Es repeteix la història: tots contra CiU

Suposo que recordareu una cançoneta que es deia "Todos contra el fuego", composada per un socialista, de nom Joan Manuel, i de cognom Serrat. Aquesta cançó es va fer servir durant alguns anyets en una campanya del Ministerio de Medio Ambiente. La cançó tenia una lletra ben ridícula, l'objectiu de la qual era posar-nos en avís sobre els perills del foc, i ens animava lluitar plegats contra aquest monstre de la natura. Tots contra el foc... d'aquesta manera s'aconseguia combatre i, finalment, véncer les flames devoradores de boscos.

L'any 1995, després d'unes eleccions que van deixar sense majoria absoluta a CiU, els altres 4 partits polítics amb representació parlamentària van fer un pacte per evitar que, almenys, el segon càrrec institucional del país, la presidència del Parlament, recaigués en la grisa figura de Joan Reventós (qui ostenta l'únic i dubtós mèrit d'haver aconseguit dissoldre els veritables socialistes de Catalunya barrejant-los amb els GAL espanyols). Aquest pacte 4 contra 1 va servir per dues coses. La primera: endarrerir 4 anys més l'arribada al càrrec de la presidència del Parlament a Joan Rigol. Una veritable llàstima, ja que haguessim guanyat i gaudit 4 anys més de les seves delicioses intervencions en els plens i del 'savoir faire' d'un home que va exercir el càrrec com cap altra president de la cambra. La segona cosa per la que va servir, fou evidenciar la rancúnia de TOTS contra CiU, i especialment contra el president Pujol.

Una rancúnia que, molt probablement tenia els orígens en els primers anys de la democràcia recuperada, quan Pujol contra tot pronòstic va derrotar al propi Reventós (que ja havia fet les maletes per instal.lar-se a la Casa dels Canonges). No podia ser que un individu com Pujol passés pel davant de la que havia de ser la Catalunya socialista, ni tampoc dels històrics d'Esquerra Republicana de Catalunya. Havia de respectar el torn, com els altres. Però Pujol es va colar. Ell, i per tant el seu partit, es va colar tantes vegades com la ciutadania li va donar suport, incloent-hi les darreres eleccions.

Convergència i Unió, ens agradi o no (i en sé de molts a qui no agrada), és l'única formació que pot bloquejar l'Estatut, o dit d'una altra manera, que pot evitar que tinguem un Estatutet de pa sucat amb oli. Els seus diputats són inexcusablement necessaris per aconseguir l'aprovació del text al Parlament. Aquesta clau (perquè SÍ, CiU també té una clau), Artur Mas l'està fent servir i de quina manera! De la manera que la morsa Carod no va fer servir la seva, quan la tenia, o quan encara obria algun pany... Mentre a Carod la clau només li va servir per obrir-se la porta del ridícul, a Mas la seva clau li està servint per forçar un bon Estatut, i per evindenciar que qui ara mateix té les regnes de la negociació (de qui tothom està pendent) és CiU.

És per això que la rancúnia ha aflorat de nou (les males herbes mai no moren), i s'ha reeditat un pacte contra CiU. D'aquí les pressions que la Federació està rebent per totes bandes. Campanyes publicitàries reclamant la necessitat del nou Estatut orquestrades pel PSC, entrevistes forçades des de Nicaragua o Ferraz, silenci dels barons socialistes, trencament d'acords bilaterals Mas-Maragall, etc... Esquerra també s'hi ha sumat, anunciant (ja d'entrada, abans que comenci el debat) que votarà a favor de l'Estatut deixant sola a CiU, i corrent el risc de cometre l'error més gran de la história d'aquesta formació (després del Pacte del Tinell, esclar). I dels palanganeros d'IC-V, ja ni en parlo.

Convergéncia i Unió, i de manera molt especial Artur Mas, està duent a terme una molt bona negociació. Té, evidentment, els seus riscos. Però si surt bé, de ben segur també tindrà els seus beneficis i en treuran els seus rèdits electorals. Perquè és evident que CiU segueix una estratègia (una demagògia, si es vol), però com molt bé deia l'amic Arnau Oteji, no ens enganyem: tots els partits tenen la seva estratègia, i tots tenen, per tant, la seva demagògia.

CiU els està guanyant la partida, i el PSC ho sap, i no ho suporta, perquè altra vegada (l'enèsima) quedaran fora de joc. Esquerra ho sap, i no ho pot sofrir, perquè tot i haver-los deixat a l'oposició, els convergents encara pinten massa. És per això que ara, a poques hores de l'inici del debat, s'han ajuntat tots una altra vegada: per rancúnia. Tots contra CiU, contra el perill que els suposa i contra la por de les seves flames purificadores. Qui sap, potser també li demanaran al seu amic de nom Joan Manuel, i de cognom Serrat, que els escrigui una cançoneta per popularitzar aquesta rancúnia, aquest odi.