Que vagin fent el ruc

El gran Lluís Bou publica avui al diari català de referència un article indignant (pel que implica) i titulat La gran coalició no... però potser sí. La tesi? Que sembla que CiUT i el PSC-PSOE-GAL caminen a passes gegantines cap a la grossen koalition.

Doncs no amics, no. No és això, amics de CiU, no és això. A veure si encara sereu més pardals que els d’ERCM. Fa uns mesos que sembla que les enquestes demostren que el Tripi no despunta. Normal, si tenim present que ha fet una atzagaiada rere l’altra i que està (no)dirigida per un incapaç prejubilat a l’estil de la Minobis.

Ara! CiU tampoc emprèn el vol, eh? Que s’han cregut que ja tenen tota la feina feta? Que s’han cregut que això de la victòria caurà pel seu propi pes? Només els recordaré unes quantes coses perquè deixin de fer el ruc, els amics de CiU:

1.- L’argument de la fruita madura que cau és el que van aplicar els sociates amb el govern de CiU, i mireu quin ensurt es van endur, que només el van superar gràcies a ERCM. A vosaltres us salvarà ERCM?

2.- Segurament ERCM no salvarà de res als de CiUT, perquè com apunta l’article del Bou, són l’ase dels cops de la federació nacionalista. És clar que els d’ERCM la caguen molt i que aguanten el Tripi, però i l’estratègia? I el generar complicitats amb els socis naturals?

3.- Ara CiUT es confia, torna a no sortir gaire gens als mitjans i dóna la sensació que fa bo el PSOE-GAL, sense res a canvi. Perquè els d’ERCM com a mínim són al Govern i socis preferents dels sociates, però i CiUT? Què tenen a canvi de les 49 esmenes a la LOE pactades ahir amb els sociates?

4.- Frase que donen els sociates a canvi, de boca de l’Iceta: “Em felicito que des de fa algun temps CiU digui que PP i PSOE no són el mateix. Les coses es van posant a lloc”. Xuleria esbojarrada que ve a dir: “Fins i tot els de CiUT veuen que som catalanistes i el PP espanyolista! Fins i tot els que més han pactat amb els neofeixistes però que ara es ressituen!”. Lamentable rèdit, oi? Hòstia a discreció.

5.- No caureu en les urpes dels sociates de nou, oi? Mas, maco, no t’hauràs deixat menjar massa l’orella per en Zapatero? Pot menjar a algú la orella, aquest? No està prou clar que és un líder nul? No és sociata, per tant farsant? No n’hem après, encara, a aquestes alçades de la pel·lícula?

6.- Amb això voleu espantar els d'ERCM, com fent-los veure que són prescindibles, però així els llenceu més als braços dels sociates i els doneu l'argument que els critiqueu per pactar amb ells i els dimonitzeu per això, mentre que vosaltres esteu neguitosos perquè no podeu fer el mateix.

i 7.- Si en Mas i CiUT en conjunt s'han pogut projectar millor en els darrers mesos ha estat perquè fins ara apareixien clarament com una oferta política diferenciada de l'extremisme del PP i del socialisme, que ara comprèn el PSC-PSOE-GAL i tots els qui hi pacten de forma submissa. Ara voleu formar part d'aquest club?

Espero que els amics convergents facin un cop de cap, s’abaixin els fums, que això mai no els ha fet bé, i que segueixin fent pressing per l’Estatut i treballant pel país en comptes de pastel·lejar amb enemics de Catalunya amb pell de xai. No aneu fent el ruc, que encara prendreu mal.

Pobre diable

Pobre diable

Diuen que a Josep Cagalló fins i tot els seus companys d'ERCM l'anomenen el cotó fluix. El que no sé és ben bé d'on surt el sobrenom. Posats a buscar trobariem més de 1.000 possibles motius. Perquè s'estova davant la secta?? Perquè els treu la pols?? Perquè els neteja la brutícia?? O potser perquè està posseït pel diable?? Ves a saber.

El que sí és cert és que aquest home desmereix el càrrec que ocupa. No sé quins seran els seus assessors però que s'ho faci mirar. A mí que ell es vexi cada dia se m'en refot. Però que no arrossegui a tot el país darrere seu amb escenes ridícules com el brindis que va fer ahir amb el feixista Rajoy. Serà aquest l'últim gag de Cagalló??

No ho sembla. Al menys si tenim en compte a la trajectòria del personatge i perquè, a més, Cagalló és d'aquells tios als quals el càrrec els desborda. Però és que a aquest tio el sobrepassa molt.

Cagalló era a Barcelona el dia que el Carmel s'ensorrava i no va ser capaç d'ajornar un viatge que tenia a l'endemà a Euskadi per reunir-se amb Juanjo. Què buscaves?? Que se t'empeltés alguna cosa del savoir faire del lehendakari?? La primera vegada que el sobiranisme podia fer forat en un dels cortijos de la secta vas i no et creus ni el paper que representes. Lamentable, cotó fluix, lamentable.

En el cas del personatge la cosa és encara més greu. Perquè a mí m'ha arribat que fins i tot li va demanar a l'exalcalde si creia que havia d'ajornar el viatge. Això ja el caricaturitza i demostra fins a quin punt es deixa sodomitzar per l'aparell de la secta.

Però si la política hauria de ser l'art de resoldre problemes, Cagalló va faltar a classe el dia que explicaven la lliçó. Les seves sortides de to han contribuït al boicot als productes catalans al mateix nivell que els exabruptes del PP, Fede i la caverna.

En el cas del cotó fluix, amb un agreujant. Cada vegada que obre la boca, no només no resol el problema sinó que ajuda a crear més ecspanyols que 40 anys de dictadura. Ara, tot el món empresarial ho vol ser per fugir de les urpes d'aquest inepte. El Fornesa, els de Freixenet....Que ja eren ecspanyols, que ja ho sabem...però com a mínim callaven.

En Cagalló els ha fet sortir de l'armari. Gràcies, pobre diable.

El parany del PP (i també del PSOE)

L'espiral de declaracions ofensives (agressives i violentes, diria jo) en les que ha entrat el Partit Popular arran del debat estatutari formen part d'una estratègia. Es tracta d'una estratègia partidista (com gairebé totes les estratègies que es fan en política) que només busca ensorrar el PSOE i Zapatero, i atraure aquell votant ecspanyol que no entén les (suposades) derives catalanistes dels socialistes. Es tracta de proclamar als quatre vents que l'Estatut de Catalunya l'ha redacatat directament ETA, que Carod-Rovira va pactar justament això quan va anar a Perpinyà, i que Zapatero actua en connivència amb els independentistes catalans i al dictat dels terroristes. D'altra banda, les furibundes i rabioses desqualificacions cap al ministre Montilla tenen l'objectiu de ressucitar l'esperit de la corrupció que va planar de manera ostensible per damunt del PSOE fa uns anys (Filesa, Roldán, Guerra, etc...). El Partit Popular utilitza la condonació del deute del PSC per part de "La Caixa" per vincular-lo a un pressumpte tracte de favor en el sentit invers, i d'aquesta manera denunciar la poca transparència del Govern socialista. En aquest estratègia, els catalans (i Catalunya) importen un pebrot. Al PP només li interessa erosionar a qualsevol preu, i esgarrapar alguns vots que ja sap que no sortiran de Catalunya. I si no han de sortir de Catalunya... per què no fer de Catalunya l'objectiu de les seves crítiques??

Però l'estratègia del PP, també és en el fons l'estratègia del PSOE. Els sociates, artistes del transformisme i de l'escapisme, mestres de la demagògia, especialistes en vendre fum i artífexs de la hipocresia, han sabut portar al seu terreny l'ofensiva del PP. Com? Doncs assumint el paper de víctimes. Tant és així que, de moment, han aconseguit que el ministre José Montilla (Iznájar, Còrdova, 1955) s'erigeixi en màrtir de Catalunya. El PP ataca Montilla per desgastar Zapatero, però en canvi el PSC vincula aquests atacs al fet que "saben que som el pal de paller". I el mateix Montilla ha tingut la barra d'autoproclamar-se salvador de la pàtria catalana exigint a Acebes i Rajoy que demanin perdó a Catalunya per barrejar ETA i l'Estatut. El que em faltava per veure: Montilla embolicant-se amb la senyera!! Potser sí que està cometent alguns errors, però malgrat el que digui el nostre amic Jaume (recomano a tothom que visiti el seu blog, hi trobareu excel.lents reflexions), Montilla és capaç de convertir aquests errors en virtuts. Montilla és com els gats, que sempre cauen dempeus i, a més, tenen 7 vides.

Amics, companys i compatriotes,

No caiguem en el parany del PP (i també del PSOE). M'importa més aviat poc el que aconsegueixin els populars a l'Estat ecspanyol amb aquesta estratègia. Però, en canvi, el que de rebot podria a passar a Catalunya seria irreversible. De bones a primeres, se m'acut que tothom farà pinya amb les víctimes, és a dir, amb Montila i els socialistes, de manera que els rèdits electorals que n'obtindran seran molt sucosos. En segon lloc, PP i PSOE estan aconseguint espanyolitzar la política catalana, talment com si fóssim Múrcia. I per últim i en tercer lloc, em reservo el pitjor de tot: gràcies a la tàctica 'pepera' de deixar-nos verds, el PSOE s'erigirà com el millor (i únic) aliat a Madrid per negociar l'Estatut. Ens diran: "Eps! agafeu les engrunes que us donem, que al nostre darrera ja veieu que només hi trobareu els feixistes del PP, o sigui, que més val que aprofiteu l'oportunitat i no digueu que no". Què ens hi juguem??

ETA-Estatut? Volen armes?

És de bojos, amics. Els neofeixistes estan encaparrats en lapidar totes les reivindicacions catalanes, siguin les que siguin i tan se val com es plantegin. Se’ns havia dit durant anys que es podia defensar qualsevol idea política, mentre fos des de la democràcia i sense les armes. Doncs bé, aquí a Catalunya no en sabem d’una altra manera. Ells no saben com dir-nos que no volen saber res de les nostres reivindicacions, i ara ens lliguen a ETA. Es pot ser més irresponsable? Més antidemòcrata?

Ho va tornar a deixar anar l’altre dia l’Acebes i la resta de cavalls desbocats que dirigeixen el PP. Ahir, el desquiciat de l’Aznar va sortir a reblar el clau i va dir que “a ETA li interessa molt que Catalunya sigui considerada com a nació”. Es pot ser més vil? Es pot ser més demagog i incendiari? Però què volen? Que una generació de catalans es llencin a les armes? Potser busquen que ho faci una generació d’espanyols? O totes dues coses alhora?

No exagero, amics. El llenguatge d’aquesta gent és bèl·lic. Ens acusen als nacionalistes catalans de balcanitzar, quan de la boca dels nostres polítics no ha sortit ni un mot de confrontació com els que surten de la llengua verinosa dels polítics del PP. I això és molt perillós. Un cop més, han trencat les regles de joc. Res els val si no és un sí wana humiliat. Tot el que se surt de les estretes línies mestres que ells marquen sembla que sigui casus belli. Sembla com si volguessin que hi hagués soroll d’armes. Ni ta sols sembla que els interessi una treva a Euskadi! On s’és vist, això?

Digueu-me fatalista, però a mi tot plegat m’inquieta força. Cada dia som més independentistes, a Catalunya. La segona legislatura de l’Aznar va ajudar-hi. Molts van veure que amb el peix al cove i l’autonomia de la Rioja no anàvem enlloc. Tot correcte. La via democràtica està per comprendre també posicions independentistes. Però i si ara la via democràtica li diu als independentistes que s’hi posin fulles? I si la via democràtica els diu que fotin el que vulguin, però que tot el que facin fot ferum a violent? Potser algú s’acabarà plantejant que posat a ser titllat de violent potser que ho sigui de veritat. I això és perillós. Molt perillós.

Recordo quan deien que el PNB havia de deixar la via sobiranista, perquè l’acusaven de defensar els mateixos plantejaments que ETA. Però no havíem quedat, senyors del PP, que ETA no defensava causes polítiques? No havien dit i repetit que són una simple banda terrorista d’extorsionadors i de malfactors? A què juguen, doncs? A barrejar-ho tot? Ara també Catalunya ha de renunciar a defensar-se com a nació perquè ETA diu en un comunicat que Euskadi i Catalunya són nacions? No havien dit que l’únic comunicat d’ETA que compta és aquell que anunciï el final de la violència? Anunciaran vostès algun dia el final de la seva violència verbal? Volen violència, amics, i potser l’aconseguiran.

Jo no voldria que passés res d’això, però calen solucions. Cal una dreta espanyola civilitzada. I, sobretot, cal que els catalans ens plantem, que defensem les nostres reivindicacions fermament, sense violències però sense renúncies. La nostra lluita és pacífica, és justa i democràtica. Això no ens ho podran discutir per molt que bordin violència i per molt que desitgin violència... que la desitgen.

Vocació d'eslògan

Què cony vol dir Alianza de Civilizaciones? Ni el ZP dels collons ho sap, i aquest és el problema. Una nova idea feta amb vocació d’eslògan que només busca aparentar i projectar una imatge falsa de líder còsmic a un inculte politiquet de provincias vingut a més.

Els de la Secta ja ens podran voler vendre que això és la gran pensada del segle i la solució definitiva al terrorisme islamista (ui! perdó! “Terrorisme internacional”, que dir “islamista” és racista i de dretes!). Però amb això no enganyen a ningú. I com a mostra un botó: a la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi ha anat ni el Tato, que diria aquell. Ni cristo dels que interessaven, és clar.

Ni Egipte, ni Síria, ni l’amic del Marroc, ni Tunísia, ni Líbia, ni Jordània, ni Argèlia... vaja, Tot un èxit! Jo, del ZP, convidava al Goril·la Roig, el pseudodictador Chavez, per a omplir espai a les fotos, encara que no tingui res a fotre a la trobada. Però com que són tan amics... A més, potser muntava un dels seus habituals numerets de líder de república bananera i es posava a cantar en una roda de premsa. Això sempre vesteix.

No trobeu que és lamentable, entre moltes altres coses, la política exterior dels sociates ecspanyols? D’acord, l’Ànsar anava del bracet del Bush i ja sabem tots que el Bush és molt dolent. Però i les fotos de la nostra diplomàcia de la mà amb personatges com Castro i Chavez? I l’entranyable amistat amb el tirà del Marroc? I el seu ull clínic per triar aliats (Chirac, Schröder, Erdogan...) i enemics (Blair, Merkel, Bush...)?

Ahir la Merkel ja el va vexar entrevistant-se primer amb el Duran i Lleida. I espereu al que queda de cimera, que pinta que el paripé serà tot un via crucis mediàtic pel falsari aquest. De moment, ja comencen per no arrribar a cap tipus d’acord amb un tema clau en l’agenda com és el terrorisme. Perquè si l’Alianza de Civilizaciones no serveix per a avançar en el combat del terrorisme, torno a preguntar: Què cony és aquesta gran pensada, ZP??

Cada dia, una imatge val més que...

Amics, companys i compatriotes,

un servidor, com el Mestres, també ha volgut donar moviment a la seva secció. He anat fent compilació i sí, podré publicar una imatge cada dia. Hi ha teca. Els darrers dies ja ho he anat fent.

I si trobeu que teniu fotos que podrien afegir-s'hi, només heu d'enviar-les a cimeraextra@catalunya.org. Delecteu-vos amb l'última adquisició: Lolailo ZP. La secció us espera!

Ah!! i cliqueu sobre les imatges per veure-les ben grans!!!

La secreta perversió d'ERC: quan guanyi Catalunya que soni l'himne ecspanyol

Escoltant de boca del secretari general de l'Esport, Rafel Niubó, sentències com: “S’ha acabat la travessa al desert de l’esport català, des d’ara ja no té límits ni fronteres i va a totes” (Avui, 17/04/04), o conclusions inequívoques com: “hi haurà seleccions esportives catalanes perquè no tenim voluntat de cedir” (El Mundo 02/04/04), o declaracions d'intencions del tipus: “nosaltres no baixarem del burro si ells tampoc ho fan” (Avui, 02/04/04), se'm fa difícil creure que un bon dia plantegés la possibilitat que "les seleccions esportives catalanes utilitzin l'himne espanyol" per celebrar les seves victòries (El Periódico, 31/03/04).

Hehehe, mai m'hauria imaginat que diria... Maldonado, torna!

Bracooooons, Bracooooons!!

5 de novembre de 2003. Acte electoral a la Vall d'en Bas.

El president d'Iniciativa per Catalunya, i cap de llista de la coalició formada per Iniciativa per Catalunya - Els Verds - Esquerra Unida i Alternativa, bla, bla, bla (ICV-EUiA) en les eleccions al Parlament de novembre de 2003, Joan 'Monchito' Saura, es compromet a aturar les obres del famós Túnel de Bracons, i afirma a tota contundència que "la coalició aturarà les obres del futur túnel de Bracons que vol connectar Osona i laVall d'en Bas a la Garrotxa". Envoltat de membres de la Plataforma "Salvem Les Valls", Saura donava garanties que "la nostra presència al govern significarà acabar amb aquesta passió pel ciment, una passió que afavoreix els interessos dels poderosos, i que també comparteix el PSC". Aquest compromís també estava recollit en el seu programa electoral.

12 de desembre de 2003. En unes declaracions a COM-Ràdio.

Quan Joan Saura ja sabia que ell seria conseller del futur govern tripartit, va matisar la seva contundència d'unes setmanes enrera i explicava que "veu difícil aturar el túnel de Bracons". I efectivament, tan difícil va ser, que el Govern va aprovar continuar amb el projecte. No he vist que hagi dimitit ningú. Vergonyós.

Dídac visual: entre el goooool d'Ecspanya i l'hoquei a la Xina

A propòsit de la votació de l'altre dia a Roma sobre la possibilitat que la selecció catalana d'hoquei pogués participar en competicions oficials, he recordat un parell d'imatges que m'ha semblat oportú compartir-les amb tots vosaltres. Es tracta d'una espècie de Dídac visual, que també trobareu a la secció, juntament amb d'altres nous dídacs penjats recentment.

16 de juny de 2002. Pavelló de la Mar Bella, Barcelona. Acte polític amb la militància del PSC.

23 d'octubre de 2004. Pavelló de Macau, a la Xina. Maragall desvia la ruta i es fa la foto amb la selecció catalana d'hoquei, després que Mas i Carod, prenguessin la iniciativa.



A quin Maragall ens hem de creure? O és possible tenir dues pàtries i no estar "tocat de l'ala"??

Pactar o no pactar amb el PP: aquesta és la qüestió

El 8 d'octubre de 1999, Pujol va proclamar en un acte de campanya electoral, a Tarragona, que CiU "no té cap intenció de pactar amb el PP, perquè l'opinió pública el que no vol és que els populars tinguin un pes determinant sobre el Govern". Uns dies després (15/10/99), en una entrevista de Rafael Jorba, publicada a La Vanguardia, el president reiterava aquesta mateixa idea: "Descarto entrar en un govern a Madrid i descarto que el PP pugui entrar o condicionar molt al Govern català".

De les sancions pel català, a la "llengua amable"

La llei 1/1998 del 7 de gener, de Política Lingüística va ser aprovada, malgrat els vots en contra d'Esquerra, que exigia més duresa en les sancions. Més endavant, en una interpel.lació parlamentària, Josep-Lluís Carod-Rovira, deia això:

"I un altre tema. Tota llei que vulgui ser llei, i no un brindis al sol o un poema malgirbat, té el que se’n diu garanties de compliment. Els que van votar favorablement a aquesta Llei..., nosaltres no la vam votar favorablement, l’acatem perquè emana d’aquest Parlament i, per tant, també és nostra i el que hem de fer és que es compleixi. Llegim que la Llei estableix un règim sancionador que remet a altres normatives; doncs, voldríem saber també, en dos anys, quantes sancions s’han imposat d’acord amb la Llei, i si no se n’ha imposat cap, si vostès creuen des del Govern que no s’ha produït, en cap moment, la més mínima mesura d’incompliment de la Llei de política lingüística que ha aprovat aquest Parlament."

El gener del 2004, en un de les poques rodes de premsa que va poder oferir com a conseller en cap, Carod-Rovira rebaixava el llistó de l'exigència i afirmava que "l'interès del Govern passava més per incrementar l'ús social de la llengua catalana que no pas sancionar". I ho culminava amb aquesta floreta: "Volem una llengua útil en un país amable". Puajjj!! Au va! i després diuen que a Esquerra no "convergenciegen".

Pirates ecspanyols

Algú de vosaltres podrà pensar que tinc una obsessió amb el Jaume Roures, i no. Simplement passa que els darrers dies aquest individu em dóna arguments contra la Secta.

El personatge en qüestió encara té la poca vergonya de dir-se comunista, quan està podrit de calers i té una productora que tracta els seus treballadors de forma lamentable, i ja ha tornat a llepar de la mamella. I fa anys que ho practica, eh?

Torna a mamar perquè, com anuncia avui l’e-noticies: “El Consell de Ministres ha adjudicat el sisè canal analògic de televisió a La Sexta, l'empresa participada per les productores Mediapro, de l'empresari català Jaume Roures, Globomedia i altres productores, inclosa El Terrat, d'Andreu Buenafuente”.

Al Roures i al fals del Buenafuente –que sempre va tenir les Ecspanyes en el seu punt de mira, perquè Catalunya li quedava curta– els ha tornat a tocar la loteria, gràcies a tots nosaltres, de fet, que som els qui posem el govern. Però és que això no és cosa d’ara! Aquests dos ja fa temps que guanyen sempre. Amb els convergents van guanyar, ja que el Roures es va fer un homenet i va començar a tirar de contactes gràcies a què “va participar en la creació i desenvolupament de Televisió de Catalunya (TV3), on va ser responsable durant vuit anys del Departament de Notícies i Produccions Esportives. Responsable d'Operacions Especials de FORTA (Federació de Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmiques)”. Recordeu els drets de televisió del futbol?? Doncs d’aquí neix la fortuna.

Recordeu que fa uns dies algú ens demanava pel sentit de l’adjectiu sectari? Doncs podríem dir que és l’adjectiu que defineix “el que no era la tele del Pujol, que va fer créixer criatures com aquest i el Buenafuente, i el que sí que són els sociates, que els recompensen precisament per saber estar realment al costat de qui toca. Aquests pirates no tenen una altra fe que el caler i saben que Ecspanya i el socialisme els en donarà a cabassos. Una nova prova que no van equivocats. Una nova prova que són pirates ecspanyols.

Ay Carmelo

Després diran que no té res a veure amb el fet que siguem catalans. Però no cola, i cada vegada menys. Carmelo Paniagua, un mindundi navarrès que fa de president de la Federació Ecspanyola de Patinantge, s'ha encarregat amb l'ajuda del govern amic de José Luis Rodríguez d'evitar el reconeixement internacional de la selecció catalana d'hoquei.

Fins aquí molt bé. Farem veure que la votació s'ha fet sense pressions i democràticament i ens l'envainarem de moment. Seguirem amb els partits de costellada al Nadal i tornarem a la càrrega quan toqui. Però deixeu-me, abans, explicar una coseta d'en Carmelo.

Mirant i remirant webs he trobat que l'any 2001 va tenir lloc a Nafarroa la segona edició de la Copa del Món de Patinatge de Velocitat. En aquesta competició (de caràcter oficial) es van enfrontar Nafarroa i Ecspanya. Sí, sí, heu llegit bé. I si no us ho creieu, mireu el quadre amb les classificacions.

Fins aquí res anormal. Nafarroa (el País Valencià d'Euskalherria) tenia tot el dret a ser-hi. Però el que és curiós és que la participació de patinadors sota bandera navarresa va ser possible perquè l'aleshores vicepresident de la Federació Ecspanyola de Patinantge ho va fomentar. I qui era aquest home??? Tachín, tachín: CARMELO PANIAGUA.

Ets gran Carmelo, molt gran. I molt cínic. I molt farsant. I molt ecspanyol. Deus votar als fatxetes regionalistes de la UPN, com a mínim.

Per sort, cada vegada enganyeu menys. A tu ja se t'ha caigut la careta. Ay Carmelo, ay Carmelo.

Serà cert??

Amics, companys, compatriotes

Els ítems que us passaré ara són d'una enquesta encara no publicada. Ja sabeu que jo personalment crec que els sondejos s'han d'agafar amb pinces, però què voleu que us digui, aquest me'l crec. I me'l crec perquè trobo que és un reflex del que està passant. I me'l crec perquè vull pensar que som un país normal que actua amb coherència. I me'l crec perquè no s'allunya gaire d'una altra enquesta fet fa pocs dies pel mateix Govern.

Apa, per obrir boca:

1.- El 48,5% dels catalans creu que Maragall no hauria de repetir

2.- El president del govern ecspanyol, José Luis Rodríguez, és el líder més ben valorat pels catalans, seguit d’Artur Mas

3.- CiU guanyaria en vots però el tripartit encara podria sumar

4.- La coalició favorita pels catalans és la formada per la federació i ERC, amb un 20,9%

5.- Mas, millor per als interessos catalans i Maragall per negociar amb l’Estat

6.- Poc coneixement de l’Estatut però molt interès en el finançament just

Com diu l'amic Garrigosa....que no tremoli ni una cama!

Que no tremolin ni una cama!

Amics,

Cada dia estic més orgullós del president Pujol. El nostre primer president retirat és tot un exemple que res té a veure amb els casos del Felipe González i del José María Aznar, que després de retirats s’han dedicat a fotre el dit a l’ull als seus partits amb declaracions extemporànies i lamentables.

En Pujol no. Fa conferències discretes però lúcides. Crea una fundació que no vol ser una FAES, metralladora ideològica, sinó un think tank sòlid. Fa classes d’intercanvi amb un argentí i guaitem que aquesta proposta de l’Òmnium està per aprendre un idioma, el guiri i el d’aquí, i en Jordi com que ja sap alemany, francès, italià i anglès, ha optat per perfeccionar l’espanyol (boníssim!). Va a tot arreu on li demana el partit. I, per descomptat, segueix exercint una autoritat moral i patriòtica que pocs poden superar.

Ara ens n’ha tornat a donar una nova mostra. Ahir va haver de sortir ell i picar la cresta a un grup d’empresaris que es queixaven pels efectes del boicot als productes catalans. Els va demanar que no els tremolin les cames davant les pressions contra Catalunya. Concretament va dir: “Catalunya no pot donar la sensació que si ens deixen de comprar quatre teixits o quatre ampolles de vi de seguida ens tremolen les cames i claudiquem en tot”. Impagable.

Els ecspanyols tenen el concepte de nosaltres que tenen. El del venedor de porters automàtics que va interpretar magistralment en Sazatornil a La Escopeta Nacional. Aquell català, com totes les pel·lícules del Berlanga, era surrealista, però ha existit. Ara! Jo crec que entre tots l’estem enterrant. I agraeixo la palada que ahir va fotre el presi Pujol.

Endesa, amb el desequilibrat del Pizarro al capdavant, demostra què és Ecspanya. Demostra que el factor català els fot fàstic si intenta fer alguna cosa diferent a ser cornut, pagar el veure i fer-se el simpàtic per caure bé. Ja no estem en aquestes i m’encanta que en Pujol sigui un dels referents d’aquesta nova etapa. És una nova generació la que ha de fer el canvi, però saber que comptem amb el suport dels nostres grans és important.

El Losantos pot anar bramant i atiant el foc contra Catalunya. Però aquí no hi ha marxa enrere. No hi ha marxa enrere amb el que exigim amb l’Estatut, i si juguem a que som part d’aquest Estat, no hi ha marxa enrere en què empreses del nostre país es puguin fer amb el control d’empreses ecspanyoles. Ja n’hi ha prou d’empassar gripaus. Si ells fan força, i ara Endesa fins i tot fa polseres de goma demanant suport, nosaltres seguirem fent força. Fem polseres de la Caixa, tu! No hem de demanar perdó per res. Ell sí. Que no tremoli ni una cama!

"Importa més la S que la C"

Amics, companys, compatriotes,

avui em permetreu que sigui poc original, però un post també permet aquestes coses. Em limitaré a reproduir un article que m'ha semblat especialment il·lustratiu d'allò que és el PSC-PSOE-GAL. Parla un dels fars que ha il·luminat tradiconalment el maragallisme. I ho fa sense complexos. Crònica de color de la Cristina Palomar a l'AVUI:

Deslleial, impracticable, sense cap sentit, despropòsit, inconstitucional, estrambòtic i profund error van ser alguns dels adjectius que es van sentir ahir en la primera de les cinc conferències que els fòrums d'opinió Àgora Socialista i Socialistas en Positivo han organitzat per debatre sobre el projecte d'Estatut. Unes 300 persones es van aplegar al centre cívic de la Sedeta per sentir les dissertacions del catedràtic de dret i articulista polèmic Francesc de Carreras.

La mitjana dels assistents superaven els 50 anys i, sense amagar la seva militància socialista convençuda, es mostraven profundament preocupats de la "deriva nacionalista" en què ha caigut la direcció del PSC per haver donat suport a la reforma per "interessos partidistes", fins al punt de qüestionar-se el sentit del seu vot a les pròximes eleccions al Parlament. "Jo sóc votant del PSC i vull saber què hem de fer a les pròximes eleccions? Quines alternatives tenim, abstenció o votar un partit no nacionalista?", va preguntar angoixat un dels assistents. I davant de tanta incertesa, una resposta contundent: articular-se dins del partit per fer-lo canviar de rumb. "El PSC no ha representat els seus votants i a nosaltres ens importa més la s que la c".

I mentre De Carreras tirava per terra els drets històrics, les competències, la definició de nació i el dret a poder expressar-te en català, alertava de l'"error" de voler canviar un model d'Estat federalitzant i recriminava al PSC el pacte firmat amb ERC a canvi de governar la Generalitat, el responsable d'Àgora Socialista, Justo Martínez, rebutjava de pla la reforma perquè "lesiona els interessos d'una part dels ciutadans de Catalunya". Els retrets més durs que es van sentir no anaven contra CiU, ERC o ICV-EA, sinó contra el PSC per haver caigut en el parany dels nacionalistes i no haver sabut veure que el nou Estatut és només un "esglaó" per tenir més poder davant Espanya. Que José Montilla prengui nota.

Sa graciosa Majestat

Diuen que fa 30 anys ningú donava un duro per ell i que fins i tot li deien Juan Carlos el Breve.

Diuen que el 1969 va jurar davant les Corts franquistes complir i fer complir les Lleis Fonamentals del Règim. El dictador l'havia nomenat sucessor i Juanca no va dubtar a trair el seu pare. Un any abans havia dit públicament que mai regnaria mentre papà fos viu. Jeje.

Joan de Borbó va haver de renunciar a la Corona el 1977. El seu fill ja feia dos anys que regnava, avalat per la dictadura franquista i per la mateixa institució monàrquica que encara ningú havia votat (la Constitució ecspanyola és de 1978).

Amb aquest pedigrí, diuen que li van haver de muntar algun xou per legitimar-lo. L'estrena va tenir lloc el 23 de febrer de 1981, l'escenari va ser el Congrés dels Diputats i Juanca va aparèixer com el gran salvador de la democràcia tot i que hi ha alguns que afirmen que s'envoltava de males companyies.


Però la jugada li va sortir perfecta i a partir d'aquell moment va nèixer una cort bàrbara d'aduladors. Cada dia ens recorden que Juanca és campetxano, modest i simpàtic. Que és un home actiu, que li agrada la caça, i que té una família collonuda.

Quina enveja em fan a vegades els francesos.

El tumor

Compatriotes

Vagi per endavant que jo sóc dels que pensa que en Josep Antoni Duran Lleida és un polític de cap a peus. Qualitats no li falten. És cínic, ambició, agressiu, mitinero i llest....moooolt llest. En Duran, a més, ha sabut tocar tot el poder que pot i més des que presidex el comitè de govern d'Unió Democràtica.

D'ell, però, em separa entre d'altres coses un abisme ideològic. I a més, s'ha prestat sense cap mena de pudor a fer de tumor dins de Convergència i Unió. Què poc s'enrecorda en Duran que va ser precisament el president Pujol qui el va catapultar a la direcció del tumor precisament per foragitar la vella guàrdia democristiana.

Aquí li va sortir malament la jugada al presi perquè el calvo, anys després, es va convertir en un dels factors desestabilitzadors més importants de CiU. Des de l'elaboració de les llistes municipals als seus posicionaments per convertir-se en l'hereu. Tot servia a l'ambició d'aquest tumor. I si no, recordeu com es deixava ensabonar per l'exalcalde quan aquest només ho feia per vexar Àrtur. I de les felatios del PP, què dir?? Perquè és cert que en Duran s'ha mantingut fidel -de moment- a BiU però les males llengües diuen que ja des de fa anys té registrades les sigles UPC (Unió Popular de Catalunya) por si aca.

Jo, què voleu que us digui, li fotia patada al cul un dia d'aquests. Potser ara no és el moment ideal per fer-ho, i menys encara quan sembla que d'aquí un any votarem. I ja sabem que el poble castiga les hòsties interpares. Però més d'hora que tard al calvo se l'ha de purgar. El seu ideari és caspós, no té res a veure amb la nova formada de CDC i amb un Àrtur consolidat el seu paper no pot passar del de comparsa torracollons.

En defensa de l’Església catalana

Seré breu. Aquest és només un post reactiu, en resposta a l’article d’ahir del meu admirat Vicent Sanchis.

L’amic Sanchis titulava COPE: bilis negra beneïda? i carregava durament contra l’Església. Amb tot cal apuntar que l’article diferencia, intel·ligentment, entre l’Església catalana i l’ecspanyola. No vull semblar un meapilas ni un catòlic militant. No ho sóc, però considero que l’Església ha estat peça clau en la configuració de la nostra societat, així com ho ha estat també en la construcció de la nostra escala de valors. Crec que això és evident.

Però, a més, em veig empès a fer aquest comentari, no per la crida al boicot de l’Església que fa en Sanchis i que molts catalans ja han anunciat que faran no marcant la “x” a la casella de la declaració de la renda. Em veig empès a fer-ho per diferenciar. L’Església no és només en Rouco i la resta de bisbes que arenguen i promocionen en Jiménez Losantos. L’Església és molt més que això, i la catalana és una cosa molt diferent.

Només uns apunts: d’on ve en Xirinachs? No recordem el paper clau de Montserrat, de la mà de l’abat Aureli Maria Escarré, en temps del franquisme? No recordem la tasca de mossèn Joan Carrera (avui bisbe auxiliar de Barcelona) en els barris marginals del cinturó metropolità? No recordem que ho feia ja els anys 50-60 i des del catalanisme? I l’arquebisbe Narcís Jubany? I el gran bisbe Deig i la seva reivindicació d’una Conferència Episcopal Catalana?

Només vull apuntar això. Que l’Església és universal i també ens pot projectar al món com a país. Hi ha gent que treballa per fer-ho possible, des de dins, i cal que no els confonguem amb els ultres que hi ha a tot arreu, també en aquesta institució, com en moltes altres. Ara no defenso la religió, ni unes creences. Defenso una institució que ha fet, fa i pot continuar fent molt pel nostre país. Defenso que no ho confonguem tot enmig del merescut magma d’improperis contra els qui patrocinen la COPE.

Ecspanya, 0 - Catalunya, 3

Sens dubte, una imatge val més que mil paraules. Quin partidàs!!! Quina vexació!!!

20-N

La va dinyar fa 30 anys. Però el seu esperit perdura.

Valents

Encara hi ha valents en aquest país. Per tant, encara hi ha esperança. Mentre hi hagi gent disposada a immolar-se per tal de defensar el país de les amenaces de la secta, hi haurà esperança. Mentre hi hagi periodistes com el Francesc-Marc Álvaro hi haurà esperança.

Sabeu que l’amic Álvaro ha publicat recentment un llibre titulat Els assassins de Franco. Doncs bé, en ell carrega d’una manera especial contra els pijo-progres que avui viuen com a rajàs, després d’haver-nos encolomat la trola que van ser ells qui es van carregar el règim anterior, quan de tots és conegut que el dictador va morir al llit.

Carrega també contra els arribistes com en Samaranch i en Martín Villa, ínclits membres afins al franquisme que de la nit al dia es van convertir en exemplars demòcrates reformistes. És cert que ho fa. Però l’accent el posa en l’esquerra. I perquè?? Doncs perquè els feixistes ja sabem tots qui són i sempre hi ha hagut algú que ha aixecat el dit per denunciar el seu passat. Però i l’esquerra??

L’Álvaro apunta com molts antifranquistes no eren necessàriament amics de la llibertat, i tot i que només cal veure les pràctiques de la Secta per convèncer-nos, la mística antifranquista els ha revestit d’un no-sé-què de superior que els fa més impermeables a la crítica. I no van fer tant, especialment els sociates. Gent del PSUC i cia sí que ho van passar especialment malament. Potser no tots, i potser molts que en formaren part exageren la nota de les seves penúries, però aquests van pringar molt més que els Serra, Maragall i cia que van recollir tots els fruits que els altres van conrear.

En el llibre de l’Álvaro es carrega, entre molts altres, contra els ex Bandera Roja (BR) com en Jaume Roures (“multimilionari productor”) i l’Antoni Puigverd (meapilas dit “d’esquerres"). Doncs bé, ahir tenien tertúlia tots tres a can Bassas: Álvaro, Roures i Puigverd.

M’ha arribat que, tot i guardar molt les formes en antena, quan el director del programa va donar pas a la publi que tallava la tertúlia per la meitat, els dos ex BR se li van tirar a la jugular i de la boca de Roures van arribar a sortir improperis i desqualificacions especialment fortes. Ha començat la cacera, amics.

L’Álvaro ja estava marcat de fa temps com a “convergent”, per molts altres que vivint a costa de les subvencions i institucions sociates es neguen a reconèixer-li la vàlua intel·lectual i periodística que sens dubte té. Però ara l’amic Francesc-Marc els ha donat un nou motiu de linxament, i aquest arribarà. Ja ho veureu, serà en antena o fora de micro, però arribarà. I jo li dic a l’Álvaro que sí senyor. Que això és un valent. Que això són collons i no lo del pallasso del Joel Joan, que es va fer un homenet sortint a la tele “convergent” i que ara busca en el morsisme un paraigües que tapi la seva mediocritat interpretativa i vital.

10 raons per les quals Maragall NO pot ser candidat

El debat sobre si Maragall es tornarà a presentar a les properes eleccions torna a estar d'actualitat. Els meus companys de blog, Arnau Oteji i Pere Garrigosa, han escrit els seus posts sobre el tema. Tots dos donen per fet que Maragall es tornarà a presentar. Doncs bé, a risc de sotmetre'm a l'escarni de tots vosaltres, jo insisteixo amb la meva teoria: Maragall no es tornarà a presentar, i en donaré 10 motius. L'exalcalde no es pot tornar a presentar perquè:

1. Està desautoritzat per propis i estranys.
La frustrada remodelació de govern és el paradigma de la desautorització en tota regla. Ara mateix, Maragall no compta amb el suport del seu partit, i això s'ha demostrat amb fets. Per molt que ho diguin de boqueta, els socialistes no el poden ni veure. Però és que a més, també els socis de govern (els que l'haurien de tornar a investir president) tampoc no se'n refien. Això, a l'hora d'afrontar una campanya electoral, és difícil de dissimular. Qui se'l creurà? Quina credibilitat tindrà per poder vendre'ns als electors un programa de govern a 4 anys vista, si en només dos ha estat incapaç de fer el govern que voldria?

2. Madrid tampoc no el vol veure ni en pintura.
Els sociates, els de debó, i no la sucursal que tenen muntada aquí a Catalunya, saben molt bé que no poden permetre segons quins luxes. I Maragall, ara per ara és un luxe. No poden deixar el seu futur en mans d'un eixelebrat, d'un il.luminat que no calcula bé ni les seves paraules ni les seves obres. No permetran que Maragall els enfonsi en la seva merda. Zapatero és jove, i optarà (evidentment) a la reelecció, i quan això passi Maragall ja ha d'haver passat a la història. No pot donar munició al partit de l'oposició. Aquesta vegada ZP escollirà millor els seus companys de viatge, en funció dels seus interessos. I Maragall no hi cap al cotxe.

3. Està sol.
Desautoritzat com està, i abandonat pel seu principal avalador, Pasqual Maragall s'ha quedat per tant sol davant del perill. Ningú el recolza. Només el seu germà, el "tete", però aquest no computa.

4. S'ha fet gran.
Cal no oblidar que d'aquí a 2 anys, quan teòricament s'han de celebrar les eleccions, l'exalcalde tindrà 66 anys, que no són pocs. Alguns em diran que el president Pujol es va presentar a les seves darreres eleccions quan tenia 69 anys. Certament. Però aleshores els seus rivals eren Ribó, Carod i Maragall (a l'Albertito, l'obvio). Ara, el panorama ha canviat, i molt. On és el relleu generacional? On és el canvi?

5. Els ciutadans que es deien pel canvi, ja no poden canviar.
I parlant de canvi. La plataforma que es va crear l'any 99 per donar suport a la figura de l'exalcalde Maragall, ja no té raó de ser. Acceptarà el PSC continuar cedint escons que ells consideren seus? La maragallada aquesta dels ciutadans pel càrrec tampoc els convé.

6. És més bona persona que maco.
Comparat amb els seus companys de partit, Maragall és massa bona persona. Enteneu-me. Ell va tenir una bona època de fill de puta. Va filtrar a la premsa el tema de Movilma, que a priori el perjudicava, però a la llarga en va sortir beneficiat, perquè li va servir per apartar-se del camí la gent del partit que li molestava o li feia ombra. Ara, ell ha hagut de tastar la seva pròpia medecina: va ser algú del PSC qui va filtrar a la premsa el frustrat canvi de govern. L'exalcalde, que com a bon gat vell que és encara fa algunes esgarrapadetes, ha filtrat el tema dels crèdits perdonats de "La Caixa" per desgastar, lògicament, Montilla. Però, li tornaran, per Déu si li tornaran. I amb escreix.

7. Les clàusules secretes del Tinell el deixen de banda.
Aquest extrem és fa difícil confirmar, però l'Acord per un Govern catalanista i d'esquerres tenia unes clàusules secretes, i una de les quals era que el PSC adquirís el compromís de no presentar altra vegada a Maragall en les properes eleccions. El pacte consistia en que ERC deia: "D'acord, us ressucitem el mort aquest (Maragall) però d'aquí a 4 anys l'enterreu definitivament". Amb això, Esquerra s'assegurava d'una banda que Mas no es perfilés com a líder sòlid des del govern, com a president, i que el PSC es quedés sense candidat ni relleu de cara als següents comicis.

8. És pitjor presentar-lo, que no pas carregar-se'l.
No tinc accès a enquestes de partits, però estic convençut que a hores d'ara presentar Maragall com a candidat és el pitjor que podria fer el PSC. Tot aquell cercle virtuós, de sinergies positives, de lloc de trobada que representava Maragall, s'ha perdut. Cada dia són més els intel.lectuals que asseguren no confiar en ell. Si no és un notari que és escriu un article al diari, són quatre llestos que munten una plataforma. Aquella àurea de la gran esperança blanca que va tenir a les eleccions de 1999, es va pràcticament esvair l'any 2003, i serà només un trist i vell record l'any 2007.

9. Quan els sociates diuen que li donen suport, menteixen.
Iceta, la Manoli, Zaragoza,... tots diuen que Maragall és el seu candidat. Ho afirmen per activa i per passiva, amb una insistència inusitada, com si volguessin vendre'ns la moto. Em recorda als presidents de clubs de futbol, que quan van mal dades no es cansen de repetir fins a quin putn confien en el seu entrenador, i els ratifiquen en el càrrec, peti qui peti. Però dues setmanes després, oh! sorpresa, ja els han cessat. És el mateix.

10. Al PSC no són tontos.
Ho va dir la Manoli. I té raó.

Amb tot, amics i compatriotes, em puc equivocar, i potser estic trasbalsat, com va apuntar algun dels comentaristes d'aquest blog (l'amic ximo, crec). La veritat és que no m'atreveixo a dir què és el millor pels interessos de Catalunya, si que donar per mort a Maragall i que els sociates presentin algú altre, o que l'exalcalde continui viu i es torni a presentar. En qualsevol cas, pinten bastos pels sociates, el seu panorama no és molt engrescador... avui. Demà, qui sap? En qualsevol moment, poden fer alguna de les seves i capgirar la truita. Sort que confio en el país.

La travessia del desert

Al Morsisme sempre li ha molat l'escenificació. Estrellita Carod va esdevenir un mestre de la teatralitat i l'histrionisme. Tot això combinat amb un bon discurs, coherent i desacomplexat, va fer que molts el veiessim com el Lawrence d'Aràbia dels Països Catalans, el Moisès que ens havia de conduir a través del desert cap a la llibertat.

Ara, però, Morsita s'ha convertit en una paròdia del seu personatge. Una vulgar caricatura. Moltes de les coses que el van fer gran ja no colen ni molen i faria bé, Estrellita, de no perdre això de vista.

Ho dic perquè suposo que aquest home deu haver llegit l'enquesta publicada pel Govern sobre la situació política. I la sagnia (sobre el paper) que es vaticina a ERCM a mí em faria recapacitar. A més, en el cas d'aquest sondeig no s'hi valen les excuses. No el fa en Madí. Jo, personalment, no m'en refio de les enquestes. Encara tot està per fer i tot és possible. Però coincidireu que el panorama ajuda a que a les enquestes surti el que surt.

Per cert, recordeu a Julio Anguita? Aquest home va fer una jugada lamentable al seu temps. Un pacte tàcit amb el PP amb l'objectiu indissimulat de fer el sorpasso al PSOE-GAL. El movia l'odi i la rancúnia a la secta (i això, òbviament, l'honora). Però no es poden fer coses contra natura perquè arriba un moment que no cola.

Gràcies a aquesta política, Izquierda Unida gairebé desapareix i al comunista li va venir un infart. Us recorda a algú aquesta història?? Carod, ruc, aprèn.

I si hi ha treva?

Amics, companys, compatriotes

Ja fa mesos que circulen els rumors d'una possible treva d'ETA. Jo crec que al final caurà perquè tot plegat fa pinta d'allò del càntir que va a la font no??. Vaja, que si al final ens quedem amb un pam de nas el ridícul que faran familiars, amics, coneguts i saludats serà per sucar-hi pà.

Personalment desitjo que els pronòstics es compleixin. En primer lloc pensant en clau basca, aquesta nació amiga. Els nous temps requereixen noves estratègies i la història ens demostra que menys ETA és més esquerra abertzale. Menys violència és més política. Recordeu les eleccions de 1998, en plena treva?? Mireu el gràfic i brutegeu una mica, compatriotes. PNB-EA sense rivals. I Euskal Herritarrok tercera força política a només 25.000 vots de la segona. Però és que a Nafarroa l'escenari de distensió també va donar fruits. I això és el que fa por a Ecspanya, gudaris, no les pistoles.

Al marge d'aquestes qüestions crec, a més, que en l'escenari on ens trobem interessa estratègicament una treva. Ja sabem que el PSOE-GAL ens encularia com ho fa el PP. Al cap i a la fi tots dos pensen igual. Però precisament per això s'han d'eliminar excuses que permetin frenar la reforma de l'Estat. Evidentment el cessament de la violència per sí sol no ho aconseguiria. El fatxerio de torn tornaria a parlar de treva-trampa, preus polítics i altres ximpleries. Però l'escenari seria un altre i ajudaria a tapar boques. I si no, només cal mirar l'hemeroteca.

I per acabar-ho d'adobar m'admetreu que aquest link espanta no? I el pitjor és que jo diria que els resultats són certs, no enganyen, més que res perquè el cap de l'empresa que fa l'enquesta és sociata. Sincerament, suposo que coincidim que una victòria del PP engegaria a norris qualsevol reforma. I no només perquè dels peperos no podem esperar res. És que un triomf de Marianico bloquejaria qualsevol reforma fins i tot encara que els sociates tornessin al poder. Gat escaldat, l'aigua freda li fa por. I aquest gat, a més, podria ser perfectament un tal Bono.

En aquest context, compatriotes, crec que una treva donaria oxígen a ZP. Ben gestionada li permetria remuntar. Si de cas, ja serem nosaltres qui el tornarem a enfonsar si, sense excuses, incompleix els seus compromisos. I els ha de complir sense retallades

Perdran, i no "por los pueblos de mierda"

Amics,

Llegeixo el post de l'Oteji, comentaris d'amics contertulis i em refermo. L'exalcalde tornarà a ser candidat. I no vull anar d'Octavio Acebes, però molt em sembla que l'individu aquest tornarà a perdre. Una altra cosa és que no torni a governar... Però hem de treballar per conjurar també aquesta possibilitat. Cal que ERCM vagi deixant clar que no ens pot tornar a trair.

Però perquè faig aquesta predicció? Perquè crec que els sociates tornaran a perdre? Per fer-ho no em baso en anàlisis gaire profundes, ni tinc accés a enquestes privilegiades, ni he fet una extrapolació de resultats o alguna cosa semblant. Bàsicament crec que els sociates no guanyaran les eleccions catalanes perquè no entenen el país. Perquè no se'l creuen, perquè no se l'estimen ni saben què cony és. I això es nota i això es paga a les urnes.

Valgui a mode d'exemple un fragment del text que el mític periodista Joaquim Roglan va escriure en la seva crònica de color de la nit del 16-N a la seu del PSC-PSOE-GAL:

La noche acabó con el cava guardado –ya ni se sabe hasta cuándo–,

sin Maragall en el balcón cosechando aplausos de perdedor,

y con Carod como única tabla que le salve del naufragio.

Además, el jefe de la música se enfadó porque le falló hasta el

himno y blasfemó su ideología profunda: “La culpa es de esos

pueblos de mierda, que son todos convergentes”. Y es que

aquellos que dieron por hecho y necesario su cambio

descubrieron que cambiar la tortilla no

significa, necesariamente, que caiga de su lado.

Us ha quedat clar?: "La culpa es de los pueblos de mierda, que son todos convergentes". Voleu més proves de ceguesa? Voleu més proves de com aquesta gent arriba a menysprear aquest país? Doncs per això, tornaran a lliutar, tornaran a sofrir i tornaran a PERDRE.

Jo, a diferència d'aquests, confio plenament en el poble català. El resultat de les darreres eleccions nacionals ens descrivia com un país normal. Ara només cal que, aquest cop sí, els partits de casa estiguin a l'alçada de les circumstàncies.

El candidat

Si quedava algun dubte, compatriotes, crec del cert que avui s'ha esvaït. L'exalcalde tornarà a ser candidat de la secta a les eleccions al Parlament. Diverses dades ho apunten però jo em quedo amb una. La Manoli Molière ho ha confirmat aquest mateix matí i per mi aquesta dada és important. Tot i que a aquesta farsant se l'ha considerat sempre una dona molt pròxima a en Pasquis, el cert és que és aparatchik total.

I si no, recordeu l'últim Consell Nacional (sic) del PSC-PSOE-GAL. Es va celebrar la mateixa setmana que l'exalcalde volgués reordenar el Govern al marge de la secta i dels dos socis d'ERCM i la Palangana. Us vau fixar en la Manoli? Quan l'exalcalde va acabar la seva intervenció el va vexar i va va ser una de les que es va negar a aplaudir-lo (talment com altres aparatchiks com el farsant de Zaragoza). Conclusió: la Manolita parla per boca del Cordovès, és dona de l'aparell, i això ja dóna la pista que l'exalcalde tornarà a presentar-se.

Però avui, a més, li han muntat a l'exalcalde una megaconferència de premsa per rellançar-lo. Però d'on no hi ha no en raja i el resultat ha estat l'esperat: lamentable. Han convidat a tot quisqui, mitjans estatals, nacionals i comarcals. Un totum revolutum que ha esdevingut caòtic i peripatètic per moments, amb algun diàleg de lluços (si podeu mireu el tête a tête amb Justo Molinero) i que no sabies si estaves en una roda de premsa o en una conferència. O en un funeral.

Però no tenen a ningú més. La secta sap el que sap tothom, que malgrat tot l'exalcalde és l'únic que els garanteix unes mínimes opcions de victòria. O que la derrota no sigui gaire ample.

Montilleja torna a casa per Nadal??

Amics,

estic inquiet. Heu vist les hòsties que li estan fotent El Mundo, la Cope i tota la brunete neofeixista a l’amic cordovès?? És per estar preocupats. Especialment perquè tot plegat pot voler dir que si salta, tornarà en breu a Barcelona... a per la Gene! I no és que temi la seva candidatura, però és que ja ara em fa venir vomitera la campanya de desgreuge que li muntaran aquí per enaltir-lo als altars del catalanisme.

M’han arribat rumors. Les declaracions ahir del Tio Pepe carregant contra els “amorals” Pedro Jeta Ramírez i Fede Jiménez Losantos podrien ser una demostració que està tocat i que ja no té gaire res a perdre a Madrid. Que echa el resto, vaja. Penseu que ell és el ministre que ha de decidir sobre les freqüències de ràdio... Quina autoritat tindrà aquest home quan decideixi al respecte? Encara menys de la poca que ja d’entrada se li reconeix a un sociata???

Està corrent per Madrid, i per alguns quants despatxos de casa nostra, que en ZP ja té clar que en Maragall li fa més nosa que servei. Ja sabeu que jo encara em resisteixo a creure que no el tornin a presentar, però moltes senyals apunten a un relleu pel de Cabra.

Monti, així, formaria part dels ministres rellevats en una imminent remodelació ministerial (abans de Nadal), que entre d’altres es duria per endavant en Caldera, la ApreTrujillo, en Desatinos i l’Espinosa. Monti seria “promocionat” com a candidat a la Gene, així que no seria oficialment vexat i finiquitat, sinó que seria la nova esperança blanca sociata a Catalunya. Què us sembla??