La promoció del català, segons Montilleja

José Pepe Montilla, candidat de la sucursal de la Secta a presidir Catalunya, és corresponsable de l'extermini del català a RTVE. Recordeu, compatriotes, que a principis de març el Ministeri ecspanyol d'Indústria a través de la SEPI va presentar el pla de viabilitat de RTVE que comportava:

1.- La desaparició manu militari de Ràdio 4.

2.- L'extermini gairebé total de les desconnexions en català a Televisió Ecspanyola.

Aquesta és la recepta que té preparada la Montilleja (a la foto petonejant-se amb la Caffarel, l'altra responsable del lingüicidi) per promocionar el català.

Ho sap la Morsa?

L'efecte Montilleja

Els colons ecspanyols inadaptats i plens d'autoodi que embruten el país ja han començat a tocar la pera amb la candidatura del Montilleja. Com que ni són ni se senten catalans, ni puta falta que ens fa, l'arribada al rescat del Tio Pepe els fa embrutir. I per això vacil·len aquests dies amb sornegueria que ja era hora que algú que es diu "J Ó S E" aspiri a presidir la Generalitat.

Només això ja retrata el quadre mental d'aquesta xusma i demostra cruament qui utilitza els arguments etnicistes a casa nostra: ells. Els la bufa quin és el programa electoral de cada partit, quines polítiques s'aplicaran, quin futur volen...L'únic que els mou és aconseguir que el president de Catalunya es digui Jóse o Kevin.

I que quedi clar que jo no votaré al Montilleja perquè es digui Pepe. Jo, simplement, no el votaré per sociata, per ecspanyol, per mentider, per facinerós i perquè al president se li han d'exigir uns mínims intel·lectuals i culturals que aquest segurata del Dia no compleix.

Dit això, em preocupa el discurs que la sucursal de la Secta faci a partir d'ara per convertir aquest taxista en alguna cosa semblant a un candidat a presidir Catalunya.

Dono per fet que la Securitate del carrer Nicaragua ja compta amb una fuita de vot catalanista o bé cap a les esquerres o bé cap a CiUT. No seria estrany que l'electorat mínimament compromès fugi esparverat en comprovar com el Cordovès es pixa sobre la tomba de Pompeu Fabra amb frases com "repitu" o "estic much content de sé candidá".

La Secta, per tant, pot tenir la temptació (i la tindrà) de tapar aquesta via d'aigua buscant la participació massiva de tota aquesta colla d'inadaptats que voten submissament allò que els posen davant: ja sigui el Montilleja, una cabra o un taüt vuit amb la inscripció PSOE enlloc de RIP.

Ara bé. Com s'aconsegueix mobilitzar aquest submón? Té temps la Secta d'explicar-los què és una urna? Feina difícil, compatriotes, i més tenint en compte que el referèndum de l'Estarlux ja van tornar a demostrar que hi ha temes que, per a ells, encara zón coza de loj catalane. Personalment, només crec que aquesta gent pot despertar si els sociates incendien la campanya apel·lant a la bilis i recorrent al discurs d'ells o nosaltres.

Si ho fan, jo crec que se suiciden perquè explotar aquest discurs és reduir la sucursal de la Secta al partit de la xarnegada i evidenciar que el PSC-GAL és al catalanisme el que la Montilleja a la intel·ligència: un insult.

Per acabar, també m'agradarà veure com s'en surt el morsime. Col·locar al Montilleja de candidat sociata és una autèntica patada als collons dels votants d'Esquerra, sobretot veient que l'infartat i Brutus continuen amb la camama de l'ERC-quidistància i amb les proclames d'amor fou al Tio Pepe. Doncs que vagin fent, perquè jo ja conec més d'un, dos i tres republicans no abduïts que tenen clar que pel Montilleja no passen, ni en nom de la unitat civil del poble de Catalunya ni en nom de sa puta mare.

Colorín, colorado

Si hi ha alguna selecció especialista en fer el ridícul és l'ecspanyola. Si hi ha alguna afició lamentable i tercermundista és l'ecspanyola. I si hi ha una premsa esportiva ridícula per fanàtica i nacionalista és l'ecspanyola.

Per això, que els donin pel sac. Ei! I de bon rollo. Que ja em veig als fatxetes de torn entrant aquí i posant-me a parir. Doncs que els donin pel sac també a ells...o pel cul. Perquè al món civilitzat tothom expressa les seves preferències sense que ningú s'alarmi, amb normalitat. Només als països infradesenvolupats emocionalment expressar-se amb normalitat és pecat o delicte.

Tampoc és que una victòria de França em faci trempar, la veritat. Però com a mínim hi havia un motiu per, en aquesta ocasió, fer-los costat. Ara, que se'ls emplumi el Brasil i la felicitat serà completa.

Colorín, colorado.

El candidat del PSOE, de La Caixa... i de Puigcercós

Benvolguts compatriotes, José Montilla (Tio Pepe, pels amics) ja ha estat designat pel seu líder, l’ecspanyol ZP (Gran Farsant, per als amics), com a candidat del PSOE-C a la presidència del nostre país. D’això se’n deriven unes quantes conclusions que en els propers mesos podrem anar perfilant. N’avancem unes quantes:

1.- Definitivament, com va dir el Calvo en el seu dia, “EL PSC HA MORT”. La primeta capa d’esmalt que els Perkins, Obiols i cia. Donaven a la delegació de La Secta a Catalunya, s’ha tret d’una vegada i per totes la màscara. Els antics capitans (Montilleja, Ferran, Corbacho, De Madre, Zaragoza…) ja són generals, i a la gauche pija de Sarrià (Serra, Perkins, Clos…) l'han decapitada definitivament, pel que ja o no existeixen o ho fan només gràcies a la gentilesa dels qui manen de veritat… i fins que aquests vulguin.

2.- Si el PSC(PSOE-GAL) ha mort, tenim que n’ha hagut de néixer una altra cosa de les seves cendres. I això és el que jo m’atreveixo a batejar com a PSOE-C. És a dir, el PSOE “A” Catalunya. Els designis del secretari general del PSOE seran gestionats a partir de ja per un exministre seu que alhora va ser el cap de llista del PSOE mateix en les eleccions generals del 14-M, com a membre descatacat de l’Executiva “Federal” de la Secta ecspanyola. Per tant, res no fa pensar que no torni a passar (i més) el que passava quan tenien un pirat “lliurepensador” de (pseudo)president a Catalunya. Per exemple, res no fa pensar que si el PSOE-C, de la mà de Tio Pepe, governa un Tripi la propera legislatura, no faci caure algun conseller per indicacions del seu líder, que és un ecspanyol. Per a això Montilla és el candidat del PSOE.

3.- Tots sabem que Montilleja ha estat un personatge que de la mà de Bolaños varis ha sabut crear-se una llegenda de “Rasputin” que mou bé els fils, però això sembla que al Ministeri d’Indústria s’ha notat més aviat poc. Això sí, s’ha desbocat en defensa dels interessos de La Caixa (que no de Catalunya) i això mai es fa de forma gratuïta. La Caixa li deu favors al Tio Pepe, aquest també li deu favors a La Caixa, per exemple per una condonació de 1.000 milions de deute… i embolica que fa fort. A La Caixa li convé aquest home ben amunt. Serà el seu candidat. I tenir a La Caixa al darrere, no ens enganyem, és una gran garantia... tot i que no sempre...

4.- I per últim, de moment Montilla és el candidat del Metrosexual (Joan Puigcercós per als amics). Ells dos van cuinar el Pacte del Tinell, quan la Morsa i el Mas eren de vacances postelectorals. Ells dos es reuneixen periòdicament, l’última vegada (que sapiguem nosaltres) va ser la mateixa setmana passada. Tots dos han anat a pels seus respectius “líders” en els últims temps (tot i que el Metrosexual espera que les urnes acabin la seva feina). I el més lògic és que tinguin grans plans de futur plegats, des del Tripi II. Els Jerkis fans de Puigcercós (és a dir, tots) ja van bramant per les cantonades que « el tàndem Montilla-Puigcercós durà Catalunya a la independència » i parlen de « la Catalunya real » per descriure la identificació del futur tàndem amb el país que se suposa que governaran. El candidat de Puigcercós, doncs, està clar: Montilla. I si tenim clar que el partit farà el que el Metrosexual digui, la següent derivada també està clara.

Així les coses, els amics de CiUt faran bé de no confiar-se. Montilla té al darrere poders econòmics immensos, té darrere seu tota la maquinària propagandística, política i institucional de la Secta, i té al darrere (i pel dia després de les eleccions) el partit que pressumiblement tindrà la capacitat de decantar majories. Ells ja tenen candidat. I vosaltres?

Montilleja: "¡Viva España!"

14 de març de 2004. Seu del PSC (sucursal del PSOE) al carrer Nicaragua de Barcelona. Els socialistes acaben de guanyar les eleccions ecspanyoles. José Montilla, cap de llista per Barcelona, agraeix el suport electoral a l'hora que proclama el seu amor a la pàtria ecspanyola.

Podria ser que aquest home presidís la Generalitat de Catalunya? Cal evitar-ho. Així comença la meva personal croada, per terra, mar i aire, contra Montilleja.

Cliqueu al reproductor (segons la vostra connexió trigarà una miqueta), però val la pena escoltar-ho tantes vegades com calgui.

Tribuna Extra: Tanto monta, monta Monti

escrit per Jordi Magister

Benvolguts compatriotes,

és ben cert: "la secta ja ha arribat massa lluny", gran Nahmànides dixit (ben retrobat, fi estilista i assenyat analista).

Això ja no es pot aguantar. Els camins de la política, com els de Déu (¿?) són inescrutables. Per mi, és un misteri com aquest musclo amb ulleres que respon per Pepe Montilla ha pogut tenir una carrera política d’aquesta importància i recorregut. Dec ser molt miop (o gens sociata), però ni li’n puc veure la gràcia.

A Can Secta se’ls hi han acabat els estocs de catalanistes de fireta. Els Obiols, Nadal i Maragall ja són carn d’esplai de Caixa Catalunya, i la Secta només pot presentar un candidat 100 % arquetípic del sociata català: Manoli, Montilleja, Zaragoza, Iceta, etc. Jo crec que han triat el que és més conegut a les seves zones de vot tradicionals. Saben que, pels seus votants fidels, és igual presentar un senil de Pedralbes que una escombra amb una síndria clavada.

El Frankenstein-Tripartit ha estat un fracàs rotund. Els científics Montilla i Puigcercós (entre els dos no treuen ni un 1 a la selectivitat) van crear la criatura. Els va sortir lletja, i no sabia ni caminar. En el seu patètic pelegrinatge de dos anys i mig, va perdre en un més els budells a Perpinyà, va anar perdent membres, teixits i fluids a cada passa, i al final, només ha quedat el cul (Palangana), la cara (d’això n’hi en sobra) i els collons, perquè se n’ha de tenir per dir que ho han fet molt bé.

Ara, davant la mort sobtada del Frankenstein-Tripi (gràcies, bases d'ERCM) han hagut de reaccionar a corre-cuita sense temps de planificar la manipulació (especialitat de la Secta). No han tingut temps de promocionar un candidat en condicions, i han optat pel menys arriscat: "leche, cacao, avellanas y azúcar... Mon-ti-lla!!!".

Em costa molt de creure, però sembla que s’està seguint fil per randa el suposat guió escrit en set hores pel Farsant ZP i l'Àrtur al gener. L’escenari que s’obra amb el Monti de candidat és nou, però la obra que s’hi representarà sembla bastant previsible. Si CiUT no l’espifia en aquests quatre mesos (anestèsia pel Tumor i no anar de sobrats), pot guanyar amb facilitat. Dependrà de la participació, però crec que el PSKè? (sí, sí, la "C" de "Catalunya" grinyola) ha de baixar lleugerament, i els vots que van passar dels convergents a ERCM han de tornar.

A més, veig núvols negres al carrer Villarroel. El circ d'ERC no entreté ni fa riure: la Morsa passa per la corda fluixa amb aire beatífic, mentre quasi tots al partit li belluguen els pals que aguanten la corda. La "troupe" de saltimbanquis d’en Carretero vol fer el número estrella, i el què fan és crear un altre corrent intern. I el tercer en discòrdia, el domador Metrosexual, no pot controlar las bases-feres, i li arrea amb el fuet a la Morsa avia’m si cau. Això sí, la presentadora de pista, la Llansana, fa el mateix discurs que el Rajoy el dia del referèndum, que si l'alta abstenció desligitima, que si...

Això sí, sembla que s’estan afanyant en recuperar la “camama” de l’equidistància, però aquesta vegada no colarà. La Morsa ja ha començat la campanya electoral (el seu hàbitat natural, quan ha de governar ja varem veure el què va fer), i diu que ERC ha de "liderar el catalanisme d’esquerres i ser el referent de l’esquerra nacional" (sic). Què diu, ara? Què potser considera que el PSKè és "esquerra nacional"? D’això se’n diu la síndrome d'Estocolm. Amb aquesta direcció a ERCM, allò del front nacional és una utopia. Potser arribarem a veure el Carod seguint les passes de l’Àngel Colom amb el PI...

I els altres? La Palangana, a lo seu. Ja firmen reeditar el Tripi, al Monchito li ha agradat el cotxe oficial. La Neo-Falange pot perdre una mica, però crec que es mantindrà. Encara que costi de creure, el discurs anticatalà té entre un 8 i un 15 % de seguidors catalans.

En resum, si els del Tripi sumen majoria, ressuscitaran el Frankenstein. Aquest monstre 2ª part ja no farà "maragallades", serà manipulat amb comandament a distància des de Madrit via Monti. Només ho podria evitar el Gran Farsant ZP, prohibint tot pacte amb ERCM i, segons el ja esmentat guió ZP-Mas, crear la Sociovergència. Això podria ser una altre monstre que no sé com sortiria. L’altre opció és que el Tripi no sumi, la qual cosa voldrà dir que CiU i PP sumen majoria. En aquest cas, CiU governaria en minoria, i suposo que no s’acostarien a la Neo-Falange. Només els haurien d’usar per garantir la governabilitat amb les seves abstencions.

En qualsevol cas, el millor per saber què ens portarà el futur és deixar passar el temps...

Salut.

Carretero, amb nosaltres

Amics, el Joan Carretero està amb nosaltres (llegiu el manifest).

És un honor compatriotes, perquè l'exconseller representa millor que ningú tot allò pel qual molts hem fet confiança a Esquerra. El Joan és un home digne, seriós, pencaire, auster, eficaç i desacomplexat. Massa virtuts per ressistir envoltat de tanta mediocritat i baixesa política i moral, al partit i al Govern.

I per això, amics, el van lapidar. Que el volgués fulminar la Secta no ens ha d'estranyar. Al cap i a la fi en Carretero ja ha dit que des del primer dia va veure que el tripi acabaria fatal perquè el seu model nacional i el de la secto-palangana estaven a les antípodes. El més fotut és que a l'exconseller també el deixessin caure els seus, la còpula d'ERCM, en un nou acte de submissió patètica als dictats de les SS (Securitate Sociata).

Ara, en Carretero, s'hi torna amb un parell d'ous. Me la bufa si les formes no són les adequades (per allò de que millor rentar la roba bruta a casa), però me n'alegro que l'exconseller digui veritats com un temple. Veritats, per cert, que coincideixen fil per randa amb tot allò que els cimerencs hem denunciat durant moooolts mesos. I què diran ara els amics jerkis que ens visiten?? Que potser també el mític Carretero és un pseudoconvergent??

La morsa i el metrosexual tenen mala peça al teler, amics. Han anat de sobrats i així han acabat. Han escopit sobre el vot de milers de catalans entregant Catalunya a un ecspanyol senil i fracassat. I el pitjor és que apunten a reincidents amb l'agreujant que el pròxim candidat a la beatificació morsista és la Montilleja.

A les bases se'ls han inflat els collons. Als votants, imagineu-vos-ho. En Carretero és una esperança per tots aquells que ens ressistim a veure una ERC desquiciada per dos personatges ja cremats. L'exconseller és un senyor de Puigcerdà, rigorós, indepe, sense complexos, clar...i català.

Ell sap qui és l'enemic. Per això m'honora que, amb el mannifest, en Carretero estigui amb nosaltres. Com nosaltres estem amb ell.

A prendre vent!

Apa, ja s’ha confirmat: Maragall no serà el candidat del PSC. Ara, la senyora Perkins només ha de decidir quin dia convoca les eleccions i abandona el balancí del Palau de la Generalitat per anar-se’n, què sé jo, al Monatserio de Yuste, a retirar-se definitivament. És a dir, que l’exalcalde ha preferit aclarir abans el futur del seu partit (aquest que no para de clavar-li punyalades), que el futur de Catalunya. Res de nou.

En qualsevol cas, avui és un gran dia, per-què ens treiem de sobre el pitjor president de la Generalitat de la història de la democràcia recent. Però només això, perquè jo m’atreviria a dir que ha estat (és encara, de fet) el pitjor president de tota la història, de totes les èpoques, de totes les institucions i de tots els països del món. Potser sóc una mica intransigent en el meu judici, però als fets em remeto. Només cal donar un cop d’ull a les hemeroteques per comprovar que la senyora Perkins ha estat un president (sic) que ha mentit, que s’ha contradit, que ha protagonitzat sainets diversos amb el seu executiu, que ha ridiculitzat el país, que no li ha costat gens posar Catalunya al llindar de la catàstrofe política, que ha estat desautoritzat per propis i estranys, que és indigne per ocupar la presidèncuia del nostre país, que està desacreditat per la població que diu governar, que ens porta pel camí de la esquizofrènia… i tot això en només en 3 anys!!! Però el més lamentable de tot plegat, és que aquest home ja tenia un passat, i de tothom eren ja conegudes les seves ‘maragallades’. Però tot i així, algú va optar per fer-lo president.

Un servidor ja va pronosticar fa uns quants mesos que Maragall no es presentaria. Aleshores, encara no havien passat moltes de les coses que avui han passat, i gairebé tothom donava per fet el contrari, o sigui que Maragall sí que es presentaria. Llegit avui, aquell post ha quedat un pèl superat per les circumstàncies. Ho admeto. Però tot i així, els principals arguments que aportava són ben vius (el PSC-PSOE li fa el llit).

Avui la conjuntura política és ben bé una altra, i sempre hi haurà algú que llegirà la renúncia de Maragall com una de les conseqüències del Pacte Mas-ZP. També hi haurà analistes que adduiran a la pressió dels seus propis socis de (eventual) govern, així com del seus propi partit. Però no ens enganyem. L’exalcalde no es presenta perquè tonto no és. La Perkins serà tot el que vulgueu, però amb tants anys en primera línia de la política, ha après alguna cosa. Entre d’altres, que és millor retirar-se sent president que perdent unes eleccions. També deu saber que pinten bastos a Ca la Secta, i que en Mas té tots els números per guanyar les properes eleccions. I per últim, és conscient que a casa seva no el volen ni veure, i que la millor manera fer-los la punyeta és dir-los: “Ja us ho fareu!”, i anar-se’n. Montilla es presenta (o no?) i s’estavella (o sí!). Aquesta serà la revenja definitiva d’una persona que va néixer amb la flor al cul. En qualsevol cas, Maragall... a prendre vent! De moment, ja sabem que el paio ens deixarà tranquils. Ara, cal que convoqui eleccions ja (quan abans millor, així fotrà encara més al PSC), i després ja tindrem temps per analitzar aquest darrer capítol del serial de la política catalana.

NOTA: Un dubte que tinc i que no em deixa conciliar el son, es tornaran a presentar els Ciutadans pel Càrrec???

Per on van els trets

Certament, el ZP, lluny de ser l'incapaç que la majoria auguraven no fa pas gaire, és un personatge molt a tenir en compte. Vaja! D'aquells que si els tens a la vora ja cal que et possis la mà a la cartera perquè te la pispa a la de dos. Es va trincar al Felipe i a bona part de la vella guàrdia dels GAL contra tot pronòstic i a les primeres de canvi. Es va cepillar als peperos en les eleccions ecspanyoles per sorpresa (i mercès a uns trens de rodalies, tot sigui dit). Després es va trincar al Bono com si res... a la Morsa de forma vexatòria... després li ha anat fent el llit a la Perkins... ens ha colat l'Estatururut... i ves que el següent en ser depurat no sigui l'Àrtur!! ... o no!! Perquè per a les eleccions catalanes encara queden uns mesos. Potser als que es trinca abans és als d'ETA...

Heu seguit avui l'operació contra ETA i similars que ha dut a terme el Ministeri dirigit per l'antic portaveu dels governs del GAL?? Algú ho entén? Algú pot entendre com es fot entre reixes a persones desactivades com a terroristes des de fa temps, o a polítics com en Julen Madariaga, fundador d'ETA, sí, però també en els darrers anys fundador d'Aralar, una escició de Batasuna que apostava obertament per la fi de la lluita armada??

Una vegada hi va haver un sociata que me l'escoltava molt. Era sociata (per tant, farsant) i bastant ecspanyol. Però tenia un no-sé-què. Era bo. Vull dir, que era un intel·lectual potent i era un gran dialèctic. A més, era un gran culé i un amant de Donosti, ciutat que també m'estimo molt. Es deia Ernest Lluch, i el dia del seu assassinat vaig tenir un gran daltabaix. Per a mi, en certa manera, era com una veu solitària que clamava enmig del desert del sociatisme.

Doncs bé, a part de tot això -pura simbologia personal-, en Lluch era un pont. Un pont entre el sociatisme (ecspanyolisme) i el món nacionalista basc. L'Ibarretxe, per exemple, se l'estimava molt i valorava aquest aspecte. L'ETA d'aquell moment, l'ETA del "com pitjor millor", va dinamitar aquell pont per barrar el pas al diàleg.

Avui, el PSOE-(post?)GAL sembla que ha tingut un rampell i segurament ha dinamitat ponts de diàleg de l'altra banda. Potser alguns dels que més disposats estaven a estrènyer llaços de diàleg. És només una hipòtesi, tot i que tampoc descarto gens el fet que l'Estat ecspanyol, davant d'una negociació que se sap dura, també estigui ensenyant les seves cartes. És a dir, que ETA diu i demostra que pot seguir fotent una bomba aquí, una carta d'extorsió allà i una botiga cremada per l'altra banda? Aquesta és part de la força que pot exercir com a reforç de les seves tesis? Doncs bé, el govern ecspanyol pot fotre redades com aquestes i ficar entre quatre reixes a un ou d'abertzales, així com també pot comissar sense gaires problemes no sé quant material i propietats.

Sincerament no sé per on van els trets en això que ha passat avui. Però les dues hipòtesis que us he plantejat són les primeres que em venen al cap. Que alguna d'elles és sinistra? Bé, companys! Rubalcaba és ministre de l'Interior! Què us esperàveu!!

Salut!

L'ecspanyolisme es rearma. Tremola PSC-GAL

Estic content...i begut. Ha guanyat Ecspanya el derby africà del Mundial a Tunísia (3 a 1) i això m'agrada. M'agrada perquè jo, que visc en zona alliberada, aquesta nit he sentit més petards que mai per un triomf ecspanyol.

Compatriotes, tingueu fe. És bo que aquesta caspa surti de l'armari. És bo que els colons es mostrin tal com són, deshinhibits i fatxendes, i és perjudical pels nostres interessos que amaguin la seva condició darrere el sociatisme farsant. Amics, hi ha una equació clara: a més ecspanyolisme caspós (només calia sentir la retransmissió de Cuatro), menys PSC-GAL.

Perquè la Secta a Catalunya sempre ha volgut fer creure, amb la complicitat dels còmics, que era una cosa homologable al catalanisme (hahahahahaha). Però tothom sap que la immensa majoria del seu electorat no només no té ni puta idea del que és Catalunya sinó que nacionalment se sent absolutament identificat amb les posicions de l'enemic.

Per tant, compatriotes, reforçar l'ecspanyolisme via triomfs de la selezión és vital per clarificar el panorama. Vital perquè la xusma que necessita una bona dosi de testosterona ecspanyola que ara no li dona en Maragall se'n vagi al seu lloc natural. I reequilibrant les forces dels colons a Catalunya, ells s'afebliran.

No plorem, doncs, perquè avui els ecspanyols s'estiguin fent palles per haver guanyat a la potentíssima selecció de Tunis. Riguem perquè el que molts no saben és que, si tot els va bé, d'aquí una setmana viene el coco. I aleshores, cap a casa. Amb el pit ben inflat, això sí, per haver-se imposat a l'elit mundial, per exemple l'Aràbia Saudita.

Les seves victòries inflen el falangisme a casa nostra. Engreixen el vot ecspanyolista. Per això, faig una crida des d'aquí a celebrar les victòries d'Ecspanya...fins a la derrota final.

Ja som una realitat nacional

Compatriotes

Després de dos anys i mig de farsa els catalans avui hem acabat de parar el cul acceptant submissament i amb bona cara aquest gran monument a l'escatologia que és el nou Estatut. Res a dir. Jo he votat NO però me l'envaino. I amb el cadàver encara calent del text del 79 vull fer unes primeres reflexions subjectes, lògicament, a una anàlisi més acurada dels resultats.

1.- L'abstenció.

Òbviament no deslegitima el resultat però és vergonyós que el 50% del cens s'hagi quedat a casa. Dos anys i mig de murga i els canons de l'artilleria político-mediàtica incentivant la participació (la informació al TN ha estat lamentable quan al migdia havien votat quatre i el de la guitarra) no han servit per obtenir una participació a l'alçada del "moment històric" que viviem. L'esperpent arriba al paroxisme quean fins i tot hi ha una conselleria de Participació encarregada, imagino, d'evitar el que ha passat avui. Per tant, exigeixo la dimissió immediata del detritus del Monchito Saura o el seu afusellament després d'un consell de guerra sumaríssim.

L'elevada abstenció, òbviament, també deixa tocat (si és que no ho estava prou) a la Perkins, que encara divendres es muntava un "Aló presidente" a l'estil Chávez perquè la gent votés. L'autoritat moral d'aquest inhàbil és inexistent. És més cadàver que mai.

2.- El No

Fluix, fluix. El 20% és poc. Sincerament m'esperava més i crec que la Morsa i els seus també perquè un amic que ha anat a l'hotel d'ERCM aquesta nit m'ha explicat que l'ambient era de rèquiem. No és extrany tot i que jo crec que aquest percentatge de Nos és en realitat una mica superior. Jo hi afegiria gairebé tot el vot blanc i nul i, fins i tot, m'atreviria a dir que part de l'abstenció haurà triat aquesta opció per dir No d'una manera encoberta i per diversos motius (no coincidir amb el PP, no riure-li la gràcia al morsisme després del show, etc...).

3.- El Sí

Ha complert. Ha mobilitzat tot allò que havia de mobilitzar i també ha sabut rendibilitzar el fàstic al PP i nedar a favor de corrent.

4.- Qui guanya?

A primera vista m'atreviria a dir que CiUT és qui millor capitalitza el resultat. Aconsegueix una victòria ampla del Sí i el mort de la participació li poden carregar a la Perkins i a un govern absolutament inoperant.

La neofalange, a la seva manera, també pot treure pit. L'abstenció abona el discurs del desinterès per l'Estatururut i encara té alguns trumfos amagats com el recurs al Constitucional.

5.- Qui perd?

Si no per golejada, jo diria que el PSC-GAL no té motius per estar content. Salven els mobles però no aconsegueixen (aquesta era la por del gran Jaume) que els seus es mobilitzin prou com per maquillar l'abstenció. Barcelona i Tarragona (on el sociatisme farsant té els grans feus) registren la participació més baixa.

Suposo que hi ha algunes coses més que em deixo però per obrir boca, cimerencs, aquí teniu algunes de les pensades que he tingut aquesta nit, just després de saber que ja som una realitat nacional.

Dia de reflexió... sense gaire ajuda

Gratis total?? Ja no, gràcies

A Euskadi, fins no fa gaire, als del PP els pelaven. A Catalunya, fins no fa gaire, als del PP se'ls ignorava quan no se'ls tractava amb educada indiferència. A Catalunya, Ecspanya i molts ecspanyols l'han vexada, insultada, humiliada, injuriada i escopida des de fa molts segles de forma ininterrompuda... I a Euskadi no tant.

Vagi per davant la meva més rotunda condemna d'actes violents... que no de la resistència i del legítim dret a la protesta i a la reprovació de provocadors, demagogs i incendiaris com els del PP. Evidentment que el que ETA ha fet a Euskadi no ho pot compartir cap demòcrata, com cap demòcrata pot compartir la porqueria dels GAL que el govern socialista de González va perpetrar, davant la condescendència del PP de Fraga. Però el cas és que després de molts anys de violència al País Basc i després d'anys i anys en què allò era territori perillós per als ecspanyolistes... això no ha tingut mai una correspondència a Ecspanya, en forma d'agressions, d'insults, de vexacions, d'injúries i de campanyes en contra d'ells com les que tradicionalment ha patit Catalunya, i molt menys com la que ens han muntat en els darrers temps per l'Estatut.

Sembla que als bascos els respecten, tu! I sembla que a nosaltres ens prenen pel pito del sereno... potser perquè fins ara els ha sortit gratis total? Doncs m'agradaria creure que això pot començar a acabar-se. M'agradaria creure que això s'acaba i que les escridassades a la neofalange del Rajoy, l'Acebes i el Piqué són norma en les visites d'aquests incendiaris anticatalans i feixistes. Oi que ells han muntat a Ecspanya manifestacions en contra el nostre dret a decidir i a existir?? Oi que a les manifestacions patrocinades per la neofalange del PP i els seus satèl·lits falangistes se'ns escridassava, se'ns insultava i se'ns dimonitzava?? Doncs bé, cal que aquí ells tinguin la correspondència justa.

Tot i que agnòstic, em considero catòlic sobretot per formació i per cultura, però allò de posar l'altra galta potser que només es quedi en paràbola, oi? Potser que la nova generació de catalans, que des d'aquí fa temps que reivindiquem com a més desacomplexada, tiri del carro d'una societat que sembla que desperta. Una societat catalana que ha vist que amb aquest Estatut de xixinabo no anem enlloc i que no hi ha dubte que volem infinitament més. Però atenció! Això ho saben i ja ho defensen ara fins i tot la majoria dels que estan pel Sí! És a dir: "Sí, ens quedem amb això que és més del que teníem, però que sàpigues, Ecspanya, que ja des del minut 1 estem per tornar a reclamar el que ens pertoca com a país i com a nació, eh?. Que ja no colen les vostres jugades i que de satisfets res, eh?". És a dir, cada vegada més, i entre capes més àmplies i transversals de la nostra societat, queda clar que ni Ecspanya ens vol com som ni nosaltres la volem a ella com és. I que això no hi ha Déu que ho canviï.

No hi ha res a fer amb ells, així que, fins que no aconseguim la independència, el mínim que podem fer és que se'ns respecti. Primer mobilitzant-nos com a societat, després tenint una classe política a l'alçada i després no demanant perdó per exigir el que ens pertoca per dret, per història i per justícia. Per això cal bel·ligerància amb els opressors. Per això cal que aquests sàpiguen que a Catalunya la porqueria que ens tiren a sobre els rebotarà.

Per això crec que està molt bé la rebuda dels darrers dies als senyors del PP. Oi que a cap catalanista se li va ocórrer de plantar-se enmig de les manis anticatalanes promogudes per la neofalange? Oi que qualsevol catalanista (o qualsevol simple català) sabia que si hi hagués estat i s'hagués descrit com el que és, hauria cobrat? Doncs només faltaria que després d'insultar-nos, de dir-nos lladres, insolidaris, rates i no sé quantes coses més a sobre ells haguessin de venir aquí a refregar-nos-ho per la cara com si res.

El PP té a Catalunya el que es mereix. Una representació parlamentària ridícula, un prestigi inexistent i un fàstic generalitzat. Perquè ens ataquen constantment i d'això n'han fet la seva raó de ser, ja sigui perquè s'ho creuen o perquè els seus càlculs electorals els diuen que els va bé, ens han enfrontat amb la resta de l'Estat com feia anys que no passava. Així doncs, acceptem les conseqüències positives de tot plegat, ja que en patim les negatives. Acceptem, doncs, per exemple, que la nostra societat desperti i no es deixi trepitjar més. Salvant totes les distàncies, i sempre conjurant la violència física, als bascos això sembla que no els ha anat gens malament.

Senyor Rajoy i resta del fatxerio ecspanyol (és a dir Guerra, Zaplana, Ibarra, Aguirre...), que sapigueu que a partir d'ara venir a Catalunya no us serà un "paseo militar". Catalunya té enemics, vosaltres sou alguns d'ells i no podeu pretendre que a sobre se us rebi amb ponts de plata. Espero que les rebudes hostils als enemics de Catalunya es mantinguin en el temps, i així es demostrarà que no són fruit de cap tàctica partidista i sí d'una presa de consciència. Què menys, no?

Dat i beneït

Sóc dels que pensa que un debat electoral per la tele és com votar Iniciativa, no serveix per a res. Però ves per on, digueu-me malalt, jo sempre me'ls acostumo a mirar esperant aquell cop d'efecte que capgiri la inèrcia de les coses. I en el cas d'ahir a la seva tenia raons per pensar que potser... Però malauradament, res d'això. Al final, el que vaig veure al debat de TV3 van ser les exèquies en directe del Front del NO i l'entrada en fase terminal d'un desquiciat i una histriònica.

I no hi ha per menys. En PPiqué estava perdut, irreconeixible. A aquest home li passa que va començar a esprintar fa dos anys i mig i ara que arriba a la meta està fet una merda. Arguments com el de l'Espanya rota ja cansen. I a sobre, en boca del Piqué encara perden credibilitat, si és que la tenen. Vomitar merda -que és l'estratègia per la que opta el PP- només té sentit si poses a fer-ho a paramilitars de la calanya de l'Acebes o l'Alejo que a la de dos t'incendien el plató. Un tou com en Piqué, en canvi, t'ensorra l'estratègia.

L'altre gran predicador del NO era la Morsa però l'home, des que es va infartar, està en hores baixes. Semblava un boxejador sonat donant voltes a la babalà enmig del ring. Fins i tot les quatre fresques fatxendes que semper deixa anar ahir van quedar lamentables. I, com també sempre, els ulls només se li omplien de vida i de sang quan li fotia queixalada a l'Àrtur.

L'espectacle entre els dos partits nacionals va acabar com sempre fotent-se d'hòsties mentre la Iceta, tan traidora i puteta amb l'Estarlux com l'Àrtur -que tot s'ha de dir-, es feia l'orni per no prendre mal. O per no tancar-se portes, ves a saber.

Del detritus del Saura res a dir. Es va limitar a repetir la cantarella infecta de les esquerres i els ecologismes i d'aquí no el treies, al molt excrecent. Només va haver-hi un moment que va sortir-se del guió...i la va cagar. Va ser quan va dir que en l'Estatut del 79 no parla de la Justícia i, òbviament, en Piqué el va vexar.

A aquelles hores, però, tot estava ja dat i beneït.

Tribuna Extra: Maxi cafeïna "epañola"

enviat pel Genís

Avui he entrat a fer un cafe a un bar on no acostumo a entrar. He segut i he demanat un cafè tot pensant en les meves coses, però el xivarri entre dues clientes i la mestressa m'ha obligat a seguir la conversa. Ràpidament he deduït que parlaven del nou estatut, sobretot pels crits de la mestressa dient "y ahora nos van a obligar el 'de' hablar catalàn" i ha continuat amb el "son uno ladrones" i "vayan a robar gallinas..."

Sincerament , amb un discurs d'aquest nivell he renunciat a intervenir i a dir res. Ni pros ni contres, , ni si ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata. He callat i he pres cafè intentant asserenar-me.

He observat les parets i he vist un rellotge del Real Madrid penjat a la paret cosa que encara m'ha fet bullir més la sang. Afortunadament no tenien cap pòster de "la selección" de la "raza, pureza y casta", no feia falta tampoc.

Per recompondre el meu equilibri emocional, he pensant intensament en l'ascens del Nàstic que em fa especialment feliç. Si li digués a la mestressa que estic content fins i tot ella em podria arribar a preguntar "ere de Tarragona?" Ella, que és del Real Madrid sense ser de Madrid no entendria mai per que m'agrada el Nàstic sense ser de Tarragona.

Les dones continuaven amb el seu particular debat, "que si un niño estudia aquí y luego se va a Uerba", "que no se puede imponer"... i les coses que ja sabeu i heu sentit també vosaltres. Però la mestressa finalment ha posat el turbo i ha començat a disparar sobre el model d'educació actual "que te obliga en catalàn, que no puede ser, que lo niños no sabran el epañol, que como puede ser, que por que tengo que pagar libros en catalan, que no hay derecho..."

He maleit enormement estar en aquell tuguri ronyós i tenir que aguantar aquell discurs de merda. Mai tant poca cafeïna m'havia posat tant nerviós. Però per fi ho he vist clar, amb l'estatut del 79 que posiciona el català de manera clarament inferior al castellà hem tingut una educació pública basada en el català. Això no és casual, és una feina feta i molt ben feta. És un merit d'aquells que s'ho han treballat dia a dia, sense fer soroll, sense medalles, sense aplaudiments. Una feina que no hagués fet mai el Montilla.

He escoltat la radio que sonava per sota els crits indignats. Una emissora posant anuncis dirigits a xandaleros i unes flamencades que no es podien suportar amb un nivell de qualitat tant baix que m'he parat a pensar si podia ser una emissora en AM, allò que en deien fa anys "ona curta". No ho se pas per que ni tan sols se si encara existeix , però la imatge que m'ha vingut al cap és justament la de la campanya de CDC pel Sí. Jo no pensava que fos gaire bona però ara veig la seva raó de ser, aquella dona, i el seu bar, viu a l'any 79. Aquesta dona vota per que continuem nosaltres també a l'any 79.

Això no toca

Si hi ha alguna cosa tant o més lamentable que no aprendre dels errors d'un mateix és no aprendre dels errors dels altres. Quan algú s'equivoca per primera vegada, sempre es pot al·legar pèrdua de control i desconeixement davant d'una situació nova. Però quan la caga un altre, la pífia ja t'ha ensenyat el camí per no repetir-la.

Fa temps, el vicepresident Garrigosa ens va advertir d'un cert sobradisme a les files convergents que no li feia cap gàcia. Deu ser quel'Àrtur no ens llegeix perquè l'home insisteix en l'error. Es veu que li ha agafat gràcia a això d'anar de xulo...i se li nota!. Perquè el posat aquest de perdonavides amb que l'altre dia a Manresa va vexar la Perkins...mmm...no va colar. Es veia postís, forçat, sobrer, xavacano. I la gent ho veeeeu. I això no agrada.

Per tant, un consell. Estalvia't aquests comportaments del tot innecessaris. En primer lloc perquè el cadàver que okupa la presidència del país és desqualifica ell solet, la gent ja el veu com allò que és: un sonat. Però també perquè a veure si de tant sobradet el que aconseguiràs és despertar un corrent de simpatia cap a la Perkins que t'acabi passant factura. La gent no suporta als xulos de barri que es passen la vida amenaçant i, a més, el perdedor sempre desperta més simpatia i solidaritat.

Recorda que la història està plena d'estimbats per excés de divisme. Començant per la mateixa Perkins que et ridiculitzava quan es podria a l'oposició i així li va anar. O tu mateix, que la nit del 16-N del 2003 vas dir blat i et van acabar trencant la cara.A l'adversari no se'l pot donar per mort fins que no estigui fulminat. I si és la Secta encara més. Perquè, de moment, aquesta xusma en minoria al Parlament ja ha colonitzat el Govern i encara tenen unes setmanetes per fer i desfer. I em consta que ja s'hi han posat dirigits pels delinqüents experts en la manipulació i els professionals de la propaganda com Antoñita la Miñona que tenen.

La feina encara està per fer i no s'hi val a badar. Ara toca donar una imatge solvent i no anar pels llocs fent de macarra sociata. Per això ja hi són ells.

Tot està per fer i tot és possible

Benvolguts amics, companys i compatriotes,

Em permetreu que avui m’aïlli del moment referèndum i del pim-pam-pum diari que ens aporta aquesta pre-campanya de les catalanes gens encoberta. Vull abstreure-me’n per fer-vos una recomanació ben fervent i per demanar-vos que vosaltres també la feu amb els compatriotes de bé que conegueu. Cal.

El passat dimarts, Òmnium anunciava els resultats de la seva consulta interna pel tema Estatut. Un “minireferèndum” que va fer guanyador el SÍ, però amb una ajustada igualtat amb el NO. Jo sabia que aquell dia el president de l’entitat, en Jordi Porta, presentava un llibre del periodista Antoni Aira: La Veu de l'experiència (Testimonis del passat, pensant en el futur). La presentació era a La Casa del Llibre de Barcelona, i cap allà que me n’hi vaig anar per veure si podia acostar-me al Porta per demanar-li com havia anat allò de la votació. No cal dir que la notícia que havia tingut del llibre també em picava la curiositat per apropar-me a aquell acte.

Vaig arribar just quan acabava de parlar l’editor Xavier Cambra i quan començava el seu parlament l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte. Ja no vaig estar més pel resultat del minireferèndum d’Òmnium. El llibre em va captivar.

La Veu de l’experiència (Dèria Editors) és un conjunt de 10 entrevistes amb catalans que sobrepassen la vuitantena i que han destacat en diferents àmbits professionals. Bàsicament són gent que ha viscut intensament el segle XX, que en alguns casos han viscut dues dictadures (Primo i Franco) i que van abraçar la República majoritàriament amb entusiasme, que van gaudir dels seus encerts i que van patir tràgicament les seves errades. Després vindria la Guerra Civil ecspanyola i alguns d’ells la viurien al front, d’altres a ciutat, entre les bombes, d’altres a l’exili... I després, quan alguns d’ells van haver-se d’instal·lar a la Catalunya Nord o més enllà, per la victòria de Franco, van patir en primera persona les conseqüències d’una altra guerra (la Segona Guerra Mundial). El retorn al país, el franquisme, la recuperació de la democràcia... Tantes coses! I viscudes tan intensament!

Us he de dir que m’he l’he llegit d’una tacada. Les preguntes-resposta són àgils i els personatges us he de dir que tenen molt de suc i que palpes com de diferents són en llegir cada entrevista. M’he divertit molt i alhora he après molt llegint-lo. L’equip el formen en Josep Maria Ainaud de Lasarte (historiador), l’Antoni Maria Badia i Margarit (lingüista), mossèn Ballarín (capellà i escriptor), Jordi Bonet (arquitecte en cap de les obres de la Sagrada Família), Helena Cambó (mecenes de la cultura), Teodor Garriga (degà de la radiodifusió a Catalunya), Montserrat Moner (pianista, musa de Pau Casals), Lluís Maria Pugès (exjesuïta i degà d’Esade), Josep Maria Puig Salellas (notari i expert en els drets històrics de Catalunya) i el doctor Trias i Rubiès (cirurgià).

Una emoció continguda m’anava recorrent el cos mentre llegia aquests testimonis apassionants. Sens dubte, el llibre capta una societat civil catalana forta, decidida i amb sentiment de país, que més enllà dels polítics ha anat construint durant segles la pàtria que avui tenim i que hem de defensar en el nostre dia a dia. Els protagonistes del llibre no són grans noms de la política o d’aquells que surten als mitjans de comunicació constantment com a referents. I potser aquesta és una de les aportacions del llibre. Avui en dia sembla que si no surts als mitjans no existeixes, i en canvi aquesta gent no només ha existit, sinó que ha deixat petjada. Són testimonis vius d’una Catalunya que les ha passades molt magres, però que ha resistit ferma gràcies a molta gent com ells i gràcies a molta altra gent anònima que mai sortirà citada als llibres d’història.

Però La Veu de l’experiència n’és testimoni i jo us el recomano entusiàsticament. Hi ha un fil roig que els uneix. Un o molts en un: el patriotisme, el catalanisme, la resistència, la passió per la vida, la superació constant d’obstacles, la il·lusió mobilitzadora, l’ambició de país i l’esperança, sobretot molta esperança. Potser perquè han viscut molt, i molts moments pitjors a l’actual, no es deixen deprimir per escenaris adversos o per decepcions com les que els provoca en la majoria dels casos l’actual procés estatutari. Ells saben que els temps que han de venir segur que seran millors. I a la pregunta de si creuen que Catalunya assolirà algun dia la seva independència és majoritari el SÍ, fins i tot amb la perspectiva d’un curt termini.

Jo em trec el barret, companys. Davant de l’editorial i del periodista que han tingut la pensada de fer aquest llibre, però sobretot davant d’aquests testimonis vius, que tot i la seva avançada edat tenen una lucidesa mental envejable, un gran sentit de l'humor, una capacitat d’anàlisi excel·lent i que ens broden allò d’on venim, on som i cap a on anem. Estic content d’haver pogut saber d’ells i de la Catalunya contemporània que ells han viscut, abans que ens deixin. En aquest sentit, l’obra és d’història, però sense totxos ni grans parrafades, sinó a través d’unes entrevistes que ens van dibuixant el segle passat a través del ciutadans que el van viure, amb molt diferents trajectòries, vicissituds, fracassos, esperances, dificultats i èxits.

Hi ha esperança, companys. I els grans també ens ho demostren. Malgrat tot, hi ha possibilitats i marge per a l'entesa entre els catalanistes de dreta, d'esquerra, de centre... I potser que li fessin una ullada a aquest llibre per parar-se a pensar a què estem esperant.

A mi, sovint decebut pel caïnisme dels catalanistes, aquest llibre m’ha reconciliat amb moltes coses i la sensació que em queda, la sensació que m’agradaria que us quedés llegint aquest llibre, és que TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE!!

Salut, compatriotes!

PASSA-HO!