Carmen Caffarel

Compatriotes, s'acaba el Carnaval i, amb ell, comencen a caure les caretes. La primera a fer-ho ha estat la de la renegada de la Carmen Caffarel que s'ha despenjat amb un pla per carregar-se Ràdio 4 (l'emissora degana en català) i per reduir al pur folclorisme la desconnexió al Principat de TVE.

La (de)funcionària aquesta -que fa de directora general de RTVE- assegura que la decisió es pren per motius econòmics. Fins i tot avui un assessor ha ironitzat dient que amb l'audiència de Ràdio 4 surt més a compte enregistrar els programes en un cassete i enviar-lo per correu als oients. Quina xusma! Quina farsa!

Però tampoc podiem esperar més d'aquests manipuladors. Quan es tracta del català, l'euskera o el gallec els motius per passar la tissora sempre són econòmics. Els ecspanyols només entenen i defensen la diversitat lingüística quan parlen dels Estats Units (el compatriota Jaume ens podrà il·lustrar més sobre la matèria).

Però el plurilingüisme d'aquí, amics, ah! aquest els fa nosa. Sí Caffarel, venuda, et molesta. Però jo et recomano que facis servir la podadora per depilar-te les aixelles o per carregar-te la merda, progre i sociatista, amb que has inundat la graella. Això sí que és una pèrdua de diners i un atac a la intel·ligència que tu no tens.

Ja veieu, compatriotes, una vegada més l'Estat dimiteix de la seva obligació en l'especial "respecte i protecció" (com diu la seva) de les llengües que no són el castellà. Després, però, a nosaltres ens exigiran obertura de mires i de cames per permetre l'entrada del castellà a TV3 i potenciar la farsa que anomenen el "bilingüisme perfecte".

Començant per la mare d'Anthony Perkins (algú sap on para amb el balancí aquests dies?). Recordeu que aquest extraviat ja va dir el 1999 que no descartava que la Televisió de Catalunya emetés part de la programació en espanyol. I no tinc cap dubte que ho hagués fet.

Que deixin d'embrutar-nos

Compatriotes, els feixisme ens assetja.

La Neofalange fa temps que no ens treu l'ull de sobre. La tropa lerrouxista del Boadella anuncia a bombo i plateret que sotmetran a les urnes la seva diarrea mental basada en l'auto-odi i l'ecspanyolisme ranci. I per si no en teniem prou, ara va la rèmora d'ETA i ho acaben d'adobar amb un comunicat que ens deixa, com qui no vol la cosa i contra la nostra voluntat, amb el cul en l'aire una altra vegada.

Jo no sé si els catalans, patidors de mena, hem fet alguna cosa per merèixer aquesta maledicció bíblica, aquest pim pam pum constant a què ens tenen sotmesos des de fa temps. Però sospito que deu ser que sí, perquè últimament tothom té temps i ganes d'esputar la seva diarrea mental contra nosaltres. D'alguns ja ens ho esperem (això i més) però d'altres s'hi fiquen, entre d'altres coses, perquè algú els ha convidat al crit aquell de: "passi passi que veurà el piset".

I ara parlo d'ETA i del morsisme perquè entre les grans cagades del messies de la pau consta la d'haver convidat indirectament ETA a empastifar tot el que pot el nom de Catalunya. Ja sé, així ho han dit tots els actors implicats, que la Morsita no va pactar cap treva. Això forma part de la llegenda urbana que l'ecspanyolisme es va inventar per martiritzar a Roviretxe, triturar la Secta i treure'n profit electoral.

Però el que sí em reconeixereu, compatriotes, és que des de l'excursió a Perpinyà la catalanitis que els ha entrat als de la caputxa fa venir basques. Des d'aquell dia ETA ha utilitzat més que mai el nom de Catalunya en va. I a cada comunicat on nosaltres sortim, la cosa empitjora. La Neofalange es creix, el sociatisme s'acollona i fabrica noves coartades per a la retallada i la imatge del país es descús per tot arreu.

I per si no n'hi havia prou, el Metrosexual va inventar-se la setmana passada una clàusula que pretenia exigir per a l'Estatut les futures millores que tingués Euskadi. A banda d'exhibir una impotència sense límits, aquesta idea d'apuntar-nos al carro dels bascos perquè ells (amb pistoles pel mig) "segur que aconseguiran més" va ser un nou flac favor. Ja n'hi ha prou.

Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!

Erem pocs i ha parit l'àvia, compatriotes. La fauna lerrouxista aquesta de Ciutadans de Catalunya ha avançat que el pròxim 4 de març presentarà el partit polític amb el qual aspiren a fer el ridícul a les pròximes eleccions al Parlament. I el faran tot i esperar una allau d'adhesions per haver-se marcat un objectiu tan poc ambiciós com el de "contribuir al restabliment de la realitat" a casa nostra.

Ei, poca broma!. Ni més ni menys que contribuir a restablir la realitat és la croada que aquesta colla de quixots ressentits pensa emprendre per civilitzar als bàrbars. Ja ho sabeu, amics. A partir d'ara, quan algú truqui a casa, trobareu al tanquista del Boadella amb una Constitució enlloc de la Bíblia i predicant les bondats de l'ecspanyolisme.

Perquè la realitat passa per aplicar la doctrina que , com va dir una vegada el restrenyit mental de l'Espada, és aquesta: "Nosotros no somos nacionalistas. Somos españoles de un Estado creado. Único tangible, y todo los demás entra dentro de los sentimientos privados". Gràcies Espada! Només et faltava afegir allò de la "unidad de destino en lo universal" i l'haguessis clavat.

Continueu així, quixots. Continueu deformant la realitat fins al punt de denunciar l'asfíxia de la noble causa que defenseu quan molts dels signants del rollo de paper higiènic en forma de manifest que heu fet són professors a les universitats públiques i han tingut (sense ser ningú) pantalla als mitjans de la Corpo.

Hi ha una dita periodística que assegura: "No deixis que la realitat t'espatlli un bon titular". Quan aquests farsants s'estavellin davant la realitat que denuncien...què farà en Boadella? Canviarà el titular o ens enviarà els tancs?

Papers per a tothom

Amics,

heu vist la darrera campanya d'intoxicació de La Secta i minyones, oi? Heu sentit a parlar de no sé quins informes, que no són informes ni res, que ara volen vendre'ns com la gran conspiració judeo-masónica dels convergents contra els mitjans de comunicació, oi?

No deixa de ser patètic que tot això s'ho remenin personatges tan execrables com el Joan Ferran o l'inhàbil del Boada. El primer només ha aportat a la vida política del país, punyalades a casa seva per trepar en l'estructura del partit i l'orquestració d'una xiulada en territori comanche i contra el president Pujol, quan aquest intervenia en ple miting dels Chunguitos. El segon, ni això.

A aquest extens i útil currículum que aquestes dues ocasions perdudes de la vida ens aporten, ara hi podrem sumar un nou hit. Un feix de papers on algun convergent, turmentat per la inòpia mediàtica en què es trobava (es troba i es trobarà) el seu partit, va abocar les seves penes.

Ens volen fer creure que això és notícia, concretament el Pravda, que ja no té ni quadernet especial per a Catalunya, i Antoñita la miñona, que cau en vendes i suposo que amb coses com aquesta potser es pensa que el Tripi li apujarà la subvenció per anar tirant.

Ens volen fer creure que CiUt segueix al govern i amb l'estil del porc senglar de la Palangana, foten el crit al cel, van als jutjats, intenten muntar un gran pollastre... i tot per uns papers que estaven degudament arxivats a la Generalitat, que daten del 1993 (!!!!) i que fins el 1998 ningú no obligava a fer públics. És evident que aquells papers, l'any 1998 ja estaven acumulant pols, no servien de res i la gent d'en Mas, que encara estava per arribar a Presidència, no en debia tenir el més mínim coneixement.

Però el que és més evident és la impotència que el Tripi demostra amb això. Algú sap per a què cony estem pagant el sou d'aquesta turba??? Algú sap si els paguem per a què no fotin puto brot, però això sí, per a què estiguin remenant com a possessos els calaixos de Palau, per a veure si troben alguna coseta que els serveixi per tirar merda sobre l'oposició??? Tan malament els van les enquestes?? Tan inútils es senten ells mateixos en la seva obra de govern???

Ahir va haver cara a cara Madí-Boada a La Nit al Dia. Quina gran vexació que li va fotre el Madí al palanganero, amics!! Li va etzibar en un moment donat que per què no fotia Parcs i Jardins als jutjats, ell que és tan defensor de la puresa democràtica, si hi ha informes oficials que apunten a un ou d'expedients irregulars d'aquesta cosa dirigida per la toia de la Mayol. El Boada li contestava que per què no ho feia ell. Així doncs, no negava les irregularitats però sí que descartava, un cop més, la seva dignitat, com a persona i com a polític, admetent implícitament que només cal portar merda als jutjats quan el sospitós és CiUt.

La Terribas va estar incommensurable i li va fotre un parell de talls al de la Palangana que su juro que encara ric. El pseudopolític aquell fotia una cara de caçador caçat que hagués fotut pena si no fos perquè ell només es mereix el més pur dels fàstics. No sabia com contestar per què l'Ajuntament de Barcelona a les seves enquestes pregunta per la directiva del Barça, per exemple. Aquí hi ha papers per a tothom però al senyor Boada només hi ha uns que el posen brut. I és que així fa política la Secta i les seves minyones, amics. Amb això tenim okupat el Govern (inoperatiu) del nostre país. Quina pena!

PD: El comunicat dels comitès "professionals" de TV3 sí que fa pena, sobretot tenint present que no es pot esperar una altra cosa d'uns "professionals" que monolíticament es mouen polítícament a l'esquerra del POUM (tot i que la majoria estan forrats) i que no recordo si van fer res de semblant quan les enquestes de l'amic Sellarès.

No havíem quedat que érem europeus?

Jo no hi entenc gaire d'economia. Bé, de fet, no en tinc ni puta idea. Però com que en aquest blog de l'OPA (ara, les OPES) a Endesa n'hem parlat més aviat poc, he decidit atrevir-m'hi. Estigeu tranquils, compatriotes, doncs no em penso allargar massa.

No entraré al detall de la cronologia de l'OPA de Gas Natural a l'elèctrica espa-nyola, ni tampoc en els interessos que tenen uns i altres en que l'operació tiri endavant o no. En un mercat lliure, és ben legítim que tothom miri de tirar endavant les seves operacions com bonament pugui o sàpiga. Com també ho és que cadascú intenti defensar el que creu que és seu. Però el que ja no és tant comprensible és el Govern central utilitzi la seva capacitat reguladora de determinats sectors del mercat pel seu propi interès.

Des de fa uns dies, s'ha sabut que la companyia energètica alemanya E.On ha fet també una OPA a Endesa. Zapatero ja ha sortit a dir que ni parlar-ne, que s'hi oposa i ha recordat que l'acció d'or (que permetria el veto a l'operació) està vigent. Brussel·les, però li ha recordat que fer-la servir és il·legal. Potser per això en ZP ja ha aclarit que el seu govern no té previst aplicar-la. I tot seguit ha afegit que l'executiu ha vetllar pels ciutadans i pels interessos d'Espanya. Vaja, ja hi som!

Però no havíem quedat que érem europeus? Que no hi havia fronteres i que defensar els interessos nacionals (ni que sigui els d'una nació petita com la nostra) era una cosa rància i passada de moda?? Doncs no. De cop i volta, ara surten tots els polítics que havien treballat carinyosament perquè l'OPA de Gas Natural prosperés i esgrimeixen com a argument principal que Endesa ha de continuar en mans espanyoles, sigui com sigui.

Però el que més gràcia (ràbia) em fa de tot plegat és aquesta defensa aferrissada que fan els polítics catalans de l'operació de Gas Natural. Fins i tot, la senyora Perkins en una ocasió va arribar a confondre els interesos de La Caixa amb els del nostre país ("Tindrem OPA i tindrem Estatut!" va proclamar). Reivindiquen la catalanitat de Gas Natural i La Caixa, i titllen de catalanofòbia qualsevol intent de fer fracassar l'OPA. Què passa? Que no s'adonen que a Gas Natural i La Caixa els importa un rave Catalunya? I és normal, perquè el seu mercat ja no és només Catalunya. Aquesta mena de gegants empresarials no tenen pàtria, i l'únic idioma que parlen és el dels diners. No siguem tan ingenus, per favor.

La Caixa fot fàstic. Malgrat ser catalana a mi em fa venir vomitera. N'estic tip de trobar-me-la a la sopa (gas, aigua, pàrkings, peatges, immobiliàries, combustible, oci, aliments, supermercats, comunicacions, i gairebé energia elèctrica...), i de que TOT passi per les seves mans. I sobretot n'estic fins els collons de que tothom la defensi (pel simple fet de tributar a Catalunya), i que sigui políticament incorrecte parlar-ne malament. Des que vaig saber que el projecte de desdoblament de la N-IIa en el seu tram entre Igualada i Cervera va estar aturar uns 10 anys, i que això va ser a causa dels interessos de La Caixa amb la connivència del ministre Borrell (PSC-PSOE), he odiat aquesta entitat financera. Malgrat el miler de morts que va haver-hi en aquest període en aquesta via, per La Caixa i per Borrell eren més importants les benzineres, els restaurants, els hotels i els caixers de La Panadella. A Igualada i a Cervera, tothom té un familiar, amic o conegut que ha mort a l'antiga Nacional 2na.

Partint de la base que cap de les dues OPES té com a finalitat última beneficiar els ciutadans, doncs francament, he de reconéixer que a mi m'agradat veure que E.On li barra el pas a La Caixa. Fins i tot, he brutejat. Amb l'operació La Caixa es fot, i Europa, ara sí, és més aprop. I ho deixo aquí. No pretenc erigir-me en el Francesc Sanuy del Cimeraextra i confio que vosaltres em rebatreu aquest post amb arguments més consistents que no pas l'odi que professo cap a aquesta entitat financera, perquè com ja he dit: jo, d'economia, no en tinc ni puta idea.

Concubines

Ens estan convertint en un gran burdell, amics. Tots sense excepció i tots complint el seu paper: el proxeneta i les meuques de polvo a quatre duros. Totes dues arrossegant-se darrere el cimbrell del Gran Farsant suplicant una mica d'atenció. Totes dues competint per enllitar-se millor amb el sociata. Totes dues esgarrapant-se per veure qui se la posa més dura al xulo.

Avui la premsa recull un nou capítol d'aquesta història de concubinatge reproduïnt la conversa que van tenir el Gran Farsant i l'Àrtur després de la manifestació de dissabte. I em preocupa comprobar com l'única qüestió que li interessa a en Lord Mas-Farquaad és vexar ERCM i forçar la seva sortida del Govern. Com va apuntar en Garrigosa fa uns dies, la cosa no mola. No mola aquest odi cainïta, aquest apunyalar-se per les cantonades, aquest buscar dreceres a l'accés al poder ni més ni menys que amb l'ajuda d'un president ecspanyol que ja ha demostrat ser un mestre en això del proxenetisme.

És que no has entès res Àrtur?? És que no t'has parat a mirar que estàs recuperant un discurs del peix al cove i les martingales diverses que creiem superat?? És que estàs disposat a fumar-te en quatre dies tot el crèdit acumulat per la mala baba que destil·les ara contra el morsisme??. És que no veus que estàs demostrant la mateixa submissió al sociatisme que has criticat durant tot aquest temps??

Saps greu veure com no aprenen. La història dels partits nacionals aquesta legislatura a Madrid és un vodevil cutre on els uns i els altres competeixen per parar millor el cul davant del ZP. I si no, només cal mirar l'hemeroteca per veure com les deixava anar el Metrosexual quan l'any passat el sociatisme va fer un primer intent de marcar distàncies.

Em preocupa aquest panorama amics. La Secta no està per hòsties i el proxeneta sap que té carn fresca a punt per quan la necessiti. Les concubines s'hi posen un dia i un altre. I el país perd.

Massa crítica

Compatriotes, poca cosa més puc afegir a tot el que ja heu dit sobre la manifestació de dissabte. Malauradament, jo no vaig poder anar. L'entranyable i patriòtica matriarca d'un servidor feia anys el mateix dia i volia dinar a Breda amb tota la família. Mala sort!, però com diuen aquells: "Madre no hay más que una". Així que vaig haver de substituir la reivindicació per uns cargols a la llauna, un entrecot i un bon vinet de la casa. I a la sobretaula, no en dubteu que la família Oteji es va afegir d'esperit a tots aquells que amb un parell i sense complexos reivindicava clar i català pels carrers de Barcelona: "Som una nació i tenim el dret a decidir".

Em satisfà comprovar l'èxit de la convocatòria, ja siguin 60.000 o 81.000 les persones que s'hi van afegir. A alguns els semblarà ridícula la xifra i no és estrany tenint en compte que les fonts oficials i els mitjans dòcils han inflat les manifestacions fins al punt que no treure 1 milió de persones al carrer és un fracàs. No en fem cas. Contrastant, per a mi l'únic observatori fiable, deixa clar que la marxa va ser un èxit. I punt.

Ara arriba la ressaca. I a mí m'agradaria fer algunes consideracions perquè començo a llegir i veure coses que no m'agraden.

1.- ERCM faria bé de no morir d'èxit. Cert és que la manifestació va superar les previsions més optimistes. Però la Morsa ha de recordar que dissabte va sortir al carrer 1/6 part dels vots que va treure el 2003. Per tant, no es pot ignorar que hi ha una "massa silenciosa" que només es pronuncia a les urnes i oblidar això és situar-se fora de la realitat política.

2.- El morsisme tampoc pot fer una lectura interessada de perquè va sortir la gent i encara menys intentar patrimonialitzar l'èxit utilitzant-lo com una arma llencívola, com sempre, contra CiUT. Perquè probablement molta gent que va sortir ahir estava emprenyada amb l'Àrtur per la punyalada al país. Però posaria la mà al foc que molts altres estan igualment emprenyats amb l'anxeneta del sobiranisme per la submissió als farsants del PSC-PSOE-GAL i la incapacitat per fer servir la clau que ha demostrat en aquests dos anys.

3-. La cabana ha de prendre nota. La manifestació ha tingut sobretot la virtualitat de demostrar que el país ha canviat, està més madur, i comença a haver-hi una massa crítica disposada a conduir-lo cap a la sobirania. Els amics bascos han teoritzat molt sobre la necessitat d'aquest nucli ampli de gent desinhibida i disposada a guanyar la llibertat. Per aprofitar aquesta potencialitat calen líders que no es comportin encara amb els esquemes mentals de la transició.

4.- Patètic, una vegada més, el paper del sociatisme. Amagats com sempre quan es respira un catalanisme que els incomoda, la valoració de la senyora Perkins la va fer a la pàgina porno aquesta on escriu. Lamentable.

De la Palangana, ja millor ni parlar-ne. Aquests només estan entrenats per treure gent al carrer quan s'amenaça l'Iraq i per llepar-li el membre a algun sociata que se'ls posi davant. Però a mi, compatriotes, la mani m'ha deixat un regust d'optimisme. Hi ha massa crítica.

Posem-la dura

Compatriotes, crec que és arribat el moment de tornar-la a posar dura... la negociació. Però per l'amor de Déu, que algú li digui a ERCM que l'adversari a batre és el PSC-PSOE-GAL! A mi no m'importa si ERCM ara agafa més protagonisme. El cas és que l'autogovern de Catalunya guanyi.

Jo encara recordo quan la Morsa deia que l'Estatut sortit del Parlament era evident que havia de ser modificat, i recordo com davant dels convergents (que llavors l'acusaven de rebaixar l'Estatut d'entrada) el republicà deia que el que volia no era un Estatut sinó un Estat. Fantàstic. Es devia quedar descansat, com sempre. Però bé, el cas és que és innegable que CiUt va tirar del carro al Parlament. Va ser CiUt qui va posar dura la negociació amb els sociates, quan ERCM anava del bracet dels Iceta, Boada i companyia. Quan ERCM acceptava sistemes de finançament de fireta i molt alunyats al concert.

Allò va ser un mèrit de CiUt que tots hauríem de reconèixer. I per què ara no pot arribar el moment en què ERCM faci alguna cosa que també poguem reconèixer tots plegats? No tenim partits nacionals? Oi que sí? Doncs potser que no ens estranyéssim tant que actuessin en conseqüència. Ara! Sense demagògies, eh??

Aquí tots van partir de les rebaixes de l'Estatut sortit del Parlament i ara no em val que es digui que ha estat CiUt qui l'ha traït. Amb arguments d'aquest estil no hi ha diàleg possible, perquè només el poden mantenir els partidaris del monòleg autista i onanista.

Senyors d'ERCM, volen recollir el sentiment de la gent que va ser (en cos o en esperit) a la mani de dissabte? Doncs juguin fort i sense trampes. Posin dura la negociació, però de veritat. Els sociates només apujaran el llistó si saben que un NO d'ERCM faria caure el Govern Tripartit, amb les consegüents eleccions anticipades, que segurament coincidirien amb un referèndum sobre l'Estatut que posaria les coses molt magres al PSC-PSOE-GAL i al projecte d'Estatut.

Només així la postura d'ERCM serà coherent. Fins i tot podrem oblidar que fa unes setmanes es passaven el dia dient que SÍ a tot el que venia de la Moncloa i fustigant a la CiUt que s'hi resistia. Passarem per alt que està defensant tot el dia la Mare d'Anthony Perkins ecspanyola que ens han posat a la Gene i que ves per on és sociata i companya de partit dels qui han propiciat la retallada. Però només podrem oblidar tot això i actuar en conseqüència si es trenca el doble joc. Si ERCM trenca el "ni contigo ni sin tí". Si trenca l'"estem enfadadots perquè heu pactat amb els altres, us muntem pollastrets per fer-nos els forts, però seguim al Govern Tripi amb els sociates i la Palangana". Si ERCM no fa això, no ens els creurem, però el pitjor és que els sociates encara ho faran menys i llavors tot tirarà pel dret tal i com està, malgrat la mani de dissabte i les que es facin.

Un dia per sentir-se feliç

Amics, companys i compatriotes,

Ahir vaig anar a la mani. Sí, ja ho sé, us havia dit que no hi aniria, i fins i tot això em va costar una enganxadeta dialèctica de les nostres amb l’amic Larsson. Ni els companys Oteji i Mestres comptaven amb aquest fet... però és que jo tampoc.

El cas és que em molestava l'ús partidista que en volia fer el morsisme i tenia un compromís familiar d’aquells que no es poden defugir. Havíem de fer matí, dinar i llarga sobretaula a Calaf. Us podeu imaginar quin tipus de compromís era, oi?

El fet és que a la meva taula, tot dinant, em va tocar, com sempre, amb els cosins i similars. I per similars em refereixo, ja sabeu, a aquells que són fills de la dona del teu oncle que s’ha casat en segones núpcies... o coses per l’estil. Doncs bé, vaig fer amistat amb dos germans que fins ahir desconeixia, però que a partir de ja mateix són compatriotes inseparables.

Ens vam passar el pica-pica i tot el dinar parlant de la mani, de l’Estatut, de Catalunya, d’ERCM, de CiUt, del nostre dret a decidir... No cal dir que no vam lligar gens amb cap de les maques companyes de taula que teníem, però em vaig sentir molt feliç, amics. Perquè vaig veure que no estem sols... un cop més.

Dos xavals joves, de casa bona, un d’ells força fiber... però catalans sense complexos i ben decidits. Tan decidits, que vam marxar abans d’hora, enmig de la desesperació de la iaia-matriarca. En Marc va proposar d’anar a la mani. “Trajats?”, va demanar el seu germà, en Pol. I a mi em va sortir de dir: “Ens treiem la corbata, ens fotem l’anorak i llestos”. I així va ser. A les 16.30h vam enfilar camí de Barcelona. No arribaríem segur a Plaça Ecspanya a l’hora que tocava, però els mòbils ens anaven sonant i les notícies eren que no calia preocupar-se. Que la marxa duraria estona. Es palpava l’èxit.

Vam arribar a l’entrada de Barcelona, vam aparcar com vam poder, vam agafar el metro i no cal que us digui als qui ahir vau estar per allà que ens vam passar gairebé més estona al metro que a la mani... però ho vam aconseguir.

Hi havia de tot: matrimonis joves, matrimonis grans, joves amb la cara pintada amb les quatre barres, senyors convergents amb pipa i gorra a lo Pere Tàpias, nois i noies amb estètica maragallinana (és a dir, okupa), parelletes i grups d’amics fashions i fins i tot vaig captar alguna pija i algun magribí. Jo (què voleu que us digui?), em vaig sentir feliç perquè vaig comprovar, un cop més, que HI HA PAÍS.

En cap moment vaig pensar que allò era una mani d’ERCM. Hi havia la plana major del morsisme ben al davant i hi havia força gent que repartia banderes d’ERCM, però amb centrar-se amb la marea humana que ens envoltava i amb no acceptar les banderetes partidistes hi va haver prou.

Com apunta avui en Barbeta, el d’ahir va ser un gran èxit per al país i un gran problema per al Mas, per a l’exalcalde i per al morsisme. Per al Mas, perquè, malgrat tot, potser que hi hagués anat, i així l’èxit hagués estat encara més rotund i ens hagués donat més força en una negociació que encara continua i també de cara a un futur en què no renunciem a res. Al Maragall, perquè un cop més està ‘out’ i ja no el volen ni els de casa seva ni els seus socis. I al morsisme perquè cada dia que passa té més difícil dir SÍ a l’Estatut que s’està negociant i, per tant, té més difícil que la seva aposta pel Tripi es pugui vendre com un èxit, si fa caure el Govern com coherentment hauria de fer.

Però què voleu que us digui. Ahir vaig conèixer dos nous compatriotes. Ahir vaig fer dues noves grans amistats. Ahir vaig sentir-me, un cop més, orgullós de la societat catalana, que aquesta sí que no falla quan se la necessita. Hi ha país, compatriotes. Malgrat els nostres polítics (TOTS), hi ha esperança. Guaitem com acaba l’actual procés estatutari, però sigui com sigui (perquè ara ja està tot dat i beneït en aquest aspecte), anem pensant, en clau nacional, en el dia després d’aquesta nova pantalla que hem passat. No val a deprimir-se per res. Malgrat tot, avancem en tots els terrenys. En el polític a pas de tortuga, en el social, crec, a passos de gegant. El dia d’ahir ens ho va demostrar. El d’ahir va ser un dia d’aquells per sentir-te feliç.

Salut!

I ara, què? (algunes consideracions sobre la mani)

Aquest és el darrer comentari del post anterior, que l'he convertit en post per la seva extensió. Ja us aviso que és comentari força llarg, però intento donar resposta a tots els comentaris que heu fet sobre la mani, així que més val que us ho llegiu, hehe...

1. Ha estat un èxit incontestable. Això és innegable, i jo me n'alegro molt de que hagi estat així.

2. Estic d'acord amb en Jaume: no hi havia un milió de persones, ni de bon tros. Però no passa res, això no desmereix la mani. De fet, en cap mani a BCN hi hagut un milió de persones (ni LLuch, ni Blanco, ni Irak, ni 11-M, ni res). El problema és que sembla ser que si no arribes al milió de persones, la mani ha estat un fracàs. I no és així.

3. Jo sí em refio de les dades de Contrastant, com me n'he refiat sempre. I, efectivament, 70 mil o 100 mil persones, continua sent una GRAN MANI.

4. Jaume, aquest és l'anunci que TV3 no ha emès. Però és fals que no s'hagi emès per decisió del CAC i els vots en contra de PSC i CIU. No s'ha emès, i crec que això ho podrà entendre tothom, perquè no tindria sentit que un mitjà públic emetés anuncis (ni que sigui pagant) de manifestacions, sense excepcions.

5. Altra cosa és el tractament informatiu que se li ha donat, que és bastant pobre. Recordo en la mani de la guerra de l'Irak, es van emetre continuament prèvies sobre el recorregut, els dispositius de seguretat, els carrers que es tallarien, els mitjans de transport que hi havia per arribar a BCN... A més, en aquell cas, la mani es va emetre en directe (o potser era la de l'11-M??), i es disposava d'imatges aèries. En canvi, en aquesta mani no hi havia ni un trist helicòpter que donés una perspectiva impressionant de la Gran Via, i el directe es va rel.legar al 3/24 (que no arriba a tot arreu). Al TN Vespre, només un trist directe + vídeo. Lamentable.

6. Estic molt d'acord amb la Marga i no entenc la reacció d'en Josep M.. ETA ha contraprogramat, ens agradi o no. En una setmana on només s'ha parlat d'això, un comunicat de la banda negant, de moment, la treva és molt rellevant des del punt de vista informatiu. A més, si es té compte que la notícia es va saber a les 20 hores, mitja hora abans de l'inici del TN, les indecisions poden passar factura. Quan la Marga diu que el titular d'ETA ens farà ombra té més raó que una santa. I això no vol dir que el seu mapa mental estigui espanyolitzat. Vol dir que sap valorar el pes i l'impacte de les informacions, tenint en compte el context en què ens trobem.

Compatriota Josep M., a tu potser et plaurà molt llegir els titulars d'El Punt i l'Avui, però amb això no n'hi ha prou. No n'hi ha prou amb mirar-nos al melic i dir: "Oh, que macos que som, i quanta gent hi havia a la mani". Tampoc crec que l'objectiu només fos dir als nostres polítics que som una nació. No. L'objectiu també hauria de ser, de forma prioritària fins i tot, deixar ben clar a Espanya què som i què volem. Traspassar fronteres, més enllà del Punt i l'Avui. I, efectivament, els titulars (no parlo de les fotos) dels diaris estatals (i fins i tot del Periódico, que li dedica el Tema del dia) són per a ETA. I l'exemple més barroer de com s'ha aprofitat el comunicat d'ETA per empobrir (o estigmatitzar) la mani és la portada del Mundo, que iguala l'entorn d'ETA amb el catalanisme. Patètic.

Per tant, totalment d'acord amb la Marga, i no crec que per això estiguem espanyolitzats. Pel que fa al diagnòstic del Jaume (ETA vol que surti l'Estatut), jo no seré tan agossarat, potser perquè em falten elements per a l'anàlisi.

7. Sobre les manis en general, repeteixo el que ja vaig dir: No han de marcar el compàs de l'agenda política. Els partits han de prendre nota, si volen, però les decisions no s'han de prendre en funció del nombre de manifestants, perquè aleshores no seríem una democràcia, sinó una "pancartocràcia". Segons aquesta regla de tres, les manis del PP (que també van ser molt nombroses, no ens enganyem) haurien aconseguit aturar el retorn dels papers, derogar la llei que permet casar homosexuals, etc... Ahir, va sortit molt agent al carrer, però no hem de fer l'equivalent al 100% de la població. De moment, només les eleccions són l'instrument precís que tenim a l'abast per posar o treure el govern, i per tant les seves polítiques.

8. En aquest sentit, Esquerra, que és qui ha patrimonialitzat la mani (per dir-ho amablement), té una força molt més efectiva per fer escoltar la seva veu. Si ha anat a la mani, que sigui conseqüent: si el govern al qual dóna suport (i en forma part) no suscriu el lema de la mani, no té sentit mantenir aquest govern. Que parlin les urnes, no?

9. Larsson, estic orgullós de ser català i que la mani d'ahir fos brutal, com tu dius. Però no siguem tan soques per dir coses com: "mentre uns estàvem al peu del carrer defensant la dignitat de la nació catalana, els convergents estaven a casa sopant... un plat de llenties". Ja estem altra vegada a la guerra fratricida. I aquest no és el camí.

10. Ahir, a la mani, compatriota Larsson, no tots eren de la mateixa corda. N'Oriol de Mollerussa n'és l'exemple. No t'enganyis.

És per això que després de la marea d'ahir, em pregunto: I ara, què?

Salut!

Som una nació i tenim el dret de decidir

Clica sobre la imatge per reproduir el vídeo.

Falques

- ¿Saps què li agradaria a Javier Arenas?

-No.

- Això.

- ¿Cooooooom?

- Sí. Javier Arenas és un neofalangista i com a tal li agrada buscar l'enfrontament civil i mentir. Mentir molt.

- No m'ho puc creure!. Mira que aquests paios semblaven políglotes.

- Va. No te'ls creguis, són uns fatxes de primera. I en el fons només volen una cosa.

El blog de la senyora Perkins

Des d'avui, la senyora Perkins, àlies l'exalcalde, ja té un espai a la xarxa, una tribuna des d'on poder expressar les seves idees. Pasqual Maragall (que és qui ostenta la presidència de la Generalitat) no en deu tenir prou amb haver-se creat un programa fet a mida, com ho és el Torn de preguntes al president, que ha hagut de visitar el senyor blogger, per crear-se el seu propi blog.

Suposo que la conjuntura dels darrers dies (heu de tenir en compte que li fan 'bullying' al seu propi partit sense que el 'primo de Zumosol' no li foti ni puto cas), ha tingut molt a veure. Vaja, que el fet que li ploguin hòsties de totes bandes ha engrescat Maragall a buscar-se un lloc propi on poder plorar i compartir experiències. Al seu raconet, allà sota l'escala de la mansió d'en Bates, amb el seu balancí, la senyora Perkins, a partir d'ara escriurà posts.

Maragall vol a estar a l'última, però l'adreça del blog no pot ser més reveladora de que aquest home viu en un altra època. Només diré que des de dilluns ja es poden registrar els dominis punt Cat. Algú em pot dir on és el Cat a www.presidentmaragall.net??? El veieu en alguna banda?

Deixant de banda aquest "oblit", m'agradarà analitzar el format del seu blog, al qual l'anomena "Diari personal". Això ja es prou simptomàtic, perquè el primer que m'ha vingut al cap és la llibreta rosa amb un candauet que tenia la meva germaneta quan era petita. A diferència de la meva germana, la senyora Perkins no hi posa cap candau i fa públiques les seves vivències, com si a nosaltres ens interessessin. La coberta, evidentment, no és de color rosa (sorprenentment, tampoc ho és la del blog de Miquel Iceta), ni tampoc ha fet servir una plantilla bàsica del Blogger. No. Tot plegat és més sofisticat.

A l'encapçala-ment hi ha unes fotogra-fies al.luci-nants, on es veu Ms. Perkins i la seva comitiva fent arribada en avió (l'avió que es veu al darrera és l'Air Force One?), baixant dun helicòpter, saludant a les seves fans al més pur estil David Bisbal, al seu despatx i atenent els mitjans davant d'un núvol de micròfons. Però com que això no s'adiu massa a la realitat, he pensat en dissenyar un blog més ajustat als fets. Amb una tria més acurada, sense manipulacions ni exageracions (és que mira que posar l'Air Force One!). Si del que es tracta és d'estar aprop dels conciutadans (ell no diria mai compatriotes), aleshores més val fer un blog així.

Miss Perkins.com

No és un acudit, compatriotes. És la crua i pura realitat. La mare d'Anthony Perkins a Psicosi ha decidit apuntar-se a les noves tecnologies i aquesta tarda presentarà oficialment el seu bloc. Segons La Vanguardia, cada dilluns tindrem una ració del pensament (??) d'aquest indigne i a mí la primera pregunta que em vé al cap és si el cervell de Miss Perkins dóna per tant. Jo, sincerament, penso que no però en aquests casos l'exalcalde sempre pot tirar de la família per contaminar la xarxa. De fet, la Secta és especialista i m'atreviria a dir que pionera en difondre el seu missatge a través d'Internet.

A la pàgina porno aquesta de Miss Perkins es pot accedir des d'avui mateix amb l'adreça www.presidentcatalunya.net. Primera vexació. No fa ni tres dies que hom ja pot registrar el domini .cat i aquest desgraciat va i es fot un .net. Posats a buscar una explicació potser és que aquest domini simbolitza el seu pensament (net, sense vida neuronal a la vista).

Però a més, és necessari que el vegetal aquest faci aquestes parides?. Això de la xarxa i els blocs fa més per polítics de segona línia, amb bona ploma i passió per les noves tecnologies, que fan servir Internet per intoxicar. Però aquest okupa de la presidència si té coses a dir ho ha de fer davant dels mitjans, no amagat darrere una pantalla. Tal com ha fet el president, que només un cop alliberat del càrrec i del discurs políticament correcte s'ha decidit a expressar el seu pensament a través de la xarxa.

Però la toia de l'exalcalde té molt temps lliure...i més que tindrà. Des que l'han vexat per tots costats, fins i tot ell mateix ha vist que no pinta una merda. Per això ha d'omplir el temps. Ara pot dedicar uns dies a pensar-se un nick. Exalcalde? Vegetal_12? Cadàver polític_376? o Miss Perkins.com?

El club de la comèdia

Excel·lent sessió del club de la comèdia ahir a la nit a TV3, la seva. Mariano Rajoy se sotmetia a la mítica Terribas i el capo de la neofalange va confirmar que és un dels còmics revelació de la temporada. Va combinar aquest humor cínic i sarcàstic que tant agrada a Catalunya i, per tant, l'èxit de la vetllada estava gairebé garantit.

Marianico -sens dubte per agradar al públic català- va decidir que tocava fer de sociata. És un dels personatges menys coneguts del seu repertori però el va clavar. És aquest tipus d'humor basat en dir primer blanc i després negre i quedar-te igual però amb cara de lluç.

El primer gran acudit de la nit va arribar quan la Dominatrix li va preguntar si el castellà estava perseguit a Catalunya. El fatxeta reformista ni es va immmutar i va dir curt i ras: "No". Jua jua jua. Jo em retorçava al sofà mentre sentia les risotades enllaunades de la tele que acompanyaven el gag. Molt bona, aquesta, i de seguida vaig veure que Mariano apostava ahir per un humor en la línia del sociatisme farsant.

Perquè veient l'èxit, l'home va decidir desmelenar-se ja minuts després quan la Terribas li va dir si creia realment que l'Estatut era insolidari. Mariano, amb cara de peix bullit, va respondre: "No". Excel·lent! Boníííííssim!, amb aquest posat de peix bullit però deixant anar la pastilleta còmica breu però contundent.

En aquests moments jo ja estava completament enganxat, amb mal d'estòmac de tant de riure, i decidit a aguantar fins al final. No vaig quedar defraudat perquè Mariano va rematar el monòleg presentant-se com el campió de la llibertat, criticant l'Estatut per intervencionista i dient que no es poden fer lleis ni reglaments que imposin res (especialment les llengües) perquè "això no passa en cap país del món".

Sublim, immillorablement cínic i fatxa. I així, amics, amb un somriure d'orella a orella vaig apagar la tele.

Xusma

Quan sigui president de la Generalitat promouré una llei per il·legalitzar la Palangana i la garrapata. Si m'apureu, com a molt els donaria la possibilitat d'integrar-se a la secta. Al cap i a la fi, d'això van per la vida: de sucursal de la sucursal. Lamentable. Grotesc. Patètic.

Una vegada, al president li van preguntar per unes acusacions fetes per un dels dels palanganeros més significats: l'excrecència amb potes aquesta del Joan Boada. El Molt Honorable va fer-se l'orni i va preguntar "qui diu que diu això??". O sigui, abans de replicar ja va vexar a aquest fracassat ignorant-lo com es mereix. Després, el president va rematar la feina sense despentinar-se: "Aquest Boada és de l'escola del ressentiment i del fracàs". Sublim. No cal afegir més.

Totes aquestes reflexions, compatriotes, m'han vingut al cap perquè ahir em vaig indignar mooolt amb l'entrevista que li van fer al Monchito a l'Avui. Ja s'han de tenir collons per posar la Palangana com a exemple de coherència. Ja s'ha de ser cínic per predicar amb una honestedat falsa. Ja s'ha de ser mediocre. En definitiva, ja s'ha de ser palanganero.

A ERCM se li poden retreure moltes coses. Però això no dóna la patent a aquesta immundícia de la política anomenada Monchito per posar-se com a exemple de res i encara menys de coherència. Però si va dir SÍ al Pacte de la Ignomínia quan l'Àrtur encara no havia explicat el contingut!.

Fins i tot el desfassat del Miralles d'EUiA està mostrant més dignitat que Monchi. Perquè l'estalinista, quan ha vist que la Secta podria retallar el capítol de drets i deures per acontentar el tumor, ja ha dit que potser es replantegen el vot. Mentrestant el palanganero major, submís, calla i traga tot i que aquest títol era -deia- la seva gran aportació a l'Estatut.

Amics, que no el retallin. Perquè nosaltres també tenim el dret i el deure de treure'ns de sobre aquesta xusma.

Etiquetes

Atenent a la pregària del compatriota fart em diposo a obrir a través d'aquest post el debat sobre l'etiquetatge en català que tant reclama a perdigonades l'amic larsson. Si se'm permet, vull precisar que aquest és un debat fals. Principalment, companys, perquè suposo que tots estem d'acord (exceptuant la freakandó feixista i algun sociata que ens visita) que a Catalunya la retolació dels productes hauria d'estar com a mínim en la llengua pròpia del país.

Per tant, en Larsson (que s'ha convertit en l'esquadró Cimera de l'Exèrcit del Fènix), el que vol realment és debatre sobre la falta de voluntat de CiUT per impulsar l'etiquetatge en català. I no seré jo qui ho negui perquè, en aquesta qüestió, a la cabana i la barraca sempre els han tremolat les cames. Però ull! També és just reconèixer amb el mateix rigor que hi ha hagut moltes altres iniciatives impulsades pel presi que han servit a la mateixa finalitat: normalitzar la llengua. Per tant, no crec que sigui honest jutjar el balanç lingüístic dels governs Pujol només perquè no podem llegir el prospecte de Farmaton Complex en català.

Malgrat tot, el compatriota Larsson fa d'aquesta qüestió casus belli i dispara i dispara i dispara dia sí i dia també contra l'Àrtur perquè durant la redacció de l'Estatut, Lord Mas-Farquaad es va negar a incloure l'obligatorietat de l'etiquetatge. El company Larsson puntua amb un zero als amics de CiUT, els retreu aquesta actitud i s'afanya a posar com a exemple de coherència i desacomplexament la defensa que d'aquest tema va fer el morsisme. I tots coincidim.

Però en Larsson se n'oblida, potser expressament, d'un aspecte que jo vull remarcar. Per tal d'exigir l'etiquetatge en català hi ha un camí molt més fàcil que incloure-ho a l'Estatut. Al cap i a la fi, allà a Madrid el PSC-PSOE-GAL i la neofalange ja farien les potineries necessàries per carregar-s'ho.

En canvi, sense sortir de casa, tenim un instrument que se'n diu Llei de Normalització Lingüística. La vigent la va fer CiU i ERCM no la va votar, entre d'altres coses, perquè no obligava a etiquetar en català. Bé, amic Larsson, si no vaig errat la Morsita i els seus encara són al Govern no?. Doncs ho tenen molt fàcil. Amb un govern catalanista i d'esquerres canviar la llei per tancar aquest debat deu ser bufar i fer ampolles. I si els amics del tripi no s'hi avenen, sempre es pot fer servir la clau, no et sembla?.

La traició i l'atac de banyes

Permeteu-me que faci un post asèptic, en el qual em limitaré a publicar tot allò que els polítics han manifestat en aquestes últimes setmanes. Només em referiré als polítics que diuen defensar els interessos de Catalunya, és a dir, CiUT i ERCM.

D’una banda, hi ha Lord Mas-Farquaad. Del traïdor, ja n’hem dit moltes coses. I tampoc seria ara el moment de redundar en allò que ja sabem. Sí que trobo oportú, per això, proposar-vos aquest enllaç que ens ha fet arribar el compatriota Larsson, i la gent d’un altre blog que es diu “independència”. Si cliqueu al link se us obrirà el reproductor multimèdia, així que és recomanable tenir els altaveus encesos. Si esteu a la feina, aneu amb compte, perquè us delatareu com a veritables ‘freakys’ de la política. L’àudio que sentireu és una selecció d’aquelles frases pronun-ciades per Àrtur dies abans del Pacte de la Ignomínia. Escoltades ara, amb certa pers-pectiva, no es pot evitar un somriure amarg.

De l’altra banda, tenim a la gent d’ERCM, als seus quadres, no a les seves bases. En les setmanes prèvies a l’acord entre Mas i ZP, els dirigents republicans (tant els que estan al Govern de Catalunya com els càrrecs orgànics del partit) van estar preparant el terreny per dir SÍ a l’Estatut, tot i ser conscients que seria retallat.

Qui més es va postul.lar a favor del SÍ, fou en Cagalló, que va arribar a dir que “qualsevol reflexió del tipus ‘millor un NO a l’Estatut que un mal Estatut’, l’únic que fa és que continuem tenint un Estatut dolent”, i apuntava la possibilitat de defensar un SÍ crític. El metrosexual acceptava ‘entitat o comunitat nacional’ com a fòrmules acceptables per substituir el terme nació. La portaveu d’ERC, Marina Llansana, que és qui expressa la voluntat oficial de la formació, va afirmar que si l’Estatut no s’aprova aleshores caldrà anticipar les eleccions.

Més titulars? “ERC rebaixa les seves demandes per donar més estabilitat al Govern de Zapatero” (El Periódico, 18/05/05); “PSC i ERC pacten per impedir de totes totes que CiU apugi el llistó del finançament” (La Vanguardia, 05/05/05) “El tripartit troba més sintonia amb el PP que amb CiU en la negociació del finançament” (El Punt, 05/05/05). Són titulars que llegits ara també fan certa gràcia.

Conclusió: El líder de CiUT s’afanya a tancar un pacte per aconseguir la foto i erigir-se en el desllorigador de l’Estatut. ERC agafa un cabreig monumental, un atac de banyes comprensible perquè ZP ha passat d’ells com de la merda. Ara, fan que s’ho pensen. Donem-los una oportunitat. Total, el mal ja està fet. Per raons, òbvies, aquest post s'ha afegit també a la secció "On vaig dir dic, dic Dídac".

El nostre model és el bo

Amics,

Permeteu-me que em surti de la política catalana estricta per comentar-vos un fet que m’està trasbalsant els darrers dies. Es tracta de la reacció integrista islàmica a les caricatures aparegudes fa unes setmanes en el diari danès Jyllands Posten.

La reacció, teledirigida o no des de l’Iran o Síria, és molt indicativa. No em valen testimonis com els que he escoltat aquest matí a Catalunya Ràdio, on persones de religió islàmica es fan els indignats per com des de casa nostra es “generalitza” a l’hora de condemnar l’islamisme i els seus seguidors.

No em valen perquè ells són els primers en fer generalitzacions i de fet, els exaltats (que no són pocs ni de pocs països) han assaltat salvatgement, primer ambaixades daneses (prenent la part pel tot, el país pel diari), després d’Europees (prenent la part pel tot, la Unió pel país) i després també ambaixades nord-americanes (prenent la part pel tot, Occident per Europa). Aquí jo hi trobo molta, de generalització. Aquí jo en trobo molt, d’integrisme.

I què passa? Que des d’aquí ens hem de limitar a demanar respecte? Però què som? Els monjos budistes del Garraf? No dic que no calgui un cap fred per afrontar atacs a la llibertat, a la dignitat i al nostre model de vida com els que ens estan etzibant els països islàmics (per cert, molt pocs de democràtics), però aquí no s’hi val a badar. No podem cedir ni un mil·límetre en conquestes que ens han costat tant de conquerir com la llibertat d’expressió. I en absolut per la pressió d’una religió i de la seva part més ultra. I em sorprendria molt que senyors com el ZP, que tan s’atreveixen amb la religió catòlica i que tan laics diuen que són, portessin massa enllà la broma aquesta de l’Aliança de Civilitzacions, si això vol dir “comprendre” la crema de banderes i d’ambaixades europees per uns dibuixos.

Encara recordo l’especial del programa Latrelevisión de la Setmana Santa passada. Una hora i mitja de mofa de tots els referents cristians. Jesucrist cantant des de la creu a l’estil la Vida de Brian, fotent conyes entre ell i Maria Magadalena, amb els apòstols... amb tot kiski!! I a mi em va ofendre, com a catòlic?? No, senyors islàmics! I no per què jo sigui no practicant i, per tant, potser més laxe, sinó perquè hi ha una cosa que es diu llibertat d’expressió! Perquè jo tinc molt clar en allò que crec i el que és o no és un atac frontal a les meves creences. I l’humor, amics, només fa mal als intolerants i als integristes.

Fa anys que la gent es vesteix de monja o de bisbe o de capellà als carnestoltes... al Canal Plus va sortir un “artista” fregint un crucifix... i aquí pau i després glòria. Tots compartim moments com el del crucifix sofregit? No. Però això ha de fer que demanem la mort d’algú (com s’ha demanar la mort del caricaturistes danesos)?? A Occident entenem que no.

Els integristes són integristes. Els islamistes són islamistes. A ells no em dirigeixo, perquè aquests van amb unes coordenades d’uns quants segles enrere, excepte pel que fa a tecnologia explosiva punta. Però demanaria coratge als nostres polítics. Que no caiguin en el paternalisme fàcil del qui vol “comprendre” certes coses tot demanant respecte per igual a una banda i a l’altra. Que no badin els poders d’Europa. Per als enemics de la llibertat, per als islamistes que demanen també el vot a casa nostra, no hi ha grisos. O amb ells o contra ells. No s’hi val a cedir. No ens respectaran mai si no som ferms en les nostres conviccions. No cal ser-ho cegament com ells, però hem de ser ferms. El nostre model és el bo, i si no, que m’ho demostrin amb arguments i no amb banderes cremades.

Pudor de mort

Companys, cada dia que passa l'exalcalde honora més i més el sobrenom amb el qual un dia Satanàs el va batejar: la mare d'Anthony Perkins a Psicosi. L'indigne que vexa a diari la presidència de la Generalitat mostra ja signes evidents de ser allò en què els catalans el vam convertir el 16 de novembre del 2003.

Només la intervenció provindencial del morsisme va aconseguir retardar un temps un procés de descomposició que era inevitable. Cert és que el tripi ajudarà a conservar encara uns mesos més aquesta toia. Això no és cap novetat perquè anys enrere la ciència ja va intentar resuscitar una altra mòmia il·lustre.

Però el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible. I tot i que tant ERCM com la Palangana faran els esforços que calgui per mantenir amb vida a Mss. Perkins la realitat ens demostra que tot mamífer vivent, un cop mort, tendeix a la putrefacció.

Els seus ho saben i estan acollonits. Perquè, tot i que farsants, no cauran en l'error de fer-se trampes al solitari. I entenen perfectament que si allò que van publicitar com el relleu natural del president va estampar-se a les urnes...què no podria passar ara!. El problema, però, és que Mss. Perkins és l'única cosa que els ofereix mínimes garanties perquè tot el que vé darrere de la mòmia -segons diuen- no computa.

Això, amics, explica l'esquizofrènia del sociatisme: un dia avala incondicionalment l'exalcalde i l'endemà el vexa públicament. He d'admetre que tot plegat condueix a la teoria defensada per l'amic Mestres: que la Secta purgarà Mss. Perkins. Jo admeto que potser sí que l'aparatchik ja ha posat preu al seu cap.

Però...i si l'exalcalde guarda un as a la màniga per si el purguen?? I si Mss. Perkins hagués amenaçat amb presentar-se a les eleccions en una altra llista?? I si fos el candidat, per exemple, dels Ciutadans pel Càrrec? Ficció? Realitat? Intoxicació? En tot cas, pudor de mort.

El domini .ct, o com Montilla ens pren per idiotes amb internet

25 d'octubre de 2004.

El ministre d'Indústria, José Montilla, de qui depenen (entre altres) totes les qüestions relacionades amb internet, assegura que revisarà la negativa de l'anterior govern a la petició de creació del domini .ct, i que donarà el seu vistiplau a aquestes reivindicacions de la comunitat internauta de Catalunya. En definitiva, que la seva intenció és canviar la política que tenia el PP en relació a aquest assumpte.

5 d'octubre de 2005.

Just un any després, quan ja no cal seguir amb la farsa, Montilla diu que Catalunya no tindrà el domini ".ct", perquè es tracta d'un domini reservat només països i Catalunya no ho és. D'això se'n diu canviar la política del govern anterior, i la resta són punyetes.

"¿Dónde está la bolitaaaaa?"

M'ha costat. Ho admeto. Em considero una persona molt capaç de digerir-ho gairebé tot, de superar el que no té nom. Però l'enculada de fa un parell de caps de setmana encara em fa mal. La ferida no ha cicatritzat, i encara quan cago em surt sang. Confio que sabreu perdonar-me el mal gust. Però les coses són com són, i no les puc camuflar, maquillar o matisar de cap manera. Sóc conscient que el meu estat d'ànim és el de molts i molts catalans, malgrat el que diguin les enquestes d'avui. Començant pels meus amics i companys de viatge, Arnau i Pere, fins l'últim dels comentaristes i visitants compatriotes d'aquest blog, tots estem decebuts. I jo, especialment, estic descol.locat. Ja ho he dit en algun comentari: no per anunciada, la mort és menys tràgica. És per això, que tornar a escriure desprès del Pacte de lgnomínia m'ha resultat força difícil. De la reacció inicial (la Cagada pastoreta!), seguida de la ràbia impotent per l'Alta Traició comesa, he arribat a la conclusió (ja apuntada per algun de vosaltres) que tenim uns dirigents polítics de "pa sucat amb oli". Tots, sense excepció.

Parlo dels dirigents, d'aquells que els mitjans de comunicació han convingut a a qualificar de "líders". Parlo de Mas (el Traïdor), de Duran (el de la Barraca), de Carod (la Morsa), de Puigcercós (el Metrosexual), de Maragall (