Antes muerta que Montilla

Sí amics,

fa dies que van arribar les rebaixes a El Corte Inglés, però el que no sabia, perquè feia dies que no mirava TV3, és que les rebaixes en la qualitat periodística a "la seva" ja han arribar al límit del "tot a 10 euros per liquidació".

L'altre dia, arrel de la vergonya intolerable que els màfies dels sindicats van provocar a l'aeroport etíop del Prat, estava mirant el 3/24 (vegis NODO del Tripi) i llavors va aparèixer el gat vell i greixós del Nadal, rentant-se les mans per tot, repartint merda entre totes les altres administracions (casualment totes sociates)... però immediatament després va arribar ell. Llavors va arribar el qui els sociates amb la Iceta al capdavant ens volen vendre com "el candidat revelació". Tío Pepe, Montilleja, el cordovès... o si mireu la primera foto que il·lustra aquest post... el Sergi Mas en la seva imitació més trista i patètica.

Allà, després del representant del (pseudo)govern català, immediatament després, a l'estil més tradicional de l'amic Goebbels, allà sortia Montilla, en defensa dels ciutadans (tots o només els catalans dels que és l'hora?). Allà sortia ell... i cap altre candidat. Curiós, oi? Sobretot perquè en Mas i en Carod havien fet declaracions, per exemple.

I no us enganyeu. No sortia perquè és ministre, ja que el desastre del Prat no toca de cap de les maneres a Indústria, sinó que és coseta de la Maleni, de Foment. Sortia ell i els altres no, perquè ell és el candidat de la Secta i els altres no. I sí amics, això no va ser cosa d'un d'aquests butlletins que passen un cop al dia. La cosa es va repetir durant tot el matí i la tarda d'ahir. I en Mas, en Carod i cia no van sortir acompanyant el candidat del PSOE ni per casualitat.

Ja veieu que les rebaixes a nivell periodístic de la Corpo estan gairebé a nivells de gratis total per a la Secta. Ja veieu que la llarga campanya per enaltir al Montilla i al PSOE a la nostra màxima institució avança, a pas decidit i impareble, amb l'ajut inestimable dels tontos útils que ara sembla que tenen com a nova "genial" estratègia la d'igualar en ecspanyolisme als qui ells anomenen "Arturo" i als qui ells esmenten encertadament com a "Jose". Així es pensen que van d'equidistants i que algú pica, ja sabeu...

Però sabeu també què? Crec que ja tinc clar que res d'això no els donarà resultat. Us enrecordeu d'aquell anunci que deia: "La primera impresión es la que cuenta"? Doncs bé, en política és bastant així. Evidentment, el que fan els candidats i polítics durant la seva carrera va sumant i restant... però en períodes més o menys llargs, que van bastant més enllà dels tres mesos que té la Secta per fer del Montilla un estadista, un home simpàtic i carismàtic, un bon gestor o un catalanista de socarrel.

Ara per ara (i no en dubteu ni una mica, amics), el que té clar una majoria de ciutadans catalans, ja siguin de dretes o d'esquerres o més o menys catalanistes, és que Montilla precisament no és un estadista sinó un trepa aparatchik vingut a més a base de punyales (la més grosa al seu president...). També està clar per a una immensa majoria que és un personatge gris i tèrvol que més que un robot és una espècie de mòmia insípida. I, sobretot, el que tots tenim ben clar és que el seu catalanisme és inexistent, que és PSOE i que lluny de defensar els interessos de Catalunya, la seva vocació és defensar els interessos de la Secta, que alhora és la que vetlla pels seus.

Mireu que odio a la nena aquesta de la Maria Isabel, eh? Però per dir-ho en l'idioma del Montilla, la citaré. Molta gent, Monti, maco, i entre ells molta gent també Cornellà tenen clar que es veu... ANTES MUERTA QUE MONTILLA. Molta gent no votarà mai al mateix personatge que votarà gent com el Francesc de Carreras, un dels fundadors del nou partit lerrouxista que ja ni ells votaran perquè tornen a tenir candidat del PSOE.


PS: ¿Us heu fixat que a la seva execrable web ja ha posat ben maca una foto d'ell amb "er Felipe" per a què els adeptes que els queden "der citurón roho" tinguin clar qui surt ara en les paperetes electorals del seu veritable ídol i únic referent polític?

Gossos de quadra??

Amics,

em permetreu avui un petit post que és fruit d'una indignació i d'una decepció alhora. Tots dos sentiments me'ls han despertat els nostres polícies, és a dir, els que passen per ser el cos nacional de policia de Catalunya: Els Mossos d'Esquadra.

Temps era temps, servidor estiuejava en un nostrat poble a cavall entre Barcelona i Girona. Van ser molts anys de fer-hi cap de setmana rere cap de setmana, així com els tres mesos d'estiu macos que ens tocaven quan érem canalla. Tinc molts records d'aquells anys, d'aquell poble i de la seva gent. Però un dels que més me n'han quedat és com l'Albert i el Manel, dos amics d'allà que hi vivien tot l'any, es referien als mossos d'esquadra com a "gossos de quadra". Algun d'ells havia anat a manis independentistes i segurament l'haurien cascat. Però jo sobretot atribuïa la seva mala llet amb els mossos a què els caps de setmana aquella bona gent es passava quatre pobles prement l'accelerador del cotxe, i era habitual que els fotessin multa.

Però no! En Manelet i l'Albert, dos catalans de socarrel, que no articulaven gairebé ni una frase ben dita en castellà i que de ben segur que si votaven ho feien per un partit nacional, eren contundents quan parlaven dels mossos: "Són pitjors que els guàrdies civils, perquè volen ser encara més fatxendes que ells i perquè a l'hora de fer feina no els arriben ni a la sola de la sabata". El judici era contundent, però jo no tenia coneixement de causa ni per confirmar ni per desmentir els seus arguments.

El cas és que ja fa alguns anys que els mossos s'han anat desplegant arreu del país, i a Barcelona crec que ja els hem calat en tota la seva inutilitat. Les comissaries són molt mones, i el vestuari també (no els falta ni un complement), però la fatxenderia els posseeix i la seva efectivitat sovint crida l'atenció per inexistent.

M'ho deia un amic meu: "Jo tinc un cunyat que es va fer mosso i et puc ben assegurar que canta l'abans i el després. Ara camina fins i tot diferent, com tibat i mirant-te com si t'hagués de perdonar la vida". Jo no generalitzaré, però és cert que la percepció dels mossos entre el meu entorn és francament millorable. I és llàstima, perquè aquest cos policial partia d'una voluntat més o menys generalitzada de rebre'ls amb els braços oberts, pujant un nou graó en la normalització nacional del país i tenint una poli que parlés en la nostra llengua.

Jo no sé si han estat les ganes exagerades de fer-se respectar, el que els ha fet passar-se. O si el desembarcament de guàrdies civils i de 'nacionales' ha fet que perles ecspanyoles infectin tot el cos, però el cas és que els mossos s'estan convertint en un cos clarament antipàtic. Us puc ben assegurar que mai he vist tantes sirenes de la urbana ni de la policia nacional ecspanyola sonant per Barcelona, en comparació a les dels mossos. Jo no sé si és que es flipen, si és que es volen fer veure, si és que sobreactuen o si és que no tenen ni puta idea. Però són moltes les patrulles de mossos que veig desbocades per Barcelona, a unes velocitats inexplicables i amb les sirenes a mil.

Dimecres passat un noi motorista va morir atropellat a Barcelona per una d'aquestes patrulles dels mossos que anava com ànima que s'emporta el diable per la ciutat. La primera reacció d'aquest cos va ser fotre-li la culpa al mort ("és clar, com que era motorista i la gent sap que aquests van com van, ningú dubtarà de la nostra versió", debia pensar algú). Al moment, tots els testimonis recollits van indicar que el noi havia passat el semàfor en verd, i ara la urbana exculpa el jove i assegura que la conducció temerària era la que feien els mossos quan van atropellar al motorista.

Em va sobtar que ningú del carrer defensés la posició dels mossos, quan vaig veure els testimonis recollits a televisions, ràdios i diaris. Va ser força gràfic, tot i que segurament va passar així perquè la cosa va anar com va anar i no hi havia volta de full. Però és curiós, oi? Ningú no defensava als mossos. Serà que no s'estan guanyant gaire apreci? Serà que a molts com a mi aquesta gent ens ha decebut força i ens indigna en moltes de les seves actuacions? Serà que d'aquí a poc hi haurà molta més gent que els coneixerà com a "gossos de quadra"?

PS: Demà divendres, a les 20h, a la Via Laietana de Barcelona, davant el Servei Català del Trànsit, diferents col·lectius de motoristes han convocat una mani sota el lema: "Tolerància zero, impunitat zero". A veure si hi va la Tura.

Ara és l'hora del papá de Aarón

Si el noi hagués nascut en una família civilitzada es diria Josep o Jordi, per posar només dos exemples. Si hagués nascut en una família normal parlaria correctament català i castellà i potser fins i tot una tercera llengua. Si hagués nascut en una família responsable i preocupada pel futur dels seus fills potser ja seria a punt d'acabar els estudis i convertir-se en una persona de profit. Sí, de profit, d'aquelles que contribueixen a crear societat avançades i democràcies madures.

Però tot el que deia abans només són suposicions. Perquè el noi no es diu ni Josep ni Jordi...ni Gonzalo ni Alejandro, si m'apures. Es diu Aarón (com podria dir-se Yónatan o Kévin Cónne) i exerceix de garrulo fumant petes als trens de rodalies de la Renfe. L'altra dia vam coincidir al mateix vagó. Jo anava a Barberà del Vallès i ell es feia l'homenet acompanyat de tres amics (pels quals era i serà sempre Aaróng!, així, a crits).

Doncs bé, l'excrecència aquesta de l'Aaróng va intentar fumar-se el canuto. Però un home, un bon ciutadà, ho va evitar dient-li amb educació que allò no es podia fer i que, a més, li molestava el fum. El lolailo se la va empassar i allà va quedar, espatarrat al seient com un detritus en descomposició, capcot i fumigat.

L'escena, amics, em va fer pensar. Em va fer pensar com pot ser que una brossa com aquella, nascuda en un país civilitzat com Catalunya i escolaritzat com a mínim fins els 16 anys, parlava amb aquell accent de lolo que feia venir basques. I em vaig preguntar en quin gheto s'havia criat aquell púrries per mantenir un discurs garrulo impropi d'un jove. I em vaig imaginar quina immundícia de pare tindria el tal Aaróng per haver contribuït a modelar a aquell quinqui de pacotilla.

I em vaig imaginar una excrecència gastant-se la nòmina al bar mentre debat amb altres ments privilegiades sobre er Madrí y lo cabrone que zón loj catalane. I em vaig imaginar un inadaptat que (en el benentès que s'hagi enterat que l'1-N hi ha eleccions i suposant que sàpigui què és una urna) votarà segur a la Montilleja. Perquè el papá de Aaróng é zozialihta i un d'aquells catalans (hehe) als quals el Tio Pepe vol mobilitzar a través del seu eslògan de precampanya dient-li que ara és l'hora d'ell i de tots els que són com ell.

I vaig pensar que, si arriba aquesta hora, no em quedaran més collons que acompanyar al compatriota Jaume a l'exili.

Tribuna Extra: La supervivència d'Israel

Enviat per Mosse Ben Nahman

Les giragonses i obstacles que planteja el camí de la construcció nacional de Catalunya fan que hi hagi molts dies, sobretot en els últims anys, que un nacionalista català es llevi preguntant-se si vindrà finalment l’onada que ens negarà el país. Un país amb una classe política desacreditada i desprestigiada, on els principals partits nacionals porten anys immersos en picabaralles i enfrontaments. I pels flancs que el nacionalisme català deixa al descobert s’hi va escolant, de mica en mica i sense massa soroll, la plaga espanyola, abanderada ja sense caretes en la figura d’un suposat català d’elecció (o potser hauríem de dir català de ficció). A aquestes alçades, qui més qui menys comença a vetllar armes de cara a la gran batalla de la tardor, una cita en què està en joc la supervivència de Catalunya com a nació.

I quan penso en la nostra supervivència com a poble, molt sovint hauríem de fixar la mirada mar endins, Mediterrani enllà, fins a l’altra riba, on l’Estat d’Israel aquests dies lliura una dura batalla, una més, per la seva existència. El mirall que molts busquen en el Québec o en Escòcia, en els moments difícils sempre el podem anar a buscar a Israel.

I és que a Israel la paraula supervivència es pot emprar en la seva accepció més literal, un extrem al qual a Catalunya (encara) no hem arribat. La pluja espanyolitzadora que aquí hem de patir es converteix allà en míssils disparats per una organització terrorista que decideix atacar unilateralment un estat sobirà i democràtic. La història d’Israel ha estat plena de moviments erronis, respostes desproporcionades i incompliments legals, és cert, però no ho és menys que el bagatge dels seus veïns presenta fites incomparablement més greus, i la més important de totes és la mare de tots els problemes: la negació a Israel del dret d’existir. L’Estat d’Israel té menys de 60 anys, i per tant tenim la història ben a la mà per conèixer de veritat la successió de fets que han portat fins a la situació actual. En aquest cas, doncs, la ignorància no és disculpable, per negligent.

I aquí és on hi entrem nosaltres. Un dels esports nacionals de la progressia benpensant d’aquí, tant l’ecspanyola com la nacional, consisteix a defensar fervorosament causes llunyanes i suposadament justes. I en el mateix paquet on el pensament esquerranós col·loca la protecció de les balenes, la lluita del poble sahrauí o la crítica al Satan americà hi entra la defensa incondicional de la causa palestina i, per extensió, àrab. Primer problema: la infantilització de l’argumentari, segell inconfusible de la Secta (Palestins = bons i Israelians = dolents) provoca que s’acabin defensant engendres com Hamàs, Hezbolla o la gran democràcia iraniana. La distribució mental d’aquests grans ideòlegs no preveu els matisos i va pel món amb un enorme sac a cada mà: a l’esquerre hi ha Palestina, Al-qaeda (o la resistència iraquiana, com en diuen), Arafat, Hamàs, Hezbolla i un llarg etcètera. I al dret hi trobem Israel, EUA i Bush, per exemple.

Segon problema: la infàmia manipuladora, que posa al mateix nivell el president dels Estats Units, elegit lliurament per la democràcia més antiga i consolidada del planeta, i Ossama Bin Laden. La idea de “tan terroristes són els uns com els altres” ha arrelat profundament a casa nostra, i per això aquests dies hem de sentir-nos coses com que l’Estat d’Israel agredeix un país indefens. Últimament, la manipulació informativa a casa nostra està adquirint proporcions de drama. I si no, només cal mirar un telenotícies de TV3 o fullejar el TBO. Pel que sembla, que es bombardegi Beirut és un drama, però que caiguin katiushas sense control a Haifa, ciutat igual d’aterrida per la guerra, no importa a ningú.

Tercer problema: una de les grans catàstrofes dels nostres dies és que l’autoritat moral amb què les autoanomenades “esquerres” pontifiquen i sermonegen es dóna automàticament per vàlida sense cap qüestionament. El sol fet de proclamar-se d’esquerres constitueix una mena de patent de cors per convertir en justa qualsevol proclama. Sota aquestes premisses, es poden dir coses com que Israel és un estat criminal, que les autoimmolacions als mercats de Bagdad són obra de la resistència, que Hezbolla és un moviment alliberador o que les bombes als trens occidentals són culpa nostra, per imperialistes i eurocèntrics. Aquest reguitzell de despropòsits té en la figura del Gran Farsant, autèntic neci en política internacional i expert en ficades de pota diplomàtiques, un exemple que faria riure si no fos tan tràgic.

L’Estat d’Israel és una illa de modernitat, prosperitat i esperit de supervivència enmig d’un mar de barbàrie islàmica, de països que 60 anys després encara no han entès res. I amb això no podem disculpar a Israel dels seus errors, que els ha comès. En el cas de Catalunya, a més, Israel també és un exemple de com una nació pot renéixer dels seus orígens, ressuscitar un idioma i retrobar-se com a poble. Un poble que durant 2000 anys rematava el brindis final de la pasqua jueva amb la frase be shaná haba’á birushalaim (“l’any que ve, a Jerusalem”). De moment, a nosaltres encara no ens han fet fora de casa, tot i que ja fa temps que hi vivim amb l’enemic a dins. La supervivència d’Israel és la victòria de la voluntat de viure per damunt del nihilisme destructor islamista, és el triomf dels valors occidentals sobre la barbàrie medievalitzant. L’èxit d’Israel és el fracàs de la Secta i de la gran farsa de les esquerres, és la derrota de tots aquells que encara pensen que hem d’anar pel món demanant perdó per ser com som.

Que hi hagi eleccions, Jan! I que n’aprenguin!

Benvolguts compatriotes,

l'ombra de Núñez és allargada. El personatge gris i sinistre (i ecspanyol) aquest ha passat de fer i desfer (també pisos) quan era a la presidència del Barça, per a passar a l'ombra (que li va millor perquè així la gent no el veu ni l'escolta, i per tant no queda en ridícul), i des d'un relaxat segon pla va movent fils que actuen de forma escrupulosa.

D'entrada ja va fer que la Junta del president Laporta, jove, amb ganes d'anar per feina i entusiasmada per una victòria aclaparadora contra pronòstic, prengués possessió del càrrec una setmana abans d'acabar la temporada. Aquesta trampa bruta i malparida ha fet que per una setmana que en Laporta va ser president, computi que ho ha estat tota una temporada sencera.

I d'aquí l'acarnissament dels mitjans de carronya i de premsa del cor esportiva com tota la factoria Arús, com Rondo, Força Barça, etc (la majoria fets en ecspanyol, per cert...), que compten amb testimonis d'autoritat com el màfies Anton Parera o el Domènech Garcia. Insignes mindundis de la vida, que van entrar al Barça del Núñez amb una mà al davant i una al darrera, però que n'han sortit milionaris.

Es va fer el caldo gros en aquests programes porno. Es va fer que un soci (així, espontàniament, oi?) fotés la qüestió als jutjats... I ja està! Ja han robat un any de mandat als barcelonistes. No al laportisme, eh? Al barcelonisme. Perquè de tota la vida, si l'equip de govern no dimiteix, els mandats aquí han estat de quatre anys. Però no. Ara sembla que el primer d'en Laporta ha de ser de tres anys i una setmana.

Doncs a mi m'indigna aquest robatori dels poders fàctics i de l'establishment que es va veure ofès per l'arribada d'un Laporta ("de quién es hijo este chico?, devia preguntar-se el Conde de Godó) que ha tornat l'estabilitat econòmica al club, que li ha retornat la seva dignitat institucional, que ha apostat desacomplexadament i efectivament per la seva catalanitat i que a més ha demostrat que tot això és possible fer-ho amb un equip que meravella amb el bon joc i que guanya la Lliga i la Champions.

Així, doncs, amic Jan: compartint el rebot per robatori que ens fan a tots els barcelonistes, jo de tu convocaria eleccions. Qui les ha de guanyar que no siguis tu? Amb quins arguments? L'efecte entrades de Saint Denís pot arrossegar el barcelonisme en massa? Que no hi ha molts altres arguments, i de pes, que anul·len aquest fet i que en revaloritzen molts altres? No ets el president catalanista i triomfant que molts volíem des de fa anys? Doncs convoca eleccions i que n'aprenguin!!

Salut, compatriotes!

PS: Per als malalts de Barça i de política, aquesta tardor pot ser molt gran, oi companys? Eleccions nacionals i eleccions a can Barça! Es pot demanar més??

Moros o cristians

Els sociates, farsants i mesquins de mena, són uns mestres en predicar una cosa, fer la contrària i, a sobre, sortir indemnes (tot i que afortunadament, no sempre). Aquest cap de setmana ho hem tornat a comprovar arran de la proclamació, a la búlgara manera, del Tio Pepe com a candidat de la sucursal de la Secta a la Generalitat.

Recordareu, compatriotes, que tot just quan va començar a sonar el nom del Cordobès com a presidenciable, els sociates ja van ser els primer a posar sobre la taula el debat sobre la l'origen del candidat. Ho van fer, deien, per advertir contra qualsevol temptació de desqualificar la Montilleja per la seva procedència. Però aquesta candidesa i bonhomia cínica i falsa ha petat pels aires a la primera que se'ls ha presentat.

És de manual que si vols que es parli d'una cosa el que has de fer és, precisament, predicar entusiastament tot el contrari. I això ho saben prou bé els agents de la Securitate del carrer Nicaragua. I per això van ser ells els primers a parlar de la qüestió, a veure si així atiaven el debat identitari i aconseguien dur el ramat a votar el dia de Tots Sants.

Però...ai las! Com que ningú feia ni cas ni sang amb la catalanitat del Tio Pepe (sabent que de cara a l'electorat un oxímoron d'aquesta magnitud no cola), els sociates s'han dedicat aquest dissabte a convertir la proclamació del candidat en una orgia xavacana sobre.....patapám! la biografia i els orígens de la Montilleja!.

I ho van fer acompanyant la performance d'un discurs de fractura, demagog, sectari i òbviament ecspanyol. Perquè...a sant de què vé la merda aquesta d'eslògan "Ara és l'hora dels catalans"?? I fins ara de qui era l'hora? Dels hutus?? Dels tutsis?? Aquests cabrons, putes fines de la política, han parit un eslògan on el més important és allò que no surt...però que s'intueix. Perquè no en tinc cap dubte que quan la Montilleja diu que és l'hora dels catalans està dient que és l'hora dels seus catalans, dels del Bajo Llobregá, dels nengs de Castefa, de tots aquesta gent de voluntat segrestada amb la qual aspira a entrar de bracet al Palau de la Generalitat.

Però el que m'emprenya més d'aquest cúmul de fatxenderies sociates és quan afirmen sense rubor que un Montilleja sí pot ser el president de tots els catalans (d'origen i destí), en contraposició a un Pujol o un Mas. Més lerrouxisme en píndoles, impossible! Si aquesta Secta ha inoculat entre la seva clientela el dogma que algú de cognom Pujol no els pot representar (per ser inequívocament català), jo reivindico el dret a dir ben alt que aquesta rata de nom Pepe (per ser inequívocament ecspanyola) tampoc no ens representa.

O tots moros o tots cristians. Però els socaites, com sempre, tiren la pedra i amaguen la mà. Faran bé de no badar els partits nacionals.

Això ens passa per un Govern sociata

Això ens passa per tenir un president que "no és un bevedor important". Tenim que es pensen que la Generalitat és Can Pixa-rellisca, ens treuen el secretari general d'un partit ecspanyol al balcó de la nostra màxima institució... permeten que aquest individu faci caure el nostre primer ministre als 34 dies... ens vexen com a país i com a societat davant de Déu i sa mare... i acaben el fi de festa amb la gran Castanyada! O amb el Halloween, que la Mare d'Anthony Perkins a Psicosi és amant dels EUA.

No em direu, compatriotes, que això hi ha per on agafar-ho. Jo no diria que aquesta última de l'exalcalde sigui una maragallada més. Jo crec que està feta amb tota consciència i que al seu partit ho sabien i n'estaven totalment al corrent. El que passa és que, farsants de mena, no volen demostrar les seves últimes (i primeres) intencions.

Eleccions en un dia entre setmana. Típica pijada de nen de Sarrià-Sant Gervasi a qui tota la vida tothom li ha rigut les gràcies, fins i tot quan agafava una turca en plena festa familiar i li arrujava a la falda a la iaia. I ara fan que el PSOE-C el pressiona per fer-ho un dia laborable, però no ens enganyem. Ens estan sondejant, perquè ho desitgen de debò. Ho desitja tot el PSOE-C, que espera que el "cinturón rojo" s'abraoni en massa a les urnes, de passada que van o tornen de la feina.

Ja veurem. A mi em sona a estratègia sociata pura i dura. Ells no donen mai passes en fals. La Perkins sí, però aquest no computa i ja no és res més que una toia que s'arrossega per Palau amb ganes d'embolicar la troca. El dolent de debò, el conspirador de pacotilla que s'ho mira tot des de la barrera, el Montilleja, tindrà la paraula final. De fet, segurament ha tingut la primera, també en aquest darrer gag del Tripi, però com sempre, ell queda impolut i la porqueria és per als altres. De veritat que m'inquieta molt aquest personatge, i si algun il·luminat el fa president, tindrem Montilla i Murcia qué bonita eres per a anys...

Retrats de precampanya

El xulopiscines.

A la Cabana, van molt de sobrats, i justament aquesta xuleria pot ser la seva perdició. La darrera jugada ha estat prometre que CiUT renunciarà a la presidència de la Generalitat si no guanya en escons. Àrtur s'ha mullat, vaja. Tot i que a mi aquesta promesa me la porta fluixa, hem d'admetre que té un punt de supèrbia. Ara bé, el que no tolero són les crítiques de les (pressumptes) esquerres, que l'acusen de passar-se pel folre del collons el nostre sistema electoral, que no és presidencialista sinó parlamentari. És evident, doncs, que els sociates, els morsistes i els palanganeros els ha faltat temps per refusar el repte de compromtre's al mateix que ha fet l'Àrtur. Cal deixar ben clar que Lord Mas-Farquaad no posa en dubte que el Parlament pugui triar el president, sinó que el que ha dit és que ell no acceptarà ser investit si el seu partit no ha guanyat en escons. A tots aquells que el critiquen, cal refrescar-los la memòria, perquè un altre sociata (o sigui, de la seva corda) va fer exactament la mateixa promesa. El Gran Farsant també va dir que no governaria si ell no guanyava les eleccions. No comprenc perquè aquesta dada no ha trascendit els darrers dies, ja que la trobo molt rellevant. El que està fent en Mas és simplement emular a ZP (a qui per cert, li va anar prou bé, Bin Laden 'mediante'). A més, jo diria que més que una promesa, la de'n Mas sembla fins i tot una amenaça, sobretot si és té en compte que la idea força de la seva campanya serà plantejar el dilema: CiU o tripartit. Així, com també va fer ZP, procurarà mobilitzar el màxim de votants possibles a través d'aquesta amenaça de xulopiscines.

Ara per ara, en Mas i el seu equip són els qui millor ho tenen per arribar a la Generalitat i abandonar la Cabana on han hagut de passar-se gairebé tres anys. Han jurat i perjurat que no pactaran amb el PP ni bojos, ja que això seria fer-se l'hara-kiri. Desitjen no haver de dependre de ningú, i governar en minoria (56 diputats mínim), però en cas que ho necessitin no deixen clares les seves preferències: Sociovergència o Pacte nacional?

El debat xarneguil.

A Ca la Secta pinten bastos. Encara que no diguin en veu alta, a Nicaragua no les tenen totes. Han renunciat a presentar el candidat amb més possibilitats, i a canvi en posen un altre que és tota una incògnita. Es diu Jóse Montilla, i el vendran com un gran gestor, que ha transformat una ciutat com Cornellà quan en va ser alcalde durant una pila d'anys. No és nascut a Catalunya i cada vegada que articula alguna paraula en català, en Pompeu Fabra es retorça a la seva tomba. Això que pot semblar un inconvenient, els sociates pretenen transformar-ho en una virtut. Creuen que amb un candidat d'aquesta mena mobilitzaran l'anomenat 'cinturó roig', i apostaran (han apostat ja, de fet) per forçar el debat de l'origen del candidat, acusant els partits nacionalistes de no permetre que un no-nascut a Catalunya pugui ser pesident de la Generalitat. D'aquesta manera, pretenen que els immigrants espanyols se sentin identificats i el votin com per un acte reflex. Obliden per això, que el debat xarneguil només l'han posat ells damunt la taula (Sevilla, primer, i Maragall, després), i que la resta de partits només s'hi han apuntat per fer una competició per veure qui és el més xarnego de tots.

D'altra banda, la seva precampanya i campanya girarà entorn, com no podia ser d'una altra manera, de repetir fins a la sacietat que CiU pactarà amb el PP. Es tracta de ficar la por al cos del ciutadà amb el 'coco' PP. Darrerament no saben fer altra cosa. "El PP és el dimoni-espantacriatures i vindrà agafat de la mà de CiU, així que trieu: PP o nosaltres". Més o menys, aquesta és la seva idea. Evidentment, la seva opció més plausible és reeditar el tripartit. Montilleja ja ha dit, però, que serà en unes altres condicions.

L'ERC-quidistància impossible.

Carod i Puigcercós faran tàndem electoral. Però aquesta bicicleta ja ha sortit amb les rodes desinflades, el manillar tort, sense frens i amb el timbre espatllat. D'aquesta manera l'hòstia està garantida. Ho dic perquè el tàndem no neix del convenciment mutu i personal dels dos actors principals, sinó justament de tot el contrari: de la desconfiança i de l'ajornament d'una crisi del model que pateix el partit republicà. Només un conductor experimentat podrà conduir a bon port aquesta tàndem tronat. A Esquerra consideren que aquesta bona conducció passa per retornar a l'equidistància que tan bons resultats els va donar a les passades eleccions. Si a això s'hi afegeix una bona dosi de victimisme, del tipus: "tothom ens ataca... buaaa, buaaaa!!!", estan convençuts que la cosa rutllarà de tal manera que aconseguiran 100.000 vots més, que és la fita que s'han marcat. El problema és que aquesta equidistància no se la creu ningú. Amb els precedents que tenim, és innegable que l'opciò d'Esquerra tornarà a ser el tripartit.

Per corroborar això, només cal ser una mica observador. Qui va pactar el tripartit? Montilla i Puigcercós. Qui serà el negociador d'Esquerra altra vegada? Puigcercós. De qui és molt amic Puigcercós? De Montilla. Per què Carod és, segons algunes informacions, el candidat d'ERC a la presidència del Parlament? Perquè Puigcercós pugui ser el conseller en cap del president Montilla. Contra qui carrega més Esquerra en aquesta precampanya? Contra CiU. I quina és la cançoneta més repetida? La mateixa que la del PSC: que CiU pactarà amb el PP. Amb aquestes premises, és possible un Pacte Nacional? No.

La comparsa ecspanyola.

No sé si paga la pena dedicar massa ratlles a parlar del PP. El seu electorat està, jo crec, molt fidelitzat, i justament per això la seva campanya no pot ser més previsible. Piqué s'enfronta, això sí, a un repte personal: conjugar els interessos ecspanyols del seu partit amb la imatge de moderació que ell vol oferir. Si fracassa (que ja ho ha fet), i això es tradueix en una pèrdua d'escons (cosa no crec que es produeixi), serà foragitat del partit i substituït per algú amb més mà dura. Una reminiscència d'Aleix Vidal-Quadras animaria encara més el pati polític català, no? De moment, Piqué exposarà que el seu partit és l'única garantia per a que no es torni a reeditar el tripartit. Aquesta és la seva única carta. No hi ha cap as a la màniga. Ni que vulgui, no pot enganyar ningú. L'ombra del PP autèntic és massa allargada... i el vigilen.

L'eco-dels-sociates.

Sempre he dit que és molt injust dir que el PP és un partit extraterrestre a Catalunya pels pocs diputats que acostuma a treure en unes eleccions catalanes, i en canvi als palanganeros d'Iniciativa se'ls atorgui no-sé-quin-cony de representativitat del país quan ells treuen molts menys vots que la dreta ecpanyola. Per aquesta mateixa regla de tres, si el PP és extraterrestre a Catalunya, ICV-EUiA és un partit que ni tan sols pertany al Sistema solar.

En qualsevol cas, aquesta gent és un llast que tenen tots els països del món. A tot arreu hi ha ecologistes i verds, i aquí no serem menys. El problema és que Monchito i cia. són uns ecologistes de saló i es limiten a ser l'eco-dels-sociates, un simple apèndix del GAL, sense personalitat pròpia. La seva campanya serà idèntica a la dels sociates, però amb un revestiment de color verd i lila.

Altres "Ciutadans".

El més destacable d'aquests ciutadans disconformes és desvetllar, d'una banda, si els ciutadans que volien el canvi es tornaran a presentar, i de l'altra, si els ciutadans feixistes treuran representació parlamentària. Per la resta, aquesta gent no em molesta en absolut ja que la seva preséncia o la seva inexistència només pot perjudicar a les opcions més ecspanyolistes.

Què volen aquest gent??

L'altre dia vaig tenir ocasió de mailejar-me amb el blogmaster d'Absurda Revolu-ción, un blog que com podreu comprovar està a les antípodes dels nostres plantejaments polítics. L'individu en qüestió ens demanava (molt amablement, això sí) si ens podia enllaçar al seu blog i també a la pàgina web mare: RedCatalana. Com no podia ser d'una altra manera, no vaig poder evitar fer-hi una ullada. La troballa va ser entranyable. A la pàgina principal, hi trobareu una columna a la dreta, on hi ha un reguitzell interminable d'enllaços a blogs, dietaris, pàgines web, associacions, i partits polítics. La particularitat és que tots estan (pressumptament) fets, escrits, editats, pensats o actuen des de Catalunya, o sigui, que són de gent que viu i treballa a Catalunya. Us demano que feu l'esforç, si us plau, de fer uns quants clics i donar-hi un cop d'ull.

No perdré ni mig segon, explicant-vos quines són les bestieses i barbaritats que proclamen als quatre vents aquests filòsofs de 'pa sucat amb oli', més que res perquè ja les coneixeu. Però el cas és que passejant-me per aquesta peculiar blogosfera em vaig preguntar: Què volen aquesta gent?? Per què coi fan afirmacions rotundes sabent que totes i cadascuna de les seves aseveracions són absolutament falses?? I per més voltes que hi dono, no encerto a trobar una resposta que m'ajudi per fi a aclucar aquests ullets meus que s'ha d'empassar la terra. És desconcertant, i com a mostra, un botó. Bé, en aquest cas, dos; dos exemples que considero paradigmàtics.

El primer, el més recent. Ahir es va celebrar el congrés fundacional del Partit dels Ciutadans (l'engendre ha estat batejat d'aquesta manera). En realitat es tracta de la darrera obra de teatre d'Albert Boadella, amb Arcadi Espasa i Francesc de Carreras com a primers actors. El problema és que ens volen fer creure que no és així, que són gent solvent i que la cosa va de debó. La performance en qüestió pretén esgarrapar vots espanyolistes a PP i PSC-PSOE, i això em fa trempar. El que m'inquieta, però, és que hi hagi gent capaç de creure's la doctrina d'aquest nou partit. És un misteri insondable que a Catalunya existeixin persones (sic) que combreguin amb un ideari tan esbiaixat de la realitat catalana. És clar que també hi ha gent que inexplicablement li agrada anar al gimnàs, que disfruta menjant tripas o callos, que vota el PP, o el que és pitjor que és sociata. Així que el misteri queda per resoldre, però ha estat superat per enigmes més trascendentals.

En qualsevol cas, he de confessar, i aquí ve el segon exemple paradigmàtic de com n'és de desconcertant tot plegat, que d'entre tota aquesta patuleia difamadora, em quedo amb una criatura entranyable. Es tracta de Francisco Caja. Aquest ésser em recorda al profesor Bacterio, però en versió (encara més) cutre. Ha fundat no-sè-quantes plataformes que l'ajuden a alimentar el seu ego. Des de Profesores por la Democracia fins a l'actual (i molt perjudicial) Convivencia Cívica Catalana. Allà on hi hagi qualsevol moviment en contra de la llengua catalana, allà hi trobarem en Caja. L'últim exemple és la Iniciativa Legislativa Popular (ILP): "En Castellano también", per defensar el bilingüisme a les escoles. Fins i tot, s'han muntat un xiringuito a L'illa Diagonal. Com que és prop de casa meva, hi passo sovint i com és natural allà hi és ell. A vegades, tinc ganes d'acostar-m'hi i dir-li que m'agradaria signar, però que abans m'expliqui per què ho hauria de fer. Però el centre comercial és just darrera seu, i com a bon consumidor que sóc, prefereixo passar de llarg i accedir a l'únic mall de Barcelona que val la pena trepitjar. I és que davant la disjuntiva d'acompanyar a la meva dona a comprar-se uns peücs (que sempre té fred als peus, ella) o de perdre un temps valuós parlant amb un personatge com aquest... doncs què voleu que us digui. No hi ha color.

El cert és que es podria fixar una relació causa-efecte entre la preséncia de Francisco Caja, i el fracàs garantit de qualsevol iniciativa d'aquesta mena. Perquè al contrari que el Rei Mides, tot allò que toca en Caja ho converteix en merda merdosa. Com merdoses són les seves mentides. I la més gran de totes elles és que a Catalunya es discrimina el castellà i que és una dificultat afegida (un greuge comparatiu, vaja) per als alumnes d'arreu de l'Estat que vénen a estudiar a Catalunya. Doncs no, amic Caja, t'equivoques de mig a mig. I si no t'ho creus, pregunta-li a la Olaia Fernández, una noia de 17 anys que fa només 10 mesos que viu a Catalunya, que ha cursat el darrer curs de batxillerat bàsicament en català, llengua que ja parla perfectament, i que ha tret la millor nota de la selectivitat. Si és queee... de debó, que algú m'expliqui QUÈ volen aquesta gent??

PS: Ah, per cert, a l'individu que ens va enviar un mail, li vaig dir que cap problema, que ens enllacés al seu blog. Quin morbo!!

Com interpretar l'Estatut segons com bufa el vent, i no morir en l'intent... o sí

2 d'octubre de 2005. Entrevista al diari El País.
La senyora Perkins fa una apologia del text del Nou Estatut que el Parlament català acabava d'aprovar només dos dies enrera. De les seves paraules a l'entrevista, es desprén, entre altres coses, que l'Estatut del 30 de setembre és plenament constitucional i que no s'ha de canviar res. Fins aquí, cap problema.

6 d'octubre de 2005. Sessió de control al Parlament.
Després de reunir-se amb ZP, i amb només quatre dies de diferència en relació a les declaracions a El País, l'exalcalde admet que "potser hem comès alguns errors" amb l'Estatut del 30 de setembre, i prepara el terreny per a la seva modificació a les Corts. No, si ja se't veu el llautó.

16 de març de 2006. Sessió de control al Parlament.
Un cop s'ha consumat el Pacte de la Ignomínia, Maragall retreu a Mas el seu acord amb Zapatero, que qualifica de "precipitat i dubtós" , al temps que l'acusa d'haver retallat substancialment el text estatutari. Té raó... i unes galtes que se les trepitja, també.

6 d'abril de 2006. Declaracions al "Matí de Catalunya Ràdio".
Sense cap mena de vergonya, i després de totes declaracions (seves) i contradeclaracions (també seves), Maragall conclou que l'Estatut que han aprovat les Corts és "d'una altra galàxia, germànic, i 30 vegades millor que l'anterior". Tot seguit, afegeix que pensa esgotar la legislatura, però això... ja son figues d'un altre paner.

Dues visions contraposades del nacionalime

7 de setembre de 2003. Durant la precampanya de les eleccions catalanes.
En una roda de premsa conjunta amb el Gran Farsant (aleshores només bambi), Pasqual Maragall deixar anar, com qui no vol la cosa que "per al nacionalisme, la guerra és la regla". L'endemà, rep crítiques per totes bandes.

7 de juny de 2006. Dos anys i nou mesos després...
Maragall ens demostra que la seva esquizofrènia no té límits i sentencia que "és bo ser nacionalista". Collonut, ara ja em quedo més tranquil.

Maragall: el paradigma de la contradicció

9 de juny de 2006. Entrevista al diari Avui.
Pasqual Maragall furga en el debat obert pel ministre Jordi Sevilla i assegura que "per ser president de la Generalitat és important allà on has nascut", fent una clara al·lusió a Jóse Montilla, de qui ja es parlava que el succeiria en la candidatura del PSC per a les properes eleccions.

10 de juny de 2006. Entrevista al TBO.
Just l'endemà, i com a bon instrument al servei de la Secta, "El Periódico (dit de Catalunya)", publica una entrevista a l'exalcalde feta a mida. El titular destacat és: "Catalunya fracassaria com a país si mirés l'origen d'un candidat". Insuperable. Potser és per això que ell ha fracassat com a polític.

Tota la veritat sobre l'expulsió de Carod-Rovira del Govern

27 de gener de 2004. En una roda de premsa solemne, a la seu d'ERC, després de la seva expulsió de Carod del tripartit.
El ja exconseller en cap de la Generalitat i aleshores secretari general d'Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, accepta la "delegació de les seves funcions" (eufemisme barat del terme 'expulsió'), perquè no s'han de frustrar les expectatives posades en el tripartit. En els dies següents, gairebé totes les declaracions seran per criticar el PP, i de passada a CiU. Cap diatriba ferotge, ni cap dard enverinat cap al PSOE ni cap Zapatero, autèntic artífex de la seva sortida del Govern.

11 de maig de 2006. Entrevista a La Nit al Dia.
Dos anys i uns mesos més tard, i després de l'expulsió (ara sí, sense embuts) de tots els consellers d'Esquerra, la Morsa veu la llum i rebla: "A ningú se li escapa que Zapatero va tenir molt a veure en la meva sortida del Govern". Vaja, menys mal. Val més adonar-se'n tard que mai.

Tribuna Extra: La Morsa Cega

Versió d'en Jordi Magister de "La Vaca Cega" de Joan Maragall, "dedicada" a Josep-Lluís Carod-Rovira. Enviat el 28/06/06.

Poema original LA VACA CEGA (1893), de Joan Maragall

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

LA MORSA CEGA, de Jordi Magister

Topant de cap en una i altra urna
avançant d’esma pel camí del Tripi,
se’n va la Morsa tota sola. És cega.
D’un cop de vot llançat amb massa traça,
el ZP va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat la fel: la Morsa és cega.
Ve a alliçonar tothom com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola
Ses companyes, pels escons, per les alcaldies,
pel silenci de les Conselleries i el Congreso,
fan dringar l’equidistància, mentre pasturen
el votant fresc a l’atzar... Ella caurà.
Topa de morro en l’esmolada Secta
i recula afrontada... Però TORNA,
i baixa el cap al Monti i rep calmosa.
Rep fort, sens gaire dret. Després aixeca
al cel, enorme, l’embigotada testa
amb un gran gesto tràgic; victimeja
damunt les mortes masses, i se’n torna
orfe de seny sota del tron que crema,
vacil·lant a les bases insondables,
brandant llànguidament la llarga clau.

Tot al seu lloc

Devia ser la calor o l'alcohol. No ho sé, compatriotes. Però avui m'he sorprès a mí mateix defensant la neofalange. I ho fet (i m'he quedat a gust) perquè estic fins els ous dels progres de saló i perquè estic fart del discurs sociata imposat i acceptat acríticament.

Per bé o per mal ja fa temps que m'afaito i que m'han sortit péls als collons. I a més, ves per on quina putada, també m'agrada pensar per mi mateix. Vaja, que el seguiment genuflexe al gurú de la tribu el deixo per altres.

Vé a tomb això, gudaris, perquè avui parlava amb un amic representant del sector que podríem anomenar "la bona gent d'Esquerra". És a dir, aquells patriotes que tenen clar que al Montilleja no se l'ha de votar sinó fumigar, i que a més conserva un punt de crítica sincera amb l'actuació d'ERCM aquests darrers tres anys. Fins aquí, tot bé.

El problema ha arribat quan aquest posicionament assenyat l'ha acompanyat ex aequo de la crítica a CiUT basada en l'argumentari sociata més barato i putrefacte: "Però és que la dreta catalana, si pot, pactarà amb el PP que és l'enemic de Catalunya". Us asseguro que és un bon col·lega, però jo també he estat a punt de fotre-li l'ampolla de cervesa recte amunt. I sobretot quan veia que no el treies d'aquest eslògan simple com aquells que el patrocinen.

En primer lloc perquè està per veure que la cabana sigui la dreta catalana, entès aquest concepte despectivament. Sincerament, no crec que CiUT sigui més dreta que la que representa la sucursal de la Secta i, si ho és, tampoc no deixa de ser una dreta civilitzada i liberal com la que governa a molts països europeus. Jo entenc que des d'un esquema mental africanitzat o prosoviètic les coses es veuen d'una altra manera, però la realitat és la que és.

I respecte a la neofalange com a enemiga de Catalunya...doncs hi estic d'acord. Però...i la Secta? És que la Secta no fa el mateix amb nosaltres, això sí, amb condons de sabor a maduixa? La Llei de Dependència que envaeix competències catalanes, la laminació de l'Estarlux, la negativa a publicar les balances fiscals, la imposició d'escritors en castellà a Frankfurt, la cessió condicionada del castell de Montjuïc a que pengi el seu drap, i alguna altra cosa més...de moment. I les que vindran.

Això, amics, no és obra de la neofalange sinó dels sociates farsants. Us imagineu si això que he explicat ho hagués fet el PP? Però és clar, ho fa la Securitate del carrer Nicaragua o Ferraz i com que són amics de Catalunya ho hem d'acceptar com la cosa més natural del món.

I alguns, com el meu amic, s'ho empassen ben a gust.

Donnie Darko

Durant molts anys, a més de malalt de política m'he considerat un cinèfil de baixa intensitat. He estat cinèfil perquè m'he empassat centenars de pel·lis de molts estils diferents, però ho he estat de baixa intensitat perquè aquests centenars no han estat centenars de milers i sobretot perquè, a diferència d'amics meus cinèfils d'alta intensitat, no m'agraden Ozu, Kurosawa, Zhang Yimou o els realitzadors iranians. Què voleu que li faci! No m'entren.

I això ve a tomb perquè no fa gaire que vaig descobrir el que considero una obra que ja avui és de culte, i que per descomptat us emplaço a baixar-vos de l'e-mule o (si hem de ser escrupulosos amb els drets dels autors) a comprar-vos-la o llogar-la en DVD. Es tracta de Donnie Darko, l'òpera prima de Richard Kelly, i un dels primers papers de protagonista del llavors desconegut i avui famós cowboy gay Jake Gyllenhaal.

Als qui no l'hàgiu vista, no us explicaré res de l'essència del film, perquè aquest, a l'estil d'El Sexto Sentido, perd tota la gràcia si se n'explica l'argument en excés. En tot cas, el lait motive de la pel·li m'ha vingut avui al cap tot pensant en la nostra política i en el nostre país.

La història de'n Donnie Darko és filosofia del viatge en el temps, és apocalipsi, és univers tangencial, paradoxa temporal, relativisme i poders dimensionals, tot en una mateixa història, escrita, teixida, filmada i editada de manera brillant. També us podria dir que és un seguit d'interpretacions genials (especialment la de Gyllenhaal i la de Mary McDonnell, que és la seva mare a la pel·li), però això ens distrauria del vincle entre aquesta obra mestra i la nostra política.

Avui pensava com de tens em té la situació política del nostre país. Recordava, a partir de la pregunta de la nostra enquesta, com ara fa cosa de tres anys, molts amics meus em deien que si guanyaven els sociates s'exiliarien a viure a Andorra. Els sociates no van guanyar, és cert, però van arribar al Govern, on avui fan i desfan en solitari. I el cas és que cap dels meus col·legues s'ha mogut de casa seva, descomptant els que en aquest temps s'han independitzat dels pares.

Pensava això i pensava en com m'arriba a burxar per dins el simple fet de pensar que el nostre país pugui arribar a estar governat pel José Montilla. Sincerament, em posa molt i molt tens aquesta simple perspectiva. I no només per ell, personatge sinistre on els hi hagi, sinó perquè m'inquieta molt la simple possibilitat de pensar que Catalunya pugui passar a ser una comunitat sotmesa als dictats d'un partit ecspanyol, com si de Múrcia qué bonita eres es tractés. I sé que ara els meus amics que diuen que si guanya això s'exiliaran continuaran entre nosaltres el dia després d'una hipotètica victòria de Montilleja i els seus.

Com seguiran aquí, més o menys com si res, el dia que els sociates continuin tenint gairebé tot el poder institucional del país. Una cosa que fa uns anys no es contemplava com a possible, ja que tothom donava per fet que la "intel·ligència" del poble català, ja equilibrava el poder, donant la Generalitat als convergents i els principals ajuntaments i diputacions als sociates. Això es va trencar, i tampoc ha passat gaire res... en aparença.

M'inquieta i alhora em crea una curiositat morbosa gairebé irrefrenable, el fet de saber què passarà la nit electoral de les properes catalanes. M'agradaria que ja hi fóssim!! I aquí lligo amb la irrepetible Donnie Darko, que inspirada en les teories del llibre La filosofia dels viatges en el temps (de Roberta Sparrow), és una genial anada d'olla, tot i que recolzada en alguns dels seus preceptes per diversos estudiosos. En tot cas, suposo que a més d'un de vosaltres, companys meus de generació, vau flipar en colors quan ereu petits i veieu en Superman fent rodar cap endavant o cap enrere la Terra, per fer girar el temps segons convenia en moments crítics. Allò em va marcar... hahaha! Jo volia ser Superman només per això!!

Doncs bé, aquests dies, tenim un futur presidenciable que comença a donar unes passes que voldria veure ja cap a on condueixen exactament. Haurem de parlar en el futur del Molt Honorable José Montilla? Veig també una oposició amb fam de govern que voldria veure com se les empesca per no tornar a fracassar quan en teoria ho té tot fet. Viurem en breu un Àrtur president o un Àrtur que torna al sector privat? I per últim, veig moviments a la nostra premsa que m'agradaria poder veure amb la perspectiva del futur, per saber interpretar correctament. Per exemple, com interpretar la marxa de Franco, ese antiperiodista? O com desxifrar les passes que han dut l'Albert Sáez de l'AVUI a incorporar-se a l'equip editorial del TBO?

Donnie Darko és un must to view, simplement perquè s'ha de viure. La política que vindrà després de les properes catalanes m'agradaria veure-la ja ara, sempre pensant en la de til·les que m'estalviaria si així pogués ser...

Salut!

PD: Els que hàgiu vist la pel·li o els que us animeu a fer-ho ara podeu deixar anar aquí els vostres dubtes. M'agradarà contrastar hipòtesis.