Feliç Any Nou

Amics, companys, compatriotes

Cimera (Extraordinària) us vol desitjar a tots i totes un Feliç Any Nou. També us agraïm molt sincerament les estones divertides que ens feu passar i la vostra magnífica participació sense la quals aquest blog no seria ni de lluny el que és. Esperem aquest l'any que comença poguem continuar tots plegats fotent canya, tertuliejant, desemmascarant farsants i, què coi!, enfontent-nos del pati i del moment que ens ha tocat viure. I que el 2006 signifiqui un pas més cap a la llibertat.

Ah! I quan se us passi la ressaca aquí teniu aquesta adreça web que ens ha facilitat un contertulià (http://www.tenimeldretdedecidir.org).

Via fora! Que tot està per fer i tot és possible.

Que vagin fent el ruc... els d’Esquerra

A mi se me’n refot que em diguin convergent. De fet, mai hagués publicat un llibre com el del Sostres (Sóc convergent, i què?), bàsicament perquè no comparteixo el seu estil, però també perquè no tinc cap necessitat de justificar-me de res en el terreny polític. Sóc nacionalista, independentista i em considero un liberal. Durant molts anys en Pujol em va servir com a opció política per a vehicular els meus anhels en l’escena política; en un moment determinat vaig pensar que en Carod-Rovira podria fer-ho, i ara tinc clar que és en Mas i el seu equip els qui millor representen en el pati polític allò que jo vull per a Catalunya. Crec que ERC m’ha perdut per a estona. I que vagin fent el ruc, que crec que no sóc l’únic a qui estan defraudant dia rere dia. Dos casos a tall d'exemple:

Tinc un pare que sempre ha estat un catalanista moderat i poruc, que des de fa un temps només compra productes catalans i apel·la a fer-ho així a quién le quiera oir. I per què? Diu que ja n’està fart d’espanyols i gairebé no en vol ni sentir a parlar. Qui m’havia de dir que algun dia sentiria dir al meu pare: “Amb els espanyols no n’hem de fotre res!”. Ell ha votat sempre CiU, durant molt de temps fixant la seva mirada en el sector roquista, però amb un reconeixement evident del president Pujol. Les darreres eleccions els va votar amb molts dubtes i en algun moment va estar a punt de votar ERC. Ara té clar que només pot votar CiU.

D’altra banda, tinc molts amics independentistes. També en tinc de federalistes, d’autonomistes, de comunistes, catòlics practicants, ateus de soca-rel... i digueu-me sectari però no tinc amics sociates. Però d’entre el ventall d’amistats ideologitzades que us acabo d’esmentar, els independentistes són la majoria, i fins fa poc (i en conseqüència) els votants d’ERC també. Doncs bé, això està canviant. I si us ho escric és perquè és rigorosament cert i perquè m’ha deixat astorat fins i tot a mi mateix. Ara us apunto el segon exemple:

Dilluns passat m’ho deia un amic gironí que havia estat militant de les JERC: “Pere, no t’ho creuràs, però les properes eleccions penso votar CiU”. M’ho va dir amb un somriure sorneguer que, efectivament, va fer que no me’l cregués. Però davant del meu escepticisme es va posar molt seriós i hi va insistir: “No veus que no puc votar ERC? Aquesta ERC, no”. Aleshores me’l vaig començar a creure i vam xerrar una estona llarga.

Com us deia, pel meu perfil ideològic i per la meva trajectòria, jo he estat sempre decantat cap a CiU. No me n’amago, no en tinc cap problema, perquè no crec que això m’inhabiliti per a intentar opinar amb rigor sobre qualsevol debat polític, o com a mínim no crec que ho pugui fer menys que un votant d’ERCM, del PP, de la Palangana o del PSC-PSOE-GAL. He criticat, critico i criticaré les espifiades dels convergents i aquest blog n’és una prova.

Però els ímputs que m’arriben de gent com el meu pare o el meu amic gironí em refermen en l’anàlisi que faig de la situació actual. CiU ha recuperat el nord, després d’una etapa decadent de pactes amb la neofalange, i ha recuperat la bandera del catalanisme, de la mà d’una nova generació. El pas per l’oposició era necessari (en democràcia ho és), perquè així fessin el cop de cap definitiu i per renovar el discurs. I han fet totes dues coses.

Ara CiUt té un nou líder, una nova direcció i un discurs renovat que implica un nacionalisme desacomplexat que fins i tot avui assumeix l’exroquista del meu pare. I està demostrant una fermesa nacional, una seriositat i una solvència que fins i tot fa atractiu el seu discurs al meu amic indepe de Girona. A ulls d’aquest col·lega, fins i tot el Duran projecta una major solvència nacionalista a l’exterior, a Madrid, en comparació amb les xarlotades dels Puig, Metrosexual i Tardà.
Us he fet aquest moment confesiones perquè avui he escoltat el Quico Homs al Matí de Catalunya Ràdio. L’ha entrevistat el vassall del socialisme aquest que tenen de substitut del Bassas. I feia molt de temps que no escoltava un polític i compartia tant de la primera a l’última paraula que diu. Us ho dic perquè ahir vaig veure com entrava incòmode a la reunió del Parlament i perquè ell ho ha admès amb tristesa, tot descrivint el ‘tots contra CiU’ que fan els grups del Tripi, repartint-se els papers de l’auca per a fer pressió sobre la federació. I us ho dic perquè quan l’Homs s’ha planyut perquè ERCM entra en aquest joc en comptes de treballar per defensar l’Estatut que ha aprovat el Parlament del seu país... doncs me l’he cregut, perquè és exactament el que penso jo... i el que pensa mon pare exroquista... i el que pensa el meu amic gironí indepe... i el que pensen molts catalans... segurament la majoria. Aneu fent el ruc, amics d’ERCM...

i Feliç 2006 a tothom!

M'indignen molt

Confirmat: no tenim president. La presidència de la Gene està okupada per una toia decrèpita i crepuscular, que fa més nosa que servei. Ahir, en comptes de ser al Camp Nou donant suport a les seleccions catalanes, va anar a veure una obra de teatre que foten cada any a Sant Cugat.

Però no us indigneu per això. L’exalcalde es troba en una nova fase. Fins i tot ell ha assumit que no és president, i per això no és on hauria de ser el cap de govern de Catalunya, i per això no pinta res de res de res en la negociació de l’Estatut. Algú l’ha vist els darrers dies intervenint en l’assumpte? No. I per què? Perquè no ha de ser-hi ni se l’espera. Així que indigneu-vos per unes altres coses.

Així les coses, el PSC(PSOE-GAL) es va desemmascarant cada dia més com el que és: PSOE-GAL. Ahir el del fisting va dir que l’esmena sobre els drets històrics del PSOE-GAL “ens complau extraordinàriament”. I després es van lamentant per les cantonades perquè el govern ecspanyol del ZP no els dóna paper en la negociació. Però si ja el teniu! Feu de palangana dels sociates ecspanyols, que és el que heu estat sempre! No us agrada? Doncs a creure, a callar i a fotre’s, que d’això viviu. I si teniu moments de defalliments pregunteu-li als del Monchito com superar les crisis d’identitat, que aquests fa anys que s’hi dediquen.

M’indigna, amics. Cada dia m’indigna més el debat de l’Estatut. Els ecspanyols ens ecspanyolitzen. Ens empetiteixen, perquè empetiteixen els nostres polítics. I els nostres polítics no responen com haurien de fer-ho. Sens dubte, Convergència és el partit que millor hi està responent. I a veure qui te arguments per defensar-me el contrari. Per a mi, un individu com el Quico Homs no té màcula. És impecable. És un professional i un patriota. A ell no se la fotran doblada com als d’ERCM, als qui ja ha emplaçat a “que no contribueixin a rebentar l’Estatut”. Molt encertadament ha recordat que “l’actitud d’ERC dista molt d’allò que se la predisposa” i ha fet una crida a que no li torni a fer el joc al PSC. Però arriba tard. Ja se l’estan fent... un cop més.

I com se l’estan fent? A costa del flanc feble de CiUT: El tumor, Unió. Cada dia veig més clar que el país necessita que CDC se l’extirpi. Ara serveix per al pim-pam-pum mesell d’ERCM i la Palanga, en la persona del desfasat aquest del Sánchez-Llibre, que ja fa 25 anys que hauria d’haver-se retirat, però que és part essencial de la crosta pretoriana que en Duran ha instal·lat a la cúpula d’Unió.

ERCM, en comptes d’estar per combatre els atacs i les amputacions sociates al text aprovat per ells, entre d’altres, es dedica a criticar la “desafecció de CiU” per unes presumptes afirmacions del Sánchez-Llibre de no votar els articles referents al dret a morir dignament i a la laïcitat. El d’Unió ho nega, però la picabaralla ja s’ha donat, el vomitiu del porc senglar del Boada ja ha entrat a matar (al toc de pito de l’amo sociata) i els d’ERCM l'han seguit.

I jo em pregunto: en comptes de posa’ls-hi les coses fàcils als farsants sociates i als seus socis/subdits del Tripartit, no podríem tapar-li la boca al Sánchez Llibre amb una llauna de les conserves del seu germà i posar al costat del Quico a la bona de la Núria de Gispert? No li va anar bé així a CiUt i al país en la negociació del text quan havia de ser aprovat pel Parlament? No podem anar jubilant relíquies pallasses pseudodemocristianes? No podem intentar minimitzar al màxim els intents d’ERCM i la Palangana per desviar l’atenció de la seva impotència política i vital? Ho dic perquè mentrestant, els Caamaño, Rubalcaba i cia segueixen fent camí cap a la vexació i la retallada total...

M’indignen, amics. M’indignen molt.

El abuelito de Heidi

Pedro Solbes és defineix a sí mateix com el abuelito de Heidi. Serà per l'edat i poca cosa més. Perquè lluny del rostre amable del iaio del còmic, el farsant ministre d'Economia del lamentable ZP s'està revelant com un cabronet en tota regla.

Dic això, compatriotes, perquè aquest català del sud (és alacantí) maniobra aqusts dies per evitar que es conegui l'expoli fiscal que patim. El abuelito de Heidi ha descobert que no ens queixem per vici i no vol donar munició a la part catalana en la negociació de l'Estatut. D'això s'en diu fer trampa però no ens ha d'estranyar perquè els ecspanyols tenen clar com defensar la raó d'Estat i l'enculada a Catalunya.

Com també saben com convertir mitjanies com el abuelito de Heidi en grans eminències. Perquè Solbes ja va ser ministre d'Economia entre 1993 i 1996, l'any de la dulce derrota. I quan va plegar Ecspanya no complia ni un dels 4 requisits que s'imposaven per accedir a l'euro!. Però com els ecspanyols no es fan pupa entre ells, després ens han explicat que es va dedicar a preparar el terreny per entrar-hi. Més farsa!

Però Solbes també té vocació d'incendiari desvergonyit. Recordeu que en la seva primera època de ministre va advertir que el sistema de pensions perillava i va aconsellar a tothom que es fes un pla de jubilació privat. I l'any passat, després d'haver ensarronat a tothom, va i endureix el tractament fiscal d'aquests fons. No voleu caldo, dues tasses!

Solbes va per la vida d'abuelito de Heidi. Però en el fons és una còpia burda i descarada de la Señorita Rottenmayer.

Vindran més infarts

Hola, amics! Ja sóc aquí de tornada. Ja he penjat una nova i il·lustrativa imatge d'aquelles que valen més que mil paraules i ara llegia atentament les darreres aportacions de l'amic Oteji a l'Ecspanya Plural i m'ha vingut una reflexió al moment.

No us sembla massa casualitat que la colla dels infarts sociates estigui tota al costat més guerrista-jacobí?? Leguina, Rodríguez-Ibarra, Borrel... No deu ser que porten malament això de ser tan farsants o que el seu organisme no suporta el fet de conviure amb la mentida de l'Ecspanya plural?? Els del PP no tenen aquests problemes. No conec ni un sol polític pepero que hagi patit un infart. Ho porten molt millor. No s'han de reprimir gens, així que queden com uns fatxes ecspanyols, però no els peta alguna cosa per dins de tant d'aguantar-se com fan els Leguina i cia. I és que no s'ha de voler aparentar el que no s'éeeeeeeeees...

Hi ha molts estudis científics (amb els de Freud al capdavant) que han estudiat molt això de la repressió i les conseqüències negatives que pot repercutir en la salut. Jo us ho deixo anar, per si cau algun sociata per aquí i es vol aplicar el cuentu o explicar-ho als seus companys.

De fet, és que no hi ha color entre el Rajoy que va sortir ahir a dir que es volia carregar tot l'Estatut, però amb alegria, amb tranquil·litat... i el Rubalcava amb cara de peix bullit i de depressiu pre-suïcida, que va sortir a dir que visca l'Ecspanya Plural i l'Estatut i la voluntat dels catalans i el diàleg... però que amb les seves esmenes es carreguen tot l'important i bàsic que van proposar les forces catalanes. L'un fa fàstic, però va amb la veritat per davant, l'altre fot fàstic i mig, i ens intenta tractar de subnormals. Tàctica, per cert, que amb algunes forces polítiques catalanes li dóna fantàstics resultats.

Ves que no sigui aquest el proper en petar! Perquè vindran més infarts, amics. El PP ha entrat en joc amb el tema esmenes i això serà boníssim! Us imagineu la foto del PP i PSOE votant junts esmenes contra l'Estatut aprovat pel 90% del Parlament català?? Doncs això pot passar fàcilment, amics. I les màscares continuaran caient. O això, o infarts i tundes a dojo entre els sociates.

I quan parlo dels sociates parlo de tots, eh? També dels que tenen seu aquí a Catalunya. Perquè, què us sembla l'Iceta? Pot ser el següent en patir un incident coronari? Crec que té molts números, perquè va de portaveu del grup socialista al Parlament (en teoria independent del PSOE-GAL), però ahir a la delegació del govern ecspanyol de Bcn, estava al costat de la taula del Caamaño, enfront de CiUt. O sigui, estava com a part negociadora del PSOE-GAL. Il·lustratiu, també, oi? Doncs prenguem nota, amics. I preneu nota sociates, que tanta farsa i tanta mentida té conseqüències, i si no pregunteu-li coses al Leguina. Ell ja ha sortit de l'armari ecspanyol i viu una nova vida sense infarts a l'horitzó. Va, Iceta! que tu ja vas sortir una vegada d'un altre armari! Anima't, tonta!

No t'ho creus ni tu

L'Iceta és un dels rostres més desagradables de la Secta. És el mamporrero, el submís complidor de les ordres de l'amo. Tots dos ja fa un grapat d'anys que conspiren junts. Exactament des de l'epòca en què el primer sec(re)tari era alcalde i l'altre regidor a l'Ajuntament de Cornellà.

De l'Iceta sabiem moltes coses. Que fa ostentació de les seves pràctiques sexuals, que és ecspanyol, que és un sectari i que menteix compulsivament. Qualitats que, per cert, no ens haurien de sorprendre venint d'un sociata.

També sabiem que ha intentat fer tot el possible per escampar merda sobre CiUT durant la negociació de l'Estatut al Parlament. Sabiem que ens ha intentat vendre la moto que els convergents no el volien, bla bla bla, bla bla bla...Ell! Que l'endemà d'aprovar-se va i diu que en el tràmit al Congrés recuperaran les esmenes que aquí els partis nacionals (la cabana i el morsisme) li van tombar.

Però el que no teniem present d'aquest aparatchik és que a les estones lliures es dedica a fer d'espia. Ho dic perquè la setmana passada en les reunions bilterals que mantenia CiU amb el PSOE-GAL a Madrid, l'Iceta també hi era.....a la banda sociata.

A quien le quiera oir, ell i la Secta van dient que volia actuar de lubricant. Imagino que ho diu perquè hi entèn d'aquestes coses. Però la raó és més simple.

L'Iceta va anar a fer d'espia. A veure què es deia a les reunions per si cal escampar merda després sobre els convergents (encara que se l'hagi d'inventar). Els sociates s'ho veuen a venir: la cabana no afluixa i sembla que ERC resisteix. Arriba l'hora de mullar-se i ells quedaran com el que són.

Ja no enganyen. Tampoc tu Iceta.

El comissari

Manuel Marín és el sociata per excel·lència. Tot solet, el president del Congrés encarna els grans valors que identifiquen la Secta: la farsa i el jacobinisme. La primera qualitat li vé donada perquè Marín és un militant històric del PSOE-GAL. La segona li arriba per via genètica. El seu pare era un reputat falangista. I tot i que Marín no fa tanta ostentació com el PP Bono, la genètica li pot.

Queda clar que amb aquests ingredients no és estrany que la criatura ens hagi sortit així de fatxenda. I com el cos li demana més, la última del comissari (si no rectifica abans) és negar-se a ampliar el termini per presentar esmenes a l'Estatut. Ja sé que no vé de tres dies més (del 27 al 30) perquè en el fons la qüestió no és de temps sino de voluntat política per aprovar un text que en essència respecti el que van acordar el 90% dels representants del poble de Catalunya. I ja sabem que en el cas de la Secta aquesta voluntat és nul·la.

El problema és la raó extraoficial que Manolo esgrimeix per no ampliar el termini. Si, sí, Ja sabem que va dient per les cantonades que no amplia el termini perquè té acordat amb tots els grups que una pròrroga com aquesta només es pot adoptar per unanimitat. Però a mí m'ha arribat que, por lo bajinis, el comissari diu coses com que: "España no se hace en dos días". És a dir, la versió sociata (farsant i edulcorada) del "España una y no cincuentaiuna", de la neofalange.

Ja veieu, compatriotes, un altre salvapàtries amb pell de xai. Un altre sociata estafador. Un altre mitjania que pensa que és algú des que va negociar l'entrada d'Ecspanya a la Unió Europea (en aquella època CEE). El negoci, això sí, li va sortir rodó. D'una tacada va col·locar al germà, a la seva dona i a la seva cunyada, a treballar en diversos organismes comunitaris.

Però clar, deu ser que a Uropa falta gent perquè tampoco se hace en dos días.

TRIBUNA EXTRA. Tots fem Cimera

Ara fa cosa de tres mesos vam decidir embarcar-nos en aquesta gran aventura on line. No podríem estar-ne més satisfets, i això en part és també gràcies a vosaltres, els tertulians que teniu a bé de fer una passadeta per aquí i fer-la petar.

Nosaltres ens crèiem que la nostra era una manera de pensar fins a cert punt exòtica, però ja hem vist que no, que no estem sols. Que hi ha molt malalt de política, molt patriota i molt fart de La Secta. I a més de tot això, som molts els qui decidim prendre’ns-ho tot plegat amb molta conya, amb bon humor i amb unes moderades dosis de mala llet que sempre són necessàries.

El fet és que això que ara us comentem no només us vol transmetre el nostre agraïment per les bones estones que ens esteu fent passar. També volem que aquells qui ho vulguin puguin participar més al blog. Creiem que hem trobat una fórmula per fer-ho: La Tribuna Extra.

Aquells de vosaltres que vegeu que amb un comentari no en teniu prou podeu fer-nos arribar des de ja mateix una proposta de post i nosaltres la penjarem. El cas és que un per setmana seria el més funcional per a no estressar-nos tots plegats. L’única exigència respecte del contingut dels textos que ens feu arribar serà el no caure en l’insult fàcil i aportar arguments per al debat.

Què us sembla? Us animeu? Teniu les portes obertes! Tots fem Cimera! PASSEU, PASSEU!

Tots amb la COPE! (?)

Amics, seré breu, però no volia deixar de comentar-ho amb vosaltres. Fa dies que ho parlo amb companys de feina, familiars i amics. De fet, hi ha poques coses de les que pugui parlar absolutament amb tothom que conec, i aquesta malauradament n’és una. Em refereixo a la COPE.

Ara criticaré una cosa que un servidor mateix va fer un dia, però crec que amb un matís. Vull dir que trobo del tot criticable i lamentable la propaganda gratuïta que molts mitjans, i ara el CAC, li estan donant al Losantos i cia.

És cert, jo un dia vaig fer un post que es titulava guerracivilisme, però allò va ser una flamarada. No computa com a recurs fàcil i pim-pam-pum que dóna rèdits. En canvi, programes com el del Bassas o el del Xavier Bosch a Rac-1 li estan donant canxa cada dia. Sembla que en el fons estiguin pensant: “Tots amb la COPE!”, perquè jo diria que se n’estan aprofitant, i en dos sentits.

Se n’aprofiten, perquè queden com els guais contra el papus de moda, i se’n beneficien perquè el papus resulta que ven. Resulta que com que s’ha posat de moda, desperta fins i tot morbo entre els qui estan a les antípodes del seu pensament. I aquí entrem en allò del peix que es mossega la cua.

Jo crec que sense espais com els d’aquests locutors que us he comentat, que hi dediquen minuts i minuts del seus programes a radiar minuts i minuts del programa de l’altre, no hauríem fet del tronat del Losantos una icona que actualment, en les franges horàries clau, supera en audiència el programa de matí de la SER, que per cert és del tot soporífer.

Ja sabeu, amics, que no defenso el neofeixista aquest, però crec que hem de ser realistes. Aquí tothom ha volgut fotre-hi cullerada i entre tots l’estem fent un homenet. Entre tots i hi incloc el CAC, que sense capacitat sancionadora acaba d’emetre un dictamen que només fa que donar-li arguments a la COPE per fer-se la víctima, quan ells són els grans executors d’una estratègia lesiva per a Catalunya, de la qual els nostres mitjans se’n fa ressò cada dia. Jo a ells no els veig preocupats. De fet, els Losantos, Aznar, Pedro J. i cia s'ho esta passant de conya i estan guanyant una pasta gansa amb tot això.

Avui escoltava, per exemple, com tothom escarnia la COPE per la broma telefònica a l’Evo Morales. Escolteu, els del Toni Soler se n’han fartat de fer coses d’aquestes, fent-se passar per l’exalcalde, per exemple, i tothom els hi riu les gracietes. No sé si han arribat a enganyar algun cap d’Estat o de govern, però segurament no ho han fet perquè no els ha sortit el gag. ¿Voleu dir que s’havia de muntar el cristo que li han muntat ara a la COPE per això? ¿No serà que tot plegat és fotre més llenya al foc per arrossegar més audiència, per crispar més i per crear més morbo i bons molt bons? Pensem-hi.

Qui dirà més gran mentida... fum, fum, fum!

FOTO: e-notícies.com

Ho sento. No me n'he pogut estar. Acabo de veure les imatges i m'he inspirat. Cada any, per aquestes dates, els nostres estimats diputats i diputades canten les tradicionals cançons nadalenques. El fragment que han posat al Telenotícies Vespre de TV3 ha estat el de la Nadala: "Fum, fum, fum", en concret el tros que diu: "Qui dirà més gran mentida... fum, fum, fum!", mentre la càmera ens ensenyava una Manuela de Madre que no se sabia la lletra, al seu costat, un Piqué concentrat i eufòric, més enllà en Mas i en Carod, un al costat de l'altre (cantaven plegats?? o més aviat desafinaven), i al darrera diversos diputats de tots els partits. A tot això, no paraven de preguntar-se (tot cantant): "Qui dirà més gran mentida... fum, fum, fum!". Jo també pregunto: qui de tots ells ens enganyarà? Qui o quins ens la frotrà/an? Qui clavarà la punyalada per l'esquena al país? Qui vendrà l'Estatut al preu més baix? Qui és el traïdor??

Què hauria passat si...?

A internet, cada vegada està més de moda un exercici d'escriptura de ficció anomenat "what if", o "ucronia". Fent una simple recerca al Google, hi trobareu molts fòrums, xats, webs i llibres que s'aventuren a imaginar què hauria passat si Hitler hagués guanyat la 2a Guerra Mundial, si Jesucrist hagués estat una dona, si Franco hagués mort durant la Guerra Civil espanyola, o si el comunisme s'hagués imposat a tot Europa. És una manera divertida i il.lustradora d'imaginar una història alternativa, una cronologia diferent, i un comportament i unes reaccions dels seus protagonistes que res no tindrien a veure amb les que coneixem i que documenten els llibres.

Avui em proposo un exercici similar, tot i que molt més modest. Donant-hi voltes, m'he posat a imaginar les coses que haurien pogut passar si els fets ocorreguts a Catalunya els darrers 2 anys haguessin anat d'una altra manera. Per exemple:

Què hauria passat si en l'epoca dels governs de Pujol s'hagués enfonsat el Carmel? I si s'haguessin intentat carregar la Universitat Catalana d'Estiu promovent-ne una altra i situant-hi al capdavant algun catedràtic afí al seu partit? O si un govern de CiUT hagués elaborat un informe sobre els mitjans de comunicació que fos absolutament sectari? Us imagineu què hauria passat si el president Pujol hagués decidit fer un discurs institucional el dia de la Constitució Ecspanyola? O si hagués promés pels ciutadans afectats per l'esfondrament del Carmel uns quants "milions de dòlars"? O si hagués comparat el seu executiu amb una dona maltractada? O si, un bon dia, el president hagués acusat sense solta i sense proves de corrupció al partit de l'oposició? Què hauria passat si el president Pujol, el conseller en cap Mas i el conseller Homs s'haguessin retratat amb una corona d'espines en viatge oficial a Israel? I què hauria passat si el president del país fos incapaç de remodelar el seu propi govern? O què hauria passat si els governs de CiUT haguessin celebrat cada dos per tres actes propagandístics, propis de l'autoritarisme, per reivindicar les bondats de l'obra de govern? I si una poderosa i omnipresent entitat financera (amb interessos al mercat elèctric, al gasístic, a l'immobiliari, al dels peatges, als pàrquings, i a molts altres sectors o els governs hi posen la mà per regular-lo) els hagués perdonat una quantitat milionària d'interessos, què hauria passat?

Us imagineu la reacció de l'oposició d'esquerres si hagués passat tot això? Quantes reprobacions de consellers haguessin sol•licitat? Quantes dimissions haguessin exigit? Quantes comissions d'investigació haguessin muntat? I, qui sap, potser haguessin presentat alguna altra moció de censura, o un parell de qüestions de confiança? I la quantitat de vegades que ERC hauria acusat al govern convergent de ser uns regionalistes espanyolistes i uns venuts? O que l'oposició socialista i els palanganeros d'Iniciativa els hagués qualificat de corruptes?

I encara proposo més política-ficció: Què hauria passat si Esquerra hagués pactat amb CiU? Tindríem Estatut? En Maragall seria un cadàver polític? O hauria muntat un altre govern a l'ombra? Què hauria passat si ERC hagués fet valdre la seva autèntica força en el si del Govern? Si hagués fet servir la famosa clau? En Carod seria encara conseller en cap? O des de Madrid algú decidiria el seu immediat cessament? Hauria sortit a saludar des del balcó de la Generalitat el secretari general d'un partit eminentment ecspanyol? Tindríem a la gent del Foro Babel ficada a l'executiu? Bargalló s'hagués fet sociata definitivament? Els PSC-PSOE-GAL manaria a tot arreu? I a sobre tindria les galtes d'autoproclamar-se pal de paller de Catalunya? I en clau ecspanyola, què hauria passat si Bin Laden i la seva colla no haguessim atemptat a Madrid dies abans de les eleccions? Hauria guanyat en ZP? O el PP hagués revalidat la majoria?

La veritat és que no m'atreveixo a donar resposta a totes aquestes preguntes. No em veig amb cor d'imaginar-me què hauria passat si tot plegat hagués succeït d'una manera ben diferent a la que coneixem. I, en tot cas, ja sé que no descobreixo res de nou, però sí que puc afirmar que la hipocresia, la doble moral i les diferents vares de mesurar depenent de si un està a l'oposició o al govern són d'escàndol.

Zapatero I, L'enterrador

No ens hi hem referit gaire, però no trobeu indignant la utilització que fa el PSOE-GAL, i el ZP més concretament, del diari El País, qual BOE?

Tots sabem que aquest diari és la cosa més semblant al Pravda que hem tingut a l’Estat ecspanyol, però és especialment indignant que el ZP l’utilitzi tan descaradament, a cop de filtració, per enterrar la proposta catalana de nou Estatut. És insultant. És ecspanyolitzar, un cop més, la nostra política.

Ja és prou lamentable que qui diuen que és el nostre president foti de forma sovintejada, i en ecspanyol, una columna per parlar als catalans des d’aquesta tribuna selecta. Però que aquesta cosa sigui també la punta de llança del “govern amic” per carregar-se les nostres demandes d’autogovern, això ja comença a cabrejar bastant, no trobeu?

El “govern amic” ens proposa ara un Estatut de puta pena, trinxat per totes bandes, i alhora ens ho deixa anar des del seu òrgan d’expressió oficiós, com dant-nos més pel sac i vexant-nos, tot passant dels nostres representants legítims que ho han de llegir als quioscos el dia següent.

Aquests són, amics, els qui ens ofereixen una oportunitat única? A això ens hi hem de plegar perquè si no mai més podrem negociar res millor amb cap govern ecspanyol? No amics, això és una prova més que amb Ecspanya no tenim res a fotre i que si els partits catalans (CiUT i ERCM) s’hi pleguen, llavors cal canviar el nostre sistema de partits, perquè aquests no ens són útils.

Si Zapatero I, l'enterrador, ha de ser l’esperança blanca de Catalunya, com sembla que ens volen fer colar els sociates i més d’un alienat d’ERCM, apaga i fotem el camp ja. Ell ens vol enterrar l’Estatut amb un somriure de deficient? Ens pren per rucs? Doncs nosaltres haurem de contestar amb un somriure sorneguer tot dient-li: No cola, pallasso.

No pronunciaràs el nom de CiU en va

Comença a ser preocupant l'obsessió malaltissa que el morsisme demostra cada dia contra CiUT. Molts pensavem que aquest pim pam pum seria una cosa passatgera, pròpia d'aquells que toquen cuixa després de molts anys i tenen pressa per saldar alguns comptes pendents.

Al principi, doncs feia gràcia. Però ara, dos anys després i amb tot el que ha plogut, la cantarella comença a ser fins i tot ridícula. I és que a ERCM ja només li falta carregar sobre la cabana la mort de Kennedy, el canvi climàtic o el fracàs de l'últim disc de Paloma San Basilio.

Dic això perquè el metrosexual s'ha despenjat ara culpant CiUT de la contraproposta (seria més precís dir enculada) que el PSOE-GAL ha fet amb el text de l'Estatut. I diu que és culpa de la federació per haver negociat en solitari perquè això ha afeblit la posició de Catalunya, etc, etc.

Aquest milhomes, aquest setciències, aquesta toia, aquest pagès...ens pren per idiotes o què?? A qui vol enganyar?? Sempre l'excusa, sempre l'enemic extern, sempre pronunciant el nom de CiU en va. T'haurem d'excomulgar, nen. A veure si t'enteres que el responsable d'aquesta merda que ens intenten colar té nom i cognoms: PSOE-PSC-GAL.

O és que no t'has enterat que la Secta ja va dient per les cantonades que millor un no Estatut que un mal Estatut??. És que no t'has enterat que la Iceta va reunir-se dilluns amb CiU al costat de la delegació del PSOE??. És que no t'has enterat que són els sociates els que diuen que l'Estatut haurà d'ajustar-se a l'interès general, a la Constitució, a sa tia nana i a no sé quantes coses més?? És que no t'has enterat que ara toca fer pinya més que mai entre els partits nacionals??

Doncs sembla que no, que no s'ha enterat. Deu anar enfeinat permetent les enculades diàries i constants de la Secta. En la seva apretada agenda, això sí, sempre té un forat per pronunciar el nom de CiU en va.

Aserejé

Està el tripi amoinat perquè diu que no acaba de transmetre bé la (in)acció del Govern catalanista i d'esquerres. Doncs que s'ho facin mirar, no? Perquè ja és patètic que en dos anys de legislatura el que més es recordi d'aquest executiu en matèria de comunicació sigui l'informe aquell més propi d'un dement que d'algú amb responsabilitats de govern i la censura que es volia imposar als mitjans audiovisuals després del Carmelazo.

Dos nyaps descomunals que també tenen en comú altres aspectes. Per exemple que tots dos van ser provocats, tolerats o induïts per gent d'ERCM, fet que demostra una vegada més el passerellisme d'aquesta gent. Afortunadament pel morsisme, de les dues perles només la primera es va saldar amb el cessament del responsable, o com a mínim de qui van carregar-li el mort. I sort van tenir que al Carmel també hi havia implicat Santa Claus i tocar al morsista implicava que també havia de caure, en justa correspondència, el gat vell i greixós.

Compatriotes, el problema d'aquest Govern pel que fa a la comunicació és doble. En primer lloc perquè poca cosa tenen a explicar que no siguin escàndols, baralles i ganivetades. El tripi, d'això, en diu soroll (un altre gran eufemisme d'aquest govern). Però a més, els dos portaveus (Nadal i Cagalló) jo no els consideraria tampoc uns mestres de l'oratòria no?? Vaja, que són d'allò més limitat i quan informen dels acords del Consell Executiu es perden amb aquelles frases quilomètriques però buides, aquells silencis eterns, aquella impostura de nou ric...Aquest parell de limitats (especialment el morsista) són incapaços de donar un titular ni que sigui per equivocació.

Ja posats podrien despenjar-se qualsevol dia amb una coreografia. Al ritme que van no m'estranyaria que un dia, a la pregunta de qualsevol periodista es despengessin amb una resposta del tipus: Aserejé já de jé de jebe tu de jebere sebiunouva majabi an de bugui an de buididipí.

Se'ls entendria igual, però riuriem més.

Què en penseu?

La Vanguardia publica en la seva edició d'avui una enquesta que resulta força interessant, més que res perquè el que se'n deriva de l'anàlisi dels seus pronòstics és que aquí (a Catalunya) tot Déu puja, menys el PP. Potser sí que és veritat que a Catalunya lliguem els gossos amb llonganisses. Si voleu accedir a l'enquesta cliqueu aquí.

Una MENA de cosa

Hi havia una vegada un noiet lleig, malgirbat i repel•lent que havia nascut a Burgos, l’any del Alzamiento. La criatura naixia marcada, ja que era fill i nét de fiscal i besnét de jutge. Segurament, el fet de néixer l’any en què el Caudillo va començar a ser-ho, fer-ho a la ciutat icona del franquisme de primera hora i essent fill d’una família poc decantada cap a l’esquerra lliurepensadora van començar a dibuixar una personalitat torturada i ressentida amb sí mateixa, amb ell i les seves circumstàncies.

Els anys passarien, el nen faria carrera de fiscal perquè el règim era amic i mai no li va faltar de res, ni en els duríssims anys de la postguerra. Va exercir de professor de Dret Penal i entre d’altres alumnes avantatjats va adoctrinar a l’ínclit Eligio Hernández, qui anys després seria Fiscal General de l’Estat en l’època del PSOE-GAL més GAL que mai, aquell que s’assabentava pels diaris d’algunes “cositas” relacionades amb la merda dels sociates, tal qual com el seu líder.

Aquesta perla, aquesta MENA de cosa, va ser esputat l’any 1967 a Barcelona “per un trasllat forçós”, i als pocs mesos va començar a militar al PSUC. Ho faria durant 11 anys. Començava a sentir-se a gust amb sí mateix. Havia aterrat en un món diametralment oposat al dels seus ancestres. L’amic José Maria començava a trobar el seu lloc al món.

I com no podia ser d’una altra manera, va començar a fer amiguets. Per damunt de la resta, Carlos Jiménez Villarejo, també militant del PSUC durant uns anys. Eren els temps del “volem bisbes catalans”, però estava clar que el món judicial anava per una altra banda. L’estratrègica espanyolització de l’administració de justícia a Catalunya seguia el seu rumb a velocitat de creuer. Jiménez, per cert, malagueny nascut el 35, ja formava part de la Fiscalia de Barcelona des del 65. Aquest és oncle de la Trini (la de la chupa de cuero) i tampoc ve de mala família. Observem que la Trini, alhora, és cosina d’Alberto Ruiz-Gallardón. L’oasi espanyol?

Amb els anys, Mena i Villarejo tindrien ocasió de commemorar junts els seus anys “rebels”, tot intentant fotre a la garjola el president de la Generalitat Jordi Pujol, diuen, a instàncies de l’X-men i d’algun que altre espia ben situat. Aquest extrem no està del tot demostrat, tot i que sempre han tingut el neguit de treure’s de sobre l’espineta que els va quedar clavada amb el no-procés del president català.

Després d’aquell cas, van ocupar-se d’altres que els van llaurar la llegenda d’“azote de la burguesía catalana”. Però siguem indulgents i posem-nos en el seu lloc. Es veu que al seu poble, els de la burgesia eren els de casa i no calia fotre mala maror, oi? Era millor fotre’s amb els Planasdemunt, Bertrán de Queralt, Estevill o De la Rosa. Tampoc no se’ls coneix diligències obertes en casos com el de Movilma, a aquests dos guerrers de l’antifaç antiburgès.

I casualitats de la vida, es veu que només en una ocasió l’amic Mena va retirar l’acusació en un procés. Va ser en el cas de les escoltes il•legals del Cesid. Us sona? Us sona un tal Serra? Doncs això. Segons el gran fiscal: “En el juicio nos quedamos sin pruebas y no nos quedó más remedio que actuar así o arriesgarnos al escándalo de una sentencia absolutoria”. No trobeu que l'argument és entendridor?

Villarejo va volar. De fet, fa poc temps va estar a punt d’encapçalar la llista d’Izquierda Unida a les eleccions europees. Ell s’hi va postular i el trist del Llamazares el va pseudoanunciar públicament com a cap de cartell. Però coses de l’esquerra civilitzada espanyola, Francisco Frutos i cia tenien un altre candidat, Willy Meyer, que va ser el designat.

Mena, per la seva banda, diuen que segueix fent política des de la Fiscalia en cap de Catalunya. Ara sembla que li sap greu que amb el tema del 3% no hagi pogut trobar proves de finançament il•legal de CDC, i ha optat per “encausar” diferents militants de Convergència per presumptes delictes de malversació de cabals públics, frau, tràfic d'influències, prevaricació i falsedat en document mercantil. Alguna cosa havia de fer, després de llençar-se com una fura a obrir querella contra CDC poc després d’una frase de l’exalcalde en seu parlamentària, sense cap tipus de proves, oi? Però ell és així, una MENA de cosa que quan calen proves les busca i quan no cal no les troba.

Encara hi són a temps

Mireu que ERCM les està fent de grosses, oi, amics ? Doncs permeteu-me dubtar profundament que el seu sentit de votació d’ahir al Parlament fos un error. Quina casualitat que votessin just meitat i meitat, decantant la majoria cap a l’opció sociata, no trobeu?

Va ser la d’ahir una metàfora de “les dues ERCM”?? Així com ara apuntava l’Oteji una de les dues ànimes que tradicionalment ha descrit CiUT, ERCM no serà que té una ànima clarament independentista, sobiranista, nacionalista… i una altra sociata desbocada??

No serà que la votació d’ahir va tornar a demostrar que la banda sociata és la que mana a ERCM? Sigui com sigui, em nego a creure que allò d’ahir va ser un error. No pot ser. No poden ser tan poc seriosos, tan poc solvents, tan poc de prendre’s seriosament. No em cap al cap.

Ara tenen una setmana per redreçar-ho. Encara hi són a temps. Hi haurà segona oportunitat. Segona oportunitat perquè ERCM ens projecti clarament a la ciutadania que encara hi ha equilibri a les seves files entre la part nacionalista i la sociata, i segona oportunitat per deixar en mans dels partits catalans (no del PSOE-GAL de Catalunya que a Madrid vota com la resta de sociates espanyols) la retirada o no del projecte d’Estatut de les Corts. Fem apostes?

¿Todo bien?

Amics, companys, compatriotes

Bé. Aquest post vol sortir una mica de la batalla diària que -gràcies al tripi- em veig obligat a reflectir en els meus comentaris. Però avui vull convidar-vos a dir la vostra d'un dels corrents polítics que ha generat més opinions contraposades en la política catalana els últims anys: el roquisme.

Botiflers sense matisos o pragmàtics assenyats? Nacionalistes moderats o regionalistes reformistes? És el roquisme d'ahir la sociovergència de demà? Perquè avui, exceptuant relíquies com la Maria Eugènia Cuenca o algun il·lustres exiliat, el roquisme a casa nostra va traspassar amb la marxa de Francesc Homs.

Ens hem de felicitar? Penseu-hi. Digueu la vostra. Cert que les exèquies del roquisme han ajudat a fer més nítid la penebització de CiUT. De fet, res a veure el missatge actual del partit amb els trets que van caractaritzar l'advocat: la moderació i l'intervencionisme en la política ecspanyola.

Això, i altres coses, se'ls ha retret. Però jo vull trencar una llança perquè, a banda de contribuir a nacionalitzar certes ments que corrien perill de caure en mans de la neofalange, sempre s'han mantingut fidels a la casa (ara cabana). Roca ha mostrat una lleial adhesió a Àrtur i ha anat sempre allà on l'han cridat per donar suport.

Potser només per això ha valgut la pena patir aquestes rocades. És talment com el pare d'un amic que, en un casament, va acostar-se a la taula on jo i molta altra gent sopavem. Tots catalans. Però l'home, com a bon roquista que du sempre la mà al pantaló per si cal baixar-se'ls una miqueta i no molestar, ens va preguntar en castellà, ¿Todo bien?".

Viure en la inòpia

Diuen que un alt dirigent d'ERC comentava aquest dimecres, a quien le quisiera oir, que l'akelarre d'ahir al Tinell va anar de conya. De conya pel partit, és clar. L'home en qüestió ha fet la següent reflexió: "No diuen que si el govern està acabat, que si la legislatura no s'esgota, que si som inestables. Doncs arrea! Aquí enviem el missatge que això arribarà al final". Les paraules no són textuals, però serveixen perquè us feu a la idea de la pobresa mental i la inòpia en que viu instal·lat el Morsisme des que toca cuixa.

I és que l'argumentari d'ERCM s'assembla cada vegada més a una cacofonia sense sentit que a un discurs pensat en clau de país. La governació i la dignitat al govern no importen tant com la bunquerització davant l'enemic extern (PP-neofalange, cavernes, CiUT...). La preocupació és la supervivència a qualsevol preu i la consigna, la resistència. No importa el desgavell gairebé diari, les ganivetades constants, les conspiracions estatutàries...Res de res. Tot supeditat a l'estratègia partidista segons la qual resistir és vèncer.

Sí, amics. Aquest discurset em recorda cada vegada més al de la Cuba de Castro. D'autocrítica, ni un gram. Les polítiques socials pregonades queden amagades darrere d'una èpica que dos anys després del Tinell esdevé peripatètica. Fins i tot el símil amb Cuba s'estèn a la presència d'un enemic extern: el PP-neofalange i la caverna mediàtica que fan als morsistes uns homenets.

Però...de les necessitats del país?? De replantejar sense dramatismes l'encert o no del pacte?? De variar el rumb?? De fer servir la clau?? De recuperar el discurs coherent??

De tot això res, amics. Tot s'hi val quan el fi és només un: Tripartito o muerte. Venceremos.

La veritable Alianza Nacional

Amics,

Tinc fresca com si fos ahir la frase que un amic em va deixar anar pocs dies després de les eleccions catalanes de 2003: "Ei! Que el pacte PSC-ERC també és un pacte nacional, eh?". Déu l'hagi perdonat.

Ahir em venien al cap aquestes paraules, una vegades més, aquest cop per una frase de l'amic Oteji. El compatriota admetia que malgrat el gest d'ahir de la Morsa, "sé que no necessàriament això ha de conduir a una aliança nacional (ERC-CiU) perquè com diuen els ecspanyols, del dicho al hecho hay un trecho". Aliança nacional... Pacte nacional... Em va fer pensar.

Perquè, quina és la veritable aliança nacional que sempre funciona? L'ecspanyola. La del PP i el PSOE. I ahir va tornar a funcionar al Congreso. Allà, neofeixistes i sociates van rebutjar la presa en consideració d'una iniciativa del Parlament de Catalunya que sol·licitava una reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional per a permetre a les comunitats autònomes poder interposar un conflicte negatiu de competències "amb la fi d'assumir competències que "obstaculitza" l'Estat. L'aliança nacional ecspanyola, un cop més, va funcionar. I el PSC-PSOE-GAL, com a PSOE-GAL que és, va votar en contra del que havia votat a Catalunya, i va deixar als seus socis del Tripartit i a CiU amb un pam de nas per anar-se a votar amb la resta d'ecspanyols.

Això és el que hi ha, amics. I sovint coses com aquesta mereixen breus als diaris, o ni això. Però tinguem-ho present. El Constitucional és la instància que en últim terme ha de donar el vist-i-plau a tot allò que es proposa a l'Estatut. No és gens anecdòtic, el que va passar ahir. En Mas ho deia no fa gaire en una entrevista al programa 59 Segundos: "Que se tramite con toda normalidad lo que proponemos siguiendo todos los cauces establecidos, y después ya se pronunciará el Constitucional si en su caso hubiese algo que considerara fuera de la Carta Magna". Ai, Àrtur! No provoquis, noi! Que els ecspanyols ja ho saben, això, i és una de les moltes cartes a la màniga que es guarden mentre gesticulen i fan veure que els tenim molt espantats.

Neng, fem pinya??

Curiós el panegíric que avui ha dedicat TV3, la d'ells, als dos anys de Tinell. Hòstia tu!. Quina ensabonada. La notícia, però, no era més que un burofax, una cançó sol·licitada, un morro que se'l trepitgen. Si fins i tot el pobre Jordi Pons (crec que era qui feia la veu en off) esbufegava de tant que havia de còrrer per explicar (i farcir) en 1 minut l'obra feta. Però és clar, tenint en compte que han colat l'Estatut (fet pel Parlament, no pel Govern) i fins i tot el desplegament dels Mossos (negociat per CiUT) doncs calia parlar molt i ràpid.

I com la fanfàrria no s'atura, aquesta tarda la festa continuarà amb l'acte al Tinell del qual la Cimera ja se n'ha ocupat a través de l'amic Mestres i d'un servidor. Demà tindrem temps per valorar amb més cura l'espectacle.

Avui, però, vull reconciliar-me ni que sigui una mica amb el Morsisme. Perquè estrellita es así i a vegades té coses que em tornen a apropar a ell. Resulta que ERCM i BiU han fet front comú perquè el nou reglament del Parlament permeti que només amb majoria absoluta a Catalunya es pugui retirar l'Estatut de les Corts ecspanyoles si ZP i els seus el mutilen.

Ja sé que no necessàriament això ha de conduir a una aliança nacional (ERC-CiU) perquè com diuen els ecspanyols, del dicho al hecho hay un trecho. Aquest canvi en el reglament no vol dir, ni de bon troç, que Morsita acabi pactant la retirada de l'Estatut amb Àrtur. Però com a mínim deixa la porta oberta a aquesta possibilitat i introdueix un element de pressió sobre la Secta.

I aquesta és l'estratègia que en dos anys de tripi jo he trobat a faltar des d'ERC. D'acord que un acord de legislatura obliga a una lleialtat necessària per governar. Però s'ha de tenir prou astúcia per saber jugar amb altres alternatives tant necessàries per fer avançar el país com la mateixa acció des de l'executiu.

Per això cal recordar-te, Morsita, que al Parlament continua havent-hi una majoria nacional. Així doncs, t'animes? Fem pinya?

"Perdone, pero por 'catalanista i d'esquerres' no me viene nada, ¿eh?"

Després de la tormenta d'ahir, sembla que torna la calma al blog. Torna el debat tranquil, benhumorat i intel.ligent. M'he passejat pel blog de l'Espada (o és Espasa?? O punyal? No ho sabré mai), i el cert és que fa una mica de basarda. Hi trobareu gent molt maleducada, barroera, i també molts feixistes (per allò de que la seva veritat és l'única veritat). En fi, deixem-los que vagin fent... ells a la seva, tu. Aquí hi seran benvinguts sempre que vulguin.

Avui fa 2 anys del CiUT a l'oposició (i avui encara el celebro més, per la catarsi que els ha provocat). Vaig alegrar-me que ERC entrés al govern, perquè tenien la clau*, i perquè tenia l'esperança que hi deixarien la seva petja. Comentàvem, l'amic Oteji i un servidor, que la bondat de l'Acord del Tinell dependria en bona mesura de l'avenç nacional que aquest afavorís. Tots dos vam convenir que la tria feta per ERC era l'encertada si realment utilitzava la seva força. Però en dos anys, l'avenç nacional és més aviat escàs. I no només això, sinó que l'acció de Govern, allò que se'n diu el dia a dia, és inexistent. O sigui, que allò del Govern catalanista i d'esquerres ha estat un 'bluff', un no-res.


Repto a aquells que defensen a ultrança el tripi que m'enumerin l'acció de govern. Què ha fet aquest govern? Quines promeses electorals ha complert? En quines iniciatives s'ha notat que és més d'esquerres? o més progressista? Quines mesures governamentals el fan més catalanista? On és el desitjat avenç nacional? És un govern honest? O intenta vendre'ns la moto continuament? Per què no fan el que deien que farien quan estaven a l'oposició

És un repte difícil. Ho sé. Però els incondicionals del trip segur que ens sorprenen. Ara bé, això sí, vull arguments sòlids i amb proves, no mitjes veritats o demagogia barata procedent de l'argumentari facilitat pels òrgans dels partits integrants del tripi. Per contra, als crítics amb el tripartit, els demano que facin memòria i enumerin les vegades que ERC s'ha abaixat els pantalons, que el PSC ha fet el que li ha donat la gana, i que ICV ha renunciat al seu ideari. Eps, però també amb arguments, eh?

Endavant! A veure qui la diu més grossa.

(*)Tingueu els altaveus encesos.

Dos anys de tripi

Diuen que la ignorància és atrevida. Jo crec que la falta de convicció també. I imagino que per aquest motiu els del tripi organitzaran demà un acte per celebrar els 2 anys de pacte de desgovern. Hi anirà la Santíssima Trinitat, que pronunciarà unes sentides paraules, i tampoc faltarà el pijerio pseudointel·lectual afí a la Secta (ERCM i Monchito van mancats d'efectius en aquest terreny). Com veieu, tot pensat per convertir la normalitat (la governació d'un país) en una orgia de gent encantada d'haver-se conegut i d'haver creat el supermegaguay govern catalanista i d'esquerres (que això ho repeteixen molt).

No sé ben bé perquè m'extranyo d'aquestes coses perquè els dos anys de tripi ja ens han immunitzat contra les parides. Però la performance que ens regalaran demà és, sens dubte, un dels pitjors acudits d'aquest govern. A qui volen enganyar??

Com deia abans, ja és lamentable que un Govern faci cada any aquestes exhibicions i mostres d'onanisme polític. Què volen vendre?? Senzill: "abans de nosaltres, el no res". Com si Catalunya fos un gran forat negre del qual ells ens treuran per conduirnos a l'Arcàdia feliç. Ignorant també que el Govern de Catalunya és el Govern de Catalunya, dispositari d'una continuïtat institucional. I prou! Prou de recordar-nos a diari la conyeta del "catalanista i d'esquerres" perquè si ho repeteixen tant potser...potser és perquè no es creuen ni una cosa ni l'altra.

Però és que a més, tampoc em negareu que dos anys després d'anar-se matant-se per les cantonades, ja té gràcia que el tripi organitzi ara aquest akellarre, aquest exorcisme. Què pretenen fer veure?? Que són molt col·legues?? Que tot va de conya?? Que els hem d'agrair la seva genial i insuperable acció de govern??

Malauradament això és el que vendran. Ni un gram d'autocrítica. Les grans cagades de la legislatura, la paràlisi de l'acció de govern...Tot, diuen, són només petits problemes lògics en un govern de coalició.

Fa dos anys potser sí hi havia una certa il·lusió i esperances en la nova etapa que s'obria(tot i que menys de la que ens van vendre). Ara, senzillament, l'aniversari feliç fa riure...o plorar.

Quintanetxe

A mitjans dels noranta, el gran boc expiatori del diabòlic nacionalisme trencador de les Ecspanyes va ser el president Jordi Pujol. Pocs anys després, amb la seva megaproposta "secesionista" li va prendre el relleu el lehendakari Ibarretxe. A aquest el va substituir en les obsessions de l'ecspanyolisme més talibà la morsita Carod: Roviretxe. I ara que el primer està jubilat, el segon fa mutis i negocia una treva i el tercer està tocat, ara arriba a els seves pantelleeees... QUINTANETXE!!!

Són el que no hi ha, amics! Sempre troben algú que els ajuda a parlar del trencament d'Ecspanya i del secesionismo. Avui he sentit que el nostre psicòpata radiofònic favorit parlava de "cantonalismo". I tot perquè la proposta d'Estatut del BNG presenta la possibilitat que algunes poblacions d'Astúries i de Castella-Lleó limítrofs amb Galícia puguin optar voluntàriament per adherir-se a Galícia. I?? Què passa, senyors de Castella i Lleó?? Que no contempla el mateix el seu Estatut? Encara més: que no contempla el seu Estatut fins i tot l'adhesió d'una província sencera?

Però és inútil, amics. Els ecspanyols a la seva. Ells van al que van a fer gestos. A fer com els maorís, per a acollonir. I per a fer-ho busquen bonics caps de turc polítics que els facin de metàfora perfecta del dimoni. Ara toca Quintanetxe. Així es desvia una mica l'atenció de l'Estatut, tot i que la Brunete admeti que allò que veu darrere de Quintanetxe i de tots els mal d'Ecspanya és la proposta catalana.

A Galícia em sembla recordar que calen 55 diputats del seu parlament per tirar endavant el projecte d'Estatut. El PP en té 37 i BNG i PSdG-PSOE-GAL sumen 38. El PP és necessari fins i tot per admetre a tràmit propostes dels altres grups, perquè si es tanca en banda la cosa no tira i punt i final. Així que estem en les mateixes que comentàvem no fa gaire. Els neofeixistes gesticulen i es posen les mans al cap, els sociates fan que són amics però són ecspanyols i en el fons no estan preocupats perquè saben que tenen el PP que els cobreix les esquenes, i els nacionalistes "a explicar-nos" amb una perspectiva més aviat modesta del que n'acabaren traient de tot plegat. I és que com deien a les pel·lícules d'abans, la Banca (Ecspanya) sempre guanya.

Mireu com riuen!

Amics i compatriotes,

ja som aquí de nou. Ja s’ha acabat aquest més que merescut aqüeducte, que no oblidem que ha estat possible gràcies a una celebració religiosa, en aquest curiós Estat laic on vivim. Si no hagués estat per la Puríssima, de què moreno!

Humor d’obertura a part, us diré que la situació política actual també és ben curiosa, per no dir inquietant. Avui llegia l’article dominical de l’Albert Sáez i certament coincideixo amb el seu diagnòstic, que es sintetitza amb la següent frase final: “El pitjor de tot seria que Zapatero aprofités, com va fer en el seu moment Montilla, la picabaralla nacionalista per mantenir-se en el poder sense resoldre els problemes estructurals de Catalunya. Mala peça al teler.”

I és que és cert! Jo no és que estigui totalment tancat en banda a acords amb els sociates, sempre que aquests beneficiïn clarament Catalunya, el seu autogovern i, per tant, la seva gent. Però és que això no passa. Perquè el govern del fals del ZP va fent, mentre ERCM i CiUT es foten d’hòsties per les cantonades tot discernint qui pacta millor amb els sociates. Així, el pes real d’ERCM, tot i ser aliat oficial del PSC-PSOE-GAL, es veu afeblit i a la pràctica la seva por a ser traïda per un pacte CiUT-sociates els condiciona i anul·la la seva força. ZP pot anar fent sense dependre’n gaire gens.

I per l’altra banda, CiUT encara no té res. Però res de res, eh?? Que observin que segueixen a l’oposició, aquí i allà. Que observin que ara el Tripi li ofereix al Mas encapçalar la negociació del “quadripartit” a Madrid, perquè així si fracassa tot plegat en Mas no pugui rendibilitzar la situació i surti tant esquitxat com els altres per la desfeta. I que observin que està molt bé que vulguin projectar una imatge de solvència i d’estabilitat que contrasti amb ERCM, però que això no els pot tornar a fer ciuejar, rebaixant el seu sobiranisme recuperat, quan són a l’oposició i no hi ha governabilitat que justifiqui aquestes renúncies primerenques que projecten males estrugances sobre què tornaran a fer si algun dia recuperen el poder.