Sabata, presidenta!
Fossin 700.000 persones, com diuen els organitzadors, 200.000 com assegura la Guàrdia Urbana o "tan sols" 125.000 com xifra El Pravda, la manifestació de dissabte va ser un èxit rotund. Inqüestionable. I va ser un èxit de tots. Servidor va anar-hi en família, i fins i tot la meva nena de dos anys va ensumar-se que allò era un esdeveniment dels grossos. Només els analfabets, els infranormals, o els botiflers poden negar l'evidència.
El vaig veure dissabte va confirmar-me allò que vaig escriure fa uns dies: "Que ningú s'equivoqui: aquesta mani no és només pel dret a decidir sobre les infraestructures, sinó que va més enllà. Marcarà la frontera entre ells i nosaltres, i farà que la política pivoti sobre l'eix nacional, en comptes de l'eix esquerra-dreta. A una banda, PSC-PSOE i el PP, i a l'altra la resta de partits d'estricta obediència catalana." D'acord que entre aquests partits d'estricta obediència catalana n'hi ha que són curts de gambals, i s'entesten a criminalitzar CiUT pel simple fet de respirar. Però no és això el que m'interessa.
El que em fa trempar és que s'ha establert per fi l'ells o nosaltres. El que em fa trempar és que l'eix nacional Catalunya-Espanya s'ha imposat per damunt de l'eix esquerra-dreta. El que em fa trempar és que per sobre de tota ideologia, ha prevalgut la dignitat nacional. El que em fa trempar és la comunió entre la gent, independentment dels partits, perquè... no serà que la gent cada cop és més independent dels partits? A què es deu si no l'abstenció, majoritàriament de sensibilitat catalanista? Els partits han perdut solvència i credibilitat. Per les raons que sigui, però és així. I doncs? Què hi feia tanta gent al carrer si els partits ja no pinten gaire res? Dedueixo que el que passa és que hi ha una sentiment (i permeteu-me que em posi cursi) per sobre dels partits amb la qual la majoria combreguem. I aquest sentiment l'ha sabut aglutinar sota un mateix paraigua la Plataforma pel Dret a Decidir. Han estat ells els inventors de la idea, els creadors de la criatura, els que han convocat la mani i convençut a centenars d'entitats cíviques, culturals i també polítiques, els que han aconseguit que ningú se l'apropiï i al mateix temps sigui de tothom.
Per això em pregunto... per què no fem que la Plataforma pel Dret a Decidir es constituexi en partit polític? Per què no es posen les piles per anar a les ecspanyoles? Per què no escalfen motors per a les catalanes? Mònica Sabata, presidenta? Per què no? No us convenç? I si l'acompanyessin patriotes de pedra picada com l'Alfons Lopez Tena, en Vicent Sanchis, en Joan Carretero o en Jan Laporta? Tampoc? No seria això una autèntica refundació del catalanisme, transversal i sobiranista? Què me'n dieu? En parlem?
El vaig veure dissabte va confirmar-me allò que vaig escriure fa uns dies: "Que ningú s'equivoqui: aquesta mani no és només pel dret a decidir sobre les infraestructures, sinó que va més enllà. Marcarà la frontera entre ells i nosaltres, i farà que la política pivoti sobre l'eix nacional, en comptes de l'eix esquerra-dreta. A una banda, PSC-PSOE i el PP, i a l'altra la resta de partits d'estricta obediència catalana." D'acord que entre aquests partits d'estricta obediència catalana n'hi ha que són curts de gambals, i s'entesten a criminalitzar CiUT pel simple fet de respirar. Però no és això el que m'interessa.
El que em fa trempar és que s'ha establert per fi l'ells o nosaltres. El que em fa trempar és que l'eix nacional Catalunya-Espanya s'ha imposat per damunt de l'eix esquerra-dreta. El que em fa trempar és que per sobre de tota ideologia, ha prevalgut la dignitat nacional. El que em fa trempar és la comunió entre la gent, independentment dels partits, perquè... no serà que la gent cada cop és més independent dels partits? A què es deu si no l'abstenció, majoritàriament de sensibilitat catalanista? Els partits han perdut solvència i credibilitat. Per les raons que sigui, però és així. I doncs? Què hi feia tanta gent al carrer si els partits ja no pinten gaire res? Dedueixo que el que passa és que hi ha una sentiment (i permeteu-me que em posi cursi) per sobre dels partits amb la qual la majoria combreguem. I aquest sentiment l'ha sabut aglutinar sota un mateix paraigua la Plataforma pel Dret a Decidir. Han estat ells els inventors de la idea, els creadors de la criatura, els que han convocat la mani i convençut a centenars d'entitats cíviques, culturals i també polítiques, els que han aconseguit que ningú se l'apropiï i al mateix temps sigui de tothom.
Per això em pregunto... per què no fem que la Plataforma pel Dret a Decidir es constituexi en partit polític? Per què no es posen les piles per anar a les ecspanyoles? Per què no escalfen motors per a les catalanes? Mònica Sabata, presidenta? Per què no? No us convenç? I si l'acompanyessin patriotes de pedra picada com l'Alfons Lopez Tena, en Vicent Sanchis, en Joan Carretero o en Jan Laporta? Tampoc? No seria això una autèntica refundació del catalanisme, transversal i sobiranista? Què me'n dieu? En parlem?
20 comentaris:
Jo els votaria sense dubtar. Si s'afegís en Xavier Roig, ja aniria a votar a genollons. En canvi, no puc fer-me a la idea de votar en Duran o en Ridao. Deixant a banda l'opinió que em puguin merèixer aquests dos polítics (opinió compartida pels cimerencs, segur) no tinc cap garantia que el meu vot no vagi a parar al PPSOE. És més, tinc la quasi certesa que hi aniria a parar al partit espanyol que guanyés les eleccions. Molts estem esperant un partit (antic, nou o refundat) que digui clarament: Catalunya primer, només Catalunya. I ho compleixi.
Benvolgut anònim, a la llista de patriotes de pedra picada que es podrien incorporar en aquest projecte s'hi podria afegir en Xavier Roig i molts altres que no he mencionat. Per què no fem la llista?
La idea és la que tu apuntes molt bé: Catalunya primer, i només Catalunya.
la mònica ho fa molt bé... a la cambra baixa satisfaria les nostres demandes... mmm q bé ah i visca, sí, visca catalunya ohhh yeeaaah!
Amic Mestres, fem la llista: jo també afegiria el Xavier Roig, per descomptat. I un altre Xavier fora de sèrie, el Sala i Martín (encara que més d'un cop ha manifestat que mai es dedicarà a la política, podria fer costat a aquesta somiada llista d'il·lustres).
De la mani, només em va sobrar allò de les 700.000 persones (metafísicament impossible). La resta perfecte, una demostració de múscul necessària.
Nois,
jo també hi vaig anar.
Un cop recuperat de l´ensurt sortint del metro a Canaletes, on hi havien els quatre gats de la Palangana amb les seves pancartes anti-CiUt, va ser un plaer fer tot el recorregut envoltat de la bona gent d´aquest país.
Si hagués de posar un "però", ho faria amb els parlaments finals, que em van semblar una mica deslluïts.
I com a positiu, la presència de la Perkins i en Sobrequés.
Un altre nom per a la llista, en Ramon Tremosa.
Com a anècdota personal, quan anàvem cap al metro de tornada, un grup d´ecspanyols en veure´ns amb l´estelada a l´esquena, ens van cridar 5 o 6 "viva españa" amb ànims provocadors. Evidentment, com si sentissim ploure, ni la mirada vam tornar.
Ahhhhh! amic Romà, quin gran moment trobar-se al metro amb aquests Jonathans, Kevins i Jennifers diversos. Aquesta xusma que, de grans, voten Secta si és que arriben a saber què coi és una urna.
A mi aquests moments m'agraden perquè demostren que aquí (en contra del dicurs políticament correcte que algun dia començarem des del Cimera a desemmascarar) no hi ha un sol poble. Hi ha dos: ells i nosaltres, ecspanyols i catalans. A la mani es va visualitzar prou bé no?
Si, amic Arnau, si
de fet una de les coses que menys s´ha comentat de la conferència de l´Àrtur, va ser aquesta nova definició de catalans, inclusiva amb la resta dels Països Catalans i voluntarista amb els ecspanyols residents a Catalunya
Em sembla una bona idea, Amic Mestres, en cas que l'Artur Mas no se'n surti. Personalment, ja fa temps que em declaro laportista. De moment, el fet que es plantegi l'alternativa Laporta serveix per a posar pressió a Artur Mas i, també al PSC. Només unes eleccions avançades els permentrien de sobreviure. Si arribem al 2010 i políticament tot segueix igual o pitjor i econòmicament estarem en plena crisi econòmica, el Laporta arrasarà.
Ep nois, jo hi afegiria en Víctor Alexandre i en Xavier Solano. Aquest darrer és l'autor del llibre El mirall escocès i treballa a l'Scottish National Party (el partit independentista que governa Escòcia).
Jo crec que tenim moltes coses a aprendre de la fòrmula d'èxit del SNP: independentisme creïble, factible, pràctic, transversal, ferm... que proposa "solucions escoceses per a problemes escocesos". En definitiva, de cara a barraca, que és la millor manera d'assolir els objectius.
Qui actualment millor ho encarna a Catalunya seria l'Alfons López Tena.
Resumint: llegiu el llibre El mirall escocès o el bloc d'en Xavier Solano. Val molt la pena. És el futur.
P.D.: També podeu escoltar aquesta entrevista a RAC1 que li van fer a en Xavier Solano. Perdoneu que insisteixi, però veig clar que és el camí. :-)
Si la salvació del pais te que viindre dels Srs. Jan La porta o Alfons Tena.Ho tenim clar.
La oratoria del Sr. Tena esta al mateix nivel de Montilla.
Laporta mentider.
No picaren pedra es la pelarem
“Sabata presidenta”. No dubto de la seva gran vàlua però constato que actualment, i tenint el que tenim, desitjaríem que fos president/a qualsevol que tingui un mínim de dignitat nacional i valor per defensar-nos.
Diguem-li Sabata, diguem-li Laporta o posem-li el nom que vulguem, sense desmerèixer cap nom que es pugui proposar qualsevol serà molt millor que el que tenim. I ens anirà molt millor. Però arribats a cert punt (l'actual) cal que comencem a articular les nostres forces, projectar-nos de forma minimament ordenada i coherent i en bona mesura això passar per la política.
Ara per ara el poble català s'ha mostrat com un dels millors del mon fent plataformes, demanat signatures, etc. Però al mateix temps, els principals ajuntaments, les diputacions i la generalitat estan en mans socialistes.
Com tothom sap (tret del Carod) el camí de la sobirania no passar precisament per tenir les principals institucions, nuclis de poder i elements de decisió en mans d'un partit español. Així estem com a poble, actuant fora del marc estrictament dels partits, fora de l'arc parlamentari i desitjant presidents que no seran candidats.
Que ningú llegeixi el que escric com a crítica, tot el contrari, aplaudeixo fermament a tots els que s'hi esforcen hi ho fan possible. Crec que la manifestació era necessària- per això hi vaig anar- però després de la demostració de múscul català ara cal desenvolupar-nos plenament en el terreny polític.
Romà sí que ja n'ha parlat algú de la definició de català que va fer en Mas. L'Artur també va dir que caldria començar a dir: és català qui vol ser-ne. A mi em sembla una idea necessària i infinitament més democràtica que no pas l'anterior. Serà català qui ho vulgui i no li posarem cap impediment, ser català és 'dit i fet'. Doncs bé, no sé com collons ho va tergiversar el Jaume Bosch d'ICV i diu que això és una definició de dretes!!! Llegiu quin article més vergonyant
Aquest pobre Jaume Bosch porta un bon embolic mental. Es veu que no ha entès res del que ha dit en Mas en relació al ser català.
Voleu deixar caure una llagrimeta d'emoció?
Bon cop de falç
Tots els noms que proposeu són vàlids. I me n'alegro que hagueu entès el concepte de la idea que proposo. No es tracta de la Sabata, el Fernández o el Cucurull. Es tracta d'un catalanisme veritablement transversal, sense sectarisme, defugint ideologies classistes (dretes? esquerres?), aglutinador i qualificat per tirar el país.
Per cert, un apunt sobre això de l'Àrtur i la catalanitat. Lamento dir-vos que la frase "qui vol ser-ne", no és ni nova ni seva. El copyright és del mestre Pujol: "És català qui viu i treballa a Catalunya... i en vol ser". La frase original és així.
La història i la brevetat periodística ha fet que gairebé sempre escoltessim la frase escapçada. En Pujol sempre ha dit que li hem retallat la frase, que no l'hem respectada en la seva integritat. Per tant, poca refundació he vist per aquí. Eps, i en aquesta qüestió ja em sembla bé, eh?
Salut!
Després de veure l'impacte de la manifa estic d'allò més engrescat. El cop d'efecte ha estat espaterrant. Miraré una repassada dels efectes
de l'ona expansiva de l'1-D. Crec que estem davant d'una jugada mestra:
1- L'impacte ha arribat a la premsa estrangera. A Europa es deuen preguntar "What's going on in Catalonia?".
2- Pel que fa a CíU, l'èxit de la manifestació ha refrendat l'aposta sobirinista d'Artur Mas.
I com ja vaig dir, a partir d'ara, l'aportació d'en Duran és irrellevant. L'únic que pot fer en Duran és deixar-se dur pel corrent. Qui no ho faci serà escombrat. En Maragall, que té olfacte polític, així ho ha entès.
3- Conseqüència de l'anterior. Tant la manifestació com la mateixa CiU ja han estat estigmantitzats per la premsa espanyola. A partir d'ara, posaran CiU al mateix sac de l'Ibarretxe i d'Esquerra.
4- Corol·lari: no només no hi podrà haver ministres de CiU a Madrid (pobre Duran), sinó que pot passar fins i tot que CiU quedi exclosa dels pactes post-electorals. El tuf de pacte d'Estat PP-PSOE comença a ser irrespirable. Per exemple, se senten veus en favor de canviar la llei electoral per un sistema majoritari que exclogui els partits minoritaris.
5- Un pacte d'aquestes característiques seria incompatible amb el tripartit actual. Fins aquí podríem arribar! A més, pot posar en dificultats la cohesió del PSC.
6- Suposant que el trencament del tripartit fos inevitable el millor moment per a Montilla seria fer-ho ara i que les eleccions al Parlament coincideixin amb les generals. De no fer-ho així el PSC patiria una debacle. De totes maneres, caldrà veure si Zapatero té marge per a permetre-ho.
7- El Montilla n'ha sortit molt esquitxat. A la foto de l'1-D l'han enxampat en calçotets, junt amb el PP, i el gest de Maragall d'anar a la mani l'ha deixat molt tocat.
8- S'ha obert una escletxa important al tripartit, i ara només falta encendre un llumí perquè tot salti. Per exemple: una moció al Parlament en favor del dret a decidir. Què passaria si Esquerra hi votés a favor i el PSC en contra?
9- Que consti que tot això, només són especulacions. Caldrà esperar, a veure què fa el PSC. Què penseu vosaltres que faran?
10- Corol·lari final: Jordi Pujol és un mestre.
Gran aportació, com sempre, d'en Jaume. La manifestació és un enorme èxit, jo diria que per primera vegada en molts anys CiU i ERC han fet alguna cosa junts, i que els inexistents ponts fins ara entre ambdós partits a partir d'ara de tornar a construir. Això ja té molt de positiu. Cal veure què passa a Espanya.
Això del pacte PP-PSOE jo no m'ho acabo d'empassar. Vull dir que segur que es posen d'acord per putejar-nos o fins i tot canviar la llei electoral, però no veig una coalició alemanya a Madrid, sincerament. No m'imagino la COPE donant suport a un PP soci de Zapatero, ni penso que el grup PRISA i la Secta suportessin haver de ser les minyones de Rajoy al govern. Per tant, ens necessitaran i hauran de cedir. El que hem de fer és aguantar les pressions, i quan vegin que no hi ha cap altra sortida, acabaran acotant el cap. El drama és que, fins ara, els catalans hem anat salvant el cul als diferents governs espanyols per no posar-los entre l'espasa i la paret. A partir d'ara, això canviarà, les circumstàncies han canviat, com es pot deduir de l'èxit de l'1-D.
Salut!
David, no ens enganyem. No sé si CiU i ERC han fet alguna cosa junts.
Els d'ERC no hi van anar, vaja, quatre gats. Els jerkis de debò em deien: no hi aniré, a mi em sembla que aquesta manifestació és una mica 'així'. Una mica convergent volien dir. I sí ho va ser i molt. Jo em vaig quedar una hora atrapat a pl. Catalunya envoltat entre senyores de Sarrià, i què voleu que us digui, vaig tenir la sensació que eren la meva gent.
Compatriota David, l'altra dia no t'ho vaig dir, perquè no podia accedir al "blogger", però sàpigues que jo també llegeixo amb interès les teves anàlisis. Les trobo molt enraonades.
Sobre el pacte PP-PSOE, no és que ho digui jo: dilluns ho va dir el gran Villatoro a RAC1. Tampoc no he parlat de "gross-coalition", tot i que sí que penso que pot passar, segons quin sugui el resultat electoral.
Bàsicament tenim tres possibles escenaris:
- Victòria amplia del PSOE, fregant o superant la majoria absoluta
- Victòria ajustada del PSOE
- Victòria ajustada del PP.
La "gross-coalition" la veig, sobretot, si guanya el PP. CiU no podrà donar suport a Rajoy, pel tema del recurs contra l'Estatut (el PP ja no el pot retirar). El PNV tampoc, pel tema del referèndum. L'únic pacte viable és entre PP i PSOE. No hi hauria pacte Zapatero-Rajoy, perquè Zapatero plegaria i seria substituït pel Bono. Afavoreixen el pacte, per part del PSOE, la inèrcia natural a mantenir-se al poder i el fet que tant Rajoy com Bono són líders poc carismàtics, que necessiten el poder per a consolidar-se. Amb Bono, el PSOE faria una deriva espanyolista, i només podria governar si es canvia el sistema electoral actual per un de majoritari.
Si es dóna el primer escenari, Rajoy serà substituït Gallardón, el qual mirarà, també, de buscar punts de trobada amb el PSOE.
Com a raons per a un pacte d'Estat hi ha la reducció d'ingressos per la pèrdua dels fons comunitaris (un 1% del PIB, compte!) i per la crísi econòmica que ja tenim a la cantonada. La reducció del pastís pressupostari obligarà a tocar temes impopulars com ara les pensions i l'atur i la distribució dels ingressos entre l'administració central i les territorials. Al PSOE li convé el pacte, perquè es tracta de qüestions impopulars. Per això necessitarà el suport de l'oposició, per no haver-ne de patir el desgast en solitari.
Per mi, l'únic escenari bo, és el del mig, que és l'únic que pot possibilitar que quan es facin els pactes, els nacionalistes catalans i bascos hi siguin presents.
Publica un comentari