cas ja que allà ja se l'estan construïnt ells mateixos). No s'hauria de territorialitzar, doncs. I falten 5 o 6 anys per que arribi a Perpinyà, o sigui que ens continuaran fent la trampeta, fins arribar als 7 anys marcats a l'Estatut.

Després tenim que l´increment no té en compte que els Pressupostos en la seva totalitat creixen respecte al 2006, per tant aquest increment, que casualment no he llegit de quina quantitat es tracta, s'hauria de descomptar.

També hem de comptar que per arribar al 18,8%, han sumat només les partides dels ministeris de Foment i de Medi Ambient, i que si sumem la inversió total, el percentatge que ens vé a Catalunya és del 13,99%. Vergonyós.

Com a resum, la sensació és que continuem igual com estàvem, abans de l'Estatut que havia de resoldre tots els nostres problemes, i, com diuen els de la Fundació Catalunya Oberta, ens volen fer combregar amb rodes de molí.

Les mentides de la sucursal catalana de la Secta intentant justificar aquesta aixecada de camisa clamen al cel, i si no fos per petits espais de llibertat com aquest gran Cimera, el rentat de cervell que ens estarien fent seria brutal.

Quin fàstic!

I si...??

Compatriotes

És un secret a veus que a ERCM, de fa temps, surten a hòstia diària. A hòsties contra el món...i a hòsties entre ells mateixos. La cosa, pel que sembla, és ja d'una total i absoluta guerra freda que s'ha cruspit fins i tot al grupúscul de no alineats com el Lenin del Bages o en Ridao, obligats tant sí com no a situar-se a una banda o l'altra de la trinxera als acords de la consigna que va idear fa anys la rata sociata i ecspanyola del Guerra. Morsisme versus metrosexualisme. Vet aquí la qüestió. Dues formes d'entendre la política i el paper que ha de jugar ERCM en aquests temps de canvi.

D'una banda, els hooligans d'en Brutus i l'aparatchik: morralla disposada a immolar-se a toc de pito, creients unineuronals de la omnipotència del seu líder, gent disposada a predicar peti qui peti (encara que sigui el país) el fals catalanisme del Tio Pepe només per justificar la reedició del Gibrell. El gran Garrigosa ja ho va dir fa temps i no podem estar-hi més d'acord. La Montilleja és el candidat d'en Puigcercós i, per tant, de gairebé tota Esquerra: un cau d'adolescents emmirallats per un xuloputes.

I a l'altra banda de la trinxera: el morsisme. No control·len el partit i són còmplices, òbviament, del desgavell del tripi...però no estan morts. Aquesta gent encara conserva una neurona i és plenament conscient que fer president al Tio Pepe és una traició al catalanisme i una humiliació al país. Però a més, la Morsa és qui ha patit en pròpia carn l'escarni i assetjament del sociatisme farsant i fraudulent mentre altres el deixaven en caiguda lluier mentre xulejaven com un ecspanyol qualsevol.

Per això no és estrany, vist el panorama, que sorgeixin moments com el protagonitzat aquesta setmana per la Morsa i l'Àtur. Jo crec sincerament, compatriotes, que això va molt més enllà de la pura escenificació i que respon a un corrent de fons que comença a surar a Esquerra. A l'espera que l'1-N clarifiqui definitivament el panorama no estarà de més seguir els moviments dels pròxims dies.

Perquè...posats a ser mal (o ben) pensat. I si resulta que el resultat de les eleccions esguerra Esquerra? I si resulta que de -posem 16 diputats que pugui treure ERCM- 8 (els morsistes) es neguen a reeditar el tripi i votar la investidura de la Montilleja? I si...?

Ara t'escolto!... pero no et crec

No diré "aquest xicot", perquè ho va utilitzar la Perkins per referir-se al Mas i em fa engúnia. Però sí diré que aquest noi que es diu Uriel Bertran m'ha sorprès gratament. Com a mínim, crec que a aquest la neurona li funciona, no com a la majoria de la cúpula del seu partit.

El cas és que aquest noi, secretari de comunicació i imatge d'ERCM, ha tingut una bona pensada. Una idea, per cert, que nosaltres fa molt que defensem, concretament en públic des que vam inaugurar el blog ara fa un any. Però benvingut, amic Uriel! Ara t'escolto!... tot i que si et sembla, deixaré en quarentena les teves bones intencions i esperaré a veure els pactes post-electorals que fa el teu partit, per a poder comprovar què hi ha de discurs de fons i que hi ha d'imatge (que és el teu ministeri) ara que s'apropen les eleccions i que hi ha molts patriotes que us mirem amb ulls atònits per tant de despropòsit i de prosociatisme que respireu.

L'amic ha tret un llibre amb l'Hèctor López Bofill (Montenegro sí, Catalunya també) on segons recull avui l'e-noticies, s'admet que "l'espai sociopolític de CiU: el vot liberal, conservador, o de tradició socialcristiana representa una part de l'electorat del nostre país i se sent, a hores d'ara, còmode amb aquesta opció. Per contra, en l'espai del centre cap a l'esquerra és on l'independentisme té més possibilitats de créixer", en referència al PSC.

Oh, miracle! Mira que fa temps que diem que en el camí de reconstrucció d'un país normal, hem de tenir un sistema de partits propi i desintoxicat d'anomalies ecspanyoles, i que en aquest sentit CiUt fa temps que fa força bé la seva feina (cobrint l'espectre de centre-dreta), mentre que ERCM bada d'allò més, obsedit per carregar-se als convergents i no al PSOE-C. Oi que el Mas es menja el vot de centre catalanista i en Duran fa el mateix amb el de dreta catalanista? Doncs per què ERCM no pot fer feina amb un centre-esquerra catalanista que ara més que mai queda orfe amb l'okupació bèstia que el PSOE ha fet de la seu sociata de Nicaragua?

Jo opto per pensar que la cosa de l'Uriel surt ara precisament perquè ERCM veu que Houston we have a problem, i perquè estem en campanya i s'han de dir cosetes que engresquin. Però dit això, també li reconec el gest, i el fet que hagi posat negre sobre blanc una cosa que la majoria de la cúpula republicana sembla que ni es planteja.

Ara! de moment no crec que el teu partit vagi cap aquí, amic Uriel. De fet, no podem creure que sigui així perquè heu fet i feu el que tots hem vist i veiem. Però també et dic que com a patriota m'has engrescat i que espero que en un futur no gaire llunyà, tant si us hi forcen els resultats electorals com si no, camineu decididament en aquesta direcció... on potser us retrobareu amb força gent.

Salut!

Tribuna Extra: La Secta mou fitxa als mitjans

Enviat per RGS

Jaume Reixach serà el director del portal eldebat.com, en substitució de Ramon Pedrós, que va marxar fa unes setmanes per responsabilitzar-se del Diari de Tarragona, com va anunciar el Confidencialx2 i confirma Comunicació 21. El canvi es farà efectiu presumiblement abans d'acabar el mes ianirà acompanyat d'un redisseny de la pàgina web i del traspàs del".com" al ".cat". Reixach seguirà com a editor d'El Triangle. De fet, el portal es beneficiarà de la infraestructura i el personal del'editora del setmanari, ja que l'acord inclou la gestió integral delsseus continguts, no només la direcció periodística. Això afecta tambéel setmanari Tribuna del Baix Llobregat, i que pertany als mateixos accionistes, d'un tiratge declarat de 30.000 exemplars.

INTERPRETACIÓ:
Em pregunten si és bo o dolent. Penso això:

És bo per al Pedrós perquè haurà cobrat una pasta. És dolent perquè el Reixach és un extorsionador professional i ara té més armes al seu abast.També em fa pensar que el Ramon Pedrós ha pactat amb els sociates: et comprem el projecte (o sigui, el deute i el marron) i tu a canvi no ens fas mal (al contrari) al Diari de Tarragona, on ens juguem l'alcaldia de la ciutat per poc. De fet, la notícia la donen dos portals de l'òrbita "sèrbia" del PSOE.

Com és que en Reixach, que viu de la subvenció oficial pura i dura i del xantatge, li pot comprar, per poc que valgui? Aquí el Jaume fa de testaferro sociata (com tants cops des del "Cas Casinos" al Diari de Barcelona). Els sociates fan còrrer que el Pedrós es va plantar al carrer Nicaragua abans d'agafar el Diari de Tarragona per a presentar-se. Es el primer cop que un director de diari fa una cosa així. Em sembla vergonyós. Tenia dificultats per a vendre la seva iniciativa digital sense deixar penjats els altres socis i, finalment, s'ha tirat en braços dels sociates, que no deixen favor sense cobrar.

En Pedrós pot estar molt despitat amb CiU: era el cap de comunicació de Palau des del 1987 al 1997 i quan el van rellevar va publicar un parell de llibres contant coses ridícules del President Pujol. Els que ara compten les faves a CDC no el poden veure gaire. Els llibres no son res de l'altre mon –l'autor sembla un pobre de mí. A CDC, però, va molestar molt l'abús de confiança. Perquè és cert: això no es fa.

El Diari de Tarragona, que fins ara havia resistit molt bé les pressions dels psoectaris –fortes, fortes, entre d'altres: li van denegar la llicència de TDT arbitràriament– està en mans de qui?Tot això és dolent per al propietari, Luis Sánchez-Friera, que és un home peculiar però que sap conservar el Diari fora de l'òrbita partidària i ben segur que no vol aquesta mena de maquinacions amb el DdT. I és dolent per Tarragona, on les properes municipals es decidiran per 1.500 vots i convé una elecció neta.

A cop calent: El somriure de Montilla

Ara, a la rata del Montilleja li ha donat per somriure. Els seus assessors li deuen haver aconsellat que no sigui tan eixut, i que de tant en tant ens obsequïi amb unes formidables vistes de la seva (renovada) dentadura. L'hem vist somrient a la col·lecció de fotos que han penjat a la seva pàgina web, al programa Polònia, a les entrevistes dels diaris, a les notícies de la tele, a la sopa... L'ecspanyol aquest no es cansa de "profidentejar" per tot arreu i a tota hora. La darrera vegada que ho recordo va ser al programa "El Club" de l'eco-sociata Albert Om, en el qual la Cristina Puig fins i tot es va atrevir a dir-li que estava més atractiu quan somriu (Eeeecccs!!! Quin fàstic!).

Que els assessors d'imatge d'un candidat es marquin com a objectiu fer-lo més simpàtic (i de passada menys gris i tirà del que és) ho trobo ben lògic. El que passa és que jo aquesta estratègia la considero tota una temeritat tractant-se de l'excrecència del Montilla. No només perquè li pot suposar alguna lesió, tan poc acostumat com estava a exercitar els seus músculs facials, sinó perquè fer passar un buròcrata com ell per un paio carismàtic és científicament impossible. Tant com pretendre ser el més catalanista de tota la colla de candidats. És típic dels sociates: fer passar bou per bèstia grossa. Confiem que aquesta vegada no coli.

"Uno de los nuestros"

Benvolguts compatriotes, permeteu-me un petit apunt sobre la màfia sectària aquesta que representa en estat pur la Montilleja.

Ahir, el periodista (per dir-li alguna cosa) de La Vanguardia Iñaki Ellakuria, esputava un bitlletet com d'exclusiveta o de curiositat investigadora. En realitat, la cosa lamentable que havia escrit no era més que una filtració sectària i interessada made in Toni Bolaño, àlies el Gran Intoxicador o el Gran Hacedor de Montilla.

El noiet aquest de l'Ellakuria és sociata i ecspanyol fins a les catxes i més que de periodista que cobreix el PSOE-C, es dedica a fer-ne de propagandista. El suposat bitlletet inspirat d'ahir anava en aquesta línia, però malgrat tot, com passa amb tot el que farà la Montilleja, s'ho muntin com s'ho muntin se'ls veu el llautó d'ecspanyols, de sectaris, de màfies i de paràsits de la cosa pública.

El minitext us el passo a reproduir aquí mateix:

"Pretender que no hable Maragall es no conocerlo"
José Montilla cenó el lunes con un heterogéneo grupo de amigos constituido en un lobby autodenominado Uno de los Nuestros. A calzón quitado, Montilla se prestó a todas las preguntas que le fueron planteadas hasta llegada la madrugada sobre hipotéticos acuerdos de gobierno y su relación con Zapatero y Maragall. Cuando fue inquirido por los problemas que le ocasiona la incontinencia verbal del president, Montilla fue muy claro: "Pretender que no hable Maragall es no conocerlo. Él es así". Montilla no tuvo reparos en elogiar la labor del Govern tripartito y la del propio president y quiso dejar claro que sólo se planteó ser presidente de la Generalitat porque se lo pidió el PSC y porque Maragall renunció. "Ya sé que se dicen muchas cosas sobre la salida de Pasqual, pero ésta es la única verdad". Montilla también aseguró que su partido era independiente del PSOE. "Zapatero lo sabe porque lo ha vivido", añadió con sutileza. Donde no se anduvo con rodeos fue en la cuestión de la inmigración, en la que fue categórico al afirmar que los extranjeros no podían votar en las elecciones generales. "Habría que cambiar los artículos 13 y 20 de la Constitución y no veo a nadie por la labor".

Per començar, "Uno de los Nuestros" (en ecspanyol) és com es diu el grup d'extorsió sociata aquest. En ecspanyol, i no en català, com es van donar pressa en corregir en la segona edició del diari, però no en la primera que és la que jo vaig llegir. A més, recordem que aquest és el títol d'una pel·li sobre mafiosos. I preguntem-nos si els "nuestros" aquests seran els "catalans" dels que ha arribat l'hora segons el Montilla.

Però a part d'això, el senyor Ellakuria a qui vol enganyar? Això ens ho vol fer passar com a periodisme d'investigació quan el que ha fet és un bord text d'exaltació de les bondats del montillisme. Perquè haureu observat que en poques ratlles diu d'ell que és magnànim amb la Perkins i amb el Tripi, que el PSOE-C és independent del PSOE-GAL, que en alguna ocasió ja s'ha plantat davant del ZP, que ell està amb el senderi en això del debat sobre els immigrants... Total, grima infecta, oi?

Així anem, amics. I espereu que la campanya oficial encara no ha començat. Les pressions de La Secta sobre els mitjans (encara sabent que tots els riuen les putes gràcies) està essent d'abans i després. Em consta en el cas de La Vanguardia, de l'Avui, de RAC-1 i de la Compro (ahi! Corpo). Em consta directament per professionals (en alguns casos votants sociates) que així ho testifiquen amb exemples concrets.

Ha començat el llançament d'un ecspanyol illetrat i sectari que no sap ni què vol dir "ser de la ceba"... i confiem que el llançament l'estampi contra el mur de seny que de ben segur tindrà la ciutadania catalana... o això espero.

10 coses que m'han fet vomitar aquest estiu

Compatriotes,

deixeu-me primer de tot fer un reconeixement als meus companys Garrigosa i Oteji, els quals malgrat la canícula han mantingut encesa l'espelma d'aquest blog. Els mesos d'estiu, ja se sap, són sinonim de sequera informativa, i podem dir sense por d'equivocar-nos que l'actualitat no feia trempar massa. No obstant això, ells han sacrificat el seu temps per penjar almenys cada dos dies un post que permetés als cimerencs esbargir-s'hi amb la seva lectura i/o escrivint-hi comentaris. Un servidor, per contra, ha desconnectat gairebé totalment. Conscient que el blog estava en bones mans, vaig optar per centrar-me en les meves vacances i, sigui dit de passada, en la meva família. La meva senyora esposa (i això ho saben molt bé en Garrigosa i l'Otegi) no es desviu per la política i dóna evidents i constants mostres de desconcert quan perdo el cul per llegir diaris, veure Telenotícies, navegar per internet i visitar el nostre (de tots) blog. Senzillament, no ho entén i es fot dels nervis cada vegada que em veu escrivint comentaris al blog. Per evitar que la situació empitjorés, i que arribés el moment fatídic que ella em diu: "O el blog, o jo", vaig decidir que aquestes (llargues) vacances les dedicaria completament a ella i a la meva filla. Això no vol dir que no hagi estat a l'aguait de tot el que ha passat aquest estiu, la majoria relacionat amb el sociatisme farsant, per cert. El problema és que no podia expressar el que pensava amb la contunditat que requeria. Em limitava a vomitar.

Aquí us deixo el Top ten de les coses que, m'han fet vomitar aquest estiu, en ordre cronològic.

1. Eleccions (sic) a Can Barça. Que els quatre desgraciats feixistes de sempre hagin birlat un any de presidència al patriota i mític Jan Laporta és repugnant. Fins quan els haurem d'aguantar?

2. Caos a l'aeroport del Prat, i la butlla mediàtica dels sociates. Montilla surt a la tele espolsant-se responsabilitats i per criticar els treballadors. En canvi, no hi surten ni Mas ni Carod reclamant dimissions i el traspàs de l'aeroport. No dimiteix ni cristo, malgrat que 200.000 catalans es van quedar sense vacances.

3. Montilla es compara amb el president Pujol. Sense comentaris. Quan vaig sentir això vaig treure fins i tot les vísceres.

4. El nebot de Narcís Serra al capdavant del Museu Picasso. Els sociates no tenen ni límits ni vergonya. El següent serà col·locar els trigèmins del Montilla a presidir el Saló de la Infància.

5. El tractament mediàtic 'progre' del conflicte al Líban. Ja ha abordat abastament en aquest blog.

6. Més sobre l'aeroport. La Perkins, s'absenta de la crisi durant 6 dies. El Congrés debat el tema, però Montilla (tot un ministre de Turisme) no hi compareix, malgrat que sí que ho va haver de fer el seu homòleg català, i malgrat que els dies clau va tenir tota la quota mediàtica que va voler. Ja era oficialment candidat del PSOE-C per a les catalanes de l'1 de novembre. No convenia.

7. Fira de Frankfurt, també en castellà. El conseller Mascarell ratifica les intencions de la seva antecessora al càrrec Caterina Mieras i confirma que la Fira del LLibre de Frankfurt (on hi és convidada la cultura catalana) hi participaran autors en castellà. Per desgràcia, Esquerra ja no és al Govern i no pot fer res per evitar-ho. Esclar que fomant-ne part, tampoc no va fer res, oi?

8. Campanyes publicitàries. La del PSOE-C, "Ara és l'hora dels catalans", per sectària (fins ara de qui era l'hora?), o per copiada de CiUT ("A Catalunya, primer les persones"), segons la lectura que es vulgui fer de l'eslògan expressament ambigu triat pels sociates. I la del Govern, "Mil dies que han canviat Catalunya", per falsa i demagògica.

9. Gasol, ecspanyol. La selecció espanyola de bàsquet es proclama campiona del món i la seva màxima estrella, el català Pau Gasol, diu que Catalunya és només un trosset d'Espanya, i que sempre que pugui jugarà amb aquesta "selecciong".

10. La dimissió de Clos i tot el que l'envolta. Novament un alcalde sociata dimiteix abans d'unes eleccions i el partit nomena el successor a dit. El TBO de Catalunya fa la resta de la feina per promocionar-lo com cal, amb unes portades i un tractament mediàtic que ratlla l'immoral. Clos se'n va a fer de ministre (que el gaudeixin!) i jura un càrrec que no li toca... i aquí no passa res!!!

Apa, només en són unes quantes. Me'n deixo d'altres, com la polèmica del vot dels immigrants (propiciada intencionadament per PSOE-GAL i IU-ICV-EUiA), o els recursos a l'Estatut que s'han presentat al Tribunal Constitucional (el PP, La Rioja, Aragó i l'últim el Múgica), etc... Déu sap que n'hi ha un munt més que podria recordar, però no tinc espai ni estòmac per fer-ho. De moment, la temporada política que s'encetat ha començat prou forta i segueix en la línia. En tot cas, després de veure'm vomitar tantes vegades, i com que patia per la meva salut, la meva dona m'ha deixat finalment tornar al dia dia del blog, cosa que penso fer.

Benretrobats, doncs, compatriotes.

NOTA: A veure si a partir d'ara passen més coses que em facin trempar, i no vomitar. Coses com ara que Carod hagi dit que el resultat electoral serà bastant definitori. Estan posant seny a ERC? Tindrem per fi Pacte Nacional?

Tinc un ítem

Compatriotes

Quan en Mestres, en Garrigosa i un servidor vam crear aquest bloc, avui fa gairebé un any, ho vam fer bàsicament per dos motius. D'una banda, per estalviar-nos la dosi diària de tranquimazin i prozac: sempre és millor escriure que no pas haver-se de medicar per culpa del tripi. Però aquest bloc també va néixer per compartir amb la parròquia patriòtica tots els xascarrillos (en ecspanyol), ítems (per a nosaltres), que ens arriben. Jo avui en tinc un.

Fonts ben informades pròximes a la cabana m'han dit que al carrer Còrsega remenen una enquesta que els dispara l'1-N fins als 60 diputats. O sia, 14 més dels que tenen actualment. La dada em va deixar perplexe però després de rumiar-hi una mica vaig pensar que potser sí que la cosa pot anar per aquí.

Com bé ha dit el gran Garrigosa alguna vegada, CiUT és una formació "catch all" amb tots els aventatges i inconvenients que això té: pots perdre vot en moltes direccions de la mateixa manera que li pots arrabassar a tothom arribat el cas. Perquè es produeixi la segona opció han de confluir alguns factors que ara mateix es donen: venim d'un tripartit nefast i desacreditat, l'Àrtur ha creat una alternativa sòlida, i a més, molta gent sent l'obligació patriòtica de reagrupar el vot catalanista vista la temeritat d'alguns inútils que no s'han enterat de què va la pel·lícula i encara van dient que en Mas i l'ecspanyol analfabet i inadaptat del Tio Pepe són la mateixa cosa.

Per tot plegat, compatriotes, penso que potser els 60 no són una utopia. I encara menys veient com fins i tot els promotors de la idea suicida aquesta de l'ERC-quidistància ja han començat a marcar distàncies respecte a la Montilleja. Potser és que aquests passerells de la política comencen a comprovar com la seva irresponsabilitat està provocant l'efecte campi-qui-pugui del vot que els va prestar CiUT fa tres anys?? Que potser també remenen enquestes (com algú m'ha dit) que detecten una hemorràgia considerable??

No seria estrany que això passés tot i que és evident que per arribar als màgics 60 CiUT necessita alguna cosa més que recuperar bona part del vot que ha malbaratat ERCM aquesta legislatura. Jo no en tinc cap dubte que ho poden fer perquè, tot i que no tingui gaire valor demoscòpic, en el meu entorn m'he trobat fins i tot votants de la Palagana que aquesta vegada (amb pinça o sense al nas) faran confiança a l'Àrtur. I tot per evitar la humiliació que suposaria per Catalunya suportar de president un sinistre excrecent com el Tio Pepe.

La cosa pinta bé. Però farien bé els amics de CiUT de no dir blat fins que no hi sigui al sac i ben lligat. Que a la Secta no se la pot donar per morta mai abans d'hora.

SALVADOR... de qui?

L'altre dia hi tornàvem amb el futbol i el presi Jan, i avui ens endinsarem uns instants en el món del cinema. Un altre cop sembla que ens sortim de la temàtica d'un blog de política, però no és així. De fet, jo sempre he estat un malalt de política i davant dels meus amics, familiars i coneguts que en més d'una ocasió m'han mirat com un pervertit o com un tarat pel simple fet de defensar-la, sempre he respost el mateix: "Política ho és tot". En realitat no és així, sinó que hauria de ser-ho, crec. La política, en el seu sentit més genuí, hauria de ser la que fes possible la participació d'una immensa part de la societat en decisions que ens marquen el dia a dia, el present i el futur.

Crec en la política com a transformadora de la realitat. Machado va dir que "la realitat també s'inventa", i jo crec que gràcies a la política com a mínim tenim l'oportunitat "d'inventar-nos" una mica a nosaltres, al nostre país i potser al nostre món. Per això crec en la política i per això molts la defensem davant dels qui creuen en altres vies, com les dictadures que aixafen la llibertat o la violència que només fa que generar més violència.

I tot aquest preàmbul és per dir-vos que com a malalt de política us recomano molt i molt la pel·lícula SALVADOR Puig Antich. Ahir vaig anar a l'estrena i us puc ben assegurar que és una de les millors pel·lícules que he vist en molts anys. Algú pot pensar que darrerament no he anat a veure gaire bona cosa. En part això és cert i en part també és culpa de la porqueria que tiren darrerament a les sales de cine. Però això seria tot un altre debat.

El cas és que la pel·lícula et reconcilia amb personatges que estimaven per damunt de tot la llibertat. Perquè en Salvador Puig Antich era per damunt de tot això: un llibertari anarquista. I aquí no coincideixo gaire amb el nostre bon amic Josep Sort, ja que potser és cert que SALVADOR no fa especial insistència en aquest aspecte, però passa que hi ha una cosa que es diu ritme, en les pel·lícules, i jo crec que fent del film una cosa amena i dinàmica, aquest aspecte clau de la història d'en Puig Antich queda ben clara i ben resolta cinematogràficament.

A més, hi ha altres missatges que jo trobo necessaris. No us explicaré el contingut de la pel·lícula (si bé el final el sabem tots), però us en destacaré un moment que m'ha recordat especialment el llibre Els assassins de Franco, del Francesc-Marc Álvaro. Hi ha un moment en què els dos companys del Puig Antich que també estan a la presó (Joel Joan i Biel Duran) veuen com entren a la galeria central de la Model un grupet de nous presos: "Mira, els polítics", diu el personatge del Joan, fitant-los amb cara de fàstic i argumentant al seu company que aquests ja han fet punts per quan surtin. "Amb aquests no hem de parlar per res, perquè per començar no ens volen ni veure", diu. En paral·lel un dels carcellers li diu a un altre: "Amb aquests mira el que fas, que d'aquí a poc pot haver-ne algun que el tinguis de superior". Bones, les frases, oi? Alguns d’aquests serien els de la gauche caviar que ha estat vivint del mòmio tota sa punyetera vida, inventant batalletes d’una guerra que ells mai van lluitar ni des de primera fila ni des d’enlloc que se li semblés?

Evidentment que els del MIL estaven en una altra òrbita i que els seus defectes eren els de sempre d'aquest moviment. Però cal tenir present aquesta part de l'antifranquisme, que també va existir i que alguns (els de sempre) s'han volgut apropiar. En Puig Antich de la pel·li ja diu en un moment donat que no vol que l'utilitzi ningú... en referència als embrionets de La Secta que llavors ja apuntaven maneres. De qui s’hauria fet en Puig Antich en la recuperació de la democràcia? De qui seria avui en Salvador? No ho podem saber, però crec que mai hagués caigut a les urpes del sociatisme farsant (i això és un petit comentari també per al realitzador i alguna que altra patinada subliminal que apunta el final del film).

Política a part, la pel·lícula té un interès "històric" que ens apropa a un capítol de la nostra història més recent i que l'impulsa a nivell internacional amb unes interpretacions de luxe. Tots estan genials i hi ha actuacions que són per treure's el barret. Jo en destacaré dues de molt especials:

Daniel Brühl és un crack. Pura i simplement. És un actoràs que servidor va descobrir a Good Bye Lenin!, i que aquí m'ha convençut ja per sempre. Intens, creïble, carismàtic, contingut, clar... i català. De fet, com a anècdota, us apuntaré que la pel·lícula és bilingüe. Les converses “oficials” i amb la policia són en espanyol, mentre que la majoria de les que mantenen els protagonistes són en català. I aquí, amics, un noi fill d'alemany i de catalana, que ha crescut al país del seu pare, li dóna una repassada que fa feredat a molts... com per exemple en Montilla. Un català perfecte, compatriotes. A mi se'm va posar posar la pell de gallina amb les seves primeres frases. Impresionant. Gens d'accent estranger, una dicció perfecta. Un actoràs intel·ligent i amb un talent que espero que tingui una molt llarga carrera. En aquesta pel·li trobo que fa un dels papers de la seva vida.

I l'altre gran de la pel·lícula és el Leonardo Sbaraglia. Quin paperàs, amics! Si dugués barret me l'hauria tret en la seva primera escena i encara no me l'hauria posat. Un personatge del relat que en teoria hauria de ser secundari es menja la pantalla a mossegades i crea un individu que no concreto més per no descobrir coses que no estaria bé que desvetllés als qui tinguin previst d'anar a veure la pel·lícula. Però ús diré que només per ell paga la pena d'anar a veure SALVADOR.

A mi m'hagués agradat molt que algú em descobrís aquesta pel·lícula i que me la recomanés. Sincerament crec que a tots els cimerencs, gent amb sensibilitat política (i per tant, en el fons, somiadors), us agradarà per força. I si no és així, aquí estarem per xerrar-ne.

Salut!

Tribuna Extra: Catalunya torna a tenir un President! Visca!

Enviat per Genís Alzina

Feia temps que els catalans dèiem “president” amb la boca petita i poc convenciment. Però ahir finalment la mare de Mr. Perkins va dir adéu, va signar i va anar cap a casa per esperar el dia de tots sants.

Un president que tenia “efecte estaca”: era la punta de la secta i utilitzada per posar el peu i grapejar la Generalitat. Iceta, Zaragoza, Corbacho... son els que fan força per clavar ara aquesta estaca per la part ample, la definitiva, la letal, la Montilla.

Quan Catalunya va a Frankfurt portant autor d'altri, quan Barcelona no te cap intel·lectual capacitat per fer un pregó, quan el relleu de la capital del país recau en un Hereu i no es fa a les urnes i quan no en vol ser capital, quan al Montilla li dediquen un carrer al seu poble...

Quan tot semblava prou negre, compatriotes, és quan s'obre una escletxa de llum per la nació. Quan un president plegava, quan un president començava a recollir les seves coses, un altre President emergia, la nació reprenia la seva força i la seva vitalitat. Sí compatriotes, El Jan Laporta , el Gran, és ara el President (sí, en majúscules!) , el nostre referent, la nostra veu i aquell que millor representa i dignifica la nostra nació. Després de moments tant grisos ha estat tot un plaer sentir la seves paraules.

Just quan la llum del despatx de la la plaça Sant Jaume s'apaga un altre llum il·lumina la catalana terra demostrant sense complexes que efectivament és més que un club.

En aquesta terra cal que un club sigui més que un club. I un President ha de ser més que un gestor. L'estaca de la secta assegura que te un “bon gestor”, d'entrada, de bo res de res i per acabar no ens fa falta un gestor, en fa falta un President com cal amb una visió i projecte de país sòlid. El gestor pot anar a fer feina a una província qualsevol, nosaltres som molt més.

Cal que no sigui pas un raig de llum fugisser, cal que l'estaca caigui i s'estelli en mil bocins per no tornar mai mes, cal que Catalunya agafi el rumb que li correspon i necessita. Avui, només un candidat pot ser molt més que un gestor i pot ser un President amb majúscules i amb totes les lletres i demà, amb el Jan Laporta President i Artur Mas President, Catalunya pot ser molt més i encegar a tots aquells que no ho volen veure.

"Demanar la independència és ridícul"

Enquesta especial. La Mare d'Anthony Perkins a Psicosi ens fot el camp (a Déu gràcies), però s'ha imposat no deixar-nos de regalar moments molt seus fins al darrer instant. Ahir a la Diada Nacional de Catalunya no va pensar-ho dues vegades i va esputar que "demanar la independència és ridícul".

Davant d'aquestes declaracions, us demanem anàlisi sobre els possibles perquè. Possibles respostes:

1.- No hi és tot. Pura i simplement.

2.- Venia de la recepció i ja anava fi.

3.- Per tornar a vexar ERCM, partit independentista que el va fer president. Els costums s'han de mantenir i un dia tan assenyalat no en podia ser excepció.

4.- Per recordar qui és ell, la Secta i la Montilleja... i així intentar ajudar els independentistes que encara dubten sobre si Montilla és català i sobre què passarà quan la Morsa el faci president. Se l'estima, al cordovès.

5.- Es referia a què demanar la independència (del PSC) respecte del PSOE-GAL és ridícul... bàsicament perquè el primer no existeix.

6.- Altres.

Bona Diada Nacional a tothom, amics!!

"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer "

( Lluis Companys i Jover )

"I am a catalan", 35 anys després del mestre

Benvolguts compatriotes,

Sóc conscient que el president Laporta no és un polític i que partint d'aquesta base podria haver algú que em digués que hi insisteixo massa, en un blog de tertúlia política com aquest. Tinc present aquesta possible crítica, però m'hi exposo sense problemes, ja que quan parlem de'n Laporta estem parlant d'un patriota català.

En Joan Laporta és més que un president d'un club esportiu, bàsicament perquè dirigeix una entitat que la història ha situat com a més que un club, i molt especialment perquè ell ha fet que aquesta frase recuperi el contingut amb què va néixer, després d'anys de grisos ecspanyols que van deixar la cosa en un eslògan.

La frase del president de l'altre dia en una entrevista ho deixava ben clar una vegada més. Quan li van preguntar com li agradaria ser considerat ("president de la primera institució no política del país, del primer club esportiu del país o del primer equip de futbol del país"), ell va respondre clar i català: "Em quedo amb la segona fórmula perquè ho engloba tot. I si hi introdueix el primer club esportiu d'una nació independent, solidària, democràtica i catalanista, encara m'agradaria més". No calen afegitons, oi?

Doncs bé, ara hi torno perquè ahir es va viure una jornada històrica a la seu del món, a Nova York. Allà, a la seu de la Unicef, el president Laporta va recordar les paraules que el mestre i patriota Pau Casals va pronunciar el 24 d'octubre de 1971 a la seu de les Nacions Unides. Un Casals gran, però encara enèrgit i decidit va dir davant totes les nacions allà representades d'on venia ell realment, en un discurs emocionant i d'una grandària moral, intel·lectual i política inoblidable. Ahir algú va tenir els micròfons de mig món a disposar i tampoc va deixar passar l'oportunitat. Laporta va recordar Casals i va reiterar que la seva nació és la catalana.

I tot plegat en el marc d'un acord amb Unicef que fa encara més gran el Barça, un cop més com a pioner, també a nivell internacional, i reblant el clau del "més que un club", ara també arreu del món. El Barça, com van defensar Gamper o Sunyol, "és esport i ciutadania", i com a patriota em sento orgullós de tenir representants com el Laporta, que revitalitzen i impulsen les institucions que dirigeixen.

El contrast és força evident amb el que passa en els darrers temps amb les nostres institucions polítiques. Caldria sempre posar el sentiment de país per davant del sentiment pels colors de cada partit polític. Jo confio que CiUt i ERCM s'hi posin a partir del 2-N. Espero que els resultats els forcin i espero que els seus lideratges (el que toqui a can ERC després de les eleccions) prenguin exemple del compatriota Jan... i del que fan a altres nacions com la nostra molesta veïna Ecspanya.

Salut!

Jo també vull un Estat propi

Amics, companys i compatriotes,

La bloggosfera a Catalunya, el món bloggaire als Països Catalans, ens diferencia clarament dels nostres veïns. Sempre, al llarg de la història, hem anat unes quantes passes més enllà d'Ecspanya (per tant d'Àfrica), i ara això es torna a demostrar, acabat de començar el segle XXI, amb eines pròpies del nou mil·leni.

Tenim el "punt cat", el català és la segona llengua més utilitzada a la bloggosfera, tenim xarxes de blogs pròpies... I sí, tenim debat i enfrontaments durs entre nosaltres mateixos, però això ha de ser així perquè la cosa rutlli, sempre dins d'una coherència nacional. El cas és que hi som i no només resistim, sinó que avancem amb els temps, de forma espero que imparable, cap a la nostra independència. En això estem els sobiranistes, que els hi ha a CiUt i a ERCM, bàsicament. On difícilment ens trobaran és entre partits ecspanyols com el PSOE-C o la Neofalange.

Aquests dies, un patriota bloggaire ha fet una crida per encapçalar un post dels blogs sobiranistes amb el títol que presenta aquest breu escrit. Aquí hi som. Els cimerencs, al contrari de La Secta, estem per treballar pel país, per un sistema de partits propi i diferenciat, i sobretot per anar aportant dia a dia petits granets de sorra com aquest que facin possible que algun dia visquem en una Catalunya com la que un dia va somiar el president Macià: "Políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".

Som-hi, compatriotes!

Hi haurà ball de bastons?

Amics i compatriotes,

Ja tenim aquí el cap de setmana, i abans de cloure la setmana del blog no volia deixar de fer un apunt que posa la cirereta a un pastís muntat gairebé en exclusiva aquests dies per la Secta i pels seus despropòsits. Una altra cosa no, però acaparar portades i sumar més minuts de TN que ningú són coses que els sociates saben fer bé.

I el cas és que avui he llegit una notícia que La Vanguardia ha posat com qui no vol la cosa en pàgina parell i a punt de tancar la secció... però l'ha posada. I la cosa està en què la meva no-familiar Diana-Sapito Garrigosa ha sol·licitat al PSOE-C la seva baixa com a militant. Poca broma, eh? Poca broma, amics, perquè aquí sembla que quan es tracta de tanganes a ca la Secta no passa res, però que si ens creiem per un moment que el marit d'aquesta senyora ha estat president (com ens hem de veure!) del nostre país, la cosa seria d'un impacte similar al que hagués aixecat una hipotètica sol·licitud de baixa de la Marta Ferrussola respecte de Convergència.

Ull viu, doncs, amics! Ja sé que la cosa pot no deixar de ser anecdòtica perquè aquesta dona no pinta res al PSOE-C, però no la menystinguem ja que pot ser simptomàtica de cara a un futur no gaire llunyà. Ahir ho parlàvem amb una amiga i certament cal que ens hi aturem: El Montilla i el nucli dur del PSOE-GAL instal·lat a Catalunya han anat molt a sac. Estan tallant caps dels no apparatchik sense cap contemplació. Estan deixant mooooooolts cadàvers en el camí. S'han carregat l'ala "catalanista" del PSOE-C... I tot això, si Tío Pepe s'estampa a les nostres eleccions nacionals (com tots esperem), pot fer de can sociata un ball de bastons sostingut durant força temps. Serà tan intens com per trencar el partit, arribat el cas? Gauche divine versus sociatah der cinturong roho? Ja veurem.

És només un apunt de cap de setmana. Però pensem-hi. A mi sempre m'ha sorprès molt com els mitjans (la majoria sotmesos a La Secta) magnifiquen les diferències entre Convergència i UDC, que són dos partits diferents amb tot el que això implica, mentre que minimitza les grans diferències que molt sovint hi ha en d'altres partits (entre companys del propi partit). Les corrents internes del PSOE-C sembla com si no existissin, i quan s'enfronten (que ho fan), es fa un gran silenci.

Potser això es podia tapar fins ara, però ja veurem a partir de l'1-N. Els sociates no s'estan per hòsties (i si no que li ho diguin a la Garrigosa). Montilleja, pensa en la Perkins i en el teu idioma recorda aquella dita que fa així: "Cuando las barbas de tu vecino veas cortar... pon las tuyas a remojar". Ves que d'aquí a no gaire no hàgim de parlar d'una Contra Nicaragüense que et faci trontollar la teva gallina dels ous d'or sociates.

Salut!