Silenci

Amics, companys, compatriotes

·

com ja us podeu imaginar, a Can Cimera estem pletòriques aquests dies. La tornada del Mestres al més pur estil Roberto Saviano ha disparat les visites i els fanàtics d’aquest humil espai de llibertat i patriotisme. Per tot plegat no és exagerat dir que avui, més que mai, som la referència i marquem el camí.

·
Són moltes les raons que expliquen l’èxit d’aquest bazuca que hem armat entre tots. Però si em permeteu jo em quedo amb una: la nostra insubornable independència i un irreductible esperit crític. Tenim molt clar des de quina trinxera combatem i amb la mateixa fermesa amb que ho fem tampoc no renunciem a la denúncia i la crítica. Mai no ho hem fet. Tampoc ara.

·
No ens va el paper de cheerleaders. No tenim vocació de claca ni volem disfressar-nos d’eunucs agitant fulles de palmera al pas de l’emperador. No som, en definitiva, cap club de fans. I és amb aquesta convicció i des d’aquesta perspectiva que no em pot passar per alt el silenci inquietant que, des de l’exitosa Assembla Nacional del 3 d’octubre, projecta Reagrupament.

·
Aquella data havia de marcar un abans i un després. I no parlo des d’un punt de vista exclusivament organitzatiu, que també, sinó sobretot estratègic. L’esforç de molts compatriotes va aconseguir homologar Reagrupament a la resta de formacions, amb un in crescendo ben treballat i una posada en escena final magnífica, brutal, elegant, sòbria, contundent...

·
D’allà va sortir un projecte encarrilat, amb capacitat per sortir a camp obert i obrir foc a discreció, per fer-se visible, per abastar més enllà del primer cercle d’adhesions... La realitat és que un mes després continuem emboscats dins la trinxera, amb una invisibilitat abrumadora i del tot inexplicable si tenim present que el debat avui gairebé el monopolitza un dels eixos que precisament justifiquen l’existència de Reagrupament: la necessària regeneració democràtica.

·
L’actualitat va cagant llets, a velocitat de creuer. Les eleccions ens poden assaltar en qualsevol cantonada. No són bons temps per a la lírica, les floritures ni els experiments. L’eficàcia és enemiga de la improvisació i el rigor de l’estridència. No s’ha d’esberlar allò que funciona. Si de cas reforçar-lo, millorar el que grinyola, afinar la punteria...

·
Però no sé perquè tinc la sensació que en aquests 30 dies i escaig no només no s’ha avançat en aquesta direcció sinó que s’ha perdut bona part d’allò que s’anomena ‘tensió creativa’. Una tensió que funcionava a tota pastilla com un accelerador de partícules, sumant intel·ligències, químiques, fantasies i complicitats.

·
Els resultats eren a la vista. Només calia prémer gas, no desconnectar l'interruptor.